A la primera meitat del segle XV neix un nou tipus de narració que té com a protagonista el cavaller errant, o sigui la fictícia biografia d’un cavaller inventat que duu a terme les seves aventures en temps contemporani, en terres conegudes i realitza accions i empreses de total versemblança. Es tracta de la novel·la cavalleresca, de clara intenció realista, car intenta reflectir fidelment la fesomia i els trets d’un personatge real dintre d’un ambient i d’un tramat reals; en aquestes obres, entre les quals hi ha òbviament el Tirant lo Blanc, la història s’entrecreua amb la ficció i no és pas estrany que els autors, amb la finalitat d’infondre realitat als ambients de les novel·les, insereixin personatges reals, contemporanis i coneguts.
Cal tot plegat distingir i diferenciar la novel·la cavalleresca del roman arthurien i del seu successor el libro de caballerías. Aquestes són narracions fabuloses, situades en terres i regnes exòtics o inexistents, que relaten aventures que se suposen fetes en segles molt llunyans per uns cavallers de força física prodigiosa i en les quals abunda l’element meravellós i inversemblant. Aquestes són les novel·les, de gran tradició en la literatura castellana, que un segle i mig més tard ridiculitzarà Cervantes.
La novel·la cavalleresca no perpetua res. Crea un ordre narratiu nou. No recull elements distints que continuen mantenint el seu valor i senyal d’origen, sinó que els fon en el seu si. No és moltes coses alhora i cap d’elles en particular. És una sola cosa, diferent, nova. Una revolució literària. La base de la novel·la moderna.
Podem definir la novel·la cavalleresca com aquell gènere que és qualificat per ser una narració realista, la qual cosa afecta els escenaris, els personatges, les seves accions, la seva psicologia, la seva parla, i que no oblida cap d’aquests aspectes i els reuneix tots; on l’autor tendeix a no fer-se visible, i quan intervé ho fa no acompanyant el personatge sinó intentant d’involucrar el lector; mentre que pel que fa a la seva composició es definiria per ésser el producte d’una convergència d’elements procedents d’altres gèneres: la història, les narracions artúriques, les novelle italianes, amb elements no estrictament literaris, com les lletres de batalla; però el resultat no és un gènere mixt, sinó un gènere nou.