Els MEGÀLITS: DESCOBREIXEN UN DOLMEN DE FA UNS 4.000 ANYS AL RIPOLLÈS

Descobreixen un dolmen de fa uns 4.000 anys al Ripollès

El dolmen trobat als camps de Montgrony
© Maite Vigueras


Els voltants de Montgrony (Gombrèn) amagaven fins fa poc un bocí de la història de la humanitat, en forma de dolmen. Ara, s’ha certificat la descoberta d’aquest element, troballa de Juan Vigueras, qui per confirmar si la descoberta que havia fet es tractava d’un dolmen de debò va avisar de la seva existència als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona i a Geseart (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) a principis del mes d’abril.

Així, el matí del 3 de maig de 2018, van anar a visitar-lo els experts Montse Mataró, Enric Carreras, Sebastià Delclòs i Josep Tarrús, acompanyats per Juan Vigueras. Hi van arribar des de Gombrèn per la carretera GI-402 que va pujant fins a la masia dels Camps de Montgrony. Allà en un marge, uns 125 m al NW del mas, no massa lluny de la carretera i a uns 22,5 m d’una construcció,  hi havia aquest nou sepulcre megalític, molt ben conservat encara. De seguida els va quedar clar que es tractava d’un nou dolmen simple.

Es tracta d’un dolmen simple amb accés a la cambra funerària a través d’una llosa frontal rebaixada, que deixa una finestra, enmig del túmul, per on es devien dipositar els cadàvers. Està fet en roca calcària local i la vegetació de l’entorn immediat és d’arços, boix i rebrots d’un om.

La cambra funerària conserva tots els seus ortostats llevat de la coberta: llosa frontal, molt arranada, lateral esquerre, capçalera i lateral dret. Fou bastida aprofitant el pendent, de manera que la cambra hi quedava atrinxerada. Les seves mides internes són: 197 cm de llarg, entre 115 cm (zona capçalera) i 135 cm (zona frontal) d’amplada i uns 145 cm d’alçada. El túmul, essencialment frontal-lateral, feia uns 8,50 m i  estava compost per grans blocs calcaris i terra. En el marge, a l’esquerra i dreta de la cambra, es poden observar encara les restes del túmul i se’n poden deduir la forma, mides i composició originals. Probablement, comptava amb un mur de grans blocs ajaguts que marcaven el seu peristàlit o anell de contenció exterior.

Aquesta mena de dolmen simple és ben conegut a les terres interiors prepirinenques de la Catalunya Vella, on se’n coneixen centenars, en especial a l’Alt Urgell, i se situen cronològicament entre el calcolític recent (Campaniforme) (2.700-2.200 cal aC) i l’edat del bronze inicial (2200-1800 cal aC).

En el cas del Ripollès aquest nou dolmen seria el segon d’aquesta classe, després del dolmen del Salt a Llaés, descobert l’any 1981 per Josep Castany.

 

_____________________________

[uab.cat/megalits].… megàlit (paraula d’origen grec, mega-gran, lithos-pedra) és una estructura construïda a partir de grans pedres i altres tècniques que es van concebre principalment com una expressió de monumentalitat. Van ser construïdes a multitud d’indrets del món, així com també a diverses èpoques des de la Prehistòria fins a l’actualitat.. Altres termes com dolmen, menhir i cromlecs (d’origen bretó) designen diferents tipus de megàlits. Un dolmen està format per diverses lloses que conformen una cambra on es dipositen enterraments humans. Els menhirs són megàlits més simples i corresponen amb una gran pedra allargada disposada en vertical sobre el terreny. Pel que fa als cromlecs, es tracta de cercles formats per grans pedres o menhirs, els quals poden existir com a estructures independents, o poden estar envoltant dolmens i formar part de la mateixa estructura megalítica. L’exemple més emblemàtic de megàlit és un cromlec anomenat Stonehenge,localitzat al sud de Gran Bretanya.

Megalitisme a Catalunya

Qui i quan es van construir?

Els dibuixos de l’Obelix portant una gran pedra (un menhir) a l’esquena estan inspirats en els menhirs reals existents a la Gàl·lia francesa del s.I abans de la nostre Era (l’època dels romans i els pobles bàrbars). Aquests monuments gals però van ser construïts molt temps abans, concretament a la darrera fase de la Prehistòria.

El Megalitisme, entès com a construccions amb pedres de grans dimensions, és una fenomen d’abast gairebé mundial, desenvolupat al llarg de molts períodes històrics. D’aquesta forma, destaca l’existència d’una gran diversitat entre el conjunt d’aquestes societats megalítiques, que van ser neolítiques en algunes regions del món (Europa occidental); de l’Edat del Bronze (Proper Orient); de l’Edat del Ferro (Tràcia); societats indígenes prèvies al colonialisme europeu (illa de Pasqua); i finalment, algunes de contemporànies (Madagascar).

En el territori de l’actual Catalunya el Megalitisme forma part d’un fenomen gestat i desenvolupat a la façana atlàntica europea durant la Prehistòria recent, caracteritzat per la construcció de monuments de caràcter funerari mitjançant la utilització de grans blocs de pedra.

Al territori català, al igual que a la Gàl·lia francesa, els megàlits es van començar a construir en el període Neolític, moment en què els humans van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia. Els grups humans que habitaven el territori català en aquells moments fa aproximadament uns 6000 anys vivien en poblats de cabanes i ocupaven també les coves naturals que hi han disperses per les muntanyes.

Gràcies a l’aplicació del mètode de datació per radiocarboni (C 14) s’ha pogut establir que les evidències més antigues d’aquest fenomen presumeixen de ser les de Carrowmore a Irlanda.
La presència de manifestacions megalítiques a la península ibèrica per primera vegada la trobem a Galicia i Portugal. Les datacions més antigues procedeixen de L’Alt Alentejo, a Portugal. Aquest indret seria doncs un dels focus més antics de la gènesis del Megalitisme atlàntic peninsular, datat a finals del IVè mil·lenni Cal ANE, tal i com han confirmat les datacions per termo-luminiscència de material procedent del dolmen I de Poço de Gateira  (4510 +/- 360 anys ANE) i a Antas 2 de Gorginos (4440+/- 360 anys ANE).

Vídeo de la construcció d’un Dolmen en 3D. Font: Youtube

Stonehenge és un monument megalític de l’edat del bronze i del neolític situat prop d’Amesbury, a Wiltshire, Gran Bretanya, uns 13 km al nord-oest de Salisbury.

Per què servien?

La funció dels megàlits pot ser molt diversa segons el context en el qual es troben. En el cas dels megàlits catalans, aquets s’han interpretat com a espais funeraris a partir de la presència d’enterraments humans en el seu interior. Paral·lelament s’ha assenyalat que a la vegada, a part de la funció funerària, devien constituir marcadors del territori d’una manera semblant a com actualment s’utilitzen les fites de separació de terrenys i finques. En aquet sentit, la ubicació dels megàlits i la seva relació amb el territori és cabdal per poder entendre la seva funció i la seva vinculació amb els humans que els van construir i utilitzar.

D’alguna manera els megàlits es poden concebre com marques en el territori que tenen la funció de legitimar l’establiment d’una comunitat humana en un espai físic determinat, mitjançant la presencia dels seus ancestres, és a dir,  els seus avantpassats enterrats a les estructures megalítiques.

 Recentment, noves teories en la investigació sobre el Megalitisme a Europa assenyalen que les construccions megalítiques podrien haver actuat com elements de cohesió social en poblacions d’hàbitat dispers, ja que reafirmarien el sentit de la comunitat mitjançant el treball col·lectiu que implicava la construcció d’un megàlit. A més a més, al enterrar-se en aquestes sepultures els membres d’una mateixa comunitat (els ancestres) també es reforçaven els lligams entre els components vius d’aquesta comunitat.

Les tombes: Què són i de què ens parlen?

Els dolmens varen formar part d’una tradició funerària a Catalunya molt important entre els períodes Neolític i Calcolític. Cal recordar què els megàlits varen compartir escenari amb altres tradicions funeràries, és a dir, amb altres formes de tractar i recordar als seus morts, com els Sepulcres de Fossa, els enterraments en cova, entre altres tipologies d’enterrament.

Com s’utilitzaven?

En el cas dels dolmens, ens hem d’imaginar que aquests monuments funcionaven com els nostres cementeris actuals: es tracta d’un espai on dipositem els cossos dels nostres familiars i amics que han mort. Els dolmens constitueixen un espai on s’enterrava un grup de persones de manera conjunta, de tal forma que podem interpretar que aquelles persones (homes, dones, infants) formaven part d’un grup concret (una família, un grup social determinat, persones d’una mateix poblat). A més a més, al igual que els cementeris actuals, els dolmens eren un espai de visita i rituals diversos on es relacionaven els vius amb seus morts.

Pel que fa als menhirs, la hipòtesi de què es tracti de marcadors territorials és molt acceptada. Inclús molts d’ells presenten gravats que podien transmetre missatges durant la Prehistòria. D’altra banda, també cal tenir en compte en cada cas la relació entre les diverses manifestacions lligades al Megalitisme en un territori concret (per ex. dolmens, menhirs i inscultures), ja que el seu significat i la seva funcionalitat poden estar relacionades entre si.

Els constructors de megàlits i el gest funerari

Durant la prehistòria les pràctiques funeràries relacionades amb el Megalitisme responen a una gran pluralitat, les quals inclouen tant deposicions d’individus de tipus simple (inhumacions primàries) com deposicions compostes (enterraments secundaris):

  1. Una sepultura primària implica que un cos en estat fresc es dipositat en el seu lloc d’enterrament definitiu. Els arqueòlegs podem identificar fàcilment aquest tipus de ritual funerari perquè en el moment de la excavació els esquelets es troben pràcticament articulats (els ossos es troben en connexió anatòmica).
  2. Una sepultura secundària implica que el cos, després de passar un temps en un lloc temporal, és traslladat a un de definitiu. En el transcurs d’aquest procés en poden produir manipulacions i remenaments de les restes. Habitualment els arqueòlegs podem reconèixer aquest ritual perquè els esquelets es troben en desconnexió, i sovint, incomplerts.

La pràctica funerària més habitual entre els constructors de megàlits va ser la inhumació(quan s’enterra el cos en estat fresc), però cal mencionar, que aquesta pràctica va conviure també amb la cremació, ja des de les primeres expressions del Megalitisme.

Encara que trobem sepultures individuals, durant el Megalitisme es desenvolupa una nova pràctica, la de l’enterrament col·lectiu successiu. A mesura que les persones d’una comunitat determinada anaven morint, la tomba era cada cop reoberta per introduir els nous individus. Per aquest motiu, el disseny dels monuments megalítics de caràcter funerari havia de permetre una certa accessibilitat a la cambra funerària.

En aquest sentit, una tomba megalítica pot haver estat construïda en un moment determinat de la Prehistòria, però haver estat reutilitzada per comunitats posteriors, en algunes ocasions, durant períodes llargs de temps, que poden fins i tot arribar als centenars d’anys. Aquesta reutilització pot provocar canvis en el registre funerari, com la reducció d’esquelets (reduir els esquelets per generar nous espais), buidaments o remodelatges de la estructura.

Malgrat que els megàlits, per la seva monumentalitat, són estructures que perduren en el temps, sovint trobem que es tracta de jaciments arqueològics molt alterats i fragmentaris degut a que són estructures molt visibles i queden molt exposades sobre el paisatge. Per tant, el contingut d’una sepultura megalítica pot haver estat alterat per diversos causes:

  1. Baix estat de preservació de les restes òssies degut a l’acidesa del sediment.
  2. Pertorbacions i destruccions ja des de d’època prehistòrica en part vinculades a la pròpia pràctica funerària.
  3. Objecte de saquejos i espolis per part d’aficionats i “buscadors de tresors” degut a la seva visibilitat i accessibilitat.
  4. Reutilització de l’arquitectura en espais sacres com ermites (pràctica freqüent a Portugal)

 

http://www.edu365.cat/eso/muds/socials/dolmen/index.htm#

Guerres púniques: la batalla de Metauro (207 a.C)

Les guerres púniques van durar més cent anys: Un cop controlada la Itàlia Penínsular, els romans van entrar en conflicte amb un estat rival, Cartago, que era aleshores la potència més important del Mediterrani occidental. Roma i Cartago van protagonitzar les anomenades guerres púniques.

Primera guerra púnica (264-241 a.C): Roma va conquistar l’illa de Sicilia.

Segona guerra púnica (218-201 a.C): els cartaginesos, comandats per Anníbal van travessar els Alps i van ocupar una part d’Itàlia; Roma va contraatacar enviant un exèrcit a la peninsula Ibèrica i va obtenir la victòria.

El hermano de Aníbal pierde la cabeza [Jacinto Antón, EL País, 19-7-2015]
La batalla de Metauro (207 a.C)

Tercera guerra púnica (149-146 a.C): Cartago va ser destruïda i annexionada; Roma es converteix en la primera potència del Mediterrani occidental.

 

 

 

 

 

 

Mites i déus grecs

La mitologia grega es basa en les llegendes i en la tradició històrica. En els poemes dels autors clàssics les divinitats apareixen com a éssers poderosos, per`semblants a les persones. Poden ser belles i sublims o poderoses i terribles. Però mostren qualitats i febleses humanes, la qual cosa les fa més accessibles.La religió grega és politeista i reflecteix les creences pròpies dels seus orígens indoeuropeus. Les deesses de la religió mediterrània van ser subordinades als déus dels grecs.
La Gran Deessa, en el seu aspecte maternal com la deessa HERA, va ser convertida en esposa del principal déu grec, ZEUS. Els aspectes juvenils de la Deessa van ser convertits en filles de Zeus (Atena, Artemis…) . I la Deessa en el seu aspecte ancià (Hècate) va ser relegada a l’inframón, com a deessa dels inferns. En una societat patriarcal com la grega, les dones estaven completament subordinades a l’home, al cap de família. Els mites grecs reflecteixen la tensió d’aquesta substitució. Hera apareix sempre com una esposa gelosa, que s’enfronta a Zeus i es resisteix al seu control.

Llista de déus grecs – Viquipèdia

Els dotze déus de l’Olimp

 

  1. Zeus: déu suprem de l’Olimp, el seu regne és el cel (identificat amb el romà Júpiter).
  2. Hera: esposa i germana de Zeus, deessa del matrimoni (identificada amb la romana Juno).
  3. Poseidó: germà de Zeus, déu del mar (identificat amb el romà Neptú).
  4. Demèter: germana de Zeus, deessa de l’agricultura (identificada amb la romana Ceres).
  5. Hestia: germana de Zeus, deessa de la llar (identificada amb la romana Vesta)
  6. Atenea: filla de Zeus, deessa de les arts i de la guerra i de la intel·ligència (identificada amb la romana Minerva).
  7. Apol·lo: fill de Zeus, déu de la llum, la música i de la medicina (sense equivalent romà).
  8. Àrtemis: filla de Zeus i germana d’Apol·lo, deessa de la caça (identificada amb la romana Diana).
  9. Afrodita: deessa de l’amor i de la bellesa, nascuda de l’escuma marina (identificada amb la romana Venus).
  10. Hefest: fill d’Hera, déu del foc i de l’artesania (identifit amb el romà Vulcà).
  11. Ares: fill de Zeus, déu de la guerra (identificat amb el romà Mart).
  12. Hermes: fill de Zeus, déu dels camins i dels viatgers (identificat amb el romà Mercuri i dels

Déus olímpics posteriors

  1. Dionís: fill de Zeus, déu del vi i de la disbauxa (identificat amb el romà Liber Pater).

El nom del dotzè déu varia segons els autors antics; tradicionalment aquesta vacilació s’explicava considerant que Dionís es va unir l’últim a la família olímpica i Hèstia li va cedir el seu lloc per evitar el nombre de tretze déus.

Déus del món subterrani

 

  1. Hades: germà de Zeus, déu del món dels morts (identificat amb el romà Dis Pater).
  2. Persèfone: filla de Zeus, esposa d’Hades (anomenada Prosèrpina pels romans).

Déus menors

  1. Eros: déu de l’amor (anomenat Cupido pels romans).
  2. Hèlios: déu del Sol.
  3. Selene: deessa de la Lluna.
  4. Eos: deessa de l’aurora.
  5. Pan: déu dels pastors. (Anomenat Faune pels romans).
  6. Hècate: deessa de la bruixeria.
  7. Príap: déu dels jardins i de la fertilitat.
  8. Hebe: deessa de la joventut.
  9. Il·lítia: deessa dels parts.
  10. Les muses:, filles de zeus, encarregades de cantar la victòria del seu pare sobre els titans i els gegants, i protectora d’un art o d’una ciencia cadascuna.
  11. Les càrites: deesses de la bellesa.
  12. Les hores:, que vigilaven les portes de l’olimp i representen el curs regular de la naturalesa i la successió que hi ha a la natura.
  13. Les Nimfes:divinitats menors que apareix sovintal voltant de Dionís i representen de forma capriciosa l’activitat de la natura,, defugien la presència dels éssers humans i es refugien la presència dels éssers humans i es fugien en la soletat del bosc.
  14. Les Nàiades
  15. Els Sàtirs o faunes encarnen la presència masculina de les ninfes

Herois divinitzats

  1. Hèracles: déu dels herois i protectors dels homes.
  2. Orfeu: déu de la música i inventor de la cítara.

============================================================
============================================================

MITES I DIVINITATS

1.  PANDORA

 

John William Waterhouse, 1896

John William Waterhouse, 1896

 

2. PÍRAM I TISBE

 

Pyramus_and_Thisbe_Pompeii

Pyramus_and_Thisbe_Pompeii

 

Pierre-Claude Gautherot Píramo y Tisbe, 1799 óleo sobre lienzo. Centre National des Arts, París

Pierre-Claude Gautherot
Píramo y Tisbe, 1799
óleo sobre lienzo. Centre National des Arts, París

 

3.  PIGMALIÓ

 

Angelo BRONZINO

Angelo BRONZINO

Château de Versailles, salon des nobles, Pygmalion priant Vénus d’animer sa statue, Jean-Baptiste Regnault

4. SÍSIF I BEL·LEROFONT

 

Sisyphus por Tiziano, 1549

Sisyphus por Tiziano, 1549

 

5. GUERRA DE TROIA

 

 

6. ELS ARGONAUTES

 

7. PERSEU I ANDRÒMEDA

 

8. ANTÍGONA

 

9. APOL·LO I DAFNE

 

10. DÉDALO

 

11. FEDRA

 

12. POLIFEM I GALATEA

 

13. ÍCAR

 

14. EL MINOTAURE

 

15. LES MUSES

 

16. LES NIMFES [CALIPSO, SIRINGA, CASTÀLIA…] 

 

17. PENÈLOPE

 

“La dote se paga con la vida” [eL Periódico, 30-10-2104]

1414601006094

Desesperación 8 Una mujer india llora al comprobar que una bolsa con dinero para la dote de su hija se ha quemado en un incendio en Gurgeon.

Manreet Kaur, de 24 años, llevaba casada con Maninder Singh desde el 2012. Fueron dos años de amenazas por parte de su marido, su suegra y sus cuñadas por el impago de la dote matrimonial. El martes de la semana pasada tomó su última decisión: quitarse la vida. Ese día, la prensa local publicaba que una mujer de Jamshedpur, al este de India, había sido obligada por sus suegros a desfilar desnuda mientras la grababan en vídeo bajo la amenaza de difundirlo si no entregaba los cinco millones de rupias (64.500 euros) exigidos tras la boda. Mientras, en Meerut, ciudad de Uttar Pradesh, una mujer de 30 años fallecía después de ser torturada y estrangulada por los padres de su esposo, insatisfechos con el pago recibido.

Suicidios, humillaciones y asesinatos. La dote perdura en la India y no pagarla lleva en muchas ocasiones a las peores consecuencias. La Oficina Nacional de Registro de Delitos afirma que en el 2012 fueron asesinadas por la dote 8.233 mujeres, un pequeño descenso respecto al año anterior. Eso se traduce en una muerte cada hora. En el 2013, Delhi registró un aumento del 25% en el número de muertes por dote siendo la ciudad con más casos documentados. La Fundación Vicente Ferrer cree que la cifra real está entre las 25.000 y 100.000 mujeres muertas cada año por esta razón.

Quemar viva a la novia con queroseno es una práctica muy extendida en este país asiático. Uno de los últimos casos más sonados fue la muerte el pasado verano de una joven de 22 años y su hija, que dormían juntas cuando fueron calcinadas por su marido y varios familiares por no pagarles 200.000 rupias (2.400 euros) y una motocicleta.

El acoso al que se ven sometidas en unos matrimonios que en muchos casos ni siquiera eligen lleva a miles de mujeres a quitarse la vida. El suicidio es la mayor causa de fallecimiento entre las féminas indias, especialmente las jóvenes. En el 2010 acabaron con su vida 78.000 mujeres en el país. Muchas lo eligen para no arruinar a sus padres o para no sufrir lo que saben que acabará pasando si no pagan.

Obligación de ahorrar

En la India, la dote es una carga para la mujer desde que nace. Si consigue nacer, claro. En las últimas tres décadas se han abortado 12 millones de futuras féminas, según un estudio del Centro canadiense de Investigación Global para la Salud. Por eso desde 1994 está prohibido conocer el sexo del futuro bebé, un impedimento fácil de saltar a cambio de unas rupias al doctor adecuado. A día de hoy, los abortos selectivos de féminas son un 43% superior al de los varones, lo que supone que el ratio de sexos sea de 933 niñas por cada 1.000 niños.

Tener una niña implica que la familia tenga que ahorrar desde el nacimiento hasta su casamiento. Eso se une a la superstición que vincula la gestación de niñas con la mala suerte, una creencia extendida en la India que lleva a que el cuidado y la educación de las menores estén a años luz del que disfrutan los varones de su edad.

Avaricia e impunidad

El mes pasado una mujer de Bihar, al norte, fue liberada después de tres años encerrada en un baño por su marido y sus suegros. La alimentaban con sobras. Su delito: no pagar lo exigido en la boda y, además, haber dado a luz a una niña, a quien no vio hasta ser rescatada.

La dote se prohibió en la India en 1961. Desde entonces se puede castigar al donante y al receptor de esta prebenda. En los años 80 se endureció el código penal con la intención de reducir la violencia contra la mujer dentro del matrimonio, que en muchos casos se debe al pago nupcial.

Pese a su ilegalidad, esta práctica sigue presente en la tradición familiar. Más aún ahora, tras la explosión económica que vivió el país en la primera década del siglo. El crecimiento trajo consigo una ola de modernidad y consumismo que elevó las exigencias de los obsequios matrimoniales. Para mantener su estatus, la familia del novio exige a su contraparte bodas por todo lo alto. Pero no se trata solo de dinero en efectivo. La dote, que atraviesa de arriba abajo el sistema de castas, incluye la compra de automóviles, electrodomésticos, muebles o joyas, todo acorde a la posición social de la familia.

La avaricia alimentada por el materialismo creciente en el país de Gandhi se une a la sensación de impunidad que impera entre las familias indias. Solo el 35% de los casos acaba en condena. Muchos asesinatos por dote -sobre todo, cuando la mujer es quemada viva- son difíciles de demostrar porque la familia lo registra como un accidente o un suicidio. Así, esa muerte queda en el olvido.

Cims de la Terra

Cara nord de l'Everest: Flickr / Luca Galuzi. Altres noms: Sagarmatha (Nepal) Chomolangma (TIbet) Qomolangma Feng Altitud: 8.850m. Serralada: Himalaya País: Tibet-Nepal Millors mesos d'escalada: Abril i Maig Primer any que es va pujar: 1953 Primers escaladors: Edmund Hillary Tenzing Norgay

 

 

 

 

Fitxer:K2-big.jpg

El Puig K2 a l'estiu. Altres noms: Mount Godwin-Austen Chogori Altitud: 8.611 País: Xina-Pakistan Millors mesos d'escalada: Juny, Juliol i Agost Primer any que es va escalar: 1954 Primers escaladors: Achille Compagnoni, Lino Lacedelli (Expedició italiana)

 

 

Fitxer:AnnapurnaSouthMountain.jos.500pix.jpg

Annapurna I (centre) and South (right) as seen from Poon Hill.Altres noms: Annapÿrna Morshiadi Altitud: 8.091m País: Nepal Serralada: Himalaya Millors mesos d'escalada: Abril i Maig, finals de Setembre i Octubre Primer any que es va pujar: 1950

 

 

 

Fitxer:Dhaulagiri I.jpg

Dhaulagiri North face. Altres noms: Dhaula Himal Altitud: 8.167m. Serralada: Himalaya País: Nepal Millors mesos d'escalada: Abril, Maig , Setembre, Octubre Primer any que es va pujar: 1960 Primers escaladors Kurt Diemberger, P. Diener, E. Forrer, A. Schelbert, Nyima Dorji Nawang Dorji

 

Fitxer:Mount Kilimanjaro 2007.jpg

Mount Kilimanjaro from the air. July 2007;Lee R. Berger. Altres noms: Kilima Njaro (Swahili) Oldoinyo Oibor (Masai) Altitud: 5.895 metres País: Tanzània Millors mesos per a l'escalada: Desembre, Gener, Febrer, Març Juny, Juliol i Agost Primer any que es va pujar: 1889 Primers escaladors: Hans Meyer, L. Purtscheller Estat del volcà: Extingit

 

 

File:FujiSunriseKawaguchiko2025WP.jpg

Mt. Fuji. Altres noms: Fuji-san, Mount Fuji, Fuji-no-Yama Fuji Mountain Altitud: 3.776m. País: Japó Millors mesos d'escalada: Juny, Juliol, Agost i Setembre Primer any que es va pujar: 663 (que en tinguem notícies) Primer escalador: Una mona anònima Estat volcànic: Latent Última erupció: 1708

 

 

File:Pt Thomson Batian Nelion Mt Kenya.JPG

Mt Kenya.Altitud: 5.199m País: Kenya Millors mesos d'escalada: Gener, Febrer (estació seca a la cara sud) Agost i setembre (estació seca a la cara nord) Primer any d'escalada: 1.899 Primers escaladors: Halford MacKinder, C. Ollier, J. Brocherel Estat volcànic: Extingit

 

 

Fitxer:Djebel Toubkal des de Ukaimeden.JPG

Djebel Toubkal des de Ukaimeden/ Josep Renalias. Altres noms: Jebel Toubkal Djebel Toubkal Massif du Toubkal Altitud: 4.165m. Serralada: Atlas País: Marroc Els millors mesos per a l'escalada: Juny, Juliol, Agost ,Setembre, Octubre El primer dia que ho van escalar: 1.923 Primers escaladors: V. Berger M. Doulbeau

 

 

Fitxer:Mont Blanc oct 2004.JPG

El Mont Blanc, vist des de la vila de Cordon. Altres noms: Massif du Mont Blanc. Monte Bianco Altitud: 4.807metres País:Sud-oest de França. Serralada:Alps Millors mesos d'escalada: Juliol, Agost i Setembre Primer any que es va pujar: 1.786 Primers escaladors: Michel-Gabriel Paccard i Jacques Balmat

 

 

File:Эльбрус с перевала Гумбаши.JPG

View to Elbrus from pass Gumbashi with zoom/LxAndrew. L'Elbrús és una muntanya situada al Caucas occidental, a la república russa de Kabardino-Balkària, a prop de la frontera amb Karatxai-Txerkèssia i Geòrgia. És en origen un estratovolcà que resta en repòs des de fa uns 2.000 anys i que, atenent a la divisió política d'Euràsia, és considerada la muntanya més alta del continent Europeu. El cim occidental té una alçada de 5.642 m sobre el nivell del mar, mentre que el cim oriental arriba als 5.621 m.

 

File:Teide and Caldera 2006.jpg

Teide. Altres noms: Pico del Teide Altitud: 3.718m Localització: Illes Canàries (Espanya) Millors mesos d'escalada: Maig, Juny, Juliol, Agost, Setembre i Octubre Primers escalador: Desconegut Estat volcànic: Latent

 

File:Cima aneto-01.jpg

Aneto. Altres noms: Nethou. Altitud: 3.404metres. Serralada:Pirineus. País: Espanya. Millors mesos per a l'escalada: Maig, Juny, Juliol, Agost i Setembre Primer any que es va pujar: 1.842 Primers escaladors: Albert de Franqueville i Platon Chihacher

 

 

File:Matterhorn from Domhütte - 2.jpg

Cervino (italià) Matterhorn (alemany) Cervin (francès)- Altitud: 4.478m. Serralada: Alps País: Suïssa- Itàlia Millors mesos d'escalada: Juliol, Agost i Setembre Primer any que es va pujar: 1865 Primer escalador: Edward Whymper

 

File:Mytikas.jpg

Mont Olimp - Altres noms: ²ros ²limbos Altitud: 2.917m. País: Grècia Millors mesos d'escalada: Abril, Maig i Juny Primer any que es va pujar: 1913 (que es recordi) Primers escaladors: D. Baud-Bovy F. Boissonas, K. Kakalos

 

File:JML 11584 583 582.jpg

Mont Ararat ("Ağrı" en turc, "Արարատ" en armeni llegit Masis o Masik, "Agirî" en kurd, "آرارات" en persa llegit Koh-i Nuh, "אררט" en hebreu), és una muntanya de l'actual Turquia on segons el gènesi capítol novè s'hi va posar l'arca de Noè després del gran diluvi universal. Fa 5.166 metres d'alçada./Millors mesos d'escalada: Juliol, Agost i Setembre 1r any que es va pujar: 1829 Pimer escalador Frederic Parot Estat volcànic: Extingit

 

Fitxer:Mount Wilhelm.jpg

Mont Wilhelm. Altitud: 4.509m País: Papua Nova Guinea Millors mesos per a l'escalada: Maig, Juny, Juliol, Agost, Setembre, Octubre i Novembre.

 

 

File:Aoraki Mount Cook.JPG

El Mount Cook és el pic més alt de Nova Zelanda, als Alps de Nova Zelanda (Illa del Sud) i té una altitud de 3.754 metres. El 1894 es va conquerir per primera vegada

 

 

Fitxer:Mount Elbert2.JPG

El Mont Elbert és el pic més alt de les Muntanyes Rocalloses d'Amèrica del Nord, amb 4.401 m, és el més alt de tots els quatremils a Colorado, i el punt més alt de la Serralada de Sawatch. Es troba al comtat de Lake, aproximadament a 16 quilòmetres al sud-oest de Leadville

 

 

File:PopoAmeca.JPG

El Popocatépetl, conegut també com a Popo, és un volcà actiu i el segon pic més alt de Mèxic després del Pico de Orizaba, amb una altitud de 5452 m. Popocatépetl és una paraula nàhuatl que significa "Muntanya que fumeja".

 

 

File:Volcán Chimborazo, "El Taita Chimborazo".jpg

El Chimborazo és un volcà extint de l'Equador, a la serralada dels Andes. És la muntanya més alta del país amb 6.310 metres d'altura i està situada a només 160 km al sud de la línia equatorial. Sovint és anomenat Taita Chimborazo, que significà "pare Chimborazo" en quítxua

 

File:NevadoHuascaran.jpg

L'Huascarán, amb 6.768 metres, és el cim més alt del Perú i el quart més alt de l'Amèrica del Sud. Es troba a la Serralada Blanca, als Andes centrals peruans, a la província de Yungay. Altres noms Nevado Huascaran, Nevado de Huascaran, Nevados HuascaranMillors mesos d'escalada: Maig, Juny, Juliol i AgostPrimer any que es va pujar: 1932Primers escaladors: H. BernardE. Hein, H. Hoerlin, E. SchneiderEstat volcànic: Extingit

 

File:Ojos del Salado South face.jpg

Ojos del Salado, es un estratovolcà situat a la frontera més septentrional entre els països de Xile i l'Argentina, amb predominància del sector xilè. Amb els seus 6.900 m d'alçada és el volcà més alt del món, a més a més de ser la muntanya més alta de Xile. Es troba situat a 550 km al nord de l'Aconcagua (6.962 m), el cim més alt de l'hemisferi occidental

 

File:Cuernos del Paine from Lake Pehoé.jpg

El Parc Nacional Torres del Paine és un dels components del Sistema Nacional d'Àrees Silvestres Protegides de l'Estat de Xile.Les Torres del Paine són un conjunt d'enormes monòlits de granit. Està composta per tres torres. La Torre Central té gairebé 2.800 metres d'alçada i és la més alta de les tres. Va ser escalada per primera vegada el 1963 per Chris Bonington i Don Whillans. La Torre Nord va ser escalada per primera vegada per Guido Monzino i la Torre del Sud per Armando Aste.

 

EGIPTE [Kemet, terra negra]: una civilització mil·lenària

 

Un dels noms del país en egipcio antic és Kemet (kṃt), que significa “terra negra” (de kem, “negre”), i fa referència als fèrtils dipòsits negres fruit de les inundacions periòdiques del riu Nil, en oposició a la paraula deshret (dšṛt), que significa “terra vermella”, en referència al desert. El nom va passar al copte —última evolució de la llengua egípcia— com a kīmi o kīmə, i al grec com a Χημία (Khēmía).Miṣr és la transliteració del nom àrab i modern del país, que en àrab egipci és Maṣr. Aquesta paraula, d’origen semita amb la mateixa arrel que la paraula hebrea מִצְרַיִם (Mitzráyim), literalment significa “dos estrets”, una referència a la separació dinàstica antiga de l’alt i el baix Egipte.El nom català d'”Egipte” prové del llatí Aegyptus que es deriva al seu torn del grec antic Αίγυπτος (Aígyptos).[viquipèdia].

fotonfoton

foton

foton

foton

foton

foton
foton

Javier Belloso/El País,12-4-2013

 

Cuatro mil años en diez pistas [Isidoro Merino, El País, 12-4-2013]

01 El tesoro de la pirámide

La experiencia de encontrarse en el corazón de la Gran Pirámide, construida por el faraón Keops (o Jufú) hacia 2600 antes de Cristo (IV Dinastía) es alucinante y también algo claustrofóbica: por el aire enrarecido y la aprensión de estar entre dos millones y medio de bloques de piedra, cada uno de más de dos toneladas. Muchos de los turistas que se adentran en ella desconocen que el angosto agujero que hoy le sirve de puerta de acceso es en realidad un butrón. El butronero se llamaba Al Mamún, califa de Bagdad en el siglo IX, que esperaba encontrar las “30 cámaras de granito rojo repletas de preciosas gemas, de grandes riquezas, de estatuas prodigiosas, de instrumentos desconocidos y armas magníficas” que se mencionan en el Kitab al Durr al Makmuz (El libro de las perlas enterradas), un antiguo manual para buscadores de tesoros. Se llevó un chasco: solo halló un sarcófago de granito vacío (se cree que la pirámide fue saqueada veinte siglos antes de Cristo, durante el Primer Periodo Intermedio).Por el boquete que mandó abrir Al Mamún se accede a un angosto pasadizo que conduce a la Gran Galería, el empinado corredor en rampa de nueve metros de altura y 47 metros de largo que lleva hasta la Cámara Real, un cubo perfecto y vacío (excepto por el sarcófago de Keops) en el centro geométrico del inmenso poliedro. La Gran Pirámide aún no ha revelado todos sus secretos: en 1954, un equipo de arqueólogos dirigidos por Nancy Jenkins y Ahmed Youssef Mustafá descubrió intacta, en un pozo al pie de la cara sur, la barca solar del faraón Keops, de perfumada madera de cedro. En 1925 se encontró, a solo 12 metros de su base, la tumba intacta de la reina Hetepheres, madre de Keops, y científicos pertrechados de robots, microcámaras y escáneres siguen hurgando en su interior en busca de salas ocultas y pasadizos secretos.

 

Fitxer:Gizeh Cheops BW 1.jpg

Berthold Werner, 3-11-2010. La piràmide de Kheops, també coneguda com a piràmide Khufu o piràmide de Gizeh —Khufu és el nom egipci d'aquest faraó, mentre Χεωψ (Kheops) és el mateix nom hel·lenitzat— coneguda com a la gran piràmide, és la més gran de les tres piràmides de Gizeh. Fou construïda pel faraó Kheops de la dinastia IV, que va governar durant uns 23 anys. El seu nom antic era "la piràmide que és el lloc del somriure i del capvespre". Al seu costat es van edificar les de Khefren i de Micerí. La Gran Piràmide de Kheops, o, potser més acuradament, el grup de les grans piràmides format per l'esmentada piràmide amb les de Piràmide de Khefren i Piràmide de Micerí, també anomenades les Grans Piràmides de Gizeh, està considerada una de les Set Meravelles del Món.

 

 

 

 

 

02 Hator, señora de Dendera

Entre las grandes pirámides de la IV dinastía —Keops, Kefrén y Micerinos— y los últimos templos egipcios —Edfú, Esna, Komombo, Philae, Debod…—, construidos en época grecorromana, se abre un abismo de casi 3.000 años. A estos últimos pertenece Dendera, un santuario consagrado a Hator, la diosa egipcia del amor, el placer y la belleza (aunque se la representaba con orejas de vaca), situado cerca de Minia, en la curva que el Nilo dibuja al norte de Luxor. Dendera, uno de los templos favoritos de Terenci Moix, es uno de los mejor conservados, y en su interior los techos y columnas, casi intactos, conservan la viveza de los pigmentos originales. En una de sus capillas se encontraba el célebre horóscopo que hoy se exhibe en el museo del Louvre, en París. Lucernarios estratégicamente situados dejan pasar los rayos solares, creando un juego de luz y oscuridad, progresiva a medida que se avanza hacia el sanctasanctórum. Capiteles adornados con el rostro de Hator rematan las 24 columnas de su sala hipóstila, y un bajorrelieve de su muro posterior muestra a Cleopatra, la última reina de Egipto, junto a su hijo Cesarión.

 

File:Dendera 7 977.PNG

El temple d'Hathor de Denderah és un temple de l'època ptolemaica dedicat a la deessa Hathor, construït a la ciutat de Denderah (antiga Iunet o Tentira). Fou construït entre el 125 aC i el 65 aC iniciant-se en temps de Ptolomeu VII Evergetes i continuat pels seus successors. La casa del naixement de Nectabeu I es anterior. Està orientat cap al Nil i segueix una estructura típica del període grecoromà

 

03 Amanecer en el Sinaí

Son las tres o cuatro de la mañana, aún es noche cerrada y hace frío, en el hotel han repartido linternas, aunque la claridad de la luna las hace innecesarias. Reatas de camellos y turistas somnolientos se van agrupando junto a los muros y cipreses del monasterio de Santa Catalina, el convento fortaleza que el emperador Justiniano mandó construir en el año 530 en las faldas del monte Sinaí, en el lugar donde el Libro del Éxodo dice que Moisés encontró la zarza en llamas. El camino serpentea entre grandes rocas; una hilera de luces en lo alto de la montaña, a una distancia que parece inalcanzable, señala la posición del grupo más madrugador. La ascensión, de más de cuatro horas, se hace dura en el último tramo que conduce a la cima a través de 700 escalones. Los camelleros lo saben y recorren la senda arriba y abajo reclutando clientes entre aquellos viajeros que se van quedando sin fuelle. Apiñados en el reducido espacio de la cumbre, arropados con mantas, peregrinos y turistas aguardan el amanecer. Cuando este llega “es de una grandiosidad casi aterradora” (Pierre Loti, El desierto).

 


 

04 La mastaba de Mereruka

En la necrópolis de Saqqara, al sur de El Cairo, se alza la mastaba (tumba en forma de pirámide truncada) de Mereruka (hacia 2300 antes de Cristo), visir del faraón Teti (VI Dinastía). Sus delicados relieves policromados, con escenas de caza y pesca y de la vida diaria en el campo y en la corte de Menfis, son una maravillosa obra del arte del Imperio Antiguo.

 

05 Tumba de Nefertari

La joya del Valle de las Reinas (necrópolis tebana en la orilla opuesta a Luxor) es la tumba de la bella Nefertari, la esposa favorita del faraón Ramsés II, muerta hace más de 3.200 años. Los techos de su cámara funeraria están pintados de un azul profundo con estrellas doradas que evocan las noches del trópico; tres djinns, genios, custodian la entrada, y en las paredes, pintadas con frescos de vivos colores, se representa a la reina en escenas cotidianas; en uno de ellos, vistiendo una delicada túnica de lino plisado, casi transparente, mientras juega al Senet, una especie de ajedrez. A finales de la década de 1980, la Fundación Getty financió su restauración, que duró varios años. En 1992 se autorizó la visita, aunque hoy está temporalmente cerrada al público.

 

 

 

Fitxer:Maler der Grabkammer der Nefertari 003.jpg

Nefertari fou reina d'Egipte, esposa principal de Ramsès II.La seva tomba a la Vall de les Reines fou descoberta per l'arqueòleg Schiaparelli al 1904. El 1986 es va procedir a la restauració amb les més modernes tècniques. La tomba és la millor de la Vall de les Reines. La decoració és abundant i mostra escenes religioses i de la reina

 

 

 

File:Maler der Grabkammer der Nefertari 004.jpg

 

[Jacinto Antón, 4-11-1995, El País] Egipto reabre hoy al público la tumba de la reina Nefertari en la necrópolis de Tebas

 

06 Ras Mohamed

Más de mil especies de peces y 450 variedades de coral viven en los arrecifes del parque nacional Ras Mohamed, en el mar Rojo, al sur de la península del Sinaí. Se puede acceder a ellos sin más equipo que unas gafas de bucear, tubo y aletas. No lejos de allí se encuentra el pecio del SS Thistlegorm, un carguero inglés de más de 100 metros de eslora hundido por los alemanes en 1941 con su carga de jeeps, armas y motos.

 

File:Coral reef in Ras Muhammad nature park (Iolanda reef).jpg

 

07 Templo de Luxor

Menos colosal que el vecino Karnak, pero más armonioso, el templo de Luxor fue construido en el siglo XIV antes de Cristo, durante el reinado de Amenofis III. En él se celebraba la fiesta de Opet, en honor a la tríada tebana de Amón, Mut y Jonsu. El Opet pervive en la fiesta musulmana de Abu Haggag, que se celebra con un desfile de barcos.

 

 

 

 

 

 

Fitxer:Louxor dromos & pylône.JPG

El Temple de Luxor es un temple faraònic a la ciutat de Luxor, antiga Tebes. Es deia en egipci antic Ipet-resyt (harem del sud) fou dedicat a la triada tebana de deus: Amon-Mut-Khonsu i durant l'Imperi nou fou seu d'un festival religiós dedicat a Amon. És al costat del temple de Karnak (Ipet-isut) La construcció del temple fou iniciada en el regnat d'Amenhotep III al segle XIV aC. Akhenaton va fer taxar el nom del seu pare i va establir un altar a Aton; Horemheb i Tutankhamon i van afegir columnes, estàtues i altres elements. Posteriorment i amb excepció de petits afegits, el temple només fou ampliat per Ramsès II.

 

08 Nos vemos en El Fayún

Algunas momias están más vivas que otras. Las de la necrópolis de El Fayún te miran con sus grandes ojos desde los retratos a la encáustica (pigmentos con cera fundida) sobre las tapas de los sarcófagos. Los rostros se pintaron cuando sus ocupantes aún estaban vivos, la mayoría son jóvenes. Tienen alrededor de veinte siglos pero parecen extrañamente cercanos.

 

 

File:Fayum-02.jpg

 

09 El café de los milagros

En un callejón de Jan al Jalili de El Cairo, junto a la mezquita de Husein, está el café Fishawi, donde el nobel Naguib Mahfuz concibió los personajes de su gran trilogía sobre la ciudad. El Fishawi es uno de los cafés más antiguos de la ciudad, y en sus mesitas de cobre, frente a los grandes espejos ovales, los hombres se siguen reuniendo al atardecer para sorber vasos de té y fumar la shisha, la pipa de agua, entre luces mortecinas.

 

 

 

 

 

 

10 Medinet Habu

Dos estatuas de la diosa leona Sejmet, “señora de la lejanía, del desierto occidental y de la guerra”, custodian la entrada al templo funerario de Ramsés III (1184-1153 antes de Cristo) en Medinet Habu, frente a Luxor. Ramsés III (no confundir con Ramsés II, el constructor de Abú Simbel) gobernó uno de los periodos más agitados de la historia de Egipto, la del ocaso de las dinastías ramésidas (XIX y XX), lo que se refleja en el complejo, una fortaleza con gruesos muros de piedra y adobe de 19 metros de altura. Tras el enorme pilono de entrada al templo principal se suceden atrios, capillas laterales, pasillos procesionales y dinteles de piedra que conservan casi intacta su policromía. Los bajorrelieves de su muro exterior norte cuentan la primera batalla naval de la historia, contra los Pueblos del Mar (los filisteos, navegantes procedentes del Mediterráneo).

 

 

 

File:Mortuary temple of Ramesses III.jpg

Madinet Habu és un conjunt situat al oest de Luxor, on va estar l'antiga ciutat egípcia de Diamet, el patró de la qual era el deu Amon. La ciutat era un centre administratiu. Està situat al sud de la Vall de les Reines i de Gurnat Murrayi i al sud-oest del Ramesseum. Allí va construir Ramsès III el seu temple mortuori que és l'edificació principal

 

 

 

File:Sekhmet.svg

Sekhmet és la deessa lleona, símbol de la força i el poder, en la mitologia egípcia. Es considera la deessa de la guerra i també de la venjança. La seva ira era temible, però si s'aconseguia apaivagar-la, atorgava als seus adoradors el domini sobre els seus enemics i el vigor i l'energia per vèncer la debilitat i la malaltia. Se la representa amb cap de lleona i cos de dona, amb cabells llargs i generalment coronada amb el disc solar

____________________________________________________________________________________

 

 

 

 

[Joan Garí, El Viajero-El País, 11-4-2013] De entre todas las maravillas arquitectónicas que contiene Egipto, quizá los templos de Abu Simbel sean los únicos que pueden rivalizar con las pirámides de El Cairo. Las multitudes turísticas no engañan, y por eso se han aglomerado religiosamente en estos dos puntos. Desde la primavera árabe, sin embargo, se puede pasear por estos y otros emplazamientos antaño congestionados con una inédita sensación de desahogo. Aunque el país está mucho más tranquilo de lo que sincopadamente sugieren los informativos, el visitante se vuelve temeroso. Y en el mercado del miedo, los precios del viaje cotizan a la baja.

Abu Simbel es un conjunto de construcciones que conforman el Museo al Aire Libre de Nubia y Asuán, declarado patrimonio mundial en 1979. Las piezas más valiosas del conjunto son dos templos erigidos por Ramsés II en el siglo XIII antes de Cristo. La furia constructora de este faraón, que gobernó de 1279 a 1213, es bien conocida: bajo su supervisión se ampliaron los templos de Abidos y de Amón, se construyó la majestuosa sala hipóstila en este último y se erigieron el templo funerario de Ramesseum, en el Valle de los Reyes, y los de Abu Simbel. Gracias a Cecil B. DeMille, Ramsés II siempre tendrá el perfil calcáreo y un poco hosco de Yul Brynner (Los diez mandamientos), aunque si se prefiere una visión más edulcorada se puede recurrir a los dibujos animados de El príncipe de Egipto, según Dream Works.

De una u otra manera, Ramsés llevó a cabo su obra. En realidad, los templos que se visitan en Abu Simbel son reconstrucciones, piedra a piedra, de los monumentos originales, ahora cobijados bajo una campana de cemento disimulada por la montaña que da al lugar su aspecto primitivo. La erección de la presa de Asuán amenazó con sepultar bajo las aguas todos los templos nubios. En 1959, una campaña internacional organizada por la Unesco se ocupó en recaudar fondos para salvar estas maravillas. Entre 1964 y 1968, cada templo fue desmontado en piezas de entre 20 y 30 toneladas, y reconstruido 65 metros más arriba en su actual emplazamiento.

El lugar se compone de dos grandes construcciones hipogeas (excavadas en roca): la mayor, dedicada a los dioses Amón, Ra-Horajti y Ptah, es la más conocida, con sus cuatro colosales estatuas en la fachada dedicadas a Ramsés II (la segunda por la izquierda, caída por obra de un terremoto ya en su emplazamiento original). La menor, ofertada a Nefertari (esposa de Ramsés), está regida por Hathor, la diosa del amor y la belleza. Seis estatuas dan lustre a la fachada de este último templo, cuatro reproduciendo a Ramsés y dos a su esposa.

 

 

Entrada al templo de Abu Simbel, en la región de Nubia, al sur de Egipto. / Seux Paule

 

 

 

El templo menor de Abu Simbel, al sur de Egipto. / Phillipe Body

 

___________________________________________________________________________________

Les primeres civilitzacions

Egipte [documental]

Egipte [Mapa]

El Nil dóna vida a Egipte

La vida quotidiana a l’Egipte antic

L’origen de l’escriptura

Mòmies, quina por!