Després de gairebé cinc hores de viatge en autocar –i més tard en taxi de muntanya a causa de la neu–, interromput només per una petita parada per fer un mos, vam arribar a la nostra destinació. Es tractava d’un edifici, integrat a l’entorn –de tal manera que la seva cara nord era dins la muntanya– i perfectament adaptat a les dures condicions climàtiques que ha de suportar durant tot l’any. Un edifici fred de portes cap en fora, càlid per dins.
Posteriorment, en vam visitar totes les instal·lacions, amb uns monitors com a guies. Tot era nou, net i ben cuidat. El millor, però, fou el planetari: era petit, però acollidor; modest, però extraordinàriament interessant. Allí ens vam aproximar als astres del nostre cel, tan de l’hivern com de l’estiu. Pel que fa a la qüestió culinària, hem de destacar que feia anys que no menjàvem tant bé en un lloc de fora de casa. No eren els típics plats precuinats o els que “no hi ha qui s’ho mengi” que s’acostumen a donar en llocs així, sinó que ens van donar menges casolanes, que ens feren venir salivera. L’única cosa que tenia de dolent era que no podíem repetir certs àpats.El que també ens va sorprendre –val a dir-ho– va ser el molt bon estat de les habitacions: estaven impecables, molt ben equipades de mantes i fundes nòrdiques, que protegien –a la nit– del fred intens que ens va acompanyar durant aquells dies. Per aquesta mateixa raó, les finestres estaven precintades i no es podien obrir, tot i que cal dir que en determinades habitacions la cinta aïllant no va servir de gaire i el fred passà igualment.A més del fred i del vent que ens van acompanyar aquells tres dies, tinguérem, a la primera jornada, la companyia de la neu, que arribà a formar un bon gruix –totalment inimaginable en llocs que no siguin d’alta muntanya– i que, per desgràcia, obligà a suspendre les activitats de vespre -sortides a l’exterior- i a substituir-les per unes sessions de documentals: instructives, interessants, però –no ens enganyem– es feren bastant pesades. De totes maneres, la neu va ser aprofitada per molts de nosaltres –i pels professors també–, que sortírem a fora a caminar-hi, a rebolcar-nos-hi, a fer batalles de boles de neu, o simplement a admirar-la.  El primer dia, com ja hem explicat, el vam dedicar a conèixer i visitar l’edifici. El segon, en canvi, el vam passar fora: El poble que quedava més a prop del centre era Son, un petit poblet amb prou feines vint habitants que resideixin allí durant tot l’any. Hi baixàrem –i tornàrem a pujar– pel mateix camí que el dia abans havien recorregut els taxis per portar-nos a l’edifici, aquest cop, però, a peu. La vista era immillorable però, això sí, el vent era tan intens i accentuava tan la sensació de fred que no vam parar-nos fins que no vam ser al poble. Allí hi vam visitar un antic molí fariner. La visita, guiada per el fill de l’últim moliner de l’edificació, va deixar-nos clar que la vida dels moliners era molt dura i difícil. La feina era rudimentària i complicada. El molí ho era tot per la família del moliner, tant el lloc de treball –primera planta– com la casa –a dalt–.  Però, sens dubte, l’activitat més impressionant que vam fer, fou la visita al Centre de Fauna. El Centre comptava de quatre espècies animals diferents –un isard, varis cabirols, una geneta i tres guineus– que es podien visitar, i algunes altres –com per exemple óssos– que estaven tancats al públic. Els animals residents al Centre tenien, sovint, un passat lligat amb humans que no els havien sabut tractar correctament. Una de les guineus, per exemple, es quedà sorda a causa d’això. Entràrem dins dels tancats de les guineus i la geneta. En el primer cas, les guineus ens quedaven sols a dos pams, així que increïblement les podíem veure des de primera fila, millor de com les havíem vist mai. En el cas de la geneta va ser més complicat, ja que detestava la neu i el fred, i era molt esmunyedissa; per tan, costà de fer-la sortir.I per acabar, el tercer dia, ja de tornada, ens paràrem en una casa-museu per conèixer sobre la vida pagesa de principis de segle. El més colpidor va ser comprovar l’enorme canvi que ha sofert la vida en tots els aspectes -des de l’alimentació fins l’entreteniment- de cent anys enrere fins ara. En conjunt, foren tres dies complets, plens d’interessants activitats, vivint de primera mà la cultura, la natura i la fauna del Pallars, amb algunes estones de lleure en les quals aprofitàvem per divertir-nos i, també, van ser tres dies acompanyats de ratxes de vent de 110 km/h –que escombraren el gairebé mig metre de neu que havia caigut, reduint-lo en una petita enfarinada–. Va ser una bonica experiència i una bona manera d’acabar un llarg trimestre.   

Laia Dalmau i Irene CanudasAlumnes de tercer d’ESO