Fa ja alguns dissabtes (tres, quatre?) vaig gaudir de la presentació de Fils i tisores a una llibreria de Gràcia.
Des de llavors, tenia al meu calaixet de les coses pendents el desig d’escriure algunes paraules sobre aquell matí i no en trobava el moment. Sort que ja sé que els moments no cal buscar-los, que broten quan les condicions així ho procuren, fluint sense esforç.
I avui s’han donat les condicions: he trobat una antiga amiga, mare d’un nen que ja és adolescent i m’ha dit que estava preocupada per una qüestió que ens fa dubtar a tots en educació. Quin és l’equilibri entre protegir i sobreprotegir? Com estar segurs que no n’és massa o massa poca, la nostra atenció als infants? Com trobar el punt just per acompanyar sense oprimir, per guiar sense imposar i sense desatendre? La resposta m’ha arribat des d’aquell matí de dissabte en què vaig descobrir l’últim llibre del Ricardo Alcántara. He recordat les paraules d’una de les protagonistes, la Margarida, amoïnada per la seva filla Raquel: “Ella sola no pot, l’hauré d’ajudar”.
Aquesta frase conté la veritable clau de l’acció de la mare al llibre. La Margarida està atenta i la seva intuïció, la seva saviesa, li fan saber sense dubtes que ha de procurar-li a la seva filla el suport necessari perquè avanci. Ella sola no hi pot. La mare l’ha d’ajudar.
I és el que fa aquesta mare al llibre, desplegant uns fils de seguretat que a poc a poc anirà replegant quan ja no siguin tan necessaris, canviant-los per una confiança interior nascuda del vincle; una confiança que no precisa de crosses per mantenir-se dreta, una guia perquè la Raquel camini segura i se sàpiga capaç.
A la presentació de Fils i tisores a la llibreria “Casa Anita”. ens vam ajuntar un bon grapat de persones al voltant d’una taula presidida per en Ricardo. Aquell matí de dissabte les veus eren íntimes, tenyides d’emoció… Un oasi de confidències al pati de la llibreria, mentre s’aixecaven algunes persianes dels edificis circumdants i ressonava, llunyana, una màquina perforant el terra.
El Ricardo desgranava records al voltant del llibre i feia encaixar totes les peces amb la humilitat i la mestria de qui sap trobar el sentit exacte de les paraules i les idees.
Una mare seia a la primera fila amb la seva filla als braços. La nena, de quatre, cinc anys, sostenia el llibre a les mans i va estar allà asseguda durant tota la presentació. Era com si un fil daurat les unís i il·luminés tota la reunió; el símbol tangible del llibre.
Avui he arribat fins a casa parlant amb una amiga sobre educació. Hi ha pujat i li he deixat Fils i tisores per recordar-li que com a mare té la saviesa i la intuïció per actuar com el seu fill necessita. Com a amiga simplement li volia deixar un llibre bell. Llegiu-lo com a pares o com a educadors. Llegiu-lo i llegiu-l’hi als vostres fills.