Els denisovans

 

[Josep Corbella, LVG, 20-9-2019]

Els denisovans , l’enigmàtica població humana descoberta a Sibèria que va conviure amb els neandertals i amb els Homo sapiens en el paleolític, tenien un cap excepcionalment ampla, segons una investigació que ha aconseguit reconstruir la seva aparença física a partir d’anàlisis de ADN i que es presenta avui a la revista Cell .

El seu crani era més ample que el nostre i que el dels neandertals. Atès que era igual d’alt, possiblement el cervell era una mica més voluminós, assenyala Tomàs Marquès-Bonet , investigador Icrea a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (UPF-CSIC) i coautor de la investigació.

Tenien el front inclinat com els neandertals i no vertical com nosaltres, de manera que havien de tenir diferent el còrtex prefrontal (la part anterior del cervell, que en la nostra espècie regula aptituds com la capacitat de concentració, la planificació o els judicis morals).
Però “no podem especular sobre les seves aptituds cognitives a partir d’aquestes diferències anatòmiques”, adverteix Marquès-Bonet, que recorda que “la intel·ligència d’una persona no depèn de la mida del cervell”.

 

Así eran los enigmáticos humanos de Denisova

Reconstrucción de la cara de una niña denisovana realizada a partir de análisis epigenéticos (Maayan Harel) LVG, 20-9-2019

Els denisovans han intrigat els especialistes en evolució humana des que es va anunciar el seu descobriment el 2010. L’únic rastre que havia d’ells era una falange d’un dit petit d’una nena trobat dos anys abans a la cova de Denisova , a Sibèria.

La seva existència es va deduir a partir d’anàlisis genètiques que van demostrar que aquell fòssil, d’entre 74.000 i 82.000 anys d’antiguitat, no era ni d’un Homo sapiens ni d’un neandertal, les dues úniques espècies humanes conegudes a Euràsia d’aquella època. Per tant, havia de pertànyer a un tercer llinatge fins llavors desconegut al qual es va cridar denisovà.

Des de llavors, la col·lecció de fòssils denisovans només s’ha ampliat amb unes poques peces dentals i, des de l’any passat, amb una mandíbula. També s’ha descobert, a partir d’anàlisis d’ADN, que els pobles de Melanèsia, els aborígens australians i en menor mesura, els indígenes americans i els polinesis tenen herència dels denisovans. Però, amb tan pocs fòssils, fins ara havia estat impossible esbrinar com eren físicament.

Ilustración que compara el cráneo de los denisovanos con el de los humanos modernos y el de los neandertales

Ilustración que compara el cráneo de los denisovanos con el de los humanos modernos y el de los neandertales (Maayan Harel)

Aquest obstacle s’ha superat ara gràcies a una enginyosa tècnica genètica en una investigació que ha liderat Liran Carmel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel) i en què ha participat l’Institut de Biologia Evolutiva.

La tècnica consisteix a realitzar una anàlisi epigenètic del genoma denisovà per saber quins gens estan actius. És una estratègia diferent a la de realitzar una anàlisi genètica, que indica les seqüències dels gens que hi són presents, però no aclareix si estan actius o inactius. Coneixent l’activitat dels gens, van raonar els investigadors, es podria deduir com es desenvolupava el cos dels denisovans i per tant la seva aparença física.”Quan Liran Carmel em va explicar la idea, vaig pensar que era ciència ficció”, recorda Marquès-Bonet, que destaca que, “si hem pogut participar en aquest projecte, ha estat gràcies al finançament que ha aportat la Fundació la Caixa”.

Abans d’aplicar la tècnica als denisovans, els investigadors la van assajar en neandertals i en ximpanzés. En neandertals van aconseguir reconstruir, a partir de l’anàlisi epigenètic, el 83% dels trets que els distingeixen dels humans moderns. En ximpanzés, els resultats van ser fins i tot millors, amb una precisió del 91%. Aquests resultats els van confirmar que es pot deduir l’aparença física d’un ximpanzé o d’un humà a partir de l’anàlisi de la seva epigenoma.

En aplicar la tècnica als denisovans, van identificar 56 trets físics diferents als dels neandertals i / o dels humans moderns. Comparteixen amb els neandertals, però no amb nosaltres, una pelvis ampla, una mandíbula robusta, un front inclinada o unes puntes dels dits grans. I tenen, com a trets únics del llinatge denisovà, un crani i una mandíbula més amples que la resta de poblacions humanes.

“Vam deduir com havia de ser la mandíbula abans que anunciés l’any passat el descobriment de la primera mandíbula denisovana”, explica Marquès-Bonet. “Va resultar ser gairebé exactament com havíem predit”.

Després d’aquell descobriment, que confirmava la validesa de la tècnica, la revista Cell -considerada la revista de biologia i biomedicina més important del món- ha decidit destacar la investigació com el tema principal de la seva portada.

“Aportem la primera reconstrucció de l’anatomia esquelètica dels denisovans”, declara Liam Carmel en un comunicat. “En molts aspectes s’assemblaven als neandertals, però en alguns s’assemblaven més a nosaltres i en altres eren realment únics”.

Els resultats suggereixen que alguns fòssils humans trobats a l’est d’Àsia -com els dos cranis de Xuchang, a la Xina, de fa una mica més de 100.000 anys, que també tenen la cara ampla- són en realitat denisovans. “És una hipòtesi fascinant que s’obre ara i que caldrà investigar més a fons”, conclou Marquès-Bonet.

Hypothetical Neanderthal-Denisovan dispersal Roberts and Stewart. 2018. Defin

 

Com ximpanzés

Els humans hem progressat aprofitant tant la plasticitat neuronal dels més joves com l’experiència dels grans.  [José María Bermúdez de Castro, LVG 6-oct-2017]

 

“Hauríem de resoldre les nostres rivalitats amb sexe”

 

A qui ens assemblem més els humans?

Als ximpanzés.

I al simpàtic bonobo?

Ja ens agradaria. Si fóssim més bonobos, en comptes de barallar-nos violentament per la mateixa figuera, tindríem sexe en grup…

Sona millor que clavar-nos bufetades.

…i, ja relaxats, ens repartiríem les figues.

Sembla més intel·ligent.

Però som més ximpanzés, què hi farem: primats territorials agressius.

Ho veiem cada dia en la política i el futbol.

Ens barallem, com els ximpanzés, amb altres grups d’humans pel territori i els recursos i, a més, pel poder de la bandada.

Això fa que la nostra política no sigui tan diferent de la dels ximpanzés.

Fixi’s que la violència entre ximpanzés es regula per un mecanisme de fissió-fusió…

Això sona a sistema de partits.

Cada grup té el seu territori, però de vegades un subgrup se separa del gran i, quan es tornen a trobar, els mascles del grup principal ja han tingut descendència amb les seves pròpies femelles i no accepten la descendència que ha nascut fora, en el subgrup…

I què fan amb els nadons forasters?

Els maten i se’ls mengen.

Què ens expliquen els nostres fòssils?

Una història de canibalisme, violència i guerres, però també d’evolució cap a organitzacions amb formes cada vegada més sofisticades de cooperació.

Podem patir regressions?

Temo que sí, perquè l’evolució no és un camí cap a la perfecció sinó un altre d’adaptació contínua en un entorn canviant.

Alguna bona notícia evolutiva?

La meva filla és endocrinòloga pediàtrica i hem estudiat junts l’evolució humana per extreure lliçons que ens serveixen avui.

La primera és que no ens hem de barallar pel territori com si fóssim ximpanzés.

I n’hi ha moltes més. Molts pares acudeixen a la consulta de la meva filla, per exemple, angoixats perquè creuen que el seu fill de quatre o cinc anys no es desenvolupa com els altres…

N’hi ha per angoixar-se.

…Llavors, com a doctora, els explica que els humans hem evolucionat perquè el cervell ens creixi abans i més ràpid que el cos. Per això dediquem al principi de la nostra vida tota la nostra energia al desenvolupament del cervell i després al del cos.

Els altres primats no fan el mateix?

En els ximpanzés, en canvi, no hi ha adolescència, que és l’etapa en què el nostre organisme recupera de cop el desenvolupament endarrerit.

Per això cal tractar els nens com si fossin més adults del que semblen?

Jo soc fill del babyi quan era petit els pares vivien la seva vida i apartaven els fills del seu costat, perquè pensaven que el que parlaven els adults no els interessava.

Però és justament el que més els interessa.

I el que més els convé, per això han d’estar amb els pares com més temps, millor, i així aprenen amb ells.

Els pares també aprenen dels fills?

I molt, perquè això és el que ens fa humans: la plasticitat cerebral. Tenim un cervell plàstic: sempre preparat per aprendre i aprehendre. La plasticitat és molt gran fins als 30 anys.

I després, a viure de glòries passades?

Després tenim l’ experiència. L’evolució demostra que les empreses que prejubilen talents de 50 anys malgasten valor, perquè els humans hem progressat aprofitant tant la plasticitat neuronal dels més joves com l’experiència dels grans.

L’agricultura va ser un avenç o un retard?

Va ser, com tantes altres etapes en l’evolució, una fugida cap endavant.

Vam haver de conrear només perquè ja no hi havia cacera per a tothom?

Davant l’escassetat de cacera no hi havia més remei que conrear. Els neandertals caçadors recol·lectors eren tan o més avançats que nosaltres llavors i per això van aguantar la nostra ­empenta al corredor llevantí 70.000 anys.

I ens hi barregem?

Tenim un 4% de la seva genètica. L’agricultura ens va fer viure pitjor, però un cop adoptada ja no tenia marxa enrere.

Avui el mòbil també empitjora la meva vida, però si el deixo, perdo la feina.

Quant ha trigat el mòbil a triomfar?

Una dècada, però internet encara menys.

És un canvi cultural enorme i accelerat, però estem preparats físicament per suportar aquesta tensió de la hiperconnexió?

Jo estic esgotat aquests dies: més hiperconnectat que mai, però més mal informat.

Pel decalatgeentre biologia i cultura. El nostre organisme no ha tingut temps d’adaptar-se a l’acceleració tecnològica. I pateix.

La lactància és necessària o irrellevant?

Insubstituïble, perquè aporta cèl·lules mare al sistema immunitari que cap llet de fàbrica no conté. I se’n veuran les conseqüències en els nens sense lactància que patiran hipertensió, diabetis i obesitat. La lactància hauria de durar com a mínim sis mesos.

Què ens ensenya l’evolució que no hem après encara?

Moltes coses, però sobretot que encara no donem a l’educació la importància que té. Si l’hi donéssim, la nostra espècie dispararia els seus nivells de progrés i benestar.

Prehistòria: Australopithecus sediba

Australopithecus sediba

Los esqueletos de una pequeña hembra de ‘Homo sapiens’ (izquierda), de un ‘A.Sediba’ (centro) y de un chimpancé (‘Pan troglodytes’). / LEE R. BERGER- UNIVERSITY OF THE WITWATERSRAND. EL PAÍS, 11-4-2013

[Alicia Rivera, El País, 11-4-2013]
Un extraño homínido que aspira a cambiar la historia evolutiva

Dos esqueletos fosilizados, bastante completos y bien conservados, de unos extraños australopitecos que vivieron en África hace casi dos millones de años desconciertan al batallón de investigadores de 16 instituciones de todo el mundo que los han estudiado a fondo. Los Australopithecus sediba, que así se llaman, eran capaces de caminar erguidos, aunque no con tanta soltura como la especie humana, dado su talón simiesco; pero, a la vez, treparían por los árboles y las rocas con destreza. Por sus dientes, columna vertebral y mandíbula eran parecidos a los humanos primitivos, pero sus hombros y brazos eran más bien de mono, y la caja torácica superior se parece a la de los grandes simios. La extraña criatura tenía el cerebro pequeño. Entonces, ¿está en la línea ancestral de la especie humana o no? ¿Dónde encaja en el árbol de familia de los homínidos? Los paleontólogos siguen sin tenerlo claro. Ya apuntaban a esa indefinición hace dos años, cuando presentaron oficialmente los fósiles de A.sediba, descubiertos dos años antes en Sudáfrica. Desde entonces, los científicos, divididos en seis equipos de especialistas que se han repartido los fósiles (dientes unos, brazos otros, extremidades inferiores otros, etcétera) han analizado exhaustivamente los esqueletos descubiertos de aquellos dos misteriosos individuos (más un tercero representado solo por un fragmento de tibia). Han comparado los huesos con restos de otras especies de australopitecos y de humanos y escrito seis artículos en la revista Science con sus conclusiones.

Este exhaustivo examen “nos da una idea de una especie de homínido que parece un mosaico en su anatomía y que presenta un conjunto de complejos funcionales que son diferentes tanto de lo predicho para otros australopitecos como los del Homo primitivo”, resume Lee R.Berger, descubridor de A.sediba y líder de la investigación, en la revista Science. “La clara visión de la anatomía de esta especie de homínido primitivo tendrá claramente implicaciones a la hora de interpretar el proceso evolutivo que afecta al modo y al tiempo de la evolución de los homínidos y la interpretación de la anatomía de las especies no tan bien conocidas”.

Berger, o más bien su hijo Mathieu, de nueve años, descubrió el primer fósil de lo que luego se denominó A.sediba, en agosto de 2008, en los alrededores de Johanesburgo, en concreto en un lugar llamado Malapa. Fue el pistoletazo de salida y Berger (investigador de la Universidad de Witwateersrand, Suráfrica) inició con su equipo científico una exploración intensa. En total han salido ya a la luz los restos esqueléticos de dos individuos, una mujer y un hombre joven, más un hueso de un tercero. Medirían 1,27 metros de altura, ella pesaría unos 33 kilos y él, 27, y su cerebro rondaría los 420 o 450 centímetros cúbicos, frente a los 1.200 a 1.600 del nuestro.

En la antigua visión de la evolución, el A.sediba sería el perfecto eslabón perdido, el ejemplar oportuno que tiene unos rasgos del precedente en antigüedad y otros del siguiente. Pero los científicos saben que la cosa no funciona así, que la evolución no es una cadena, sino una intrincada ramificación de especies con ancestros comunes y parentescos más o menos próximos. La cuestión es situar este homínido con un mosaico de características en ese árbol de familia. Además, la antigüedad es clave en este caso porque hace dos millones de años existía ya en África el Homo erectus, antepasado del Homo sapiens y, seguramente, el primero que salió del continente ancestral y se expandió por el viejo mundo. A.sediba se ha datado en 1.980.000 años.

Los investigadores, en sus estudios comparativos, se han centrado sobre todo en los rasgos de aquel H.erectus y en un australopiteco anterior al A.sediba, el A.africanus. Pero entra en el debate una especie más de australopiteco, A.afarensis, a la que pertenece el célebre esqueleto Lucy, adoptado como abuela ancestral de la humanidad, aunque hay ya importantes paleoantropólogos que se inclinan por sacar a la familia de Lucy de la línea evolutiva humana. Berger sugiere “la posibilidad de que A.sediba y tal vez A.africanus no descienden del linaje de A.afarensis” y él no llega a afirmar que los fósiles de Malapa se sitúen en la línea humana, pero Science destaca que “el conjunto de análisis ahora presentado parece apuntar hacia un probable ancestro del género Homo”. El hecho de que Lucy y su familia fuesen bípedos parece complicar las cosas para los A.sediba, si estos no descienden de los A.afarensis. Pero “múltiples formas de bipedalismo fueron practicadas por nuestros ancestros primitivos homínidos”, señala el científico de Johanesburgo.

Las grandes preguntas acerca de la extraña criatura de Malapa siguen abiertas, y los científicos aspiran a contestarlas, sobre todo cuando tengan más fósiles de esta especie. El próximo verano Berger y su equipo retomarán la excavación en el yacimiento. Tal vez el A.sediba sea un antepasado remoto del Homo sapiens, o tal vez fuera un especie de homínido que acabó en un callejón sin salida de la evolución, es decir, extinguiéndose.

 

Lee R. Berger, de la Universidad de Witwatersrand de Sudáfrica, muestra el cráneo del 'Australopithecus sediba'.

Lee R. Berger, de la Universidad de Witwatersrand de Sudáfrica, muestra el cráneo del 'Australopithecus sediba'. Lee Berger | AP

 

 

 

 

 

 

Prehistòria

 

 

View more PowerPoint from Joan Picas [http://ccsocials.blogspot.com.es/

________________________________________________________________

Recursos 1r ESO

imagesca5sqswj

GEOGRAPHICA