L’origen de la nova dansa és ben sabut i a dia d’avui els protagonistes de l’aventura són tots ben vius!
Són poques i conegudes les persones que van començar a treballar seriosament a finals dels 70, principis dels 80 amb el contrapàs i els seus misteris: mapes, manuscrits, algunes pràctiques vives, més el coneixement teòric i practic de la dansa concreta i general van permetre endinsar-s’hi i posar una mica de claror al batibull del llegat de l’arxiu (massa vegades incomplet) i de la pràctica a través d’un treball rigorós i excel·lent que continua donant els seus fruits.
Naturalment va aparèixer un altre misteri: com es deuria ballar la sardana curta? En aquells moments no la ballava ningú, però amb el camí recorregut ja es podia imaginar, contrastant-la amb testimonis vius i amb el coneixement previ i adquirit, i posar-la als peus.
Potser va ser el punt d’inconsciència que ofereix la joventut el motiu pel qual ben aviat, amb noblesa d’intencions, es va posar el coneixement a l’abast de tothom a través de tallers pràctics de dansa.
El que no es podia saber és que als tallers hi acudirien persones que no dominaven la molla (que ja no sabien ballar sardanes llargues) o que perdrien pel camí aquesta qualitat del moviment que la sardana requereix i que segurament s’hagués hagut de remarcar tres vegades més. Precisament aquests fets, farien tergiversar l’encertada proposta fins arribar a l’aparició d’una nova dansa sense molla, amb una estructura simplificada i amb uns punts de dansa i uns canvis de direcció corporals inexistents a les sardanes (ni a les llargues ni a les curtes) i inexistents als contrapassos, pares de la sardana.
També hi ha qui prioritzaria potenciar la nova dansa sota el nom de sardana curta en un moment d’expansió cultural després d’un ostracisme aberrant on era molt important que la gent perdés la por de fer. La nova dansa, molt fàcil d’aprendre, era un caramelet ja als seus inicis i va fer aquesta funció fantàsticament.
El boca-orella i la facilitat d’aprenentatge de la nova dansa descrita amb escreix en aquest web ha fet la resta fent-la arribar a tot el país i part de l’estranger com heu pogut veure a les bones pràctiques.
I d’això aviat en farà 40 anys! Aquesta nova dansa ha arrelat amb força sobretot a l’entorn del ball folk manllevant descaradament durant totes aquestes dècades el nom de la seva mare: la sardana curta. Per esmenar aquesta orfandat de nom, el Grup de recerca No em toquis els pops!, ha fet una proposta de noms dialectals ben bonics que li permeti emancipar-se tot deixant de fer servir el nom en préstec. Ja seria hora!