Els denisovans

 

[Josep Corbella, LVG, 20-9-2019]

Els denisovans , l’enigmàtica població humana descoberta a Sibèria que va conviure amb els neandertals i amb els Homo sapiens en el paleolític, tenien un cap excepcionalment ampla, segons una investigació que ha aconseguit reconstruir la seva aparença física a partir d’anàlisis de ADN i que es presenta avui a la revista Cell .

El seu crani era més ample que el nostre i que el dels neandertals. Atès que era igual d’alt, possiblement el cervell era una mica més voluminós, assenyala Tomàs Marquès-Bonet , investigador Icrea a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (UPF-CSIC) i coautor de la investigació.

Tenien el front inclinat com els neandertals i no vertical com nosaltres, de manera que havien de tenir diferent el còrtex prefrontal (la part anterior del cervell, que en la nostra espècie regula aptituds com la capacitat de concentració, la planificació o els judicis morals).
Però “no podem especular sobre les seves aptituds cognitives a partir d’aquestes diferències anatòmiques”, adverteix Marquès-Bonet, que recorda que “la intel·ligència d’una persona no depèn de la mida del cervell”.

 

Así eran los enigmáticos humanos de Denisova

Reconstrucción de la cara de una niña denisovana realizada a partir de análisis epigenéticos (Maayan Harel) LVG, 20-9-2019

Els denisovans han intrigat els especialistes en evolució humana des que es va anunciar el seu descobriment el 2010. L’únic rastre que havia d’ells era una falange d’un dit petit d’una nena trobat dos anys abans a la cova de Denisova , a Sibèria.

La seva existència es va deduir a partir d’anàlisis genètiques que van demostrar que aquell fòssil, d’entre 74.000 i 82.000 anys d’antiguitat, no era ni d’un Homo sapiens ni d’un neandertal, les dues úniques espècies humanes conegudes a Euràsia d’aquella època. Per tant, havia de pertànyer a un tercer llinatge fins llavors desconegut al qual es va cridar denisovà.

Des de llavors, la col·lecció de fòssils denisovans només s’ha ampliat amb unes poques peces dentals i, des de l’any passat, amb una mandíbula. També s’ha descobert, a partir d’anàlisis d’ADN, que els pobles de Melanèsia, els aborígens australians i en menor mesura, els indígenes americans i els polinesis tenen herència dels denisovans. Però, amb tan pocs fòssils, fins ara havia estat impossible esbrinar com eren físicament.

Ilustración que compara el cráneo de los denisovanos con el de los humanos modernos y el de los neandertales

Ilustración que compara el cráneo de los denisovanos con el de los humanos modernos y el de los neandertales (Maayan Harel)

Aquest obstacle s’ha superat ara gràcies a una enginyosa tècnica genètica en una investigació que ha liderat Liran Carmel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel) i en què ha participat l’Institut de Biologia Evolutiva.

La tècnica consisteix a realitzar una anàlisi epigenètic del genoma denisovà per saber quins gens estan actius. És una estratègia diferent a la de realitzar una anàlisi genètica, que indica les seqüències dels gens que hi són presents, però no aclareix si estan actius o inactius. Coneixent l’activitat dels gens, van raonar els investigadors, es podria deduir com es desenvolupava el cos dels denisovans i per tant la seva aparença física.”Quan Liran Carmel em va explicar la idea, vaig pensar que era ciència ficció”, recorda Marquès-Bonet, que destaca que, “si hem pogut participar en aquest projecte, ha estat gràcies al finançament que ha aportat la Fundació la Caixa”.

Abans d’aplicar la tècnica als denisovans, els investigadors la van assajar en neandertals i en ximpanzés. En neandertals van aconseguir reconstruir, a partir de l’anàlisi epigenètic, el 83% dels trets que els distingeixen dels humans moderns. En ximpanzés, els resultats van ser fins i tot millors, amb una precisió del 91%. Aquests resultats els van confirmar que es pot deduir l’aparença física d’un ximpanzé o d’un humà a partir de l’anàlisi de la seva epigenoma.

En aplicar la tècnica als denisovans, van identificar 56 trets físics diferents als dels neandertals i / o dels humans moderns. Comparteixen amb els neandertals, però no amb nosaltres, una pelvis ampla, una mandíbula robusta, un front inclinada o unes puntes dels dits grans. I tenen, com a trets únics del llinatge denisovà, un crani i una mandíbula més amples que la resta de poblacions humanes.

“Vam deduir com havia de ser la mandíbula abans que anunciés l’any passat el descobriment de la primera mandíbula denisovana”, explica Marquès-Bonet. “Va resultar ser gairebé exactament com havíem predit”.

Després d’aquell descobriment, que confirmava la validesa de la tècnica, la revista Cell -considerada la revista de biologia i biomedicina més important del món- ha decidit destacar la investigació com el tema principal de la seva portada.

“Aportem la primera reconstrucció de l’anatomia esquelètica dels denisovans”, declara Liam Carmel en un comunicat. “En molts aspectes s’assemblaven als neandertals, però en alguns s’assemblaven més a nosaltres i en altres eren realment únics”.

Els resultats suggereixen que alguns fòssils humans trobats a l’est d’Àsia -com els dos cranis de Xuchang, a la Xina, de fa una mica més de 100.000 anys, que també tenen la cara ampla- són en realitat denisovans. “És una hipòtesi fascinant que s’obre ara i que caldrà investigar més a fons”, conclou Marquès-Bonet.

Hypothetical Neanderthal-Denisovan dispersal Roberts and Stewart. 2018. Defin

 

Homo Sapiens fora d’Àfrica: la cova de MISLIYA (un maxil·lar entre 177.000 i 194.000 anys d’antiguitat)

L’‘Homo sapiens’ més antic trobat fora de l’Àfrica

La troballa a Israel d’una mandíbula canvia la història de les migracions primitives

Ara, 27-1-2018 La mandíbula de Misliya, la cova d’Israel on es va trobar aquest fragment fossilitzat de sàpiens. / UNIVERSITAT DE VIENA/EFE

Un grup de científics van anunciar dijous la descoberta d’un maxil·lar humà fossilitzat en una cova ensorrada d’Israel que, segons afirmen, té una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys. En cas que es confirmi, la troballa podria reescriure la història de les migracions primitives de la nostra espècie i fer retrocedir uns 50.000 anys el moment en què l’ Homo sapiens va sortir dels confins del continent africà.

Descobriments anteriors fets a Israel mateix havien convençut alguns antropòlegs que els humans moderns van començar a abandonar el continent africà fa entre 90.000 i 120.000 anys. Tanmateix, la mandíbula que s’acaba de datar aclareix aquesta hipòtesi. “Es tractaria de l’humà modern més antic que s’ha trobat mai fora de l’Àfrica”, afirma John Hawks, un paleoantropòleg de la Universitat de Wisconsin (campus de Madison) que no ha participat en l’estudi.

El maxil·lar superior, descrit en un article a la revista Science, conté set dents intactes i un incisiu trencat. Constitueix una prova fòssil que corrobora els estudis genètics que suggerien que els humans moderns van sortir de l’Àfrica molt abans del que se sospitava. “El que m’ha sorprès és que bé que encaixa el nou descobriment amb el nou panorama de l’evolució de l’ Homo sapiens que està sorgint”, comenta Julia Galway-Witham, investigadora assistent del Museu d’Història Natural de Londres, que ha escrit un article que acompanya la publicació del descobriment i el posa en perspectiva.

Hawks i altres investigadors recomanen cautela a l’hora d’interpretar la troballa. Encara que l’individu antic compartís característiques anatòmiques amb els humans actuals, probablement aquest “humà modern” hauria tingut un aspecte molt diferent del dels nostres coetanis. “Els primers humans moderns no eren tan moderns en molts sentits”, puntualitza Jean-Jacques Hublin, director del departament d’evolució humana de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva alemany. Hublin assenyala que, en concloure que el maxil·lar pertanyia a un “humà modern”, els autors només feien referència al fet que aquest individu primitiu estava morfològicament més emparentat amb nosaltres que no amb els neandertals.

Això no significa que fes cap aportació a l’ADN de cap coetani nostre, afegeix. És possible que el maxil·lar pertanyés a una població fins ara desconeguda d’ Homo sapiens que hagués sortit del continent africà i després s’hagués extingit. Aquesta explicació s’hauria de verificar amb mostres d’ADN, les quals són difícils d’obtenir en fòssils trobats en un lloc tan àrid com el Pròxim Orient.

La descoberta del maxil·lar superior la va fer un equip encapçalat per Israel Hershkovitz, un paleoantropòleg de la Universitat de Tel Aviv i el signant principal de l’article, mentre excavava a la cova de Misliya, situada al vessant occidental del mont Carmel (Israel). La mandíbula la va trobar un paleoantropòleg novell el 2002 en la seva primera excavació arqueològica amb el grup.

L’equip sabia des de feia temps que la cova de Misliya, un recer rocós situat en un penya-segat calcari amb un sostre de volta, havia estat habitada per humans primitius. La datació d’encenalls de sílex cremats que es van trobar a la cova havia permès als arqueòlegs determinar que havia estat ocupada feia entre 250.000 i 160.000 anys, durant el començament de l’etapa coneguda com a paleolític mitjà. Les proves, entre les quals hi havia jaços, demostraven que els seus habitants feien servir la cova de campament base. Caçaven cérvols, gaseles i urs, i també s’alimentaven de tortugues, llebres i ous d’estruç.

A Hershkovitz i Mina Weinstein-Evron, arqueòloga de la Universitat de Haifa, els feia l’efecte que la mandíbula semblava moderna, però havien de confirmar la seva intuïció.

Hershkovitz ha protagonitzat descobriments semblants en el passat. El 2015 va anunciar que havia trobat un crani de 55.000 anys d’antiguitat al Pròxim Orient. Tot i això, la seva descoberta d’una dent de fa 400.000 anys a Israel va rebre crítiques per la manera d’informar-ne la premsa.

Per verificar la seva sospita sobre el maxil·lar, els arqueòlegs van enviar-lo a fer la volta al món. “Tenia un aspecte tan modern que vam trigar cinc anys a convèncer la gent, perquè no es creien el que veien”, explica Weinstein-Evron.

Una de les primeres parades va ser a Àustria, seu d’un laboratori virtual de paleontologia que dirigeix el paleontòleg de la Universitat de Viena Gerhard W. Weber. En aquest centre els científics van poder comprovar si l’os pertanyia a un humà modern o a un neandertal, els quals es creu que també habitaven a la regió durant el període en què es data el fòssil.

Per mitjà d’una microtomografia computeritzada, Weber va crear una rèplica en tres dimensions del maxil·lar superior esquerre que li va permetre examinar-ne els trets de la superfície i retirar-ne l’esmalt de les dents virtualment.

Tot seguit va sotmetre el fòssil de Misliya a una prova morfològica i mètrica, gràcies a la qual va poder comparar-lo amb 30 espècimens diferents, entre els quals hi havia fòssils de neandertals, Homo erectus i més homínids que havien habitat a l’Àsia, l’Àfrica, Europa i l’Amèrica del Nord durant el plistocè mitjà. “La forma del segon molar, els dos premolars i el maxil·lar en conjunt és molt moderna”, afirma Weber.

A continuació, els arqueòlegs van determinar l’edat del maxil·lar sotmetent-lo a tres tècniques de datació a Austràlia, França i Israel. “La datació havia de ser sòlida com una pedra”, comenta Rolf M. Quam, antropòleg de la Universitat de Binghamton (Nova York) i un dels autors de l’article. L’equip va datar la dentina i l’esmalt de les dents, els sediments adherits al maxil·lar i eines trobades a la vora del fòssil. “No sé si podíem fer gaires més coses amb aquest fòssil tan petit”, bromeja Quam. “Em fa l’efecte que n’hem espremut fins a l’última gota”.

En conjunt, les tècniques van situar el maxil·lar en una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys, cosa que coincidia amb el que ja se sabia sobre el període en què la cova havia estat habitada. “Aquesta pedra és tan antiga com ens pensàvem i probablement és l’ Homo sapiens més antic que s’ha trobat mai fora de l’Àfrica”, afirma Quam. “No es poden fer afirmacions superlatives gaire sovint, però en aquest cas sí que podem”.

UN ÈXODE MOLT LLARG EN EL TEMPS

El descobriment de la cova de Misliya és l’última d’una sèrie de troballes que estan transformant la història del nostre passat evolutiu. Un estudi que encara s’ha de confirmar apuntava que els humans moderns podrien haver-se encreuat amb els neandertals a Euràsia fa ni més ni menys que 220.000 anys.

En cas que es confirmés, implicaria que almenys alguns humans moderns van emigrar de l’Àfrica molt abans del que es pensava anteriorment. En efecte, els primers humans podrien haver protagonitzat diverses expedicions a través del corredor del Pròxim Orient. “Ara ens adonem que no es va produir un gran èxode de l’Àfrica en un període de temps concret -explica Hershkovitz-, sinó que hi va haver un flux d’homínids que van anar entrant a l’Àfrica i sortint-ne, pel cap baix, al llarg de l’últim mig milió d’anys”.

HOMO SAPIENS