Els denisovans

 

[Josep Corbella, LVG, 20-9-2019]

Els denisovans , l’enigmàtica població humana descoberta a Sibèria que va conviure amb els neandertals i amb els Homo sapiens en el paleolític, tenien un cap excepcionalment ampla, segons una investigació que ha aconseguit reconstruir la seva aparença física a partir d’anàlisis de ADN i que es presenta avui a la revista Cell .

El seu crani era més ample que el nostre i que el dels neandertals. Atès que era igual d’alt, possiblement el cervell era una mica més voluminós, assenyala Tomàs Marquès-Bonet , investigador Icrea a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (UPF-CSIC) i coautor de la investigació.

Tenien el front inclinat com els neandertals i no vertical com nosaltres, de manera que havien de tenir diferent el còrtex prefrontal (la part anterior del cervell, que en la nostra espècie regula aptituds com la capacitat de concentració, la planificació o els judicis morals).
Però “no podem especular sobre les seves aptituds cognitives a partir d’aquestes diferències anatòmiques”, adverteix Marquès-Bonet, que recorda que “la intel·ligència d’una persona no depèn de la mida del cervell”.

 

Así eran los enigmáticos humanos de Denisova

Reconstrucción de la cara de una niña denisovana realizada a partir de análisis epigenéticos (Maayan Harel) LVG, 20-9-2019

Els denisovans han intrigat els especialistes en evolució humana des que es va anunciar el seu descobriment el 2010. L’únic rastre que havia d’ells era una falange d’un dit petit d’una nena trobat dos anys abans a la cova de Denisova , a Sibèria.

La seva existència es va deduir a partir d’anàlisis genètiques que van demostrar que aquell fòssil, d’entre 74.000 i 82.000 anys d’antiguitat, no era ni d’un Homo sapiens ni d’un neandertal, les dues úniques espècies humanes conegudes a Euràsia d’aquella època. Per tant, havia de pertànyer a un tercer llinatge fins llavors desconegut al qual es va cridar denisovà.

Des de llavors, la col·lecció de fòssils denisovans només s’ha ampliat amb unes poques peces dentals i, des de l’any passat, amb una mandíbula. També s’ha descobert, a partir d’anàlisis d’ADN, que els pobles de Melanèsia, els aborígens australians i en menor mesura, els indígenes americans i els polinesis tenen herència dels denisovans. Però, amb tan pocs fòssils, fins ara havia estat impossible esbrinar com eren físicament.

Ilustración que compara el cráneo de los denisovanos con el de los humanos modernos y el de los neandertales

Ilustración que compara el cráneo de los denisovanos con el de los humanos modernos y el de los neandertales (Maayan Harel)

Aquest obstacle s’ha superat ara gràcies a una enginyosa tècnica genètica en una investigació que ha liderat Liran Carmel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel) i en què ha participat l’Institut de Biologia Evolutiva.

La tècnica consisteix a realitzar una anàlisi epigenètic del genoma denisovà per saber quins gens estan actius. És una estratègia diferent a la de realitzar una anàlisi genètica, que indica les seqüències dels gens que hi són presents, però no aclareix si estan actius o inactius. Coneixent l’activitat dels gens, van raonar els investigadors, es podria deduir com es desenvolupava el cos dels denisovans i per tant la seva aparença física.”Quan Liran Carmel em va explicar la idea, vaig pensar que era ciència ficció”, recorda Marquès-Bonet, que destaca que, “si hem pogut participar en aquest projecte, ha estat gràcies al finançament que ha aportat la Fundació la Caixa”.

Abans d’aplicar la tècnica als denisovans, els investigadors la van assajar en neandertals i en ximpanzés. En neandertals van aconseguir reconstruir, a partir de l’anàlisi epigenètic, el 83% dels trets que els distingeixen dels humans moderns. En ximpanzés, els resultats van ser fins i tot millors, amb una precisió del 91%. Aquests resultats els van confirmar que es pot deduir l’aparença física d’un ximpanzé o d’un humà a partir de l’anàlisi de la seva epigenoma.

En aplicar la tècnica als denisovans, van identificar 56 trets físics diferents als dels neandertals i / o dels humans moderns. Comparteixen amb els neandertals, però no amb nosaltres, una pelvis ampla, una mandíbula robusta, un front inclinada o unes puntes dels dits grans. I tenen, com a trets únics del llinatge denisovà, un crani i una mandíbula més amples que la resta de poblacions humanes.

“Vam deduir com havia de ser la mandíbula abans que anunciés l’any passat el descobriment de la primera mandíbula denisovana”, explica Marquès-Bonet. “Va resultar ser gairebé exactament com havíem predit”.

Després d’aquell descobriment, que confirmava la validesa de la tècnica, la revista Cell -considerada la revista de biologia i biomedicina més important del món- ha decidit destacar la investigació com el tema principal de la seva portada.

“Aportem la primera reconstrucció de l’anatomia esquelètica dels denisovans”, declara Liam Carmel en un comunicat. “En molts aspectes s’assemblaven als neandertals, però en alguns s’assemblaven més a nosaltres i en altres eren realment únics”.

Els resultats suggereixen que alguns fòssils humans trobats a l’est d’Àsia -com els dos cranis de Xuchang, a la Xina, de fa una mica més de 100.000 anys, que també tenen la cara ampla- són en realitat denisovans. “És una hipòtesi fascinant que s’obre ara i que caldrà investigar més a fons”, conclou Marquès-Bonet.

Hypothetical Neanderthal-Denisovan dispersal Roberts and Stewart. 2018. Defin

 

Els MEGÀLITS: DESCOBREIXEN UN DOLMEN DE FA UNS 4.000 ANYS AL RIPOLLÈS

Descobreixen un dolmen de fa uns 4.000 anys al Ripollès

El dolmen trobat als camps de Montgrony
© Maite Vigueras


Els voltants de Montgrony (Gombrèn) amagaven fins fa poc un bocí de la història de la humanitat, en forma de dolmen. Ara, s’ha certificat la descoberta d’aquest element, troballa de Juan Vigueras, qui per confirmar si la descoberta que havia fet es tractava d’un dolmen de debò va avisar de la seva existència als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona i a Geseart (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) a principis del mes d’abril.

Així, el matí del 3 de maig de 2018, van anar a visitar-lo els experts Montse Mataró, Enric Carreras, Sebastià Delclòs i Josep Tarrús, acompanyats per Juan Vigueras. Hi van arribar des de Gombrèn per la carretera GI-402 que va pujant fins a la masia dels Camps de Montgrony. Allà en un marge, uns 125 m al NW del mas, no massa lluny de la carretera i a uns 22,5 m d’una construcció,  hi havia aquest nou sepulcre megalític, molt ben conservat encara. De seguida els va quedar clar que es tractava d’un nou dolmen simple.

Es tracta d’un dolmen simple amb accés a la cambra funerària a través d’una llosa frontal rebaixada, que deixa una finestra, enmig del túmul, per on es devien dipositar els cadàvers. Està fet en roca calcària local i la vegetació de l’entorn immediat és d’arços, boix i rebrots d’un om.

La cambra funerària conserva tots els seus ortostats llevat de la coberta: llosa frontal, molt arranada, lateral esquerre, capçalera i lateral dret. Fou bastida aprofitant el pendent, de manera que la cambra hi quedava atrinxerada. Les seves mides internes són: 197 cm de llarg, entre 115 cm (zona capçalera) i 135 cm (zona frontal) d’amplada i uns 145 cm d’alçada. El túmul, essencialment frontal-lateral, feia uns 8,50 m i  estava compost per grans blocs calcaris i terra. En el marge, a l’esquerra i dreta de la cambra, es poden observar encara les restes del túmul i se’n poden deduir la forma, mides i composició originals. Probablement, comptava amb un mur de grans blocs ajaguts que marcaven el seu peristàlit o anell de contenció exterior.

Aquesta mena de dolmen simple és ben conegut a les terres interiors prepirinenques de la Catalunya Vella, on se’n coneixen centenars, en especial a l’Alt Urgell, i se situen cronològicament entre el calcolític recent (Campaniforme) (2.700-2.200 cal aC) i l’edat del bronze inicial (2200-1800 cal aC).

En el cas del Ripollès aquest nou dolmen seria el segon d’aquesta classe, després del dolmen del Salt a Llaés, descobert l’any 1981 per Josep Castany.

 

_____________________________

[uab.cat/megalits].… megàlit (paraula d’origen grec, mega-gran, lithos-pedra) és una estructura construïda a partir de grans pedres i altres tècniques que es van concebre principalment com una expressió de monumentalitat. Van ser construïdes a multitud d’indrets del món, així com també a diverses èpoques des de la Prehistòria fins a l’actualitat.. Altres termes com dolmen, menhir i cromlecs (d’origen bretó) designen diferents tipus de megàlits. Un dolmen està format per diverses lloses que conformen una cambra on es dipositen enterraments humans. Els menhirs són megàlits més simples i corresponen amb una gran pedra allargada disposada en vertical sobre el terreny. Pel que fa als cromlecs, es tracta de cercles formats per grans pedres o menhirs, els quals poden existir com a estructures independents, o poden estar envoltant dolmens i formar part de la mateixa estructura megalítica. L’exemple més emblemàtic de megàlit és un cromlec anomenat Stonehenge,localitzat al sud de Gran Bretanya.

Megalitisme a Catalunya

Qui i quan es van construir?

Els dibuixos de l’Obelix portant una gran pedra (un menhir) a l’esquena estan inspirats en els menhirs reals existents a la Gàl·lia francesa del s.I abans de la nostre Era (l’època dels romans i els pobles bàrbars). Aquests monuments gals però van ser construïts molt temps abans, concretament a la darrera fase de la Prehistòria.

El Megalitisme, entès com a construccions amb pedres de grans dimensions, és una fenomen d’abast gairebé mundial, desenvolupat al llarg de molts períodes històrics. D’aquesta forma, destaca l’existència d’una gran diversitat entre el conjunt d’aquestes societats megalítiques, que van ser neolítiques en algunes regions del món (Europa occidental); de l’Edat del Bronze (Proper Orient); de l’Edat del Ferro (Tràcia); societats indígenes prèvies al colonialisme europeu (illa de Pasqua); i finalment, algunes de contemporànies (Madagascar).

En el territori de l’actual Catalunya el Megalitisme forma part d’un fenomen gestat i desenvolupat a la façana atlàntica europea durant la Prehistòria recent, caracteritzat per la construcció de monuments de caràcter funerari mitjançant la utilització de grans blocs de pedra.

Al territori català, al igual que a la Gàl·lia francesa, els megàlits es van començar a construir en el període Neolític, moment en què els humans van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia. Els grups humans que habitaven el territori català en aquells moments fa aproximadament uns 6000 anys vivien en poblats de cabanes i ocupaven també les coves naturals que hi han disperses per les muntanyes.

Gràcies a l’aplicació del mètode de datació per radiocarboni (C 14) s’ha pogut establir que les evidències més antigues d’aquest fenomen presumeixen de ser les de Carrowmore a Irlanda.
La presència de manifestacions megalítiques a la península ibèrica per primera vegada la trobem a Galicia i Portugal. Les datacions més antigues procedeixen de L’Alt Alentejo, a Portugal. Aquest indret seria doncs un dels focus més antics de la gènesis del Megalitisme atlàntic peninsular, datat a finals del IVè mil·lenni Cal ANE, tal i com han confirmat les datacions per termo-luminiscència de material procedent del dolmen I de Poço de Gateira  (4510 +/- 360 anys ANE) i a Antas 2 de Gorginos (4440+/- 360 anys ANE).

Vídeo de la construcció d’un Dolmen en 3D. Font: Youtube

Stonehenge és un monument megalític de l’edat del bronze i del neolític situat prop d’Amesbury, a Wiltshire, Gran Bretanya, uns 13 km al nord-oest de Salisbury.

Per què servien?

La funció dels megàlits pot ser molt diversa segons el context en el qual es troben. En el cas dels megàlits catalans, aquets s’han interpretat com a espais funeraris a partir de la presència d’enterraments humans en el seu interior. Paral·lelament s’ha assenyalat que a la vegada, a part de la funció funerària, devien constituir marcadors del territori d’una manera semblant a com actualment s’utilitzen les fites de separació de terrenys i finques. En aquet sentit, la ubicació dels megàlits i la seva relació amb el territori és cabdal per poder entendre la seva funció i la seva vinculació amb els humans que els van construir i utilitzar.

D’alguna manera els megàlits es poden concebre com marques en el territori que tenen la funció de legitimar l’establiment d’una comunitat humana en un espai físic determinat, mitjançant la presencia dels seus ancestres, és a dir,  els seus avantpassats enterrats a les estructures megalítiques.

 Recentment, noves teories en la investigació sobre el Megalitisme a Europa assenyalen que les construccions megalítiques podrien haver actuat com elements de cohesió social en poblacions d’hàbitat dispers, ja que reafirmarien el sentit de la comunitat mitjançant el treball col·lectiu que implicava la construcció d’un megàlit. A més a més, al enterrar-se en aquestes sepultures els membres d’una mateixa comunitat (els ancestres) també es reforçaven els lligams entre els components vius d’aquesta comunitat.

Les tombes: Què són i de què ens parlen?

Els dolmens varen formar part d’una tradició funerària a Catalunya molt important entre els períodes Neolític i Calcolític. Cal recordar què els megàlits varen compartir escenari amb altres tradicions funeràries, és a dir, amb altres formes de tractar i recordar als seus morts, com els Sepulcres de Fossa, els enterraments en cova, entre altres tipologies d’enterrament.

Com s’utilitzaven?

En el cas dels dolmens, ens hem d’imaginar que aquests monuments funcionaven com els nostres cementeris actuals: es tracta d’un espai on dipositem els cossos dels nostres familiars i amics que han mort. Els dolmens constitueixen un espai on s’enterrava un grup de persones de manera conjunta, de tal forma que podem interpretar que aquelles persones (homes, dones, infants) formaven part d’un grup concret (una família, un grup social determinat, persones d’una mateix poblat). A més a més, al igual que els cementeris actuals, els dolmens eren un espai de visita i rituals diversos on es relacionaven els vius amb seus morts.

Pel que fa als menhirs, la hipòtesi de què es tracti de marcadors territorials és molt acceptada. Inclús molts d’ells presenten gravats que podien transmetre missatges durant la Prehistòria. D’altra banda, també cal tenir en compte en cada cas la relació entre les diverses manifestacions lligades al Megalitisme en un territori concret (per ex. dolmens, menhirs i inscultures), ja que el seu significat i la seva funcionalitat poden estar relacionades entre si.

Els constructors de megàlits i el gest funerari

Durant la prehistòria les pràctiques funeràries relacionades amb el Megalitisme responen a una gran pluralitat, les quals inclouen tant deposicions d’individus de tipus simple (inhumacions primàries) com deposicions compostes (enterraments secundaris):

  1. Una sepultura primària implica que un cos en estat fresc es dipositat en el seu lloc d’enterrament definitiu. Els arqueòlegs podem identificar fàcilment aquest tipus de ritual funerari perquè en el moment de la excavació els esquelets es troben pràcticament articulats (els ossos es troben en connexió anatòmica).
  2. Una sepultura secundària implica que el cos, després de passar un temps en un lloc temporal, és traslladat a un de definitiu. En el transcurs d’aquest procés en poden produir manipulacions i remenaments de les restes. Habitualment els arqueòlegs podem reconèixer aquest ritual perquè els esquelets es troben en desconnexió, i sovint, incomplerts.

La pràctica funerària més habitual entre els constructors de megàlits va ser la inhumació(quan s’enterra el cos en estat fresc), però cal mencionar, que aquesta pràctica va conviure també amb la cremació, ja des de les primeres expressions del Megalitisme.

Encara que trobem sepultures individuals, durant el Megalitisme es desenvolupa una nova pràctica, la de l’enterrament col·lectiu successiu. A mesura que les persones d’una comunitat determinada anaven morint, la tomba era cada cop reoberta per introduir els nous individus. Per aquest motiu, el disseny dels monuments megalítics de caràcter funerari havia de permetre una certa accessibilitat a la cambra funerària.

En aquest sentit, una tomba megalítica pot haver estat construïda en un moment determinat de la Prehistòria, però haver estat reutilitzada per comunitats posteriors, en algunes ocasions, durant períodes llargs de temps, que poden fins i tot arribar als centenars d’anys. Aquesta reutilització pot provocar canvis en el registre funerari, com la reducció d’esquelets (reduir els esquelets per generar nous espais), buidaments o remodelatges de la estructura.

Malgrat que els megàlits, per la seva monumentalitat, són estructures que perduren en el temps, sovint trobem que es tracta de jaciments arqueològics molt alterats i fragmentaris degut a que són estructures molt visibles i queden molt exposades sobre el paisatge. Per tant, el contingut d’una sepultura megalítica pot haver estat alterat per diversos causes:

  1. Baix estat de preservació de les restes òssies degut a l’acidesa del sediment.
  2. Pertorbacions i destruccions ja des de d’època prehistòrica en part vinculades a la pròpia pràctica funerària.
  3. Objecte de saquejos i espolis per part d’aficionats i “buscadors de tresors” degut a la seva visibilitat i accessibilitat.
  4. Reutilització de l’arquitectura en espais sacres com ermites (pràctica freqüent a Portugal)

 

http://www.edu365.cat/eso/muds/socials/dolmen/index.htm#

Homo Sapiens fora d’Àfrica: la cova de MISLIYA (un maxil·lar entre 177.000 i 194.000 anys d’antiguitat)

L’‘Homo sapiens’ més antic trobat fora de l’Àfrica

La troballa a Israel d’una mandíbula canvia la història de les migracions primitives

Ara, 27-1-2018 La mandíbula de Misliya, la cova d’Israel on es va trobar aquest fragment fossilitzat de sàpiens. / UNIVERSITAT DE VIENA/EFE

Un grup de científics van anunciar dijous la descoberta d’un maxil·lar humà fossilitzat en una cova ensorrada d’Israel que, segons afirmen, té una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys. En cas que es confirmi, la troballa podria reescriure la història de les migracions primitives de la nostra espècie i fer retrocedir uns 50.000 anys el moment en què l’ Homo sapiens va sortir dels confins del continent africà.

Descobriments anteriors fets a Israel mateix havien convençut alguns antropòlegs que els humans moderns van començar a abandonar el continent africà fa entre 90.000 i 120.000 anys. Tanmateix, la mandíbula que s’acaba de datar aclareix aquesta hipòtesi. “Es tractaria de l’humà modern més antic que s’ha trobat mai fora de l’Àfrica”, afirma John Hawks, un paleoantropòleg de la Universitat de Wisconsin (campus de Madison) que no ha participat en l’estudi.

El maxil·lar superior, descrit en un article a la revista Science, conté set dents intactes i un incisiu trencat. Constitueix una prova fòssil que corrobora els estudis genètics que suggerien que els humans moderns van sortir de l’Àfrica molt abans del que se sospitava. “El que m’ha sorprès és que bé que encaixa el nou descobriment amb el nou panorama de l’evolució de l’ Homo sapiens que està sorgint”, comenta Julia Galway-Witham, investigadora assistent del Museu d’Història Natural de Londres, que ha escrit un article que acompanya la publicació del descobriment i el posa en perspectiva.

Hawks i altres investigadors recomanen cautela a l’hora d’interpretar la troballa. Encara que l’individu antic compartís característiques anatòmiques amb els humans actuals, probablement aquest “humà modern” hauria tingut un aspecte molt diferent del dels nostres coetanis. “Els primers humans moderns no eren tan moderns en molts sentits”, puntualitza Jean-Jacques Hublin, director del departament d’evolució humana de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva alemany. Hublin assenyala que, en concloure que el maxil·lar pertanyia a un “humà modern”, els autors només feien referència al fet que aquest individu primitiu estava morfològicament més emparentat amb nosaltres que no amb els neandertals.

Això no significa que fes cap aportació a l’ADN de cap coetani nostre, afegeix. És possible que el maxil·lar pertanyés a una població fins ara desconeguda d’ Homo sapiens que hagués sortit del continent africà i després s’hagués extingit. Aquesta explicació s’hauria de verificar amb mostres d’ADN, les quals són difícils d’obtenir en fòssils trobats en un lloc tan àrid com el Pròxim Orient.

La descoberta del maxil·lar superior la va fer un equip encapçalat per Israel Hershkovitz, un paleoantropòleg de la Universitat de Tel Aviv i el signant principal de l’article, mentre excavava a la cova de Misliya, situada al vessant occidental del mont Carmel (Israel). La mandíbula la va trobar un paleoantropòleg novell el 2002 en la seva primera excavació arqueològica amb el grup.

L’equip sabia des de feia temps que la cova de Misliya, un recer rocós situat en un penya-segat calcari amb un sostre de volta, havia estat habitada per humans primitius. La datació d’encenalls de sílex cremats que es van trobar a la cova havia permès als arqueòlegs determinar que havia estat ocupada feia entre 250.000 i 160.000 anys, durant el començament de l’etapa coneguda com a paleolític mitjà. Les proves, entre les quals hi havia jaços, demostraven que els seus habitants feien servir la cova de campament base. Caçaven cérvols, gaseles i urs, i també s’alimentaven de tortugues, llebres i ous d’estruç.

A Hershkovitz i Mina Weinstein-Evron, arqueòloga de la Universitat de Haifa, els feia l’efecte que la mandíbula semblava moderna, però havien de confirmar la seva intuïció.

Hershkovitz ha protagonitzat descobriments semblants en el passat. El 2015 va anunciar que havia trobat un crani de 55.000 anys d’antiguitat al Pròxim Orient. Tot i això, la seva descoberta d’una dent de fa 400.000 anys a Israel va rebre crítiques per la manera d’informar-ne la premsa.

Per verificar la seva sospita sobre el maxil·lar, els arqueòlegs van enviar-lo a fer la volta al món. “Tenia un aspecte tan modern que vam trigar cinc anys a convèncer la gent, perquè no es creien el que veien”, explica Weinstein-Evron.

Una de les primeres parades va ser a Àustria, seu d’un laboratori virtual de paleontologia que dirigeix el paleontòleg de la Universitat de Viena Gerhard W. Weber. En aquest centre els científics van poder comprovar si l’os pertanyia a un humà modern o a un neandertal, els quals es creu que també habitaven a la regió durant el període en què es data el fòssil.

Per mitjà d’una microtomografia computeritzada, Weber va crear una rèplica en tres dimensions del maxil·lar superior esquerre que li va permetre examinar-ne els trets de la superfície i retirar-ne l’esmalt de les dents virtualment.

Tot seguit va sotmetre el fòssil de Misliya a una prova morfològica i mètrica, gràcies a la qual va poder comparar-lo amb 30 espècimens diferents, entre els quals hi havia fòssils de neandertals, Homo erectus i més homínids que havien habitat a l’Àsia, l’Àfrica, Europa i l’Amèrica del Nord durant el plistocè mitjà. “La forma del segon molar, els dos premolars i el maxil·lar en conjunt és molt moderna”, afirma Weber.

A continuació, els arqueòlegs van determinar l’edat del maxil·lar sotmetent-lo a tres tècniques de datació a Austràlia, França i Israel. “La datació havia de ser sòlida com una pedra”, comenta Rolf M. Quam, antropòleg de la Universitat de Binghamton (Nova York) i un dels autors de l’article. L’equip va datar la dentina i l’esmalt de les dents, els sediments adherits al maxil·lar i eines trobades a la vora del fòssil. “No sé si podíem fer gaires més coses amb aquest fòssil tan petit”, bromeja Quam. “Em fa l’efecte que n’hem espremut fins a l’última gota”.

En conjunt, les tècniques van situar el maxil·lar en una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys, cosa que coincidia amb el que ja se sabia sobre el període en què la cova havia estat habitada. “Aquesta pedra és tan antiga com ens pensàvem i probablement és l’ Homo sapiens més antic que s’ha trobat mai fora de l’Àfrica”, afirma Quam. “No es poden fer afirmacions superlatives gaire sovint, però en aquest cas sí que podem”.

UN ÈXODE MOLT LLARG EN EL TEMPS

El descobriment de la cova de Misliya és l’última d’una sèrie de troballes que estan transformant la història del nostre passat evolutiu. Un estudi que encara s’ha de confirmar apuntava que els humans moderns podrien haver-se encreuat amb els neandertals a Euràsia fa ni més ni menys que 220.000 anys.

En cas que es confirmés, implicaria que almenys alguns humans moderns van emigrar de l’Àfrica molt abans del que es pensava anteriorment. En efecte, els primers humans podrien haver protagonitzat diverses expedicions a través del corredor del Pròxim Orient. “Ara ens adonem que no es va produir un gran èxode de l’Àfrica en un període de temps concret -explica Hershkovitz-, sinó que hi va haver un flux d’homínids que van anar entrant a l’Àfrica i sortint-ne, pel cap baix, al llarg de l’últim mig milió d’anys”.

HOMO SAPIENS

Com ximpanzés

Els humans hem progressat aprofitant tant la plasticitat neuronal dels més joves com l’experiència dels grans.  [José María Bermúdez de Castro, LVG 6-oct-2017]

 

“Hauríem de resoldre les nostres rivalitats amb sexe”

 

A qui ens assemblem més els humans?

Als ximpanzés.

I al simpàtic bonobo?

Ja ens agradaria. Si fóssim més bonobos, en comptes de barallar-nos violentament per la mateixa figuera, tindríem sexe en grup…

Sona millor que clavar-nos bufetades.

…i, ja relaxats, ens repartiríem les figues.

Sembla més intel·ligent.

Però som més ximpanzés, què hi farem: primats territorials agressius.

Ho veiem cada dia en la política i el futbol.

Ens barallem, com els ximpanzés, amb altres grups d’humans pel territori i els recursos i, a més, pel poder de la bandada.

Això fa que la nostra política no sigui tan diferent de la dels ximpanzés.

Fixi’s que la violència entre ximpanzés es regula per un mecanisme de fissió-fusió…

Això sona a sistema de partits.

Cada grup té el seu territori, però de vegades un subgrup se separa del gran i, quan es tornen a trobar, els mascles del grup principal ja han tingut descendència amb les seves pròpies femelles i no accepten la descendència que ha nascut fora, en el subgrup…

I què fan amb els nadons forasters?

Els maten i se’ls mengen.

Què ens expliquen els nostres fòssils?

Una història de canibalisme, violència i guerres, però també d’evolució cap a organitzacions amb formes cada vegada més sofisticades de cooperació.

Podem patir regressions?

Temo que sí, perquè l’evolució no és un camí cap a la perfecció sinó un altre d’adaptació contínua en un entorn canviant.

Alguna bona notícia evolutiva?

La meva filla és endocrinòloga pediàtrica i hem estudiat junts l’evolució humana per extreure lliçons que ens serveixen avui.

La primera és que no ens hem de barallar pel territori com si fóssim ximpanzés.

I n’hi ha moltes més. Molts pares acudeixen a la consulta de la meva filla, per exemple, angoixats perquè creuen que el seu fill de quatre o cinc anys no es desenvolupa com els altres…

N’hi ha per angoixar-se.

…Llavors, com a doctora, els explica que els humans hem evolucionat perquè el cervell ens creixi abans i més ràpid que el cos. Per això dediquem al principi de la nostra vida tota la nostra energia al desenvolupament del cervell i després al del cos.

Els altres primats no fan el mateix?

En els ximpanzés, en canvi, no hi ha adolescència, que és l’etapa en què el nostre organisme recupera de cop el desenvolupament endarrerit.

Per això cal tractar els nens com si fossin més adults del que semblen?

Jo soc fill del babyi quan era petit els pares vivien la seva vida i apartaven els fills del seu costat, perquè pensaven que el que parlaven els adults no els interessava.

Però és justament el que més els interessa.

I el que més els convé, per això han d’estar amb els pares com més temps, millor, i així aprenen amb ells.

Els pares també aprenen dels fills?

I molt, perquè això és el que ens fa humans: la plasticitat cerebral. Tenim un cervell plàstic: sempre preparat per aprendre i aprehendre. La plasticitat és molt gran fins als 30 anys.

I després, a viure de glòries passades?

Després tenim l’ experiència. L’evolució demostra que les empreses que prejubilen talents de 50 anys malgasten valor, perquè els humans hem progressat aprofitant tant la plasticitat neuronal dels més joves com l’experiència dels grans.

L’agricultura va ser un avenç o un retard?

Va ser, com tantes altres etapes en l’evolució, una fugida cap endavant.

Vam haver de conrear només perquè ja no hi havia cacera per a tothom?

Davant l’escassetat de cacera no hi havia més remei que conrear. Els neandertals caçadors recol·lectors eren tan o més avançats que nosaltres llavors i per això van aguantar la nostra ­empenta al corredor llevantí 70.000 anys.

I ens hi barregem?

Tenim un 4% de la seva genètica. L’agricultura ens va fer viure pitjor, però un cop adoptada ja no tenia marxa enrere.

Avui el mòbil també empitjora la meva vida, però si el deixo, perdo la feina.

Quant ha trigat el mòbil a triomfar?

Una dècada, però internet encara menys.

És un canvi cultural enorme i accelerat, però estem preparats físicament per suportar aquesta tensió de la hiperconnexió?

Jo estic esgotat aquests dies: més hiperconnectat que mai, però més mal informat.

Pel decalatgeentre biologia i cultura. El nostre organisme no ha tingut temps d’adaptar-se a l’acceleració tecnològica. I pateix.

La lactància és necessària o irrellevant?

Insubstituïble, perquè aporta cèl·lules mare al sistema immunitari que cap llet de fàbrica no conté. I se’n veuran les conseqüències en els nens sense lactància que patiran hipertensió, diabetis i obesitat. La lactància hauria de durar com a mínim sis mesos.

Què ens ensenya l’evolució que no hem après encara?

Moltes coses, però sobretot que encara no donem a l’educació la importància que té. Si l’hi donéssim, la nostra espècie dispararia els seus nivells de progrés i benestar.

HOMO NALEDI

Hay una imagen de la evolución humana inscrita en la cultura colectiva, simple, comprensible y utilizada a menudo en los chistes y los anuncios, en la que un mono con cara de majadero se va irguiendo, su pelo corporal desapareciendo y su cráneo creciendo hasta que, en el último dibujo de la derecha, aparece no ya un hombre de Cromañón, sino una especie de modelo de alta costura, alto, guapo y de raza blanca, por supuesto. Una bonita historia hecha a medida de nuestros prejuicios, pero que cada vez se da más de patadas con la realidad. La historia de la evolución humana está resultando ser más compleja y difícil de desentrañar, pero también más fértil e interesante.El espectacular descubrimiento paleontológico anunciado esta semana, el Homo naledi hallado en una cueva sudafricana, es el último recordatorio de que nuestro conocimiento de la evolución humana es todavía muy fragmentario, y de lo muy probable que parece que la paleontología nos depare aún muchas más sorpresas. Su metro y medio de estatura y 45 kilos de peso, así como su escasez craneal —medio litro, comparado con nuestro casi litro y medio— parecen situarle entre los primitivos australopitecos, el grupo de especies que merodearon por tierras africanas entre cuatro y dos millones de años atrás, poco después de que nuestro linaje se separara del de los chimpancés (hace cinco o seis millones de años). Pero junto a esos rasgos primitivos, el Homo naledi muestra otras características avanzadas que, según sus descubridores, justifican su inclusión en el género Homo. Estos rasgos modernos incluyen un cuerpo estilizado, posición erguida, dientes pequeños, pulgares oponibles y pies aplanados. El nuevo homínido (hominino, técnicamente) presenta por tanto una amalgama de cualidades antiguas y modernas que parecen idóneas para una especie de transición entre los géneros australopiteco y homo. Lo que podría llamarse un eslabón perdido.El punto más oscuro sobre los nuevos fósiles es que los autores no han logrado datarlos. Su edad tentativa de 2,5 millones de años no es un dato, sino una mera inferencia: como esa es la fecha aproximada de la transición entre australopiteco y homo, y como el naledi presenta rasgos de ambos, sería bonito que los huesos procedieran de aquella época. Es evidente que este argumento no basta, y los científicos deberán esforzarse ahora para lograr una datación fiable por métodos independientes. Sin esto, cualquier interpretación resulta muy arriesgada.Los paleontólogos Jeffrey Schwartz e Ian Tattersall señalan que en la transición entre australopiteco y homo (unos 2,5 millones de años atrás), casi todas las especies emergentes mostraban rasgos de ambos géneros. No faltan por tanto candidatos al eslabón perdido: más bien sobran, y lo que se nos ha perdido ahora es la cadena. La clasificación de especies como Homo ergaster, Homo habilis, Homo erectus, Paranthropus aethiopicus ha seguido criterios poco homogéneos, y parte de la profesión cree que hay que revisarla. Homo naledi viene a complicar las cosas, pero la ciencia es esclava de los datos.

 

 

Prehistòria: Australopithecus sediba

Australopithecus sediba

Los esqueletos de una pequeña hembra de ‘Homo sapiens’ (izquierda), de un ‘A.Sediba’ (centro) y de un chimpancé (‘Pan troglodytes’). / LEE R. BERGER- UNIVERSITY OF THE WITWATERSRAND. EL PAÍS, 11-4-2013

[Alicia Rivera, El País, 11-4-2013]
Un extraño homínido que aspira a cambiar la historia evolutiva

Dos esqueletos fosilizados, bastante completos y bien conservados, de unos extraños australopitecos que vivieron en África hace casi dos millones de años desconciertan al batallón de investigadores de 16 instituciones de todo el mundo que los han estudiado a fondo. Los Australopithecus sediba, que así se llaman, eran capaces de caminar erguidos, aunque no con tanta soltura como la especie humana, dado su talón simiesco; pero, a la vez, treparían por los árboles y las rocas con destreza. Por sus dientes, columna vertebral y mandíbula eran parecidos a los humanos primitivos, pero sus hombros y brazos eran más bien de mono, y la caja torácica superior se parece a la de los grandes simios. La extraña criatura tenía el cerebro pequeño. Entonces, ¿está en la línea ancestral de la especie humana o no? ¿Dónde encaja en el árbol de familia de los homínidos? Los paleontólogos siguen sin tenerlo claro. Ya apuntaban a esa indefinición hace dos años, cuando presentaron oficialmente los fósiles de A.sediba, descubiertos dos años antes en Sudáfrica. Desde entonces, los científicos, divididos en seis equipos de especialistas que se han repartido los fósiles (dientes unos, brazos otros, extremidades inferiores otros, etcétera) han analizado exhaustivamente los esqueletos descubiertos de aquellos dos misteriosos individuos (más un tercero representado solo por un fragmento de tibia). Han comparado los huesos con restos de otras especies de australopitecos y de humanos y escrito seis artículos en la revista Science con sus conclusiones.

Este exhaustivo examen “nos da una idea de una especie de homínido que parece un mosaico en su anatomía y que presenta un conjunto de complejos funcionales que son diferentes tanto de lo predicho para otros australopitecos como los del Homo primitivo”, resume Lee R.Berger, descubridor de A.sediba y líder de la investigación, en la revista Science. “La clara visión de la anatomía de esta especie de homínido primitivo tendrá claramente implicaciones a la hora de interpretar el proceso evolutivo que afecta al modo y al tiempo de la evolución de los homínidos y la interpretación de la anatomía de las especies no tan bien conocidas”.

Berger, o más bien su hijo Mathieu, de nueve años, descubrió el primer fósil de lo que luego se denominó A.sediba, en agosto de 2008, en los alrededores de Johanesburgo, en concreto en un lugar llamado Malapa. Fue el pistoletazo de salida y Berger (investigador de la Universidad de Witwateersrand, Suráfrica) inició con su equipo científico una exploración intensa. En total han salido ya a la luz los restos esqueléticos de dos individuos, una mujer y un hombre joven, más un hueso de un tercero. Medirían 1,27 metros de altura, ella pesaría unos 33 kilos y él, 27, y su cerebro rondaría los 420 o 450 centímetros cúbicos, frente a los 1.200 a 1.600 del nuestro.

En la antigua visión de la evolución, el A.sediba sería el perfecto eslabón perdido, el ejemplar oportuno que tiene unos rasgos del precedente en antigüedad y otros del siguiente. Pero los científicos saben que la cosa no funciona así, que la evolución no es una cadena, sino una intrincada ramificación de especies con ancestros comunes y parentescos más o menos próximos. La cuestión es situar este homínido con un mosaico de características en ese árbol de familia. Además, la antigüedad es clave en este caso porque hace dos millones de años existía ya en África el Homo erectus, antepasado del Homo sapiens y, seguramente, el primero que salió del continente ancestral y se expandió por el viejo mundo. A.sediba se ha datado en 1.980.000 años.

Los investigadores, en sus estudios comparativos, se han centrado sobre todo en los rasgos de aquel H.erectus y en un australopiteco anterior al A.sediba, el A.africanus. Pero entra en el debate una especie más de australopiteco, A.afarensis, a la que pertenece el célebre esqueleto Lucy, adoptado como abuela ancestral de la humanidad, aunque hay ya importantes paleoantropólogos que se inclinan por sacar a la familia de Lucy de la línea evolutiva humana. Berger sugiere “la posibilidad de que A.sediba y tal vez A.africanus no descienden del linaje de A.afarensis” y él no llega a afirmar que los fósiles de Malapa se sitúen en la línea humana, pero Science destaca que “el conjunto de análisis ahora presentado parece apuntar hacia un probable ancestro del género Homo”. El hecho de que Lucy y su familia fuesen bípedos parece complicar las cosas para los A.sediba, si estos no descienden de los A.afarensis. Pero “múltiples formas de bipedalismo fueron practicadas por nuestros ancestros primitivos homínidos”, señala el científico de Johanesburgo.

Las grandes preguntas acerca de la extraña criatura de Malapa siguen abiertas, y los científicos aspiran a contestarlas, sobre todo cuando tengan más fósiles de esta especie. El próximo verano Berger y su equipo retomarán la excavación en el yacimiento. Tal vez el A.sediba sea un antepasado remoto del Homo sapiens, o tal vez fuera un especie de homínido que acabó en un callejón sin salida de la evolución, es decir, extinguiéndose.

 

Lee R. Berger, de la Universidad de Witwatersrand de Sudáfrica, muestra el cráneo del 'Australopithecus sediba'.

Lee R. Berger, de la Universidad de Witwatersrand de Sudáfrica, muestra el cráneo del 'Australopithecus sediba'. Lee Berger | AP

 

 

 

 

 

 

Prehistòria

 

 

View more PowerPoint from Joan Picas [http://ccsocials.blogspot.com.es/

________________________________________________________________