L’any Espriu arrenca el 23 de gener al Palau de la Música amb una reivindicació nacional. (La Vanguardia, 16 de gener)
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) és un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
Abans de la guerra publicà les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions: Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Letízia i altres proses (1937), obres que l’acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. Amb la desfeta es passà ala poesia: Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d’Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Va escriure també les obres de teatre: Antígona, Primera història d’Esther i Una altra Fedra si us plau. Ha estat traduït a nombroses llengües, i el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 fou distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. Fou nomenat Doctor Honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l’any 1982 rebutjà la Creu d’Alfons X el Savi. Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on s’ha tret aquesta informació.
De moment llegim l’article d’ANTONI PUIGVERD TORNAR A ESPRIU ( La Vanguardia, 21 de gener)