“Los grandes medios de comunicación dominantes -sobre todos los principales canales de televisión y las emisoras de radio de mayor audiencia han sabido darle dimensiones monstruosas al universal deseo de estupidez que dormita incluso en el fondo del intelectual más elitista.Ese fenómeno -esa guerra mediática a favor de la vulgaridad, del embrutecimiento colectivo y contra el espíritu- es capaz de destruir una sociedad y de hacer irrisorio cualquier efuerzo político. ¿ Cómo resistirse a semejante tentativa de descerebrar a los ciudadanos ?

Hasta ahora nadie se ocupaba de la calidad de los medios audiovisuales , públicos y privados.Pero algunos dirigentes políticos descrubrieron que la televisión era “mala”, y ahora exigen cultura, los animadores más vulgares están regresando a los medios públicos….y están desapareciendo los programas de literatura.

Con la coartada de algunos programas “culturales” o de algunas obras de ficción ” creadoras , los defensores dels servicio público lo consideran bueno. NO son muy exigentes.

Como si- a modo de una vulgar televisión comercial- no se estuvieran también vigilando de reojo los niveles de audiencia. OCmo si la demagogia fuera menos abundante que en otros lugares.

Los medios de comunicación supieron dar dimensiones monstruosas al universal deseo de estupidez que dormita incluso en el fondo del intelectual elitista. Ese fenomeno es capaz de destruir una sociedad , de hacer irrisorio cualquier esfuerzo político. ¿ Para qué deslomarse reformando la escuela y la universidad? El trabajo educativo es destruido por la estupidez mediática , por la bufonadas erigidas en medio de expresión , por la invasión de los valores del dinero, la apariencia y el individualismo egoista propagados por la publicidad, verdadera razón de ser de los grandes grupos mediáticos. Los nuevos dueños de los medios de comunicación remiten a los ilustres reformadores de la educación pública a un oscuro rincón de la historia.

Cuando se les critica por la vacuidad y la ineptitud de sus programas , los mercaderes de vulgaridad suelen dar dos respuestas: primero , que simplemente dan al publico lo que éste desea; segundo, que quienes los critican son “elitistas” incapaces de admitir la simple necesidad de diversión. No es necesariamente elitista reclamar un poco menos de estupidez.Hay verdaderos espectáculos populares de alta calidad. El público pide lo que está condicionado a pedir. Prácticamente se ha abandonado la idea de un acceso progresivo a la cultura a través de espectáculos populares. Molière, Calderón, Lope de Vega, Victor Hugo, Charlie Chaplin, Valle Inclán, Lorca, Brecht o Dario Fo eran y son grandes artistas y también populares. Han logrado distraer y hacer pensar a la vez. La industria mediàtica no hace el más mínimo esfuerzo: va directamente a lo más vil.

Todo el mundo tiene derecho a relajarse ante un espectàculo fácil.Pero cuando se alcanza el infra-nivel al que han llegado los programas llamados de “entretenimiento” ¿ se puede aún hablar de una simple distracción? Esas imágenes , esas palabras , esos gestos adaptan la mente a ciertas formas de representación , las legitiman, acostumbran a creer que es normal hablar , pensar, actuar de sea miserable manera.Fealdad, agresividad, voyeurismo , narcicismo, vulgaridad, incultura, estupidez llevan al espectador a aceptar una propia imagen infantilizada y degradada, sin ambición de salir de sí mismo, de su “persona” , de su medio, de su grupo, de sus opciones….

Los productores de tele realidad , los dueños de la mayoria de canales privados, no son siempre o no son sólo imbéciles. Son también malhechores. Se admite que un alimento o que un aire contaminado pueden ser nefastos para el cuerpo. Existen representaciones que contaminan la mente.La envenenan.

Si los medios de comunicación de los regímenes autoritarios logran , en cierta medida, aprisionar las ideas, los del capitalismo en crisis los superan totalmente. Y todo ello , por supuesto, gracias a la libertad. La conquista de la libertad de expresión y la liberación de los medios de comunicación -realizado por la izquierda en varios paises europeos, sólo parece haber servido para regalarle nuestros cerebros a Coca cola, Telefonica, Banco Santander. Nosotros nos consideramos tan inteligentes , producto de milenios de progreso , consideramos bárbara a la plebe romana que se deleitaba con los brutales juegos de circo antiguo. Pero el contenido de nuestras embrutecedoras distracciones televisivas sin duda causará asco y burla a las generaciones futuras.

¿Hay otra opción?  Muy pocas ¿ Y por cuanto tiempo?  La concentración capitalista reúne en el seno de un mismo grupo mediático y de un mismo dueño : las editoriales, los diarios , las revistas, los canales de televisión, las redes telefónicas y a veces hasta la venta de armas. Muchos gobernantes políticos europeos están vinculados a importantes empresarios de grupos audiovisuales privados; por eso , la máquina de embrutecer recibe, en casi todas partes, la bendición del Estado. Las amables declaraciones de tal o cual ministro sobre la importancia de los estudios clásicos  , valen muy poco al lado del océano de  rastrera vulgaridad que cada día desborda de la pantalla pequeña e inunda nuestros hogares y nuestras mentes.

¿Qué libertad?  la estupidez mediática se universaliza……

El que …..

                          Primerament si recordem el que hem fet amb la lectura potser podrem entendre el sentit del que volem conseguir. Vàrem iniciar el llibre amb la presentació de les dues paraules que el defineixen “manifest”  o sigui , la voluntat que l’autor ens vol fer entendre per exposar i explicar les seves idees i la seva filosofia de manera pública.  I en segon lloc hedonista que com hem vist és un concepte clau que ell ens vol defensar.

A continuació poc a poc vàrem llegir el pròleg autobiogràfic de l’autor tots en comú senyalant i indicant tot allò que volia dir el filòsof per descatar les raons i els motius que han portat a escriure un manifest com aquest. En aquest pròleg ja es defineix el projecte com una voluntat d’escriptura del jo en contra dels models de l’odi del jo. Per això ens cita autors com Montaigne, La Mettriee, Spinoza, Nietzsche, …. que compartiren un tipus d’escriptura on l’existir és abans que el definir o l’essencialisme.  Les experiències personals de cada un d’aquests autors precisament no els fa amagar-se en l’escriptura sinó destapar-se en la seva escriptura.  Els assatjos de Michael Montaigne o bé l’experiència en Ecce Homo de Friederich Nietzsche  es revelen com amants de l’existència.  I a la fi del pròleg ens dirà  que recull de l’obra de Baruch Spinoza la frase que dona nom al títol : la força d’existir.  Es doncs una pràctica filosòfica més que una teorització sobre filosofies i autors. Es tracta de pensar per un mateix a l’estil personal.

La carta en francès que hem enviat a Onfray i la seva resposta ens obrirà possibilitats.  Seguidament les sessions ens han servit per avançar setmanalment per cada part. Un total de sis parts dividides en 3 capitols cada una per un recorregut.  Primer el métode que ens proposa com alternatiu als altres métodes vigents. Per això dos arxipielags :  l’idealista de la tradició platónica, cristiana, kantiana, hegeliana,….  i  l’hedonista de la voluntat de les escoles epicúreas, cíniques, escèptiques, nietzsheanes, focaultianes, ……  Amb això ens vol treure dels seus errors , d’aquesta faula inicial de data, lloc, nom que ens determinen i estableixen com fer filosofia i com filosofar. El seu métode ens diu que cal fugir de les historiografies dominants i començar la seva proposta una contrahistòria de la filosofia. Això vol dir el que ell anomena “hapax existencial”  i començar a descodificar aquesta egodicea, aquesta escriptura del jo. Per això cal autobiografies i no teoritzacions. La pràctica filosòfica aleshores s’insereix en la sensatesa, l’utilitarisme pragmàtic i l’hedonisme.

La segona part és una construcció d’ètica electiva que porta a un ateisme postcristià i configura una ética de situacions i eleccions , el que ell anomena una ètica estètica, amb una idea nietzscheana de viure i esculpir-se . Onfray explica que cal fer un exercici d’ensinistrament de les nostres neurones. Per aquesta ètica ens cal cortesia i  saber introduir-nos en uns determinats cercles ètics que permetin treballar-nos.

La tercera part ens ha permès treballar l’eròtica solar i així parlar de la codificació ascètica. La lógica hedonista intenta descodificar sempre les relacions i permetre que siguin relacions i no camins sense sortida. Per això parla d’eròtica i de la líbido llibertària que ofereix més enllà del prejudicis raons per conseguir el pacte eròtic i arribar al feminisme llibertí.

La quarta part ens parlarà de l’estètica cínica on intenta desmitificar els valors absoluts de la bellesa platònica i permet parlar de la configuració de l’art amb la mirada de l’espectador i la del actor o artista. 
Les darreres parts del llibre ens expliquen la política llibertària amb la lògica de la resistència que permet fugir del capitalisme liberal que ofega i empetiteix.  La recuperació del nietzsheanisme d’esquerres el porta a parlar de resistència i a una política hedonista….

Mapes conceptuals,  esquemes i lectures complementàries per exemplificar. Conrad i la moral del mar per visualitzar aquesta idea de l’escriptura del jo.  Lectures de Cortazar a “Rayuela” amb la seva manera d’entendre l’erotisme. :::

En fi el treball enciclopèdic amb els wikipèdies també creats per cada noi i noia : ateisme, hedonisme, ètica, estètica, …. 

III part. cap 1 . L’ERÒTICA SOLAR. L’ideal ascètic. 

1.- Hi ha una visió europea dominant que odia el jo però vol gaudir del culte al cos com “tanathos” ( pulsió de mort).  

1.1  Volem gaudir del sexe però ens fa por caure en les seves desviacions.

1.2    L’homo sapiens gaudeix passivament del sexe i de forma vilenta. 

2.- L’erotisme és una proposta per contrarestar l’animalitat del sexe que és primitiu. 

2.1   La sexualitat no pot castrar i destruir el jo.

 2.2    La dona és la culpable i la víctima del seu cos (antierotisme). 

2.2.1   Creació del mite del desig com a mancança (origen del malestar i la misèria sexual).

2.2.2  Aquesta ficció fa buscar lo inexistent i a sentir frustració.( lo real no suporta lo ideal).

3.- Desitjar no implica que falti res sinó excés de quelcom que està a punt d’alliberar-se.       

  3.1 Sentir plaer és conjurar tot l’alliberament deixant-se anar.

3.2  L’erotisme és material, solar i atòmic : lògica de la ideologia    dominant vers la lògica de la filosofia de l’existència.   

4.- El desig crea desordre social i per tant s’ha de codificar segons la ideologia dominant per poder controlar el fal·locentrisme masculí.  

         4.1 El codi s’estableix des de la religió dominant (cristianisme i islamisme) . La líbido acaba empetitint. La dona és temptadora i el cos és brut ,desig culpable… 

         4.2 El matrimoni civil o religiós , o la parella de fet regula l’instin. La família és el marc tolerant de la sexualitat i la monogàmia. L’ideal ascètic s’acompleix segons la ideologia dominant.  

         4.3 Però aquesta ideologia promou l’avorriment, la repetició, l’engabiament del desig, apaga la líbido, crea hàbits sedentaris. La dona deixa de ser dona i ocupa el seu paper com a mare i esposa fidel.  

4.3.1 L’individu desapareix en benefici del subjecte. La renúncia al plaer fa promoure les víctimes.

Cap 2 Una líbido libertària . III part.  

1.- Hem de construir un eros desimbolt per fugir de les lògiques castradores i dominants que tenen una idea negativa del desig, del plaer, la família la interpreten com una forma de control social.  

1.1   Cal separar amor-sexualitat-procreació. Podem viure la sexualitat només com una forma de gaudir del cos i d’obtenir plaer sense cap por a vincular-ho a al procreació .

1.2    La líbido pot ser utilitzada amb la seva combinatòria per gaudir de si mateix sense cap altre finalitat.

 1.3     La sexualitat i la pràctica del sexe ha de poder practicar-se sense necessitat de l’amor (sentiment legítim per buscar el desig natural). L’amor i el sexe han de poder estar separats  sense que això vulgui dir que no hi ha tendresa o afecció).

1.4    La relació sexual pot ser el simple gaudir del moment.  

2.- L’eros desimbolt practica el moviment, el canvi, la pulsió per la vida, el nomadisme, l’acció, el desplaçament, la iniciativa. 

         2.1 L’art d’estimar es construeix en les situacions eròtiques desimboltes. Participar del pur instant immediat diferent i únic.  

2.2   El solter es qui viu en llibertat estant o no amb la parella. Per això és independent i gaudeix d’autonomia sobirana . El seu pacte és definit i renovable. ( pàgina 112. res tot res  o bé res , més, molt) .

 2.3     El solter permet una entropia consubstancial. Trobar-se vol dir construir alguna cosa seguin el principi de l’eros  desimbolt.Això aporta riquesa i qualitat nominal a les relacions.

2.4   Viure vol dir existir sense lligams de cap tipus , per tant el solter no vol la fusió.

 2.5    S’imposa la metafísica de l’esterilitat voluntària. Els fills no poden ser un encàrrec ni un càrrec per ningú. Tenir possibilitats de fer fills no vol dir que necessàriament els facis. Si s’estima el dolor, el patiment, la mort i l’odi aleshores tenir fills és fàcil però si no volem tot això els fills són una afirmació del no-ésser.

2.6   Educar no es criar sinó és atendre cada moment amb la persona del teu fill o filla, és deixar d’estar cansat per la vida i de la vida.

2.7    Educar és en el fons fracassar constantment amb un mateix i amb l’altre.  

Cap 3 L’hospitalitat carnal. III part L’ERÒTICA SOLAR. 

1. Podem esculpir la nostra pulsió, aquesta força vital que ens empeny. Tenir cultura eròtica significa preocupar-se per un sexe natural que té fantasies ètiques, efectes estètics.

2. El contracte hedonista construeix la sexualitat entre dos o tres a partir del llenguatge compromès. La paraula ens compromet : èticament i estèticament.

3. Aquest llenguatge és sinal·lagmàtic , o sigui, fet a mida dins la relació.Es construeix així una intersubjectivitat harmoniosa serena, sola, equidistant basada en el joc variable.

4. Aquest eros ha de ser nominal , o sigui, de tu a tu, ètica per una intersubjectivitat voluntària. No es tracta de construir mons petrits on un dona lliçons a l’altre sinó tot el contrari.

4.1    Les relacions han de ser discretes perquè no siguin moralitzades i puguin ser  imaginatives, valentes, atrevides per saber copsar la diversitat eròtica.

 4.2   El llibertinatge postmodern com a forma ètica :<cal una dietètica que es proposi l’estat filosòfic de la serenitat libidinal.  

4.2.1 El llibertinatge femení: igualitari i feminista. La dona no pot ser una   invenció del domini del mascle.

La mitologia de la mancança. Què vol dir això? Vivim de manera esquizofrènica aquesta realitat impregnada de tradició judeocristiana i per altra banda vol fugir d’aquesta realitat. Sembla doncs que vivim encara del pasat que busca evadir-se de tot el que pot representar sentiment de culpa, de pecat, de cos violat, cos mortificat, cos glorificat. Les virtuts marquen i determinen el que resulta lícit de fer, de sentir, de dir respecte a un cos castrat, censurat i reprimit. L’ànima etèria sembla tenir menys problemes perquè la ficció que representa ens pot salvar més a tots. Però això no justifica una mena de culte al cos passiu, dominat, com objecte de plaer de manera violenta. No parlem d’això.

L’erotisme és humà no animal. Per això és una sexualitat dirigida, conduida i treballada.  La dona és una víctima d’aquest antierotisme perquè la fa sentir culpable del seu cos, del seu sexe, de la seva identitat. El mite per generar aquest sentiment és el desig com una certa insatisfacció, com una falta, una manca de tenir alguna cosa o aspecte. Desitjar voldrà significar voler el que no tenim i potser no podrem tenir mai. Ens instal·lem en una ficció. Per això l’home i la dona busquen l’inexistent però es troben amb la fustració. Ideal i real no poden coincidir mai encara que ho desitgin.

Però tal com diu Onfray el desig és un excés que vol alliberar-se, o sigui és l’estat de deixar-se anar davant l’altre i un mateix. Es tracta doncs de recuperar el control de l’excès deixant alliberar-se.

La familia i la seva historicitat ideologica compleix el seu paper. Però si el desig genera “una força antisocial considerable” aleshores què ? caldrà domesticar el mateix ? La familia representarà aquesta domesticada realitat que permet autocontrolar el desig dins la parella i permet garantir el procès de l’espècie.

L’eros desimbolt. Cal separa amor , sexualitat, procreació. Fins ara tot anava junt. Pot haver sexualitat sense amor? L’amor entes com un sentiment per fer front al desig pot fer possible altres models. I el pur instant ?

Proposta per a tota la classe: construir un relat autobiogràfic. Una narració de pensaments, sobre pensaments i a partir dels pensaments. Filosofar tot fent filosofia. O sigui pensar per un mateix. Sentir, Viure, Observar, explicar, descriure, redactar, escoltar.

El camí comença desmontant el vell paradigma platònic i cristià. Un model idealista que fonamenta la seva raó de ser en un conjunt de valors i conceptes : uniformitat del pensament, orde de les idees, normes i prescripcions socials, racionalitat il·lustrada, deducció transcendental, objectivitat asolible, veritat absoluta. I desmonta la sensibilitat com producte de la ficció per donar pas a una única realitat invisible i conceptual. Així les tres etapes del paradigma són : la etapa platònica  ; la etapa cristiana ; la etatpa hegeliana.

La historiografia dominant ha fonamentat la tradició occidental en una faula. Les faules expliquen que la realitat no sembla el que és.  Aquesta faula és la història d’uns greus errors que han marcat la tradició. El naixement de la filosofia a Occident  (Grècia) al segle VII a.c  . Un naixement fet per una raça determinada : blanca, ària, poderosa, noble, …

Per això s’oblida el plaer de viure i existir. Existencia  contra Essència. Arqueologia de l’hedonisme vers arqueologia de l’idealisme. Per això la recuperació dels sofistes, de Demòcrit, Leucip, Epicur, Erasme, Gnòstics, Cínics, Antístenes, Bentham , Holbach, Stuart Mill, Montaigne, Gassendi, …. recupera segons Onfray una vida filosòfica nova i diferent que busca la diversitat, i el paradigma immanent i material. Un veritable mètode alternatiu.

El que pot ser força curiós en una autobiografia es que el lector tingui la sensació que li estan reproduïnt la seva vida. Onfray parla de salesians, de mossens, de orfes, d’esport, de llatí, d’escenes i situacions que semblen descriure  els anys 60 i la religió en tota la seva explendor. El sentiment de culpa, la vergonya, el ressentiment, la sensació d’indefensió, la rancúnia , l’honor,…..  i la pietat pels febles, els desgraciadets, els pocapena…. Anys de censura, repressió, de prohibions, de pecat, de càstig, de perdó…..  Els salesians i els lasalians eren qui ens ensenyaven les famoses filmines don Bosco. Una evasió perfecte per qui només pensava en fugir de l’escola. L’esport el disseny de la virilitat i qui no jugava acabava per creure que era diferent a la majoria.  Els tics dels capellans que amagaven les seves passions en els noiets que anavem a realitzar exercicis espirituals en les cases religioses més adients.  Cap espai per ser lliure, tot metódicament establert, rigorosament disposat… La culpa s’alimentava a base de sentiments de vergonya, de lligam , de pecat…Per això Onfray ens recorda que l’expressió que dóna nom al seu títol del llibre la recull de l’Êtica de Baruch Spinoza. La força d’existir com a potència d’existir. El recorregut que us proposo és precisament el que ell proposa:un relat autobiogràfic de vosaltres mateixos : un diari existencial, una narració del que penseu, viviu, sentiu, voleu, …un relat que acompanyi dia a dia fins el dia que es lliuri el vostre treball.D’aquesta manera els grups cooperatius <. de tres > treballaren :  1.- redacten una carta per enviar al professor Onfray explicant qui som i que fem a classe en francès ( grup de francès)  2- en grups es redacten 7 articles per l’enciclopèdia sobre els continguts treballats: hedonisme, estètica, ètica, erotisme solar, ….. i tots  3.-  redacció autobiogràfica de la vida personal com a reflexió de la força de viure i existir.  

Hem iniciat un recorregut per un manifest hedonista. Un manifest que presenta un recorregut curiós. Estem al pròleg. En ell hem vist les Geòrgiques de Virgili ,  el Maig del 1968, ….  Orfanat ?   …  Poc a poc . Lectura  i relació de conceptes. Lectura i interpretació de conceptes. Síntesi de conceptes. Idees. Del simbolisme a la realitat. Metàfores i interpretacions. Onfray camina del costat de la seva mare irresponsable o massa responsable que el deixideix abandonar en un orfanat. 

Camí de la força d’existir.

La nostra proposta pel tercer trimestre és fer un petit recorregut per l’autor Michael Onfray i la seva filosofia hedonista. L’ésser humà és un animal simbòlic o cultural, polític i també ètic i moral. En el recorregut analitzarem el seu llibre “La força d’existir” i veurem quina proposta ens presenta.  El seu llibre es centra en un estudi sobre el cos humà i les seves relacions amb l’entorn.  De què són avui en dia senyals malalties com l’anorexia o la bulímia ?  Quin és l’èxit real de programes televisius com “fama , a bailar”  o ” tienes talento” ?   La bellesa ens ha convertit en éssers dominats i domesticats per la seva tirania. El culte a la imatge, a les proporcions estètiques, als models de pasarel·la, a la cultura jove i guapa predominen ara per ara en el nostre mercat comercial i productiu. Les cremes , els productes de bellesa, la depilació laser, els “metrosexuals”, la cultura “fashion”  s’imposa en una societat que els únics valors són els estètics. Això accelera una idea d’immediatesa, de rapidesa, de fluidesa. Idea que Zygman Bauman ens parla com a societat líquida. Un model que es volàtil, fràgil, canviable, fugisser.  El cos comença a tenir una relació diferent amb la societat. L’art utilitza el cos per mostrar imatges denúncia però també per fer publicitat del model corporal que convé tenir. L’edat ha deixat de ser un límit social i s’han trencat les barreres socials de jove, gran, vell, …. El mite de Prometeu és possible avui en dia. La biotecnologia ha començat a realitzar implants de mans robòtiques i es planteja qüestions ètiques com clonar humans, bancs de semen , donació d’ovuls, etc….

María Noel Alpino