El que m’agradaria canviar del món és que tothom es portés bé amb als altres. Això vull que passi perquè ningú ha de fer males cares amb els altres i anant-los criticant per les esquenes.
Aquesta pel·lícula m’ha agradat molt perquè s’ha pogut veure com un nen pot intentar canviar el seu món en un sol treball de Socials. El que no m’ha agradat és el final perquè el nen no pot acaba morint perquè ha intentat canviar les coses.
A continuació us pengem els itineraris fets pels alumnes de primer d’ESO de la sortida que es realitzarà el proper dia 26 de maig del 2009. Anem a fer un treball de camp després d’haver elaborat el recorregut a classe. A més a més d’anar a visitar els centres de culte, ens arribarem també al cementiri del Poblenou.
El passeig pel Cementiri del Poblenou comprèn aproximadament cent anys d’història del recinte funerari i de la ciutat, des de la seva creació el 1775 fins al 1888, any de la primera Exposició Universal celebrada a Barcelona. El cementiri ofereix una mostra de les diferents èpoques i estils d’alguns dels arquitectes i escultors més importants dels segles XIX i XX. Les obres del cementiri actual del Poblenou s’inicien el 1819 per Antonio Ginesi a sobre del que el bisbe Josep Climent va consagrar al 1775 i que va ser operatiu fins 1813. Aquest primer cementiri, enderrocat per les tropes de Napoleó Bonaparte, va ser de nou edificat segons criteris italitzants i neoclàssics. Però la seva importància artística neix de les sepultures, estàtues, làpides i panteons que, a partir de 1850, la burgesia de Barcelona, va fitar per deixar testimoni de la seva força i poder. A banda de tot això.
http://imatgesdesilenci.blogspot.com/2008/10/cementiri-del-poblenou-barcelona.html
L’ermita de Sant Medir al municipi de Sant Cugat del Vallès és un santuari ubicat a la serra de Collserola on cada 3 de març se celebra el tradicional aplec de Sant Medir.
Es troba a prop de l’antic camí romà d’Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que -passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)- entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir).
Antigament anomenada Sant Emeteri (després catalanitzat en Medir), l’ermita és d’origen romànic, tot i que avui en dia no en queda quasi cap vestigi. El 962 es fa la primera referència documental com a propietat del monestir de Sant Cugat i una de les cinc parròquies del terme. Els monjos del monestir en tingueren cura fins a l’any 1446.
Aplec de Sant Medir. Gravat a l’aiguafort
La popularització de la llegenda de sant Medir convertí l’ermita en destí de pelegrins. El 1802 s’hi celebrà el primer aplec de Sant Medir i a partir de 1846 s’hi van afegir romeus de la vila barcelonina de Gràcia.
A l’interior hi ha uns esbossos originals de l’any 1948 de les pintures murals que l’artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme.
En el transcurs de 25 anys fins al 2007 la penya Regalèssia de Sant Cugat junt amb tècnics del museu del monestir van dur a terme diverses tasques de restauració a l’edifici, com l’arranjament de la teulada i el restauració del paviment del segle XVII.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nS3Naf8jC3A" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Varem baixar de l’autocar i respirant l’aire net i pur de la muntanya més elevada del Parc Natural del Garraf ens començavem a sentir bé.. Després de fer el nostre segon àpat del dia, ens va rebre una senyora amb un vestit budista, que consistia en una tela que li cobria tot el braç esquerre, amb la presència d’un color marró i l’indispensable blanc; ens va explicar que el color blanc és imprescindible pels vestits d’aquesta religió.
Entrant al monestir una música ens acompanyava inundant els nostres sentits, eren mantres.
Va començar la visita per una gran portalada custodiada per dos dracs.
Entre moltes altres coses, vam veure; el menjador principal, recobert de fotografies del cap del monestir i de gent important i famosa. També una habitació amb vitrines del vestuari de les cerimònies, un altre dels principals instruments, un altre recinte de les diferents posicions i formes que el Buda pot tenir.
Sortim del monestir, i després de la visita i l’ensenyament teòric, anem a la pràctica.
La pràctica consistia en pensar en la persona que nosaltres volguéssim, que estigués malalta per exemple o que hagués de superar un repte difícil. Ho feiem mentres giràvem al voltant de l’estupa tot fent voltes uns rodets. Ens van explicar que els girs dels rodets era per espantar els mals auguris que podria tenir aquella persona a l’hora d’afrontar-se al repte difícil que tenia.
Abans de finalitzar la visita, encara ens quedava una pràctica, classe de relaxació.
Ens vam descalçar i vàrem entrar a l’habitació on era en Cèsar, el professor de relaxació. L’estància era agradable, les quatre parets estaven decorades de símbols religiosos budistes i se sentia música de “relax”, i sempre acompanyada de l’aroma d’encens. Estirats al terra, va començar la classe. Ens va fer sentir el nostre cos, ens va fer pensar que mai donem importància que tenim dos peus, duess cames i dues mans. L’harmonia i la tranquil.litat del moment ens va fer sentir molt bé.
Ens vam calçar vàrem pujar a l’autocar i deixant el monestir enrere, posàvem rumb a la gran ciutat, a “desrelaxar-nos”.
Personalment, tinc una valoració positiva del lloc, encara que penso que no és per anar amb la teva colla, penso que la visita s’hauria de fer en família.
Per mi, el millor va ser la classe de relaxació, mentre explicava un història en Cèsar, em vaig fer protagonista, captant així més intensament el meu cos.
Ja amb el primer peu a les escales de l’autobús, em vaig girar i vaig enyorar el monestir, sobretot la pau i l’harmonia que es respirava i aquella olor d’encens.
Roger Corredera (1 Batx.C)
Kirikú és un nen molt petit que sap exactament el que vol fins i tot abans del seu naixement. És independent, generós i valent, qualitat que necessitarà fer servir a fons, perquè Kirikú ha nascut en un poblet africà sobre el qual la terrible i bella bruixa Karabà ha imposat un malefici: no hi ha flors, ni aigua, han de lliurar-li tributs i no queden homes perquè, segons creuen els habitants del poble, se’ls ha menjat la bruixa. Però el valent Kirikú emprendrà un viatge ple de perills i aventures fins la Muntanya Prohibida, on el seu avi, el Savi de la Muntanya, que coneix Karabà i els seus secrets, l’espera per mostrar-li el camí de l’alliberament
La comunitat benedictina explica en què consisteix el monacat femení, fa un repàs per la història mil·lenària del monestir a la ciutat de Barcelona i destaca el seu actual compromís envers la societat.El Museu d’Història de Catalunya presenta fins a l’1 de març de 2009 l’exposició Sant Pere de les Puel·les, un monestir de dones en què fa un repàs als 1000 anys d’història documentada de la comunitat benedictina que constitueix el més antic testimoni en actiu del monacat femení originari dels comptats catalans de l’edat medieval.L’exposició pretén explicar en què consisteix el monacat femení, una forma de vida poc coneguda avui en dia regida per la Regla de sant Benet, a través de la història de la comunitat del monestir de Sant Pere de les Puel·les. La mostra també explica el compromís social que desenvolupa la comunitat de monges participant en projectes d’ajuda a famílies necessitades, acollint persones mancades d’habitatge i dedicant-se a l’edició i restauració artesanal de llibres.
La comunitat se situava originàriament al barri de Sant Pere de Barcelona, des d’on, com a conseqüència de desamortització a finals del s.XIX, es trasllada al seu actual emplaçament a Sarrià, on hi viuen encara unes 40 monges.
Pàgina web de l'actual monestir: http://www.benedictinescat.com/StPere/cat/assis.htm http://www.mhcat.net/oferta_museal/exposicions_temporals/sant_pere_de_les_puel_les_un_monestir_de_dones
Sóc una estudiant de 2n d’ESO, i faré un breu comentari sobre la pau.
El que les persones entenem pel concepte de “pau”, és mot diferent al que es viu avui en dia. Hi ha moltes guerres que es podrien evitar, però no en res fem al respecte. Es podrien evitar tantes guerres…, com per exemple la de Gaza; o també es podrien evitar els atemptats de Hamas. Tot i així no fem res. Llavors, com és que difonem el missatge que transmet la pau, si nosaltres sóm els primers que no la respectem? M’agradaria que molta gent reflexionés sobre això, i es repensés això de restar impotent davant els problemes del món.
Si tant volem difondre aquest missatge, podriem començar per les escoles, on pocs estudiants coneixen la paraula “respecte”. Avui en dia hi ha molt de “bulling”, un terme cada vegada més utilitzat en la vida diària dels alumnes. Aquest mot significa “assatjament escolar”, i és un dels antònims de la pau, per així dir-ho. Si ens volem preocupar per la pau, no hauriem de fardar tant i aplicar-ho més, en comptes de queixar-nos pels problemes que hi ha; i després diem que no hi ha res que tingui sol·lució, i que ja és massa tard. Deixem de donar-hi voltes i posem-nos a treballar!
Aquesta setmana estem treballant la pau amb els alumnes de religió coincidint amb la mort de Gandhi ara fa 61 anys. El dia 30 de gener de cada any se celebra el DNIP (Dia Escolar de la Noviolència i la Pau).
On hi ha persones hi ha conflictes i hem d’aprendre, entre tots, de resoldre’ls d’una manerera no violenta. Cal dir ben clar que la violència és ineficaç com a resposta i ocasiona sempre mal i sofriments.
A classe hem visionat aquest video, entre altres, i hem pogut establir tertúlies força interessants. Us recomano que visiteu la pàgina fundacioperlapau.org. Hi trobareu aquest video i més material per treballar.