Els invasors de la web!

Hace mucho tiempo un niño llamado Juan vivía en una casa, ni grande ni pequeña, con su padre, su madre y su hermana. Juan quería a su hermana, se llamaba K­aila y solo tenía 1 año y solamente sabía decir Ba-ba.

Un día Juan se fue al colegio y cuando fue la hora de irse a casa estaba lloviendo, no tenía paraguas así que decidió irse a casa mojado.

De camino a su casa vio una tienda de viajes, se acercó al escaparate para ver que había dentro, vio unas revistas que tenían en la portada dibujos de otros países. Le  gustaron tanto que entró en la tienda, se compró una de las revistas que había en el escaparate y se fue a su casa rápido, se olvidó de que estaba lloviendo. Cuando llegó a su casa Juan estaba empapado de la lluvia.

Y su madre le vio y le dijo:

– Juan seguramente habrás pillado un resfriado.

Al día siguiente tenía un resfriado. La madre le dijo a Juan  que se acostara en la cama para que se recuperara.

Al cuarto día ya se encontraba un poco mejor y le contó a la madre que él quería visitar otros países. La madre le dijo que lo hablaría con su padre.

Al siguiente día Juan volvió al colegio, volvió a casa, cenó y se fue a dormir.

En el sueño aparecía Juan, Kaila, su amigo Mac, Alexander (el padre de Juan), Olivia (la madre) y Robert (el perro de Mac). Soñaba que iba a 2 países en 2 días.

El primer día estaba en Italia y allí conoció a un señor que se llamaba Pedro y les contó una historia que pasó en Italia:

– Hace mucho tiempo, aquí en Italia, había unos seres que se llamaban Risitas.- dijo Pedro.

-¿Quiénes son las Risitas?-Preguntó Mac.

– Las Risitas son unos seres que protegen a los niños. Y lo hacen genial, es como una canguro que te protege. Y lo hacen tan silenciosamente que casi nadie las ha visto.- respondió Pedro

– ¿Y cómo protegen a los niños?-preguntó Juan.

– Los siguen siempre, a la escuela, al parque, a las tiendas, camino a casa, a su habitación, al baño, bueno a todas partes. Dónde quieran que vayan los niños, están las Risitas allí para protegerlos.- respondió Pedro.

-¿Y cómo protegen?-preguntó Mac

– Muy poca gente los ha visto y quienes lo han hecho no se lo habrán contado a nadie. Es difícil saber como son. Dicen que son como unos bebes más o menos y muy peludos. Su pelo cambia de color depende donde estén.-dijo Pedro.

-¿Y por qué siguen a los niños?-dijo Juan.

-Los siguen para asegurarse de que los mayores traten bien a los niños.Y si se portan mal los mayores las Risitas los castigan –Dijo Pedro.

-¿Y qué castigo reciben?-pregunto Mac.

– Pisar una caca- dijo Pedro.

-¿Me dejas terminar la historia?- dijo pedro.

-Sí –respondieron Mac y Juan a la vez.

-Antes, aquí en Italia los mayores castigaban a los niños. Y entonces las Risitas vinieron para castigar a los mayores. Todas las personas mayores cada día pisaron una caca de perro hasta que se portaron bien.- siguió contando Pedro.

Juan, Kaila, Alexander, Olivia, Mac y Robert se quedaron a dormir en Italia. Al segundo día, Juan se despertó estaban en…China.

Juan los guío hacia la gran muralla China que se veía desde donde estaban. Al otro lado de la muralla había un señor que les estaba diciendo que fueran hacía el.

Juan, Mac, Robert, Alexander, Olivia y Kaila empezaron a correr para llegar hacia el señor, aunque Kaila no sabía correr. Olivia cogió a Kaila y se la puso a las espaldas. Todos corrieron lo más rápido posible para llegar hacia donde estaba el señor. Le preguntó Olivia si entendía su idioma y el señor le respondió:

-Sí que le entiendo. Yo llamarme Xinlai. Yo entender todos los idiomas del mundo y ser el más rápido.

-Si vieras lo rápido que soy te quedarías con la boca abierta. – dijo Robert en voz baja.

Kaila escuchó a Robert y le dijo:

-Ba-ba,ba-ba,ba-ba.

-Tienes mucha razón pequeña, tengo que asegurarme de que nadie me escuche. ¿Verdad?-dijo Robert.

-Ba-ba.-dijo Kaila.

-Vale me asegurare de que nadie me escuche. Gracias Kaila.- dijo Robert.

Juan se despertó y se lo contó a su madre. La madre le sonrió y le contó que eso podría ser su cuento para el colegio.

Eclipse

Cuando Anna tenía seis años sus padres decidieron regalarle por su cumpleaños un libro sobre magia. Anna odiaba los libros sobretodo los de magia, para ella la magia no era más que una simple broma que le hacían los adultos a los niños para ver cuál de ellos caía primero en sus trucos. Pero una noche mientras leía el libro pasó algo asombroso, todo lo que había leído se hizo realidad. Al parecer lo de la magia no solo se basa en fantasía, pensó Anna.

Al día siguiente se levantó corriendo a contárselo a sus padres pero se encontró con una gran sorpresa, todo lo que había soñado se había hecho realidad. ¿Cómo puede ser? Pensó primero. Todo lo que leo se hace realidad, ¿y ahora esto? Entonces este libro tiene poderes mágicos de verdad, ¿cómo puede ser?

Encima de la mesa había una carta dónde ponía: “Si aún no crees en la magia, yo te haré creer en ella”. Después de haber leído eso todo se nubló, de repente salió un mago y le dijo:

– Ven, te quiero enseñar una cosa. Mira por ese agujero. ¿Qué ves?

– Un 5 de trébol.

– ¿Y ahora qué ves?

– Un dos de trébol.

– ¿Pero cómo lo has hecho? -le preguntó Anna al mago.

– Es magia, prueba. Tú coge una carta, dale la vuelta, gírala y guaaalá!! 5 de trébol.

– ¿Pero cómo puede ser? Justo ahora había un 2 de trébol y ahora hay un 5 de trébol!!

– Como te había dicho antes, la magia existe – le dijo el mago.

– Enséñame más sobre la magia -le dijo Anna al mago.- Tú sabes más que cualquier mago –le respondió- sólo tienes que confiar en ti. Después de decir eso desapareció.

– Espera!!! – gritó Anna.

Unos minutos después se despertó y se dio cuenta de que todo había sido un sueño, un sueño muy real. Les contó a sus padres el sueño que había tenido y
desde entonces cree en la magia.

Anna

Hi havia una vegada un nen que es deia Tomàs. Sempre deia que volia ser normal com tothom, però ell no era normal perquè tenia poders màgics: el seu poder era moure les coses.
Quan anava al col·legi li deien el nen “Estrany” perquè quan es posa molt nerviós es cauen algunes coses.
Un dia quan ell sortia molt ràpid sense voler va trepitjar el peu del gos molt fort i ara el gos té la pota venada. I ara el nen amo del gos vol pegar a Tomàs.

Ell va anar a la biblioteca per amagar-se, el nen el va trobar i li va dir:
– Ara que t’he trobat et donaré un cop com tu has fet amb el meu gos! – va dir el nen.
– Però va ser sense voler… – va dir Tomàs.
– M’és igual, et pegaré con has fet amb el meu gos!!-va dir el nen.

Quan estava a punt de donar-li el cop, el Tomàs estava molt nerviós i sense voler va moure la mà i va donar-li un cop al cap. El Tomàs va marxar corrents per agafar les seves coses, ja havia sonat el timbre de l’escola.
Quan anava sortint la mare del company el va renyar.

Al dia següent es va llevar, va esmorzar i va anar ràpidament cap a l’escola. Quan va sonar el timbre per sortir al pati, com que ell no tenia amics, es va quedar sol a la seva aula, va veure que dalt d’una estanteria estava a punt de caure una copa. Va utilitzar els seus poders i va traslladar la copa a un altre lloc més segur.

El Tomàs no es va adonar que el seu company, aquell del gos,l’estava veient a través de la porta. Tot seguit va entra i li va dir:
-T’he vist fer màgia. Ara tot concorda. Per això aquell dia a la biblioteca es va moure el llibre i em va donar un cop al cap!! – va dir el seu company.
– Sí, va ser així. Ho sento molt i també ho sento molt per el teu gos. No diguis res sobre els meus poders, sinó hauré de marxar del país.- va dir-li el Tomàs.
-D’acord, no diré res.

Es van posar a parlar i el nen li va preguntar quins poders tenia el seu pare. Ell li va explicar que només té el poder de traslladar-se d’un lloc a l’altre, la mare no té solament te el meu pare.
-Ahhh vale – va dir el nen. – i es van a posar a parlar i a parlar fins que va sonar el timbre per anar a classe.
Va entrar tothom i mentre que la seva mestra estava explicant coses el nen li va enviar una carteta petita dient: “Escolta… no diré res del teu secret amb una condició: si som amics. D’acord?” I ell va dir d’acord serem amics. La mestra va adonar-se de les notetes i va dir:
– A veure Tomàs digues què em explicat en tota l’hora?
-Ehhhhh……?
– Digues, a veure!!!
– No ho sé, perdoni’m mestra, si us plau.
– D’acord -va dir la seva mestra.

I va seguir explicant coses i coses……. i va sonar el timbre. Ells dos van marxar cap a casa. El Tomàs va veure que la seva mare estava allà a la cuina i va decidir explicar-li tot el que li havia passat a l’escola.

-Te’n recordes que hi havia un nen que es queixava i deixa que jo havia trepitjat la pota de seu gos?
-Si me’n recordo – va dir la seva mare.
– Ell sap que jo tinc poders màgics!
-Queeeeeeeeeè!!!!
-Però diu que no dirà res perquè ell diu que serem amics.
– Ahh, millor així – va dir la seva mare. – Vinga Tomàs para la taula que soparem aviat.

Quan va acabar de sopar, va anar-se’n a dormir. Al dia següent va anar a l’escola i es va trobar amb el seu company, des de llavors van ser els millors amics!!!

Lola

Hola. Sóc la Laura i tinc 29 anys. Treballo des de casa per a una oficina de Barcelona que està situada a l’altra punta de la ciutat des­ d’on visc, l’Eixample. A ­la televisió, en un canal molt estrany hi ha un programa que es diu “La gent de peu”­, el programa tracta d’una entrevista a gent que treballa cada dia, com jo. Conec a una senyora, amiga de la meva mare, que va sortir per aquell programa. Diu que té molta sort. Ara a mi aquesta sort m’ha tocat. M’entrevistaran i sortiré en aquell programa. Així que ara mateix estic ordenant tot el meu estudi de casa, on treballo. Ui!, acaben de trucar a la porta! Potser són ells.

– Hola, som de “La gent de peu” , venim a fer-li l’entrevista- va dir el periodista.

-Sí, endavant, passeu- vaig dir jo.

Mentre estàvem parlant i el càmera estava gravant, jo els estava ensenyant el meu estudi.

– I aquell dibuix d’aquella casa desfigurada, i amb un gos amb sis potes?- Va preguntar el periodista.

– Bé, aquesta és una història molt llarga- vaig contestar.

Aquell programa era un programa amb molta qualitat i no volien que li contestessin coses així. El periodista i el càmera se’n van anar molest.

– Bé, ells s’ho perden,vaig pensar, però jo l’escriuré en un full i el posaré al costat del dibuix. Començaré ara mateix:

“Tot va passar l’any 1988, quan jo tenia 6 anys.Vivia en un poble que es deia Roses. Vivia amb els meus pares i el meu germà en una comunitat de veïns. Tots els integrants de la comunitat teníem un jardí. Només hi havia un nen amb qui poder jugar i no avorrir-me. Es deia Oriol i tenia un any més que jo. A l’estiu jugàvem amb les pistoles d’aigua i a l’hivern ens posàvem en un banc i esperàvem si queia neu, però mai queia. Jo,a vegades jugava amb els seu gos,en Xapi. L’Oriol era el meu millor amic. Un dia ell va trucar al timbre de casa nostra:

– ­Laura,vés a mirar qui és -em va dir la meva mare.

Vaig obrir la porta i vaig veure que era ell amb una pilota a la mà. ­

-Vols jugar a pilota?-em va preguntar.

-No puc. Tinc coses per a fer –li vaig contestar i li vaig tancar la porta d’un cop molt fort.

Ell no sabia que no anàvem a jugar més. Ni a jugar amb les pistoles d’aigua. Ni a seure’ns en un banc a esperar que caigui la neu. Me n’anava. Marxava a l’Eixample, a Barcelona, per motius professionals del meu pare.

A les 6 de la tarda, jo ja m’estava preparant i revisant tot el que portava a la maleta per poder anar cap a Barcelona. A les 19:00 en punt, ja estàvem ficant les maletes al cotxe. Llavors l’Oriol va aparèixer amb la seva mare per anar-se’n a comprar al supermercat. l’Oriol va veure com la seva mare s’acomiadava dels meus pares,del meu germà i de mi.

L’Oriol em va preguntar:

– A on te’n vas de vacances?

– No me’n vaig de vacances –li vaig respondre. Jo estava segura que l’importava a l’Oriol.

Ell va agafar el seu estoig i el seu quadern de la motxilla que sempre portava. Aleshores em va dibuixar el seu gos. Però ho va esborrar perquè pensava que així no el recordaria. Va dibuixar el seu jardí. Però ho va tornar a esborrar perquè pensava que així no el recordaria. Llavors va dibuixar una casa amb el teulat vermell i un gos amb 6 potes.

– Té, per a tu. Perquè no m’oblidis- em va dir.

– El primer que faré quan arribi a la casa nova serà penjar-lo a la paret -vaig dir.

– Adéu.

– Adéu.

Després em vaig ficar dins del cotxe,em vaig passar el cinturó i el cotxe va arrencar.”

Aquell deu haver estat el meu primer “Adéu”. Ara que hi penso no sé perquè l’Oriol va dibuixar una casa desfigurada i un gos amb 6 potes. Podria haver dibuixat a nosaltres jugant amb les pistoles d’aigua o esperant a que caigui la neu. No recordo com era ell ben bé. Però ara que miro el dibuix fixament, veig un nen alt, ros i amb els ulls marrons al costat de la casa desfigurada i el gos amb 6 potes.

Castanyera

Era una vegada una noia que es deia Mònica, anava a la classe de Rafael Albertí de 6è a l’escola Puig i Gairalt. Aquesta nena tenia un estoig. A dins hi tenia un llapis de la marca Bic i una maquineta de la marca Mapped.

Un dia la Mònica es va oblidar l’estoig a classe. Aquí s’inicia la història:
El llapis i la maquineta van obrir l’estoig, intentaren sortir però no podien, vam poder veure que no hi havia ningú a la classe, tot era fosc. Van seguir intentant sortir però els era impossible. Va ser aleshores que el llapis es posà damunt la maquineta, aquesta es girà sense voler i li féu punta. El llapis cridà perquè l’altra li havia fet mal, no sabeu com es va enfadar!! Del bot que van fer anaren a parar a terra i per fi van poder sortir de l’estoig.

Al dia següent la Mònica va anar a l’aula de ciències amb tots els seus companys. Van anar perquè els tocava fer aquesta assignatura i també perquè la Mònica havia de recollir el seu estoig. Quan tots van arribar a l’aula de ciències tothom es va quedar bocabadat perquè l’estoig estava llençat a terra i el llapis estava trencat.

Quan la Mònica va veure el llapis trencat el va llençar a les escombraries, d’allà sortia un soroll: era el llapis que estava plorant. Ella el va agafar i el llapis li va dir:

-Jo tinc poders, no sóc com els altres llapis.

La Mònica va dir:

– D’acord et quedaràs sempre amb mi, si tu vols.

El llapis va contestar:

– Doncs sí m’agrada la teva idea, em quedaré sempre amb tu.

– La maquineta es va posar a plorar perquè va veure que la Mònica estimava més al llapis que a ella.

El llapis que estava mirant de reüll es va adonar que un ésser de la seva espècie estava patint i no li va semblar bé. Es va apropar a la maquineta i li va dir:

– No ploris amiga meva, que no veus que les nostres vides estan unides, que jo no em puc fer punta si no sóc amb tu.

– És veritat si volem ser feliços hem d’estar units.La Mònica quan els va veure juntets i somrients els va dir:

– Sabeu que tots junts ens necessitem per fer la nostra feina? ­

Un somriure va omplir les cares dels dos objectes inanimats que havien agafat vida es van donar les mans i van caminar. Conte contat i conte acabat.

Leonés

Esta historia trata de una niña llamada Samantha. Ella ahora mismo tiene 12 años. Samantha es una chica a la que desde los 3 años le ha gustado el deporte.

Ella ha estado en muchas competiciones de atletismo mirando a los mejores atletas de todo el mundo. Un día cuando volvió a su casa y se preparó para dormir, pensó en la beca que le habían dado para asistir a las clases de gimnasia, que le habían ofrecido.

Por la mañana Samantha preguntó a sus padres si podía ir.

– Porqué no… – respondieron luego de pensárselo.

Ella se alegró y asistió.

El primer día cuando llegó la profesora la presentó delante de toda la clase.

– Hola, ¿cómo estás? Encantada de conocerte. – dijeron todos.

La profesora le preguntó a Samantha si quería enseñarle lo que sabe acerca de lo que estaban haciendo: saltos acabados en punta, giros hacia abajo, etc. Y ella hizo una demostración de lo que sabía.

Al terminar la clase la profesora llamó a Samantha para hablar en privado. Le dijo que creía que podía tener mucho futuro y la invitó a entrar en la competición junior. Samantha dijo que se lo pensaría, pero primero preguntaría a sus padres.

Al llegar a casa, sus padres se interesaron por su primer día de clase. Samantha les habló de la propuesta de su profesora. Su madre le prohibió ir.

– ¿Por qué me lo prohíbes? – preguntó Samantha.

– Ven, siéntate que te contaré una historia que me pasó cuando tuve tu edad. – le dijo su madre- Yo también iba a entrenar y a las competiciones de gimnasia. Tuve que competir con los mejores atletas de todo el mundo. – Claro ella era uno de ellos. – Cuando iba a hacer lo que había preparado esos 10 meses, me caí y me rompí el brazo y no pude ganar. Desde entonces no volví a hacer gimnasia.

La madre le contó toda esta historia a Samantha porque no quería que le pasará lo mismo que le sucedió a ella. Samantha disgustada se fue a su habitación. Se tiró en la cama furiosa porque no podría ir. Después pensó y tuvo una ideaque le iba a servir para poder ir a las clases sin que su madre lo supiera.

Por la mañana Samantha se fue corriendo hacia la puerta para salir e ir a la clase. Su madre estaba esperándola y al verla le preguntó a dónde iba. Ella le dijo que a la biblioteca. Samantha contenta porque su madre se lo había creído, se fue corriendo para no llegar tarde. Cuando llegó se fue a preparar para poder empezar. Al probar su doble giro, se cayó y se hizo un moratón en la mano, se preocupó de que su madre lo viera.

Al volver a casa Samantha se fue a su habitación y empezó a buscar ropa para poder tapar el moratón. Su madre la llamó para que bajara a comer,así que cogió una chaqueta vieja, se la puso y bajo a comer. Mientras comíansu madre extrañada le preguntó si no tenía demasiado calor con la chaqueta. Ella le dijo no pero su madre no paraba de insistir. Entonces Samantha se la quitó y escondió la mano debajo de la mesa. Su madre se dio cuenta y le pidió que pusiera las dos manos sobre la mesa. Ella no quiso pero entonces su madre le cogió la mano y se la pusó encima de la mesa. Al ver el moratón de Samantha le preguntó cómo se lo había hecho. No tuvo otra opción más que contárselo.

Su madre estaba muy disgustada con ella y se fue a la cocina. Samantha se quedó sentada, pensando en lo que había hecho. De repente notó que su madre apoyaba la mano en su hombro diciéndole:

– Coge el hielo y ponlo sobre el golpe durante unos 10-15 minutos.

Samantha no comprendía nada.

– Te advertí sobre lo que te podría pasar y no me escuchaste. – dijo la
madre.

Samantha no paraba de decirle que lo sentía. Le preguntó si podía seguir entrenando. Su madre aceptó pero con una condición: primero tenía que curarse bien esa mano. Samantha estaba muy contenta, esperó una semana y empezó a entrenarse. Estaba entrenando para la final de la competición junior que era dentro de dos semanas.

Pasaron las dos semanas, ya era el día de la competición, Samantha estaba muy nerviosa pero su madre la abrazó y la tranquilizó.

Cuando los jurados la llamaron al escenario, dio un beso a su madre y salió a competir. Al acabar escuchó miles de aplausos y la felicitación de su madre y de su profesora. Cuando acabaron todos los concursantes, el jurado dijo las tres premiadas: 3ª posición: Maria Sánchez, 2ª posición: Claudia Fernández y 1ª posición y ganadora: Samantha López!!!!!!!

Samantha saltaba contenta porque había ganado y lloraba de emoción. Se acercó para que le pusieran la medalla y se dio cuenta de que su sueño se había hecho realidad.

L’estel

Hola sóc l’Anna, em recordeu?
Doncs com us vaig dir que us explicaria què va passar, estigueu atents, mireu:
La Laura i jo vam fer un tracte, es tractava de portar la mateixa roba al dia següent. I així va ser.
Al principi, quan vam pujar al menjador, vam haver de menjar molt ràpid ja que seriem les protagonistes del menjar de tots els nens de l’escola. I així va ser, quan van acabar tots de menjar i van aconseguir fer silenci, la Laura i jo, molt nervioses, vam pujar a l’escenari, tota la gent aplaudia i aleshores molt contentes vam començar a cantar.
Al acabar la gent aplaudia més que al començament, tots ens van felicitar, però a mi em passava pel cap una altra cosa: “Ho he fet bé? Així es fa Anna!”.
Més tard vàrem baixar al pati, tots ens venien a felicitar perquè ho havia fet molt i molt bé.
Ara estic fent més coses perquè el meu somni, com us havia dit a la primera part, és ser part d’un espectacle.
No creieu que ho estic aconseguint?

Montse

Hola em dic Anna, i jo des de ben petita he volgut ser part d’un espectacle, voleu saber la meva història? Doncs mireu:
L’altre dia dinant al menjador de l’escola, vaig tenir una idea molt bona. Vaig pensar en fer una actuació mentre tothom dinava.
I dit i fet, amb la meva millor amiga, la Laura, em vaig posar mans a l’obra. Vam triar la cançó, vam assajar-la un temps, la vam repetir i repetir fins que ens vam cansar, i ara… arriba l’hora. El nostre monitor ens ha deixat fer-ho aquest mateix divendres. La veritat és que jo estic molt nerviosa i de tants nervis… voleu saber què vaig somiar la nit passada? Doncs us ho explico:
Vaig somiar que tots els nostres somnis es feien realitat, que l’espectacle sortia bé, que tots ens aplaudien amb un somriure grandiós a la cara i que la Laura i jo estàvem contentíssimes.
Després, al baixar de l’escenari, tots ens demanaven autògrafs. Un monitor que treballava en una discogràfica, ens va oferir un contracte: fer un disc amb la seva companyia de “El CD”.
Quan em vaig llevar al matí vaig comprovar que tot era un somni i la veritat, a mi em va semblar trist, però desitjo amb molta força que això es faci realitat.
Si voleu saber què passarà divendres, només heu de llegir la segona part.
Adéu i fins aviat… Quins nervis!

Montse

Hola nois!
Gràcies a l’Anna he anat a classe amb els deures fets, però sabeu què em va passar? Quan vaig tornar a casa la mare m’esperava a l’habitació i em va dir:
-Marc, el que et vull dir no t’agradarà gens, però ja ho he fet.. t’he apuntat a classes de bàsquet.
-Què?!?!-vaig protestar.
-Sí, serà divertit. Comences demà.
No és just, ella no ha d’anar-hi. I clar, com que és divertit… No ho entenc, qui fa la feina sóc jo. Em vaig quedar parat i hi  va haver un silenci llarg. A mi no m’agrada l’esport però… què podia fer?
Al dia següent a la tarda vaig anar amb la meva mare. Era un edifici molt gran, vam entrar i hi havia una pila de nens. Jo em vaig acostar mentre que la mare parlava amb una altra dona.
– Hola! Aneu a jugar a bàsquet?
– Sí. Tu ets el nou, no?
– Sí. -mentre responia la mare em va fer un petó i va marxar.
Aquella dona que parlava amb la mare em va dir que es deia Raquel, era la professora. Em va donar una samarreta i uns pantalons curts.
– És la roba per jugar a aquest joc -em va dir ella.
Més tard ella ens parlava de com agafar la pilota, però jo no feia ni cas. Tots els nen em preguntaven: quants anys tens?,tens germans?… A l’hora del descans un nen es va acostar i em va dir tot seriós:
– Mai et quedis als vestuaris sol, diuen que hi ha un monstre.
– Jajaja, és una broma? -vaig contestar jo.
– Em veus cara de pallasso? -va dir.
Jo volia comprovar si era veritat, em vaig quedar l’últim. De sobte vaig veure un monstre arrugat, amb 6 mans. Vaig córrer tant com vaig poder. Quan vaig arribar a casa, vaig demanar a la mare si podia deixar d’anar a aquelles classes, però ella es va negar.
El segon dia ni tan sols vaig entrar als vestuaris. El mateix noi es va apropar a mi un altre cop:
– L’has vist? Mai hem sabut qui és…
Després d’això vaig anar als vestuaris per descobrir qui era aquell monstre. Vaig amagar-me en un racó i vaig veure que el monstre només era el senyor de la neteja i li vaig preguntar:
– Tu ets el monstre?
– Oh!!! M’has descobert!! T’explicaré. Aquells nens als vestuaris fan porqueries, quan vaig començar amb aquest mètode ja no en fan i puc marxar abans.
Jo vaig riure i me’n vaig anar.
Quan vaig arribar a casa estava la mare molt alegre i li vaig preguntar:
-Què et passa?
– He pensat el que em vas dir i t’he desapuntat ..però ara t’he inscrit a ballet,no serà divertit!!!
– Nooooooooo! ballet no!!! -vaig protestar un altre cop.

Shirley

Eren les vuit del matí quan la mare em va llevar per anar al col·legi. Avui crec que el nostre professor no vindrà perquè ahir no es trobava bé.
Quan vaig arribar a l’escola l’Anna em va dir que no havia vingut en Tom. Jo amb la resta de companys ens preguntàvem qui seria el professor que ens donaria classe. Més tard va venir el director per comunicar-nos que en Tom, com té febre estarà uns dies de baixa. El substituirà una professora que es diu Teresa. Com seria aquella professora?
Quan va entrar per aquella porta vaig veure que era una noia jove, els seus ulls eren blaus i el seu cabell de color marró. Va dir:
– Hola nois, em dic Teresa i seré la vostra professora durant aquest dies, d’acord? – i va continuant parlant, no parava.
Després durant l’estona del pati no hi havia ningú que no parlés d’ella, tothom deia que semblava simpàtica, però jo trobava a faltar el professor i les seves bromes.
Després del pati ens tocava castellà. Ella va obrir els llibres i va dir que començaríem per la pàgina 17, i un company va cridar:
– Si aquesta pàgina ja l’hem feta.
La Teresa es va quedar pensativa i va escriure a la pissarra: “Adivinanzas”. Tots ens vam quedar molt intrigats i ella va dir:
– Farem un joc. Vosaltres us inventeu una endevinalla, però que sigui en castellà. Els altres l’endevinaran.
En Pau va ser el primer va dir:
– Vive en su casa y está en todas partes, ¿qué es?
I un altre va dir:
– El caracol
– Sí! -va cridar en Pau.
Després va ser l’Anna:
– Cuando nací andaba por el suelo y cuando soy mayor me escapo por el cielo..
– La mariposa- vaig respondre jo.
I així amb tots els companys, quan em va tocar a mi em vaig posar com un tomàquet perquè no volia que la meva endevinalla fos la pitjor de totes. Amb veu baixa vaig dir;
– Adivina, adivinanza, ¿qué lleva el burro en la panza?
Uns quants companys van aixecar la mà. Jo creia que sabien la resposta però només preguntaven si podien anar al lavabo.
La Teresa em va mirar i em va preguntar:
– La resposta és l’estómac?
I jo vaig fer-li no amb el cap. Ella va riure i va dir:
– Què és sinó?
– Les mosques!
– Queeè!!!??- va cridar i em va dir que em segués al meu lloc.

Ella ens  en va dir unes quantes però les havíem de pensar per deures.
a) Cuatro gatos en un cuarto,
cada gato en un rincón,
cada gato ve tres gatos,
adivina cuántos son.

b) Pie por pie fueron calzando
hasta los cien que tenía
y para calzarle todas
tardaron más de cien días.

Jo com sóc un ximple, no sé la resposta. Em podries ajudar? Si us plau!!!

ADÉU!

Shirley