Després de molts contes explicats a la biblioteca sota l’atenta mirada del Bigotis, la Victòria, en acabar el trimestre, ens deixarà. Segur que hi haurà moltes ocasions en què ens vingui a veure, a ajudar i a ensenyar-nos algunes de les meravelloses històries que ella tan bé coneix i que explica com cap altre, però tota l’escola s’ha abocat a preparar-li un homenatge que ningú es volia perdre, un homenatge fet de contes, abraçades i algunes llàgrimes.
Aquí teniu un recull d’imatges del passat dijous de molts instants d’aquell matí a la biblioteca, llegint contes en què els protagonistes eren la Victòria i el Bigotis, omplint l’aire de paraules belles tots els nens, totes les nenes de totes les classes, tothom mostrant el seu reconeixement i agraïment a la Victòria, mostrant la seva estimació per aquest racó màgic de l’escola i, sobretot, per ella.
Gràcies, Victòria!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-2Cf2NK0NfI&edit=vd[/youtube]
Fa ja alguns dissabtes (tres, quatre?) vaig gaudir de la presentació de Fils i tisores a una llibreria de Gràcia.
Des de llavors, tenia al meu calaixet de les coses pendents el desig d’escriure algunes paraules sobre aquell matí i no en trobava el moment. Sort que ja sé que els moments no cal buscar-los, que broten quan les condicions així ho procuren, fluint sense esforç.
I avui s’han donat les condicions: he trobat una antiga amiga, mare d’un nen que ja és adolescent i m’ha dit que estava preocupada per una qüestió que ens fa dubtar a tots en educació. Quin és l’equilibri entre protegir i sobreprotegir? Com estar segurs que no n’és massa o massa poca, la nostra atenció als infants? Com trobar el punt just per acompanyar sense oprimir, per guiar sense imposar i sense desatendre? La resposta m’ha arribat des d’aquell matí de dissabte en què vaig descobrir l’últim llibre del Ricardo Alcántara. He recordat les paraules d’una de les protagonistes, la Margarida, amoïnada per la seva filla Raquel: “Ella sola no pot, l’hauré d’ajudar”.
Aquesta frase conté la veritable clau de l’acció de la mare al llibre. La Margarida està atenta i la seva intuïció, la seva saviesa, li fan saber sense dubtes que ha de procurar-li a la seva filla el suport necessari perquè avanci. Ella sola no hi pot. La mare l’ha d’ajudar.
I és el que fa aquesta mare al llibre, desplegant uns fils de seguretat que a poc a poc anirà replegant quan ja no siguin tan necessaris, canviant-los per una confiança interior nascuda del vincle; una confiança que no precisa de crosses per mantenir-se dreta, una guia perquè la Raquel camini segura i se sàpiga capaç.
A la presentació de Fils i tisores a la llibreria “Casa Anita”. ens vam ajuntar un bon grapat de persones al voltant d’una taula presidida per en Ricardo. Aquell matí de dissabte les veus eren íntimes, tenyides d’emoció… Un oasi de confidències al pati de la llibreria, mentre s’aixecaven algunes persianes dels edificis circumdants i ressonava, llunyana, una màquina perforant el terra.
El Ricardo desgranava records al voltant del llibre i feia encaixar totes les peces amb la humilitat i la mestria de qui sap trobar el sentit exacte de les paraules i les idees.
Una mare seia a la primera fila amb la seva filla als braços. La nena, de quatre, cinc anys, sostenia el llibre a les mans i va estar allà asseguda durant tota la presentació. Era com si un fil daurat les unís i il·luminés tota la reunió; el símbol tangible del llibre.
Avui he arribat fins a casa parlant amb una amiga sobre educació. Hi ha pujat i li he deixat Fils i tisores per recordar-li que com a mare té la saviesa i la intuïció per actuar com el seu fill necessita. Com a amiga simplement li volia deixar un llibre bell. Llegiu-lo com a pares o com a educadors. Llegiu-lo i llegiu-l’hi als vostres fills.
I arriba el dia esperat. L’anhelat moment de retrobar-nos amb el nostre padrí, de rebre l’obsequi de la seva visita, el premi de la seva companyia un any més, fent-nos sentir que mereixem la distinció amb què ens afalaga en venir aquí, a casa nostra, a casa d’ell.
I no esmercem esforços en vestir la biblioteca de gala, en adornar-nos nosaltres mateixos amb les millors paraules, en col·locar les seves obres, els seus volums, saludant el seu creador i picant l’ullet a aquests nens i nenes que tant els coneixen i estimen… Tot sembla poc per complimentar en Ricardo. Tot ens sembla poc, Ricardo, per a tu. I pensem amb què obsequiar-te, què oferir-te… Són moltes les coses que volem donar-te, que et volem dedicar. Una d’elles, aquesta, te la regala l’alumnat de sisè:
Què tenen en comú un llop vegetarià, un porquet repolit, un talp que no vol estar sota terra, un pop amb potes de més i tota una colla de bèsties diverses úniques en la seva espècie, diferents als seus companys? Doncs, sí, nens i nenes de segon! Vosaltres ho sabeu molt bé: tots són personatges escapats de les pàgines de “Sóc com sóc”, imaginats pel seu autor, en Carles Sala, per explicar-nos que està bé ser diferent, que la diversitat és riquesa i que ens hem d’acceptar i respectar tal com som.
I perquè no ho oblidem després d’haver conegut tots aquests personatges en llegir “Sóc com sóc”, en Carles ha vingut a resoldre aquelles preguntes i aquells dubtes que encara rondaven el cap dels nens i nenes de segon. S’ha assegut amb nosaltres a la cadira màgica de la “biblio” i ens ha acompanyat i ens ha delectat amb un munt d’anècdotes i d’experiències. Fins i tot, ens ha ensenyat un llibre ben especial que semblava una llibreta i que era un “Sóc com sóc” escrit en braille, preparat perquè aquells nens i nenes que llegeixen amb els dits també puguin conèixer la colla d’animals del conte.
Hem passat una bona estona. Aquí teniu un petit recordatori d’aquesta trobada i l’agraïment a en Carles per tot el que ens ha ensenyat i per ser com és.
[youtube]http://youtu.be/dzUXqazVwxI[/youtube]
Mishiyu. Ed. Combel
La família del Ricardo Alcántara era ja nombrosa, extensíssima, formada per cent noranta-nou fills i una fillola, la nostra biblioteca, tan estimada pel seu padrí com els seus propis fills.
Però en Ricardo encara no n’estava satisfet i va voler ampliar encara més la família, fer créixer el jardí de les seves obres. Va ser així com va néixer, millor dit, va ser adoptat, en Mishiyu, l’últim llibre del Ricardo Alcántara, il·lustrat per la Rebeca Luciani. El que en fa dos-cents.
El petit de la família ja s’ha convertit en el centre d’atenció de tots els que l’hem rebut amb l’entusiasme de comptar amb un nou company de lectura, amb la il·lusió de de coneixe’l i apropar-nos a ell. Ara que tenim a tocar Sant Jordi, segur que en Mishiyu, aquest dolç nen adoptat, serà el protagonista de les parades de llibres de l’escola i es convertirà en un nou membre de la família de molts petits lectors i lectores.
BENVINGUT, MISHIYU! Estem molt feliços de comptar amb tu!
A l’igual que el Bigotis del conte, la mascota de la nostra biblioteca se sent segura i feliç a casa seva, envoltada de llibres i de nens, acariciada per les veus que cada dia desgranen mil històries fantàstiques de bruixes i monstres, pirates, ninots de fusta, mags, princeses o pigmeus.
A l’igual que ell, el nostre Bigotis sap de sobres que l’essencial rau dins d’un mateix; ha descobert que no cal buscar fora el que només es troba tancant els ulls i aspirant molt fondo…
Malgrat això, aquest matí estava nerviós: la Victòria l’havia vestit amb una samarreta verda i uns pantalons nous i els nens de sisè havien entrat molt d’hora a la biblioteca i havien mogut taules i cadires, preparant l’espai perquè tot estigués llest per a la jornada. En Bigotis no entenia ben bé què passava. Des del seu prestatge els mirava anar i venir fins que han sortit de la biblioteca tancant la porta rere ells, deixant el seu refugi a les fosques. En aquella quietud, abans de sonar el timbre que iniciava aquest dilluns, en Bigotis no ha pogut evitar impacientar-se. Seria avui el dia esperat? Se sentia una mica com l’estimat protagonista d’”Olor a mamá”: un petit ratolí escoltant, molt atent, els sorolls de l’exterior, contemplant el forat del seu cau per veure si retornava, per fi, aquella entranyable figura que feia temps n’havia sortit…
I la figura ha arribat! Tot d’una, ha obert la porta de la biblioteca i hi ha entrat amb la llum del passadís. I no estava sola, sinó que l’acompanyava algú… I el Bigotis, feliç, ha retrobat el seu esperat padrí i el de casa seva, el Ricardo, i ha conegut també la Montse, l’artífex de donar cos al ratolí tenaç del llibre dedicat a l’escola i d’il·lustrar els somnis de “Dorm petita”, entre d’altres relats.
La Montse i el Ricardo, junts, han acompanyat durant tot el matí el Bigotis. Han rebut els nens i nenes de sisè, els han posat a prova i han donat resposta a tot el que la seva gran curiositat volia saber. S’han reunit, també, amb les classes de P5 i han rigut amb les seves ocurrències mentre els explicaven el “Dorm petita” ajudats d’un kamishibai, un teatre molt especial que els ha encantat. Han recollit regals i ens els han fet; ens han ofert la seva companyia, la seva saviesa, el consell de l’esforç, de l’observació, del treball intens per aconseguir donar forma amb paraules o imatges als sentiments, a les idees que maduren persistents però humils…
Ens han ofert un preciós matí de dilluns.
I ara que ja és tard i s’acaba el dia, el Bigotis descansa tranquil, de nou, a la foscor. I encara que sí, que sent al seu interior la màgia de tot el viscut avui, no deixa d’ensumar l’aire esperant tornar a sentir aquesta olor tan especial…
Gràcies als dos.
Quan jo era petita, el meu pare ja em deia que els nens de la seva època jugaven amb qualsevol cosa. Tenien poques joguines i això aguditzava l’ingeni: un pal es convertia en una espasa pirata a l’abordatge d’un vaixell enemic, es fabricaven una pilota embolcallant papers i muntaven un partit al carrer de sota casa, una caixa de cartró buida s’omplia d’infinites possibilitats si es mirava des de la imaginació…
Avui, gràcies al vídeo que ens ha enviat la Marga, una mare molt estimada de l’escola, he recordat les paraules del meu pare i m’he adonat, també, de que jo mateixa les pronuncio quan veig que s’amunteguen les joguines a casa i els meus fills em diuen que s’avorreixen. He recordat amb nostàlgia els amics de la infància: tots els nens de l’escala que jugàvem al carrer o a casa d’un o un altre. Tots nens, jo l’única nena, tant un d’ells que no era l’Ana, sinó “el Ana”. Muntàvem espectacles i jo feia les entrades i les repartia als veïns i als altres nens del barri. Jugàvem i jugàvem… Aquells estius eterns de tardes interminables que s’omplien de jocs i de rialles!
Ara, que ja sóc gran, tinc el deure d’honrar aquella nena mig nen que em mira des de dins i que, crítica, em parla. No té edat la imaginació. Crear és casi un deure. Acompanyar aquests nens per donar-los no joguines, sinó el valor, la confiança per jugar la seva vida amb mirada creativa. Jugar també nosaltres, transformar el quotidià en improvisades eines per gaudir un dia a dia de possibilitats infinites. Jugar i jugar, crear, canviar, créixer i aprendre. Si tens un nen a prop, ajuda’l a que jugui i juga tu també, nen o nena lliure.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=XnbhLwNUQ-Y[/youtube]
Siguis gran o petit, quan t’endinses en una bona història sents com la seva màgia t’embolcalla i se t’emporta per viure moments molt especials… Això és el que m’ha passat mentre llegia l’últim llibre d’en Ricardo Alcántara.
Felicitats Ricardo, estic segura que els nens gaudiran amb el teu llibre tant com ho he fet jo.
Victòria, la nostra bibliotecària
“Para los amigos del Colegio Folch i Torres, con mi agradecimiento (decidieron ponerle mi nombre a la biblioteca). ¡Vaya premio!”
Aquesta és la dedicatòria que Ricardo Alcántara ens brinda en la recent publicació dels seu llibre “Olor a mamá” de l’editorial Algar, colección Calcetín.
Des del moment que m’he assabentat, gràcies a què ha fet arribar un exemplar a l’escola amb una altra dedicatòria personal, estic emocionada i agraïda. Tots els que estimem l’escola ho vivim com un enorme premi, gràcies Ricardo.
Intentar posar paraules als sentiments és molt difícil per mi, sempre em costa. Avui em ve molt de gust intentar-ho però novament sento que no seré capaç d’expressar en aquest post tot el que m’agradaria dir.
Fa anys que tinc la sort de conèixer al Ricardo. Ha estat un enorme plaer passar estones xerrant amb ell sobre temes molt variats. És d’aquelles persones que veus de tant en tant però que quan et retrobes amb ell sembla que no ha passat el temps. Sempre l’he sentit proper, un amic que m’ha donat més confiança que altres persones que veig tot sovint. Avui m’ha commogut la seva sensibilitat perquè no només ens dedica un llibre sinó que el nostre estimat Bigotis protagonitza la història. El nostre ratolí és un personatge important en la biblioteca. Participa activament en la fantàstica aventura d’impulsar el gust per la lectura en els nostres nens i nenes. Tots el coneixen i els més petits, espontanis i naturals, l’abracen, li xerren i el fan partícip dels seus sentiments i emocions. Ell els porta històries precioses, els escriu cartes animant-los a venir a la biblioteca, es disfressa per Carnaval i surt a la rua amb tots… és un més de la nostra casa. I ara , gràcies al Ricardo, es donarà a conèixer pel món. Espero que tingui molt d’èxit. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir-lo però us asseguro que demà mateix tindré el llibre a les meves mans. Ricardo, espero veure’t ben aviat perquè també vull una dedicatòria (si no és demanar massa). Te la canviaré per una forta abraçada.
L’equip de mestres de l’escola sempre hem desitjat que tots els nens i nenes que passen pel Folchi se l’emportin per sempre en el seu cor, que el recordin de bon grat, que tornin quan vulguin perquè sempre serà casa seva. Ara també desitjo que, en el seu paquet de vivències entranyables, posin també aquesta: “Mireu, mireu, el Ricardo Alcántara ha escrit un llibre sobre el Bigotis i ens l’ha dedicat!” Segur que molts d’ells, com jo mateixa, voldran tenir el llibre entre els preferits de la seva biblioteca personal.
¡Hasta siempre, Ricardo!
Conxi López
