Descobreixen un dolmen de fa uns 4.000 anys al Ripollès

Els voltants de Montgrony (Gombrèn) amagaven fins fa poc un bocí de la història de la humanitat, en forma de dolmen. Ara, s’ha certificat la descoberta d’aquest element, troballa de Juan Vigueras, qui per confirmar si la descoberta que havia fet es tractava d’un dolmen de debò va avisar de la seva existència als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona i a Geseart (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) a principis del mes d’abril.

Així, el matí del 3 de maig de 2018, van anar a visitar-lo els experts Montse Mataró, Enric Carreras, Sebastià Delclòs i Josep Tarrús, acompanyats per Juan Vigueras. Hi van arribar des de Gombrèn per la carretera GI-402 que va pujant fins a la masia dels Camps de Montgrony. Allà en un marge, uns 125 m al NW del mas, no massa lluny de la carretera i a uns 22,5 m d’una construcció,  hi havia aquest nou sepulcre megalític, molt ben conservat encara. De seguida els va quedar clar que es tractava d’un nou dolmen simple.

Es tracta d’un dolmen simple amb accés a la cambra funerària a través d’una llosa frontal rebaixada, que deixa una finestra, enmig del túmul, per on es devien dipositar els cadàvers. Està fet en roca calcària local i la vegetació de l’entorn immediat és d’arços, boix i rebrots d’un om.

La cambra funerària conserva tots els seus ortostats llevat de la coberta: llosa frontal, molt arranada, lateral esquerre, capçalera i lateral dret. Fou bastida aprofitant el pendent, de manera que la cambra hi quedava atrinxerada. Les seves mides internes són: 197 cm de llarg, entre 115 cm (zona capçalera) i 135 cm (zona frontal) d’amplada i uns 145 cm d’alçada. El túmul, essencialment frontal-lateral, feia uns 8,50 m i  estava compost per grans blocs calcaris i terra. En el marge, a l’esquerra i dreta de la cambra, es poden observar encara les restes del túmul i se’n poden deduir la forma, mides i composició originals. Probablement, comptava amb un mur de grans blocs ajaguts que marcaven el seu peristàlit o anell de contenció exterior.

Aquesta mena de dolmen simple és ben conegut a les terres interiors prepirinenques de la Catalunya Vella, on se’n coneixen centenars, en especial a l’Alt Urgell, i se situen cronològicament entre el calcolític recent (Campaniforme) (2.700-2.200 cal aC) i l’edat del bronze inicial (2200-1800 cal aC).

En el cas del Ripollès aquest nou dolmen seria el segon d’aquesta classe, després del dolmen del Salt a Llaés, descobert l’any 1981 per Josep Castany.

_____________________________

[uab.cat/megalits].… megàlit (paraula d’origen grec, mega-gran, lithos-pedra) és una estructura construïda a partir de grans pedres i altres tècniques que es van concebre principalment com una expressió de monumentalitat. Van ser construïdes a multitud d’indrets del món, així com també a diverses èpoques des de la Prehistòria fins a l’actualitat.. Altres termes com dolmen, menhir i cromlecs (d’origen bretó) designen diferents tipus de megàlits. Un dolmen està format per diverses lloses que conformen una cambra on es dipositen enterraments humans. Els menhirs són megàlits més simples i corresponen amb una gran pedra allargada disposada en vertical sobre el terreny. Pel que fa als cromlecs, es tracta de cercles formats per grans pedres o menhirs, els quals poden existir com a estructures independents, o poden estar envoltant dolmens i formar part de la mateixa estructura megalítica. L’exemple més emblemàtic de megàlit és un cromlec anomenat Stonehenge,localitzat al sud de Gran Bretanya.

Megalitisme a Catalunya

Qui i quan es van construir?

Els dibuixos de l’Obelix portant una gran pedra (un menhir) a l’esquena estan inspirats en els menhirs reals existents a la Gàl·lia francesa del s.I abans de la nostre Era (l’època dels romans i els pobles bàrbars). Aquests monuments gals però van ser construïts molt temps abans, concretament a la darrera fase de la Prehistòria.

El Megalitisme, entès com a construccions amb pedres de grans dimensions, és una fenomen d’abast gairebé mundial, desenvolupat al llarg de molts períodes històrics. D’aquesta forma, destaca l’existència d’una gran diversitat entre el conjunt d’aquestes societats megalítiques, que van ser neolítiques en algunes regions del món (Europa occidental); de l’Edat del Bronze (Proper Orient); de l’Edat del Ferro (Tràcia); societats indígenes prèvies al colonialisme europeu (illa de Pasqua); i finalment, algunes de contemporànies (Madagascar).

En el territori de l’actual Catalunya el Megalitisme forma part d’un fenomen gestat i desenvolupat a la façana atlàntica europea durant la Prehistòria recent, caracteritzat per la construcció de monuments de caràcter funerari mitjançant la utilització de grans blocs de pedra.

Al territori català, al igual que a la Gàl·lia francesa, els megàlits es van començar a construir en el període Neolític, moment en què els humans van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia. Els grups humans que habitaven el territori català en aquells moments fa aproximadament uns 6000 anys vivien en poblats de cabanes i ocupaven també les coves naturals que hi han disperses per les muntanyes.

Gràcies a l’aplicació del mètode de datació per radiocarboni (C 14) s’ha pogut establir que les evidències més antigues d’aquest fenomen presumeixen de ser les de Carrowmore a Irlanda.
La presència de manifestacions megalítiques a la península ibèrica per primera vegada la trobem a Galicia i Portugal. Les datacions més antigues procedeixen de L’Alt Alentejo, a Portugal. Aquest indret seria doncs un dels focus més antics de la gènesis del Megalitisme atlàntic peninsular, datat a finals del IVè mil·lenni Cal ANE, tal i com han confirmat les datacions per termo-luminiscència de material procedent del dolmen I de Poço de Gateira  (4510 +/- 360 anys ANE) i a Antas 2 de Gorginos (4440+/- 360 anys ANE).

Vídeo de la construcció d’un Dolmen en 3D. Font: Youtube

Stonehenge és un monument megalític de l’edat del bronze i del neolític situat prop d’Amesbury, a Wiltshire, Gran Bretanya, uns 13 km al nord-oest de Salisbury.

Per què servien?

La funció dels megàlits pot ser molt diversa segons el context en el qual es troben. En el cas dels megàlits catalans, aquets s’han interpretat com a espais funeraris a partir de la presència d’enterraments humans en el seu interior. Paral·lelament s’ha assenyalat que a la vegada, a part de la funció funerària, devien constituir marcadors del territori d’una manera semblant a com actualment s’utilitzen les fites de separació de terrenys i finques. En aquet sentit, la ubicació dels megàlits i la seva relació amb el territori és cabdal per poder entendre la seva funció i la seva vinculació amb els humans que els van construir i utilitzar.

D’alguna manera els megàlits es poden concebre com marques en el territori que tenen la funció de legitimar l’establiment d’una comunitat humana en un espai físic determinat, mitjançant la presencia dels seus ancestres, és a dir,  els seus avantpassats enterrats a les estructures megalítiques.

 Recentment, noves teories en la investigació sobre el Megalitisme a Europa assenyalen que les construccions megalítiques podrien haver actuat com elements de cohesió social en poblacions d’hàbitat dispers, ja que reafirmarien el sentit de la comunitat mitjançant el treball col·lectiu que implicava la construcció d’un megàlit. A més a més, al enterrar-se en aquestes sepultures els membres d’una mateixa comunitat (els ancestres) també es reforçaven els lligams entre els components vius d’aquesta comunitat.

Les tombes: Què són i de què ens parlen?

Els dolmens varen formar part d’una tradició funerària a Catalunya molt important entre els períodes Neolític i Calcolític. Cal recordar què els megàlits varen compartir escenari amb altres tradicions funeràries, és a dir, amb altres formes de tractar i recordar als seus morts, com els Sepulcres de Fossa, els enterraments en cova, entre altres tipologies d’enterrament.

Com s’utilitzaven?

En el cas dels dolmens, ens hem d’imaginar que aquests monuments funcionaven com els nostres cementeris actuals: es tracta d’un espai on dipositem els cossos dels nostres familiars i amics que han mort. Els dolmens constitueixen un espai on s’enterrava un grup de persones de manera conjunta, de tal forma que podem interpretar que aquelles persones (homes, dones, infants) formaven part d’un grup concret (una família, un grup social determinat, persones d’una mateix poblat). A més a més, al igual que els cementeris actuals, els dolmens eren un espai de visita i rituals diversos on es relacionaven els vius amb seus morts.

Pel que fa als menhirs, la hipòtesi de què es tracti de marcadors territorials és molt acceptada. Inclús molts d’ells presenten gravats que podien transmetre missatges durant la Prehistòria. D’altra banda, també cal tenir en compte en cada cas la relació entre les diverses manifestacions lligades al Megalitisme en un territori concret (per ex. dolmens, menhirs i inscultures), ja que el seu significat i la seva funcionalitat poden estar relacionades entre si.

Els constructors de megàlits i el gest funerari

Durant la prehistòria les pràctiques funeràries relacionades amb el Megalitisme responen a una gran pluralitat, les quals inclouen tant deposicions d’individus de tipus simple (inhumacions primàries) com deposicions compostes (enterraments secundaris):

1. Una sepultura primària implica que un cos en estat fresc es dipositat en el seu lloc d’enterrament definitiu. Els arqueòlegs podem identificar fàcilment aquest tipus de ritual funerari perquè en el moment de la excavació els esquelets es troben pràcticament articulats (els ossos es troben en connexió anatòmica).
2. Una sepultura secundària implica que el cos, després de passar un temps en un lloc temporal, és traslladat a un de definitiu. En el transcurs d’aquest procés en poden produir manipulacions i remenaments de les restes. Habitualment els arqueòlegs podem reconèixer aquest ritual perquè els esquelets es troben en desconnexió, i sovint, incomplerts.

La pràctica funerària més habitual entre els constructors de megàlits va ser la inhumació(quan s’enterra el cos en estat fresc), però cal mencionar, que aquesta pràctica va conviure també amb la cremació, ja des de les primeres expressions del Megalitisme.

Encara que trobem sepultures individuals, durant el Megalitisme es desenvolupa una nova pràctica, la de l’enterrament col·lectiu successiu. A mesura que les persones d’una comunitat determinada anaven morint, la tomba era cada cop reoberta per introduir els nous individus. Per aquest motiu, el disseny dels monuments megalítics de caràcter funerari havia de permetre una certa accessibilitat a la cambra funerària.

En aquest sentit, una tomba megalítica pot haver estat construïda en un moment determinat de la Prehistòria, però haver estat reutilitzada per comunitats posteriors, en algunes ocasions, durant períodes llargs de temps, que poden fins i tot arribar als centenars d’anys. Aquesta reutilització pot provocar canvis en el registre funerari, com la reducció d’esquelets (reduir els esquelets per generar nous espais), buidaments o remodelatges de la estructura.

Malgrat que els megàlits, per la seva monumentalitat, són estructures que perduren en el temps, sovint trobem que es tracta de jaciments arqueològics molt alterats i fragmentaris degut a que són estructures molt visibles i queden molt exposades sobre el paisatge. Per tant, el contingut d’una sepultura megalítica pot haver estat alterat per diversos causes:

1. Baix estat de preservació de les restes òssies degut a l’acidesa del sediment.
2. Pertorbacions i destruccions ja des de d’època prehistòrica en part vinculades a la pròpia pràctica funerària.
3. Objecte de saquejos i espolis per part d’aficionats i “buscadors de tresors” degut a la seva visibilitat i accessibilitat.
4. Reutilització de l’arquitectura en espais sacres com ermites (pràctica freqüent a Portugal)

http://www.edu365.cat/eso/muds/socials/dolmen/index.htm#