El Naturalisme i Solitud

Moviment nascut volts de 1880 en la literatura a França.

Es diu que és la fórmula de la ciència moderna aplicada a la literatura i, per això, busca la raó de tot en la realitat objectiva, i en la pròpia natura. Es basarà en el Determinisme i el mètode experimental.

El Determinisme defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l’acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències: l’herència biològica (A.D.N), medi social (entorn) i el moment històric.

El naturalisme analitza els efectes deterministes que aquestes causes tenen sobre el comportament dels personatges.

La novel·la i el teatre són els gèneres més adequats per a l’anàlisi naturalista de la realitat, mentre que la poesia se n’exclou pel seu caràcter líric i subjectiu.

Émile Zola  marca el principi del moviment i dóna molta importància al mètode d’observació i experimentació dels fenòmens de la conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social, on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs. La seva intenció és moralitzadora envers l’individu i la societat, amb l’objectiu d’incorporar-la al progrés i a una vida humana més rica en tots els aspectes, que tindria el seu epicentre en la gran ciutat industrial moderna que per a ell és París.

En la creació d’una novel·la naturalista  hi d’haver un observador de la realitat que reculli dades i faci un treball de camp. Després es formula una hipòtesi i per últim es comprova si la hipòtesi es compleix.

Alguns exemples són:

Térese Raquin (1868)- Émile Zola

Pilar Prim (1906)- Narcís Oller

Marines i boscatges (1903)- Joaquim Ruyra

Solitud (1905)- Víctor Català

La fabricanta (1904)- Dolors Monserdà