[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nS3Naf8jC3A" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Varem baixar de l’autocar i re
spirant l’aire net i pur de la muntanya més elevada del Parc Natural del Garraf ens començavem a sentir bé.. Després de fer el nostre segon àpat del dia, ens va rebre una senyora amb un vestit budista, que consistia en una tela que li cobria tot el braç esquerre, amb la presència d’un color marró i l’indispensable blanc; ens va explicar que el color blanc és imprescindible pels vestits d’aquesta religió.
Entrant al monestir una música ens acompanyava inundant els nostres sentits, eren mantres.
Va començar la visita per una gran portalada custodiada per dos dracs.
Entre moltes altres coses, vam veure; el menjador principal, recobert de fotografies del cap del monestir i de gent important i famosa. També una habitació amb vitrines del vestuari de les cerimònies, un altre dels principals instruments, un altre recinte de les diferents posicions i formes que el Buda pot tenir.
Sortim del monestir, i després de la visita i l’ensenyament teòric, anem a la pràctica.
La pràctica consistia en pensar en la persona que nosaltres volguéssim, que estigués malalta per exemple o que hagués de superar un repte difícil. Ho feiem mentres giràvem al voltant de l’estupa tot fent voltes uns rodets. Ens van explicar que els girs dels rodets era per espantar els mals auguris que podria tenir aquella persona a l’hora d’afrontar-se al repte difícil que tenia.
Abans de finalitzar la visita, encara ens quedava una pràctica, classe de relaxació.
Ens vam descalçar i vàrem entrar a l’habitació on era en Cèsar, el professor de relaxació. L’estància era agradable, les quatre parets estaven decorades de símbols religiosos budistes i se sentia música de “relax”, i sempre acompanyada de l’aroma d’encens. Estirats al terra, va començar la classe. Ens va fer sentir el nostre cos, ens va fer pensar que mai donem importància que tenim dos peus, duess cames i dues mans. L’harmonia i la tranquil.litat del moment ens va fer sentir molt bé.
Ens vam calçar vàrem pujar a l’autocar i deixant el monestir enrere, posàvem rumb a la gran ciutat, a “desrelaxar-nos”.
Personalment, tinc una valoració positiva del lloc, encara que penso que no és per anar amb la teva colla, penso que la visita s’hauria de fer en família.
Per mi, el millor va ser la classe de relaxació, mentre explicava un història en Cèsar, em vaig fer protagonista, captant així més intensament el meu cos.
Ja amb el primer peu a les escales de l’autobús, em vaig girar i vaig enyorar el monestir, sobretot la pau i l’harmonia que es respirava i aquella olor d’encens.
Roger Corredera (1 Batx.C)