Daily Archives: 28 març 2011

Oihane Montoya – LA CORONACIÓ DE LA BRUIXA PASSA DOS COPS

Hi havia una vegada dos nens que estaven jugant. El Daniel va clicar un botó i van desaparèixer. Van anar a parar a un altre planeta on hi havia molts extraterrestres.

-Què feu aqui? I l’extraterrestre li va dir:

-Hi ha una coronació.

I per fi la coronació va començar, però els dos nens es van adonar que estaven coronant a una Bruixa. Els nens van dir a la vegada…

– La reina és una Bruixa!

I els extraterrestres van dir:

– Sss… I quan la coronació va acabar li va dir el Javier:

– Com heu pogut coronar a una Bruixa?

I van contestar:

– Em coronat una Bruixa perquè hi ha un concurs de quin és el planeta millor, fins i tot la terra, i ha guanyat el planeta de les bruixes.

I va dir el Daniel:

– Nosaltres som de la terra! I l’extraterrestre enfurismat li va dir:

– Doncs ara us matarem, no ens agraden els terrestres, vinga anem!

I el Javier va dir:

– Daniel clica el botó, ràpit!

I el Daniel va apretar i es van quedar inmòbils duran un segon.

Sergi Silva – La muntanya pelada

Hi havia una vegada una muntanya pelada que no sempre havia estat pelada. Abans havia estat un gran bosc, però un foc feia molts anys l´havia deixat així.

Una gran olivera havia pogut resistir al foc. Alguns deien que tenia més de mil anys !!!… I des de sempre, els nens després de sortir de classe, se n’anaven a jugar pujant a les seves branques.

Aquell dia, com molts altres, també hi van anar. Però en arribar es van trobar tota la muntanya envoltada d’una tanca que no els deixava passar, i amb un gran rètol que hi deia: “Nunyes i Naparro: propera construcció d’un gratacels”

Van baixar tots corrents cap a la plaça de l´Estatut i es van reunir en assemblea i van decidir d’anar tots plegats a fer una cadena humana i no deixar passar les màquines excavadores. Quan els seus pares ho van saber també hi van anar i els mestres de l´escola Josep Ferrà i Esteva també s´hi van apuntar.

De cop i volta, van aparèixer les màquines excavadores i semblava que no volien aturar-se. Nens, pares i mestres van començar a plorar amb molta tristor i quan les seves llàgrimes van arribar a terra va passar una cosa màgica: al mullar-se, les olives escampades pel terra, van començar a créixer ràpidament grans oliveres que no van deixar passar a les màquines excavadores i se’n van haver d’anar.

El govern, en veure que la muntanya pelada era ara un gran camp d’oliveres, va fer un parc natural, i així tota la muntanya es va salvar per sempre.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos… aquest conte ja s´ha fos. Vet aquí un gos, vet aquí un gat… aquest conte s´ha acabat.

Marc Murcia – La batalla Trafalgar

Hi havia una vegada,a l’oceà Atlàntic, un home i una dona que es deien Jordi i Marta i vivien a Olesa.

En Jordi i la Marta eren espies. Estaven en un submarí i anaven a conquerir als anglesos. De l’equip d’en Jordi i la Marta venien més de cent vaixells i dels anglesos més de mil.

Va començar la batalla i els anglesos eren molt forts. Olesa va perdre. La batalla, que en van dir Trafalgar, havia acabat .

Olesa va ser derrotada. En Jordi i la Marta van aconseguir sortir del submarí i es van salvar.

Conte contat aquest conte s’ha acabat.

Marta Rafegas – Un viatge inesperat

Hola. Em dic Olivia i us explicaré la meva història:

Un dia em vaig despertar ben d’hora, vaig anar a esmorzar i quan vaig acabar, mentre anava a canviar-me de roba, vaig sentir als meus pares que ploraven a l’habitació de dormir. Sense fer molt de soroll vaig mirar per la porta, que estava una mica oberta, i vaig veure que tenien unes maletes plenes de roba. El meu pare va descobrir que els estava mirant i, no molt decidit, em va dir:

– Olivia, agafa la maleta i marxem de casa.


Jo li vaig respondre tota sorpresa i preocupada:

– Per què? A on anem?

I ell em va dir, sense poder aguantar-se les llàgrimes:

– Anirem a un altre país millor, on trobaré feina per mantenir-vos.

El pare tenia raó. Calia marxar per obtenir els diners que necessitàvem a casa per viure. No havia una altra solució. Per això, vaig callar i ja no vaig dir res més.

No us he explicat que els pares havien lluitat de valent. Que la mare havia anat a netejar cases per poder pagar el lloguer, perquè si no ens farien fora de casa. Però ja no teníem cap més sortida. Mentre agafava la maleta van aparèixer uns senyors, vestits de negre, i amb empentes ens van treure de casa. Després, ens van portar en un cotxe fosc fins al port i ens van obligar a pujar a un vaixell.

Quan ens varem despertar érem en un altre país. Vaig pensar: potser hem aconseguit el que volíem: el somni de trobar un món millor. Però en realitat ens esperaven més problemes. Vam sortir del vaixell i quan començàvem a marxar del port un home ens va cridar i ens va demanar que l’acompanyéssim a un edifici proper. Ens va tancar en una sala i ens va preguntar que a on teníem els documents.

– Quins documents?, va respondre el meu pare.

– Els documents per viatjar i entrar a un altre país, li va dir aquell home.

Cansat i molt amoïnat el meu pare li va relatar tota la nostra història. Però

No va servir de res. Quan el meu pare va acabar de parlar, l’home li va respondre:

– “Ho sento. Jo no hi puc fer res. Així són les normes i sense papers oficials no hi podeu entrar”.

Un altre cop vam haver de marxar, aquesta vegada amagats al vaixell, que ens va deixar al país del costat. Allà sí que no ens va enxampar cap guàrdia. Però no teníem ni diners, ni casa, ni menjar… El meu pare va anar a demanar feina a l’ajuntament, mentre la meva mare i jo ens vam quedar en un parc públic. La mare estava molt cansada i va seure en un banc. Jo vaig anar a jugar i em vaig fer amiga d’una nena que era molt rica. Li vaig explicar els nostres problemes, va parlar amb els seus pares i els va convèncer per ajudar-nos i deixar-nos un dels apartaments que tenien al costat de casa seva. Quan estàvem a punt de donar-li la sorpresa al pare, ell va tornar molt content de l’ajuntament. Li havien donat feina!

I a mesura que va anar guanyant diners, va anar tornant el favor a aquella família i vam començar una nova vida.