Després de molts contes explicats a la biblioteca sota l’atenta mirada del Bigotis, la Victòria, en acabar el trimestre, ens deixarà. Segur que hi haurà moltes ocasions en què ens vingui a veure, a ajudar i a ensenyar-nos algunes de les meravelloses històries que ella tan bé coneix i que explica com cap altre, però tota l’escola s’ha abocat a preparar-li un homenatge que ningú es volia perdre, un homenatge fet de contes, abraçades i algunes llàgrimes.
Aquí teniu un recull d’imatges del passat dijous de molts instants d’aquell matí a la biblioteca, llegint contes en què els protagonistes eren la Victòria i el Bigotis, omplint l’aire de paraules belles tots els nens, totes les nenes de totes les classes, tothom mostrant el seu reconeixement i agraïment a la Victòria, mostrant la seva estimació per aquest racó màgic de l’escola i, sobretot, per ella.
Gràcies, Victòria!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-2Cf2NK0NfI&edit=vd[/youtube]
Fa ja alguns dissabtes (tres, quatre?) vaig gaudir de la presentació de Fils i tisores a una llibreria de Gràcia.
Des de llavors, tenia al meu calaixet de les coses pendents el desig d’escriure algunes paraules sobre aquell matí i no en trobava el moment. Sort que ja sé que els moments no cal buscar-los, que broten quan les condicions així ho procuren, fluint sense esforç.
I avui s’han donat les condicions: he trobat una antiga amiga, mare d’un nen que ja és adolescent i m’ha dit que estava preocupada per una qüestió que ens fa dubtar a tots en educació. Quin és l’equilibri entre protegir i sobreprotegir? Com estar segurs que no n’és massa o massa poca, la nostra atenció als infants? Com trobar el punt just per acompanyar sense oprimir, per guiar sense imposar i sense desatendre? La resposta m’ha arribat des d’aquell matí de dissabte en què vaig descobrir l’últim llibre del Ricardo Alcántara. He recordat les paraules d’una de les protagonistes, la Margarida, amoïnada per la seva filla Raquel: “Ella sola no pot, l’hauré d’ajudar”.
Aquesta frase conté la veritable clau de l’acció de la mare al llibre. La Margarida està atenta i la seva intuïció, la seva saviesa, li fan saber sense dubtes que ha de procurar-li a la seva filla el suport necessari perquè avanci. Ella sola no hi pot. La mare l’ha d’ajudar.
I és el que fa aquesta mare al llibre, desplegant uns fils de seguretat que a poc a poc anirà replegant quan ja no siguin tan necessaris, canviant-los per una confiança interior nascuda del vincle; una confiança que no precisa de crosses per mantenir-se dreta, una guia perquè la Raquel camini segura i se sàpiga capaç.
A la presentació de Fils i tisores a la llibreria “Casa Anita”. ens vam ajuntar un bon grapat de persones al voltant d’una taula presidida per en Ricardo. Aquell matí de dissabte les veus eren íntimes, tenyides d’emoció… Un oasi de confidències al pati de la llibreria, mentre s’aixecaven algunes persianes dels edificis circumdants i ressonava, llunyana, una màquina perforant el terra.
El Ricardo desgranava records al voltant del llibre i feia encaixar totes les peces amb la humilitat i la mestria de qui sap trobar el sentit exacte de les paraules i les idees.
Una mare seia a la primera fila amb la seva filla als braços. La nena, de quatre, cinc anys, sostenia el llibre a les mans i va estar allà asseguda durant tota la presentació. Era com si un fil daurat les unís i il·luminés tota la reunió; el símbol tangible del llibre.
Avui he arribat fins a casa parlant amb una amiga sobre educació. Hi ha pujat i li he deixat Fils i tisores per recordar-li que com a mare té la saviesa i la intuïció per actuar com el seu fill necessita. Com a amiga simplement li volia deixar un llibre bell. Llegiu-lo com a pares o com a educadors. Llegiu-lo i llegiu-l’hi als vostres fills.
Bona tarda!!
El dijous de la setmana passada vam fer la primera sessió per nens i nenes a partir de 2n i vam poder conèixer: “L’autèntica història dels tres porquets”. Sí, sí, heu sentit bé! L’AUTÈNTICA, la de VERITAT, la del LLOP!!! Aiii, aquest llop que li faltava sucre pel pastís de la seva estimada iaia… pels que vàreu estar al conte ja sabeu de què estem parlant. I sabeu com va acabar aquest llop? Penseu que com al conte que vam sentir de petits i petites, cremant-se el cul a la xemeneia? Doncs, no! Si voleu saber com… aquí us deixem amb un PDF on està el conte en castellà.
A més, aquí teniu algunes fotos de la sessió:
El dijous passat vam començar les sessions de biblioteca a la tarda amb els nens i nenes d’infantil. I sabeu què? Vam poder participar tots i totes amb el conte de La Caputxeta Vermella!! Quin llop més entremaliat que volia menjar-se a l’àvia i a la Caputxeta… Sort que entre tots i totes vam ajudar al caçador, a l’àvia i a la Caputxeta Vermella.
I després de tota la història vam poder pintar unes divertides titelles del conte que ens vam emportar cap a casa!
A continuació us deixem amb unes fotos de la sessió:
I arriba el dia esperat. L’anhelat moment de retrobar-nos amb el nostre padrí, de rebre l’obsequi de la seva visita, el premi de la seva companyia un any més, fent-nos sentir que mereixem la distinció amb què ens afalaga en venir aquí, a casa nostra, a casa d’ell.
I no esmercem esforços en vestir la biblioteca de gala, en adornar-nos nosaltres mateixos amb les millors paraules, en col·locar les seves obres, els seus volums, saludant el seu creador i picant l’ullet a aquests nens i nenes que tant els coneixen i estimen… Tot sembla poc per complimentar en Ricardo. Tot ens sembla poc, Ricardo, per a tu. I pensem amb què obsequiar-te, què oferir-te… Són moltes les coses que volem donar-te, que et volem dedicar. Una d’elles, aquesta, te la regala l’alumnat de sisè:
De nou la por arriba amb la tardor a la biblioteca Ricardo Alcántara i de nou comptem amb la valuosa col·laboració d’uns pares que apropen el misteri, la intriga i el suspens a totes les classes de primària.
En aquesta ocasió, els més grans s’han apropat al terror clàssic i inalterable d’Edgard Allan Poe en la veu del Jordi i els més petits, els de primer i segon, han conegut un nou amic, en “Menjapors”, el qual ja viu als seus cors gràcies a la Bea.
Aquí teniu un petit recull d’imatges d’aquestes sessions en què terror i superació de les pors s’agafen de la mà.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=KLdiletMWWo[/youtube]
En Ricardo i la Lluna
Què tenen en comú un llop vegetarià, un porquet repolit, un talp que no vol estar sota terra, un pop amb potes de més i tota una colla de bèsties diverses úniques en la seva espècie, diferents als seus companys? Doncs, sí, nens i nenes de segon! Vosaltres ho sabeu molt bé: tots són personatges escapats de les pàgines de “Sóc com sóc”, imaginats pel seu autor, en Carles Sala, per explicar-nos que està bé ser diferent, que la diversitat és riquesa i que ens hem d’acceptar i respectar tal com som.
I perquè no ho oblidem després d’haver conegut tots aquests personatges en llegir “Sóc com sóc”, en Carles ha vingut a resoldre aquelles preguntes i aquells dubtes que encara rondaven el cap dels nens i nenes de segon. S’ha assegut amb nosaltres a la cadira màgica de la “biblio” i ens ha acompanyat i ens ha delectat amb un munt d’anècdotes i d’experiències. Fins i tot, ens ha ensenyat un llibre ben especial que semblava una llibreta i que era un “Sóc com sóc” escrit en braille, preparat perquè aquells nens i nenes que llegeixen amb els dits també puguin conèixer la colla d’animals del conte.
Hem passat una bona estona. Aquí teniu un petit recordatori d’aquesta trobada i l’agraïment a en Carles per tot el que ens ha ensenyat i per ser com és.
[youtube]http://youtu.be/dzUXqazVwxI[/youtube]
