La música que acompanya la dansa de nova creació llegeix fidelment els valors anotats als pentagrames i, habitualment, es toca a una velocitat i a un ritme que s’acosta més a la corranda o a la bolangera que no pas a la sardana.
La Mare dels Ous. DINSIC. 2008
Ja hi ha algunes composicions nascudes arrel d’aquesta nova manera de tocar per fer ballar aquesta dansa de nova creació sense queixa dels balladors, doncs no ballen sardanes. Les composicions que s’utilitzen per ballar-la fins a dia d’avui, tenen melodies que porten a interpretar-les més com a bolangeres o cercaviles. Tenen un tempo ràpid i amb una tendència de fer tirar la música endavant, com és propi dels gèneres anomenats o fins i tot de les xampanyes (dansa europea nacionalitzada gràcies a la variant “a la catalana” única a Europa i pròpia del nostre país).
Els músics també necessiten un nom per poder anomenar aquesta dansa quan es posin a tocar melodies per fer-la ballar. Els músics necessiten poder parlar amb propietat quan es dirigeixen als balladors.
En el moment que els balladors proven de ballar sardanes amb aquesta manera d’interpretar la música, no se’n surten i no tenen més remei que anar-se a queixar als músics que, inconscientment, els hi han venut naps per cols. “És impossible fer la molla amb elegància de la manera com sona la música!”, diuen.
Perquè?
Doncs perquè quan un contrabaixista entra a tocar el contrabaix a una cobla, sempre explica que cal aprendre a tocar per donar a la dansa l’aire que li és propi. Explica que no es pot llegir els valors de les notes tal com estan escrits a la partitura o la dansa perd l’aire de sardana i els balladors no poden ballar-la.
aire de sardana
El mateix passa amb la sardana curta, que per aprendre a tocar-la no es poden llegir les notes tal com estan escrites a la partitura. Cal donar-li l’aire de sardana perquè els balladors puguin ballar-la.
aire de sardana