Compartim els nostres projectes d’expressió:
1. Mostra dels textos d’estiu:
INCENDIS
JOCS OLÍMPICS
SOPAR SOSTENIBLE
RECULL DE POEMES
2. Els reportatges.
Les nostres destinacions:
3. El poema: La por. Treball a partir de la lectura del poema EU TEÑO MEDO de l’escriptor gallec Xavier P. Docampo.
4. Reportatge Catalunya Ràdio
PROJECTES D’EXPRESSIÓ 2n TRIMESTRE
TEXTOS NARRATIUS
COMENTEM FRAGMENTS DE CONTES
Hola, a mi m’agrada molt, també un poema de Miquel Martí i Pol, que té per títol: EL FAR:
EL FAR
No és gaire probable que el futur
faci excepcions insòlites i atorgui,
als qui viuran, l’honor de capgirar-ne
les constants que a hores d’ara l’anuncien.
Cal preparar-se, doncs, per viure un temps
amb problemes, carències, injustícies
més intensos pels menys afavorits,
com ha passat d’ençà que el món és món
i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.
El far és lluny, en un paratge agrest
d’una bellesa abrupta, colpidora.
Resulta molt difícil arribar-hi;
Però compensa de l’esforç poder
contemplar el mar, immens, acollidor,
i l’horitzó incitant, sempre assequible,
i escoltar el vent i l’aigua que compassen,
sense malmetre’l gens, el gran silenci.
Miquel Martí i Pol
És un poema que a mi també m’agrada molt perquè parla del futur. Trobo que representa molt bé la situació de crisi que vivim i ens encamina a seguir una ruta mirant endavant i ens encoratge a treballar. Passa’l en un full word, el llegirem a classe i el penjarem al racó de català. T’animes a fer la fitxa biogràfica del poeta Miquel Martí i Pol? Pot ser un bon treball d’ampliació.
Mariona, faré la fitxa biográfica i passaré el poema al word. Ja el portaré el proxim dia de classe !!!
Busca una imatge d’un paisatge colpidor i agrest per il·lustrar el poema. Com resumiries aquest poema? Quins temes creus que planteja?
És molt maco aquest pomema.
UNA DE BOLETS !!!
Encara era negre nit, que aquell xicot anomenat Valentí, ja duia el cistell entre mans punt per agafar un parell de rovellons, quatre rossinyols o dues o tres bromoses.
Quan ja havia sortit de casa, ja començava a sortir l’alba del matí, en veure que eren les vuit es va posar a córrer com si el perseguissin els gossos de la granja de davant del restaurant La casa nova. Corrent, corrent va arribar a la muntanya de davant de l’obaga, ja deuria estar espantat per no trobar-se altres boletaires.
En Valentí volia provar a sord a veure si trobava algun bolet o altre, ja que no sabia reconèixer els bolets comestibles.
Quan ja portava una bona estona busca’n i rebusca’n entre pins i boixos, va pensar que si s’ imaginava l’estofat de rovellons que li faria la seva veïna, ja li sortiria algun o altre entre mig del camí.
Buscan i buscan, només va trobar un miserable rovelló i a sobre corcat. Va pensar que si li treia el tros corcat la veïna ja li donaria per bo.
I…així ho va fer, va agafar aquella navalla que duia a la butxaca esquerra dels pantalons i li va treure aquell tros. Li va dur a la veïna. La veïna se’l va mirar molt ben mirat, i tot i que veia que aquell rovelló havia tinguin algun problema, no li va volgué dir res en Valentí.
Com a molt bona cuinera i veïna va aprofitar aquell miserable rovelló fen una truita d’un sol rovelló.
Anna Morató
30-10-2012
UNA DE BOLETS!!!
Eren les 7 del matí, i va tocar el despertador, en Joan al sentir-lo es va aixecar ràpid. Havia quedat amb en Pau i en Pere, per anar a buscar bolets i no volia arribar tard.
Es va vestir i es va preparar l’entrepà. Com que es pensava agafar molts bolets va agafar el cistell més gros que tenia. Va agafar el seu bastó i tot xino xano se’n va anar caminant cap al Castell de Montesquiu. Allà és on havia quedat amb en Pau i en Pere, que eren una amics de Barcelona.
Quan en Joan va arribar el pla del Castell de Montesquiu els seus amics ja hi eren. En Joan només de veure’l va començar a riure. On aneu amb aquests cistells tan grans, si us sobrarà tres quartes parts dels cistell – els va dir-. En Pau i en Pere no havien anat mai a buscar bolets.
Era la primera setmana d’octubre. Com que la segona quinzena d’agost havia plogut molt, en Joan sabia que ja es començaven a fer bolets.
Varen agafar camí de baixada cap a Montesquiu, fins a arribar al camí de baixada cap a Montesquiu, fins a arribar al camí que va cap a Planeses. Tot el camí que en Joan s’anava rient dels seus amics, dient-los que no trobarien res.
Un cop arribat a dalt de Planeses, en Joan com que no volia que ells veiessin en es feien els bolets, els va dir que era millor separar-se, que ja es trobarien al cap d’una estona.
En Joan va anar directe cap a unes rovelloneres que ell coneixia, però la seva sorpresa va ser que no n’hi havia ni un.
Va trobar molts bolets tòxics. Després d’un parell d’hores de molt buscar, va acabar trobant alguna cama de perdiu, algun camagroc i un parell de rovellons.
Ja era hora de trobar-se amb els seus amics, i quan es varen trobar va quedar sorprès: tots dos portaven la cistella gairebé plena de bolets. Havien trobat forces rovellons, camagrocs, cama de perdius i bromoses.
En Joan havia rebut una bona lliçó!
Ja ho diu la dita: Riu molt, qui riu l’últim.
UNA DE BOLETS!
Aquest matí l’Arnau s’ha aixecat ben d’hora, ha anat al Parc Comarcal del Castell de Montesquiu a buscar bolets.
Ben abrigat s’ha disposat a començar la recerca boletaire. Es veu que la sort no l’acompanyava, eren les deu del matí i no tenia ni un trist rovelló. Pel camí s’ha trobat el seu amic Fredolic, que es veu que ell tenia tot el cistell ple de gom a gom: rovellons, fredolics, bromoses, cama-secs, apagallums, escaldabecs, llores, i un munt més. L’Arnau se’l mirava fascinat.
En fi, ja eren les onze del matí, l’Arnau ha decidit anar a casa en Fredolic a dinar bolets, dels bons.
AUTOR: Arnau Folch
DATA: 8/11/2012
UNA DE BOLETS!
El 25 d’octubre en Joel va anar al Parc del Castell de Montesquiu a buscar bolets. Va marxar de Sant Quirze ben d’hora al matí i va anar-hi tot sol. Al poc temps d’arribar, va veure un cotxe dels forestals que passava i en aquell moment va pensar que en un Parc Natural no se’n pot emportar res, però ell no en va fer cas.
Després d’haver entrat al bosc i començar a buscar bolets, hi va tornar a pensar però igual que abans ho va deixar estar. Va collir pocs ceps però després va trobar una clariana en un marge i va collir unes quantes bromoses. Després d’haver recorregut uns quants metres, va arribar el moment: va trobar una rovellonera que va deixar el cistell mig ple. Al cap de poc, va sentir els gossos que acompanyaven els forestals que lladraven molt i era perquè l’havien flairat. Ell es va amagar però el van trobar i va marxar corrents cap al cotxe. Fins que els guàrdies el van capturar i es van emportar el cistell, però el que no sabien és que la majoria els havia amagat a l’abric.
Quan va arribar a casa els va fregir a la cassola i se’ls va menjar i després va notar que alguns estaven corcats i va tenir mal de panxa. En Joel va pensar que mai més aniria a buscar bolets a un lloc prohibit.
Quan penjarem els reportatges?
Anna,
Quan el tinguis a la T/ m’ho comentes i el penjarem. Jo també ja tinc ganes de veure’ls tots junts.
Si ja em vas dir que m’el imprimiries, el ting a la :T, en la meva carpeta, dins la carpeta de català.
Jo també en ting ganes de veure’ls tots junts.
Les descripcions de l’avi Quico també les penjarem?
Sí, algunes de mostra. Primer les heu de presentar a mà i després ja els passarem a TAC!
Una de bolets!
A prop del Castell de Montesquiu, viu la Rita. El que més li agrada fer és anar a buscar bolets. És tardor, i és època de rovellons, ceps i rossinyols. Agafa la jaqueta, la cistella i l’entrepà, s’acomiada de la seva mare i s’endinsa pel Parc Comarcal del Castell de Montesquiu. Són dos quarts de dues, pensa que com a aquesta hora la gent està dinant no hi haurà ningú. Cada any es planteja el mateix camí: envoltar els jardins del Castell de Montesquiu, passar pels boscos de pi i acabar al castell. Sempre va amb la idea de tornar amb la cistella plena de bolets. Aquest any ho tindrà una mica difícil, ja que ha plogut poc, però encara té l’esperança en els llocs que només ella coneix i espera recollir molts bolets.
Caminant pel costat del fong troba quatre rossinyols. Passa una estona i no se’n surt. Comença a tenir gana, busca un lloc on seure i clava la primera queixalada a l’entrapà. Va a la font per beure una mica d’aigua i veu un tipus de bolet, però no se’n refia, una vegada en va agafar uns de tòxics i va estar un mes al lavabo i menjant sopetes de pa. Segueix buscant pel mateix lloc. Passa una estona i no troba res. Encuriosida, quan ja és a prop del Castell, eleva la vista i s’ensopega amb una muntanya de fulles. Busca i rebusca, i quan retira l’última fulla…Visca! Deu llenegues, cinc carlets, vint-i-cinc xampinyons i més de cinquanta rovellons, els que més li agraden. Molt contenta se’n va a casa. Ja és fosc, i el moure dels arbres amb el vent la fa deixar morta de por. El primer que se li acudeix és córrer. S’adona d’una bèstia que la persegueix i corre encara més, amb totes les seves forces. És un porc senglar! Segurament ha olorat els bolets. La Rita frena, i com que en tenia un munt, i no volia ser egoista n’hi dóna uns quants. Va seguint caminant i l’animal la seguia. Evidentment, la seva mare no li deixaria tenir un porc senglar com a mascota, però potser si que podria sopar un dia amb ella. Arriba a casa i quan la mare veu a la bèstia, s’enfila al sofà i crida desesperada. La Rita la tranquil·litza i li demana si per un dia podria sopar amb elles. La mare accepta, però amb la condició de que no s’apropés a ella. El pare arriba de treballar, i com que és caçador, no s’espanta ni poc ni molt. El sopar està al punt, bolets amb all i julivert. El qui més va menjar va ser en Pinchu, el porquet. Que cada any soparia amb ells, ja que la Rita li havia agafat apreu.
Al final la tardor amb els seus bolets va fer que aquesta família i moltes més ho passessin genial, amb col·laboració d’alguna mascota salvatge.
Lucía Morales Fernández
31-10-2012
Santa Maria de Besora
-SITUACIÓ
Santa Maria de Besora, és un municipi de la comarca d’Osona situat dins la zona del Bisaura, entre Sant Quirze de Besora i Vidrà.
– S’hi pota anar amb:
– Cotxe particular
– Mini-bus(pots informar-te al cartell que hi ha a la plaça Bisaura.
– Taxi
El trajecte és d’aproximadament, deu minuts(des de Sant Quirze de Besora).
Per anar-hi heu de circular per la carretera local direcció Vidrà, BV-5227.
Al poble, hi ha algunes cases rurals on t’hi pots allotjar.
-LLOCS D’INTERÈS
El Mir: Ara reconvertit en restaurant, es troba entre Santa Maria de Besora i Vidrà, al trencant del veïnat del Mir, format per les cases del Mir, el Pon i el Griell, està indicat però no el restaurant. El Mir està situat en un lloc esplèndid, des d’aquí us podreu encantar amb una gran vista sobre Santa Maria de Besora i el Puigmal al fons. Confirmem que la cuina és bona, tot al punt, i a prop del Salt del Mir.
Salt del Mir: Des de Santa Maria de Besora ens dirigim a Vidrà i a 1,6km trobem la cruïlla a mà dreta que indiquen les cases de: el Pon, el Nogué, el Griell, el Molinot i el Mir. Seguirem la pista ben conservada fins al veïnat del Mir. Aquí podem deixar el cotxe. Del Mir, entre la casa i la bonica pallissa de tornada, seguirem el camí avall. Ignorarem una ruta de la dreta. Creuarem la riera de Foradada i continuarem fins arribar a un punt on la pista es perd. El salt del Mir és a la dreta per un corriol entre faigs i pollancres. Des de la casa del Mir fins al salt hi ha 20m. És espectacular, especialment si porta una bona quantitat d’aigua. Té uns 35m d’altitud. Convé destacar al cúmul de calç sota el salt.
Molí del Mir: De camí a la cascada, veureu unes runes, sereu al Molí de Mir. És un antic molí, que fa anys, de no utilitzar-lo es va aterrar i ara és d’interès per als excursionistes.
L’església: És una església del segle XVIII situada al lloc més bonic de Santa Maria de Besora. Envoltada d’un preciós jardí i un cementiri.
Castell: És un castell en runes situat a la muntanya més alta de Santa Maria de Besora, de d’on es poden veure totes les valls del Bisaura.
-RECOMANACIONS
La millor època per visitar el poble és la primavera, perquè tot està molt verd i floreixen unes roses precioses. Encara que la resta d’estacions tenen el seu encant. Hi ha molts camins per passejar i disfrutar dels espectaculars paisatges.
Per anar al Salt del Mir, a veure fluir molta aigua aneu-hi a la primavera. Si voleu veure’l glaçat aneu-hi a l’hivern.
Recomano que aneu al Salt del Mir, és una cascada impressionant.
Lucía Morales Fernández
12-11-2012
Lucía, El reportatge el penjarem amb l’slidshare que hem comentat avui a classe perquè així podran sortir les imatges i es veurà tota la feina que hem fet! Quan hagis llegit aquest comentari ho treurem.
Mariona, on podria trobar les imatges de la visita el Cabàs?
Hola,
Al bloc d’Escoles Verdes a la 3a pestanya perquè és una actuació de la SEPR.
Vagi bé aquesta feina i el pont!
Gràcies Mariona!
DESCRIPCIÓ DE L’ AVI QUICO
L‘avi d’en Quico, tenia un quatre pèls, peró era molt simpàtic, i li agradava ballart. L’avi tenia un ull de cada color.
L’ull dret de l’avi, era de color verd, peró d’un verd… més aviat poma. L’esquerra era de color gris, peró no era un gris qualsevol, no un gris com la meva jaqueta de Nadal.
Les orelles les tenia un mica amples, peró no tant amples com les orelles del gos d’en Martí, eren una mica més encongides.
Les mans de l’avi Quico, eren molt grosses tant grosses com la paella de la mare de fer croquetes. També les tenia molt planes, i plenes de taquetes, com la truita de rovellons que em feia l’àvia.
L’avi Quico era molt alt , com el pare i la mare, peró em un gep a l’esquena, que això, el pare i la mare no en tenen. El seu gep semblava al d’un dromedari o el d’un camell.
A l’avi Quico li agradava molt explicar-me coses. M’explicava que abans de ser avi havia set camell i d’aquella antiga vida, li havia cadat el gep, peró abans de ser camell havies set prunera, i per això li agradaven tant les prunes, per aixó es va enamorar de l’àvia, que és deia Clàudia. També m’explicava que tenim altres vides, peró la majoria de gent no se’n recorda, peró l’avi si que se’n en recordava
Una de les coses que m’agradava més de tu, eren els teus ulls, i una de les coses que trobava més curioses, és que t’agradava molt beure aigua, i sobretot si era de mina.
Anna Morató
14-11-2012