“El primer era no acceptar mai cap cosa com a verdadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

El segon , dividir cadascuna de les dificultats que ecaminés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre-la millor.

El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres.

I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.”

“Consistía el primero en no admitir jamás como verdadero cosa alguna sin conocer con evidencia que lo era; es decir, evitar cuidadosamente la precipitación y la prevención y no comprender, en mis juicios, nada más que lo que se presentase a mi espíritu tan clara y distintamente que no tuviese motivo alguno para ponerlo en duda.

El segundo , en dividir cada una de las dificultades que examinare en tantas partes como fuese posible y cuantas requiriese su mejor solución.

El tercero , en conducir ordenadamente mis pensamientos , comenzando por los objetos más simples y más fáciles de conocer, para ir ascendiendo poco a poco , como grados, hasta el conocimiento de los más compuestos; y suponiendo un orden aun entre aquellos que no se preceden naturalmente unos a otros.

Y el último, en hacer en todo enumeraciones tan completas y revisiones tan generales que estuviera seguro de no omitir nada.” discurso del Metodo pa.83 ed.alianza.

René Descartes entra com a pensador durant el segle XVII amb una mirada prudent. Ja no mira amb la innocència dels filòsofs grecs o de l’escolàstica. La filosofia ha après dels seus errors hi ha de rectificar per iniciar un nou camí. El subjecte ha canviat en l’observació atenta del món. La relació entre el subjecte que observa i l’objecte que es rep s’ha transformat. El subjecte adquireix un protagonisme indiscutible. En el seu “Discurs” el filòsof francès que escriu en la seva llengua es situa en la posició del subjecte que construeix la realitat. Preguntes com : Qui sóc? Quina experiència tinc de les sensacions que comparteixo amb els altres? Hi ha comunicació realment entre la gent? segurament ens desconcerten i ens fan reflexionar. Però certes preguntes que l’experiència garantitza la resposta són fàcils de respondre a diferència d’aquestes que ens fem que semblen difícils de respondre. No estem del tot segurs de la resposta que hem de donar. Si pensem una mica més enllà ens podem adonar que que en el fons estem pensant sobre el que pensem , o sigui, reflexionant sobre el que reflexionem. Això vol dir que analitzem els procediments i conceptes que habitualment utilitzem. Estem parlant doncs de la bastida del nostre pensament, es tracta de les estructures que sostenen el nostre pensament. ¿Com adquirir noves técniques de pensament? Quines són aquestes estructures bàsiques del pensament?

Diguem però que el pensament no depèn de la quantitat de coneixements que assolim sinó de com l’utilitzem. O sigui el com es tan important com el que. Així doncs ens interessa saber trobar i analitzar quins procediments i mecanismes tenim per veure el món.

En el llibre de la República de Plató (520b-d) Glaucó explica que els filòsofs són els més preparats pel govern de la ciutat-estat doncs tenen tot el coneixement necessari per fer-ho així. Els filòsofs educats per transmetre la justicia i el coneixement del bé fan possible el govern de tots i per a tots .

En el text s’explica que el filòsof té el deure -obligació- de cuidar , o sigui, educar als altres i vigilar-los. Precisament ens diu que hi han filòsofs que no s’han educat segons la polis i resulta lògic que no participin en cap govern i educació de la ciutadania. Molt diferent és la situació dels filòsofs de la República que s’han educat per participar en els afers públics i privats.Així doncs els filòsofs han de retornar a l’àmbit sensible i de l’aparença per educar a qui ignora com viure dins la polis , i oferir l’autèntic coneixement del bé i la justicia d’acord amb la veritat.

Per tant , Plató ens defensa que hi han altres models de gobernants que realment no es troben ben preparats per dirigir els seus coneixements a la polis. Ens proposa un camí dialèctic desdendent : cal comprometres amb el deure polític com a filòsof de la República. Retornar al camí de les ombres i la foscor encara que costi i sigui difícil perquè governar no és cap benestar personal on domina el poder i l’ambició. El filòsof ha de cuidar i ha de vigilar tot educant a la població per conduir-la a la justicia i la veritat. Plató per això adverteix d’una cosa : el camí de la política no és en solitari perquè potser només perseguiràs el teu benefici personal sinó és un camí de reciprocitats compartides . El filòsof sap participar de les coses privades i públiques doncs està preparat si segueix això per pensar en la ciutat per sobre de tot. La ciutat si segueix l’educació donada pel filòsof governant podrà aconseguir la justicia necessària.

Per saber situar-nos en el pensament d’aquest autor convé tenir ben present que és un filósof -com senyala Giorgio Colli – i no un savi. L’Edat antiga i la Grècia del segle V a.c és una època il·lustrada que preten salvar-se d’una decadència que començava a introduir-se social i políticament. El sistema polític no funcionava del tot i la lluita interna dels partits en el poder desestabilitzaven el govern democràtic. L’afluència per altre banda de la gent immigrant vinguda de tota la conca mediterrània -els anomenats sofistes- qüestionava principis molt arrelats dins la cultura grega. La tradició i la cultura -paideia- semblava trontollar a conseqüència de la relativització d’aquesta. El concepte de veritat i de justícia heredat es veien amenaçats sota la llei ciutadana fruit del pacte i la convenció política. L’orador polític semblava distant d’aquests ideals democràtics i la práctica institucional perseguia el poder abans que res. Plató intenta -després de l’experiència negativa de la condemna a mort del seu mestre Sòcrates- trobar uns ideals ètics-polítics que salvin la civilització. Però Plató és un amant de la saviesa que transmet el seu saber a través del diàleg escrit. Grècia tenia una tradició oral forta i segura fonamentada en la teorització sobre el logos. Aquest principi on paraula i pensament concordaven i fent possible la figura del savi que viu aillat del món. Per això Plató proposa que el filòsof participi en la política perquè té unes capacitats que el diferencien de la resta de la gent. El filósof coneix el Bé i la veritat. I per tant actua d’acord amb aquesta. El seu projecte “La república” busca justificar aquesta idea.

La síntesi del pensament de l’època que fa Plató permet unir les dues idees que es barregaven dins la tradició: la unitat del pensament i la diversitat de l’experiència. Síntesi entre l’escola eleatica i pitagòrica i l’escola d’Efes. Plató proposa juntar elements que permetin superar la dicotomia entre la realitat i l’aparença a través del coneixement dialèctic. En el mite de la caverna ens ofereix una interpretació per entendre que la dialèctica és un procès des del coneixement al Bé i la Veritat. Aquesta “pujada a la llum” no és fàcil perquè té molts entrebancs. Per això es presenta com un deure dels qui una vegada han accedit al coneixement superior ofereixin les seves idees a qui encara es troba en la foscor de la ignorància. Ara però no tothom acaba entenent això , només l’ànima del filòsof s’allibera de l’esclavatge dels sentits i les passions. No tothom està preparat per entendre i saber explicar el que ha entès. El camí educatiu es realitza sol i per tant hi ha recaigudes constants. El diàleg permet elaborar un discurs on pas a pas de manera maieutica va sortint a la llum el saber i la veritat. Però té els seus inconvenients perquè pot ocasionar la mort i l’aillament social. Plató aixì ens presenta una proposta ética de viure en funció dels ideals de la polis : l’interés comú de la Justícia i la Veritat. Però aquesta no ha de ser la justícia dels polítics i poderosos sinó la de la naturalesa humana.

Plató doncs converteix la seva filosofia en una utopia social que garanteixi el Bé comú dels grecs.

Las palabras en el diálogo se utilizan para compartir el conocimiento. Pensar requiere sin embargo un esfuerzo, una tensión. Filosofar es abrirse paso hacia el saber. Por eso se piensa discutiendo. Pensar es compartir ideas para convertirlas en humanas. Por consiguiente el ser humano debe alcanzar las ideas para poderlas compartir. El método y el camino es la dialéctica. La dialéctica es el procedimiento para que la persona pueda acceder al saber máximo y una vez alcanzado pueda explicar o descender para compartirlo. El filósofo es quien tiene mejor preparación para ello. Sus facultades y capacidades hacen que su alma tenga de buen principio puesta la mirada en alcanzar la Idea superior: el Bien y la Verdad. Es un proceso costoso, dificultoso que requiere paciencia , dominio de si mismo, autocontrol de los apetitos, del coraje y valentia. Por eso la dialéctica permite el acceso a la verdad. Un método gradual hacia la verdad a través del conocimento. No todo el mundo esta preparado para utilitzar la dialéctica. En este arte o técnica la persona renuncia a opiniones personales en bien a la comunidad del saber. El saber debe ser universal, debe estar más allá del ámbito particular. La dialéctica pues facilita el camino hacia la verdad.

Platón se parece a un hombre lleno de ambiciones por el poder que ve fustrado su propósito y planea la construcción de un modelo político y ético propio y personal. Recogiendo de la tradición aquellos elementos que le permitan salvar el modelo político de un mundo griego en decadencia busca realizar su sueño imposible.

El hombre es un ser compuesto de alma y cuerpo. Despreciar el cuerpo es liberarse de la carga negativa que nos ofrecen los sentidos. El engaño está en creer que ellos nos pueden enseñar algo interesante sobre la verdad. Una verdad que coincide con la justícia, con la belleza y con el bien.

El proyecto busca el camino para acceder a este conocimiento de tal verdad. Conocer la verdad significará practicarla. La educación permite acceder -reconocer recordando el alma el conocimiento perdido. El olvido es la causa de tanta confusión. Por eso la escritura permite no olvidar pero también – y en esto Platón no juega honestamente- empobrece la palabra. La escritura ocasiona la pérdida de la oralidad y de una tradición narrada, explicada y contada que se iba enriqueciendo dia tras dia.

La razón como logos escrito a partir del diálogos permite según Platón dibujar el marco idóneo para el encuentro con la verdad. Una verdad revelada, mísitica, casi innacesible. Sólo el sabio quien es poderoso puede intuir esa aletheia o verdad.

En el ágora los discursos ofrecen ese encuentro sólo si quien habla actua con el bios o estilo de vida coherente con la verdad. Hablar y Hacer deben coincidir y sólo eso es posible actuando racionalmente como lo hace el sabio. Por eso la diferenciacion entre el sabio y el filósofo viene a través de apropiarse del discurso como algo propio o despertar la palabra para hablar y pensar hacia la verdad. Platón es un filósofo no es un sabio. El sabio ha muerto con la tradición oral. El filósofo ama la verdad pero siempre esta en camino. El camino de la razón

En el fragment de text 520 b -d del llibre VII de la República Plató planteja una pregunta. Fins aleshores ha estat insistint en la necessitat d’estar educats o adquirir el coneixement suficient per no viure en la foscor dels sentits i l’aparença fugint cap a la llum del Bé i la veritat. El camí no és fàcil. Més haviat està pler d’entrebancs i trampes. Podem quedar eclipsats pel coneixement i oblidar-nos que tenim el deure moral i polític d’explicar la veritat i el Bé. Educar insisteix és un procés dialèctic , un diàleg entre ignorància i coneixement veritable. Els sentits resten massa còmodes en el món de la caverna i el cos està viciat per aquests. L’ànima es troba empresonada i li cal saber sortir del món fosc i opac que viu i sent. La falsa realitat és còmoda, passiva, però també mandrosa, gandula, hedonista, relativista i superficial. Els presoners estan instalats en les seves butaques veien com la vida pasa un matí ,una tarda, una nit , dia rera dia. Plató planteja el problema : si el filòsof i la seva ànima ben preparada i disposada a reflexionar perquè ha estat alliberada gràcies a la seva racionalitat que l’incomoda ha escapat i ha conegut el Bé i la veritat, no té obligació d’ajudar a comprendre als altres quin és l’autèntic món? Plató indica molt assenyadament que cal “convençer amb paraules raonables” quin és el camí adequat. Parla doncs de diàleg , de compartir la paraula. La finalitat es cuidar als altres i protegir-los.

Per tant , la filosofia té una doble funció terapéutica i propedeútica. Medicina i educativa. En les altres ciutats qui governa ho fa contra la seva voluntat , a desgrat del que realment vol fer i dir per això no senten aquesta finalitat de governar la polis com una participació en el Bé comú. La solitud té aquest preu : qui viu sol acaba desvinculat de tot i no sent res com a propi. Per tant no sent cap deure amb els altres perquè no es quelcom propi i personal.

Plató es dirigeix directament als filòsofs creats i preparats per educar a la ciutadania , als homes i dones com a caps de la República. Aleshores es compara la ciutadania a un rusc d’abelles. Hi ha una que protegeix a la resta i és qui mana. Els filòsofs es deuen doncs a la política i per això han estat educats en la filosofia. Per això és una educació en política de gobern i en compromìs filosòfic vers el coneixement del Bé i la veritat. Els filòsofs participen dels dos aspectes: educació i política; coneixement i deure moral o étic.

Això s’ha de fer adaptant-se a la realitat fosca de la caverna , és doncs una qüestió d’hàbit o costum. Però cal dir que aquell que retorna a la caverna ja no torna en qualitat de presoner sinó d’alliberat i per tant es diferent. Coneix cada ombra, cada espai de foscor. Sap que representa cada imatge que se li presenta, cada il·lusió óptica, cada aparença.Per això sap establir el joc de relacions entre les coses aparents i les idees reals. És un espai que l’ànima ajuda a participar idees i coses o còpies (methexis) . I la raó per saber fer aquesta correspondència la trobem en que el presoner alliberat ha conegut la Bellesa i la Justícia i el Bé. En aquest sentit Plató fa referencia al intel·lectualisme socràtic : qui coneix el Bé ja no pot fer el mal. Així és com la ciutat de tothom coneixerà i sabrà viure en aquests ideals de coneixement ensenyats i explicats per l’ànima del filòsof. Ara els ignorants desperten a la llum del coneixement i no dels endormiscats i somiadors .

Per tant i en conclusió la veritat es que qui estigui menys angoixat per ser governant serà la ciutat ben dirigida i no la de qui persegueix el govern per sobre de tot.

Per acabar la idea del text clau la trobem en no desitjar el poder de la política per si mateix , no voler l’èxit polític per sobre de tot perquè això vol dir buscar el bé personal i no el bé de la ciutat. El polític és el filòsof que no té interés en ser polític sinó en governar la ciutat des del coneixement del Bé i la veritat. En aquest sentit ens hauríem de preguntar si avui en dia la política busca aquesta finalitat també que ens senyala Plató.

Sin embargo no aprendia de nada y menos de nadie. La experiencia que tantas veces le había servido para reconocerse que lo suyo era más bien teòrico ahora no la dejaba indiferente. Apoyada en su mismo vivir no tenia ningún refugio en el que caerse tendida. Se sentía estúpida.

Como la que más, se decía así misma que jamás volvería a vivir como entonces. Siendo simplemente un residuo de lo que la habían hecho. Atrapada entre sus vicios y virtudes se debatía cada momento por quedarse atrás y renunciar a todo lo que todavía le quedaba. Su conciencia. El Otro le venía grande. Ese otro que le anunciaba cada mañana que no continuase su existencia y que la arrastraba hacia un no ser , un no vivir , un no experimentar , un no decir… Ella limite de sus propios fantasmas se repetía mil veces que la historia le había maltratado y que ahora ya no le quedaban más que los hechos para contarla y recordarla como esa estúpida que era. Sin embargo supo en ese preciso instante que se instalaba para siempre en su estado de estupidez permanente apartada del mundo y refugiada en su mismo yo. Estúpida conciencia de ser que se evade de todo , de alguien , del nosotros y del Otro.