La poesia trobadoresca neix vinculada a les corts feudals dels segles XII i XIII, a Occitània, i és escrita en occità o provençal (fins i tot la catalana i fins a inicis del segle XV, moment en què apareix Ausias March, que escriurà ja en català). És una poesia que reflecteix fidelment la societat feudal on neix: la relació de vassallatge entre el noble i els seus súbdits és transportada a la relació amorosa, en la qual l’enamorat jura servei d’amor i homenatge a la dama. Cal tenir ben present que aquesta dama és sempre una dona casada i noble; la relació amorosa autèntica no té res a veure amb el matrimoni i, doncs, l’amor veritable ratlla sempre l’adulteri. De fet, es tracta de l’exaltació d’un amor sensual que no renuncia a la satisfacció del desig carnal, al marge del matrimoni i dels interessos polítics i econòmics que el regeixen.
Entre l’amant i l’Amor, figurat com un déu o com un senyor feudal, es reprodueixen esquemes semblants: les queixes de l’amant per un servei no recompensat i les seves amenaces de renúncia, generalment resoltes en una rendició incondicional. En definitiva, els ideals de la cortesia i de la fina amor s’estableixen d’acord amb els valors d’una societat aristocràtica, que vol civilitzar les atituds dels individus en el marc de la cort, en un codi d’honor que esdevé ritual.
L’amor trobadoresc és una nova concepció de l’experiència amorosa. És, a més, una forma de cultura laica, que no depèn de l’Església, en llengua vulgar, i que expressa un nou sistema de valors, una mentalitat de grup: el de l’aristocràcia, vinculada a les corts. Els trobadors són sovint cavallers, que escriuen la lletra de les cançons i en componen la melodia; les seves composicions són divulgades pels joglars. La poesia trobadoresca trenca el monopoli de la cultura que detenia fins aleshores l’Església i és la primera gran manifestació literària de l’Europa medieval, d’enorme transcendència en la cultura occidental.