Categoria F

Segon Cicle ESO: Alumnat  de Tercer i Quart curs d’Educació Secundària Obligatòria

I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del  Servei Educatiu del Vallès Occidental I (localitats de Sabadell i Sant Quirze del Vallès).

Per trametre el treballompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu  el text amb el que participeu.

Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria.  L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.

Recordeu:

1.- Per garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del  nom, correu ni el lloc web.

Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el  pseudònim i a continuació el text de la composició literària.

Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos (crp-sabadell@xtec.cat).

Una resposta a Categoria F

  1. a8904081 diu:

    Lliure

    Jo mai havia estat com els altres. I ho sabia, però… què podia fer? Quedar-me d’ales creuades? Esperar que la vida se m’escapés sense cap mena d’essència? Buida i fosca? No, això no ho podia permetre pas, jo. I molt menys quan per fi algú m’havia fet veure que l’única manera de complir els somnis és arriscant-se per aconseguir-los.
    De totes maneres, serà millor que comencem pel principi. Em dic Blanca. Sóc aquella oreneta desorientada que un dia vas veure volar en direcció contrària al seu grup, i que va fer que et preguntessis si s’hauria perdut. Doncs bé, no m’havia perdut pas. Aquesta és la meva història…

    Sobrevolava com cada tardor la bella ciutat de Florència, i com era costum, no em vaig poder estar de contemplar la seva magnífica elegància. Cada carrer, cada plaça, cada racó d’aquell artístic indret semblava gràcilment pintat sobre un llenç pels dolços traços de l’experta mà del més àgil pintor. No podia entendre com era possible que cap dels meus germans es molestés a inclinar el cap per observar l’obra mestra que es dibuixava sota les nostres delicades ales del color de la nit. Ells, com cada any, només volaven. Les seves ments absortes, estaven concentrades únicament en seguir el camí per arribar a les zones càlides on passaríem l’hivern. Aquelles zones allunyades de la màgia que envoltava Florència. Aquell hivern en el que jo, una vegada més, faria passar les hores aprenent encara més coses sobre la història de l’art, i esperaria impacient el viatge de volta cap a casa, pel simple fet de poder omplir-me de joia al volar, durant els més apreciats minuts de l’any, per sobre de la meva estimada ciutat. I quan aquests minuts arribessin, jo no podria fer més que repetir-me: “Si tan sols pogués baixar uns minuts, deixar que les meves potetes descansessin uns escassos segons sobre alguna mostra de l’arquitectura renaixentista italiana, entrar a la Galeria de l’Acadèmia de Florència a delectar els meus ulls amb el David de Miquel Àngel, beure de l’aigua que dóna vida a les flors que il•luminen i tenyeixen de vius colors la ciutat… Si pogués fer realitat només un d’aquests desitjos, seria feliç”.
    Aquell any, tal i com havia succeït les vegades anteriors, contemplava des dels núvols la ciutat dels meus somnis, buscant amb la mirada tots els espais que em resultessin desconeguts, per gravar-los amb tinta imaginària sobre el mapa que havia construït en la meva ment, i que viatge rere viatge, anava omplint amb tota la informació que era capaç d’atrapar. El temps que trigàvem en creuar la ciutat de punta a punta se’m va passar tan ràpid que en comptes d’hores semblava que només haguessin transcorregut alguns minuts. Quan ja començàvem a allunyar-nos i els meus ulls no eren capaços de fixar cap imatge nítida, vaig sentir una pressió que m’ofegava el pit, i a continuació un pessigolleig a l’estómac. Aquell era el senyal que el meu fràgil cos m’enviava per fer-me entendre que la tristesa estava començant a envair-me. Les meves extenuades ales pugnaven per convertir-se en grans màquines de motor que em portessin de volta a la meva terra. En Blauet, que volava al meu costat des de feia una bona estona, em va mirar curiós i va fer posat de voler preguntar-me alguna cosa. Jo li vaig tornar la mirada estranyada, i vaig fer-li un gest per tal que digués el que tenia en ment.
    -Et veig trista –va dir-me amb un to comprensiu.
    -De fet, ho estic –vaig xiuxiuejar.
    -És per Florència, oi? Per què ja l’hem deixat enrere?
    -Com ho saps, això? –vaig deixar anar de sobte, espantada per la possibilitat que algú hagués descobert el meu somni secret.
    -Perquè cada any, quan passem per aquesta ciutat, les teves ales es mouen amb una alegria exorbitant, i quan ens allunyem, els teus ulls mostren una profunda tristesa.
    Em vaig sentir atrapada per les seves paraules. No vaig dir res al respecte, però tampoc vaig poder tornar-lo a mirar a la cara. No podia reconèixer que tenia raó, que era veritat que em moria de ganes de visitar Florència, perquè això significava que en algun moment havia tingut la vaga esperança de complir aquest somni, abandonant així la meva família. Si deixava el meu grup, si parava de batre les ales durant un curt segon, els perdria per sempre. I si em quedava sola… Tenia por de no ser suficientment valenta com per poder afrontar la vida sense ells. Vaig estar donant voltes a la conversa que havia tingut amb en Blauet, i més tard, va tornar a ser ell qui em va distreure dels meus pensaments:
    -Sempre hi ha dues opcions, Blanca. Pots actuar de manera segura, escollint el camí que ja coneixes i que et porta a un lloc en el qual no vols estar, o bé pots arriscar-te, triant-ne un de desconegut que sembla portar cap a la teva felicitat.
    -Què vols dir? –vaig preguntar mentre analitzava el que acabava d’escoltar.
    -Vull dir que no pots esperar que les coses passin si mai intentes sortir de la teva zona de confort. Tu vols viure a Florència, m’equivoco? –vaig fer una lleu afirmació amb el cap-. Doncs a què estàs esperant?
    En Blauet tenia raó. Tenia tota la raó del món. Portava anys somiant el moment en què per fi pogués ser lliure, en què pogués decidir què fer. I no va ser fins aleshores que vaig descobrir que aquell ‘moment perfecte’ no era ni més ni menys que cada segon de la meva vida. Cada instant era ideal per fer un canvi, cada dia era el millor per ser feliç de veritat. En el fons, només hi havia una cosa que m’impedia fer el pas. Jo mateixa. La meva pròpia por, la meva pròpia inseguretat davant el desconegut. Com una espurna de força, vaig sentir l’electricitat circulant per les meves venes. Havia de canviar de direcció. Havia de tornar a Florència. I havia de fer-ho en aquell instant.
    -Blauet, tens raó. He d’anar-hi.
    -És clar que has d’anar-hi.
    -Tornareu?
    -Passarem per allà a la primavera, com cada any. Hauràs d’estar a l’aguait.
    -Em reuniré amb vosaltres. Gràcies, gràcies de veritat –vaig dir-li emocionada-. Et prometo que ens tornarem a veure, i t’explicaré tot el que he vist.
    -I jo t’escoltaré encantat.
    -Adéu, Blauet! –vaig dir-li mentre em donava la volta.
    -Que tinguis bon viatge. I cuida’t! –va ser l’últim que vaig escoltar.
    Vaig volar durant hores per desfer el llarg recorregut que havia traçat sense ni tan sols adonar-me’n. A l’entrar a la ciutat, tot semblava més brillant, més bonic, més màgic que mai. Un remolí de sensacions es va amuntegar sobre el meu cor, que bategava amb intensitat, i no vaig poder evitar deixar anar un subtil cant al passar pel costat de la bella cúpula que adornava la part més alta de la Basílica de Santa Maria del Fiore. Ja no hi havia volta enrere. Feia anys que volava, però mai m’havia sentit tan lliure, tan amunt, com aleshores.

    Spring

    Pseudònim: Spring

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà