Daily Archives: 23 març 2011

Toni Salazar – El tigre sense ratlles

Fa tretze anys, a la selva tropical, hi havia un tigre que tenia molts amics (la serp, el rei lleó, i una zebra artista). Quant va arribar el cap de setmana el tigre no tenia ratlles!

Al veure que no tenia ratlles va cridar… No tinc ratlles! Què puc fer? De repent va tenir una idea i va anar a consultar a tots els seus amics per a que l’ajudessin. Toc toc toc!

Qui és? Diu la serp.

El teu amic tigre!

Haaa! Espera ara surto.

Llavors el tigre li va comentar que no tenia ratlles i que necessitava ajuda. La serp li va dir…

Ho sento però no et puc ajudar, jo només m’arrossego pel terra.

Dacord a veure que puc fer, aniré a veure al rei lleó.

Rei lleooo, que em pots ajudar? Diu el tigre. Y el lleó li va contestar… Ho sento però jo soc el rei de la selva, jo no ajudo als animals, pregunta-li a la zebra, igual ella et pot ajudar! Vale! Diu el tigre. Toc toc toc…

Qui és? Diu la zebra.

Soc el tigre i necessito ajuda, que puc passar?

Si esclar passa passa!

Finalment el tigre li va comentar el que li passava i la zebra molt amablement el va ajudar a sol·lucionar el problema. Passa i vine que amb una mica de gràcia et tornaré a pintar les ratlles, espera’t un segon. Llavors el rei va contar i… ja! Mentrestant la zebra anava cantant, la la la… Ja esta, ja tens ratlles! I el tigre molt content li va donar les gràcies i li va dir adeeu, adeeu… I conte contat ja s’ha acabat!

Edgar Muñoz – Un nen bonic

Hi havia una vegada en un país molt llunyà anomenat Tunis un nen que es deia Bernat.

En Bernat va jugar a la pilota i li va caure a la casa del costat. Va intentar saltar la tanca i no podia. Llavors va agafar una altra pilota i també li va caure a la casa del costat. Després de rumiar una estona va anar a trucar a la porta per si hi havia algú. Va tenir sort i li van retornar les pilotes. Va marxar molt content a jugar un altre cop, amb tan mala sort, que va tornar a penjar la pilota. La va anar a buscar i li van tornar un altre cop. Estava feliç i la mare li va dir:

On has estat fill?

A fora jugant amb la pilota.

La mare és va posar feliç perquè en Bernat li va dir tota la veritat.

Adaya Monje – ELs extraterrestres

Vet aquí una vegada que a l´espai hi vivien uns extraterrestres.

Els extraterrestres estaven fent un pla per atacar la Terra. Van fer naus i tot, però mai volien ser els seus amics. No funcionaven les coses, però és que no funcionava res del que feien. Un dia van pensar que potser era el seu aspecte i tots els extraterrestres es van dir:

Ah és això?

Llavors van fer una poció màgica.

Van baixar a la Terra i va dir un extraterrestre:

-Dóna igual l’aspecte! I van ser amics per sempre els extraterrestres i els humans.

Gerard Carrera – Diari de la guerra

Hola, em dic Ehrik i tinc 7 anys. Vivia en la capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, situada al centre del país. Aquest és el meu diari que em recorda aquell horrible 6 d’abril de 1992. Llegiu-lo:

6 d’abril de 1992

Estimat diari.

Tot va començar el dia 6 d’abril de 1992.

Jo estava a casa, al bell mig de la ciutat de Sarajevo. Els meus pares van anar a visitar als meus avis, i em van deixar tot sol, en el que seria, el pitjor dia de la meva vida. Tot va succeir molt ràpid, eren les 17:30 h, i de sobte, mentre estava ajagut al sofà mirant la televisió, vaig escoltar una sirena que hauria d’haver durat, si fa no fa, cinc minuts. Després, vaig sentir un soroll molt fort, com si fos el d’una explosió. Corrent vaig mirar les notícies i vaig adonar-me del que estava dient la presentadora:

-Bon dia teleespectadors, ens acaben d’informar d’una notícia d’última hora. Les tropes americanes estan bombardejant els afores de la capital de Bòsnia, Sarajevo. El país ha entrat totalment en gue… Crrrrcrcrrrrrcrcrrrcrcr…shhhhhhhh.

Perfecte. Segurament s’han trencat els cables de comunicació, i per això, no funciona.

De sobte, em vaig quedar atònit. Vaig decidir fugir, ja que la casa dels meus avis, on estaven els meus pares, estava massa lluny i no em donaria temps a esperar-me a que arribessin els meus pares. Probablement la sirena i aquell soroll tan fort que havia escoltat abans eren l’avís de bombardeig i les bombes que queien a les afores de la ciutat. Sense pensar-m’ho dues vegades , vaig anar a la meva habitació, vaig agafar la motxilla i dintre seu vaig posar les coses que vaig creure imprescindibles: un entrepà, aigua, el passaport, el DNI i una farmaciola de primers auxilis. Les bombes s’escoltaven, cada cop, més a prop. Vaig baixar les escales com un llampec i vaig sortir al carrer. Quan ja estava al carrer, no em podia creure el que estava veient: cotxes en flames, esquerdes al terra, la gent abandonant casa seva, etc. Una vegada estava arribant al final del carrer, un avió militar va passar per sobre meu i una bomba immensa va destruir la meva casa, però, per sort, jo no em vaig fer mal i vaig agafar direcció a les afores de la ciutat. Estava trist i desorientat, però vaig decidir anar per la muntanya perquè tota la gent es dirigia cap allà. Com més avançava, més horrible era aquella sensació d’estar tot sol, sense ningú que m’ajudés. Em vaig tapar les orelles i vaig seguir avançant, encara que els sorolls de metralletes, crits de desesperació, tancs, bombes i fusells, no marxaven. La guerra era horrorosa, vaig arribar a veure famílies plorant perquè havien perdut el seus fills dintre la runa de la seva casa, persones mortes o ferides de bala a les parets o al terra de la carretera… Finalment, vaig arribar a les afores de la ciutat i em vaig refugiar en mig dels arbres d’un turó de per allà. Des d’allà les vistes de la ciutat eren esgarrifoses, les cases destruïdes, els avions nord-americans sobrevolant la zona, no havia vist mai una cosa així, i em vaig pensar, per un moment, que allò era un somni.

De sobte, una dona molt simpàtica em va tocar l’espatlla i jo em vaig girar espantat per veure qui era. Aquella dona tenia uns 59 anys i pel que em va explicar, no tenia família.

Em va preguntar que feia sol, i li ho vaig explicar. La dona tenia una gran compassió i va decidir acompanyar-me, perquè no estigues sol.

Així doncs, vaig seguir el viatge amb aquella dona que m’havia dit que es deia Isabel.

Al cap de poca estona, el cel es va enfosquir, però com que la Isabel i jo sabíem que no ens podíem parar a dormir, vam seguir caminant de negre nit.

Finalment, al cap d’una hora, i després de travessar els perillosos boscos frondosos de nit, vam trobar un campament de les tropes bosnianes, on per sort, ens vam poder refugiar i, tan la Isabel com jo, ens vam quedar dormits.

7 d’abril de 1992

Estimat diari.

Ens vam despertar sobtadament, després de que els militars, que estaven vigilant el campament, ens despertessin. Després ens van portar a parlar amb el que devia ser el cap del campament, i el cap ens va explicar que tenien que anar a buscar munició i armes a la costa bosniana i que els podien portar fins allà amb el vehicle militar. Així d’aquesta manera, ells, podien viatjar amb un vaixell pesquer fins a Itàlia, encara que el viatge seria bastant difícil debut a que les tropes americanes vigilaven aquella zona. Sens dubte, la Isabel i jo ho vam acceptar i li vam donar les gràcies al capità. Quan va caure la nit, vam posar-nos dintre del vehicle militar i el conductor va arrencar el camió. El camió era gran i estava pintat amb taques verdes perquè es camuflés. Vam agafar un camí frondós i sense asfaltar pel mig del bosc perquè no ens veiessin. Tot i ser fosc, encara es sentien els sorolls de les bombes, els tancs i tot tipus d’armament americà. Mentrestant, em vaig quedar dormit. Vaig somiar en els meus pares, els trobava a faltar

8 d’abril de 1992

Estimat diari.

A la matinada del dia següent vam arribar vora la costa, i el militar que conduïa el cotxe ens va deixar al mig d’una muntanya, i ens va dir que si seguíem recte, arribaríem a una cala petita on trobaríem un pescador anomenat Fisher que ens portaria fins a la costa Italiana. Ens vam despedir i, la Isabel i jo, vam seguir per on ens va dir aquell home. Ens vam adonar que en aquella zona no hi havien bombardejat tan i vaig notar un cert aire de tranquil·litat. Finalment, ja sentia el soroll de les onades del mar i per fi, vam arribar a aquella petita cala que havia anomenat el conductor. Només vaig veure un petit vaixell ple de xarxes i bastant vell, però de sobte va aparèixer un bon home mariner que ens va saludar i ens va preguntar si érem els dos que havíem vingut amb el militar. Li vam respondre que si, i ell ens va dir que es deia Fisher. Minuts més tard, ja érem dins del vaixell i mentrestant, em vaig menjar l’entrepà mentre pensava en que s’havia fet dels meus pares. En Fisher ens va dir que el viatge fina a Itàlia seria bastant llarg i que ens hauríem d’estar una setmana per poder-hi arribar. Va “tirar ancles” i per fi, s’havia acabat aquell malson. Ens estàvem allunyant de la costa i posàvem rumb cap Itàlia.

15 d’abril de 1992

Vam arribar a Itàlia de bon matí, i li vam donar les gràcies a en Fisher. El poble on vam atracar el vaixell es deia Brindisi. Allà ens van rebre dos metges d’una organització contra la guerra i, ens van atendre, ens van donar roba d’abric i una mica de menjar i beure. Allà em vaig despedir de la Isabel i, ella em va desitjar molta sort, ja que a mi em portarien, segurament, en una família adoptiva.

Una noia molt amable, em va demanar les dades i jo li vaig donar el DNI i el passaport que havia agafat. Després, vaig anar a dormir en una nit en un llit molt confortable.

Ara tinc 11 anys i estic vivint amb una meravellosa família adoptiva que té de cognom Tozzi.

Me adaptat molt bé a l’escola i parlo l’italià. Però mai em podré treure del cap aquelles escenes que vaig viure mentre fugia.

He tingut molta sort, perquè podria haver mort, però l’únic que em preocupa és que mai més sabré el que els i va passar als meus pares i no podré tornar al lloc on vaig passar la meva infància, casa meva, per una sola raó………………………………………..la guerra.

Queralt Almasqué – El pallasso malabarista

Hi havia una vegada un nen, que li va dir a la seva mare, que de gran volia ser un pallasso malabarista en un circ on hi hagués moltes persones a qui els hi agradessin les tonteries. Ell de petit ja començava a practicar on hi havia els seus millors amics.

Quan era més gran i, ja va aprendre més, va anar al circ. Justament quan hi va anar feien festa perquè no el podien obrir cada dia. Ell va començar a plorar i plorar perquè tenia tantes ganes de ser un pallasso!

Quan van arribar de vacances van veure que a aquell nen li agradaria molt ser un pallasso malabarista. Li van obrir el circ i el nen va ensenyar els seus moviments i van agradar molt. Va ser un pallasso famós i tota la gent el felicitava.

Hi havia una vegada un gat i un gos que aquest conte s’ha fos.

Bernat Matarin – El Guerrer de Xangai

Hi havia una vegada un guerrer de Xangai que defensava el món amb els seus antics guerrers, però un dia es va trobar amb un antic enemic anomenat Diroptus!!! al mig d’una ciutat.

Es van mirar fixament als ulls. El guerrer els hi va fer una senyal i es van col·locar al seu lloc. El guerrer va dir:

– Ho faré jo sol

I l’altre va dir:

– MORIRÀS

Va dir i van dir:

– A LA GUERRA!!!

Van lluitar, queien, es ferien i es morien. Fins que van morir tots i només quedaven el guerrer i Diroptus!

Van començar a lluitar i es ferien! Diroptus el va tirar a terra. Eren valents, lluitaven i es ferien fins que el guerrer li va clavar l’espasa al cor i Diroptus va morir. El guerrer va aixecar l’espasa i va dir :

– URRA,URRA,URRA-.

Arnau Garcia – En Víctor i la Sara

Hi havia una vegada, a l´escola Josep Ferrà, un nen nou molt tímid que es deia Víctor.

Un dia a l´escola li van demanar ajuda per participar en una obra de teatre. Com que ell era tan tímid quan li van dir va marxar corrent i plorant. En Víctor es va quedar plorant en un banc una bona estona fins que una nena que el va veure tan trist va anar a dir-li:

– Com et dius?

I en Víctor li va dir:

– I tu?

La nena li va contestar:

– Jo em dic Sara.

La Sara i en Víctor es van quedar parlant.

-I per què estàs així?- li va preguntar la Sara.

Ell li va explicar que era molt tímid i tenia que fer a l´escola una obra de teatre i ell no volia. La Sara li va dir:

– Vine amb mi i veuràs.

Van anar a menjar un gelat, al parc i la Sara li va preguntar:

– Com t´ho estàs passant?

En Víctor li va contestar:

– Genial!

La Sara li va explicar que fent l´obra de teatre deixaria de ser tant tímid i tindria molts més amics.

Va arribar el dia de l´obra de teatre i va sortir tot molt bé.

Ainhoa Granada – El fantasma i la lluna

Hi havia una vegada un fantasma que vivia en una torre i es deia Joan. A la gent no els hi agradaven els fantasmes. En canvi si que els hi agradava la Lluna. Però el fantasma no tenia amics i en volia fer. Llavors li va dir la Lluna:

– No et posis trist, jo t´ajudaré a fer amics.

Van anar a preguntar als núvols, als raigs i a la boira, però ningú volia ser amic seu. Llavors li va dir la Lluna:

– Tinc una idea. I si som els millors amics del món? El fantasma li va dir:

– D’acord, serem els millors amics del món.

El fantasma es va posar molt content i va tenir el seu primer amic.

I conte contat aquest conte ja s’ha acabat.