Totes les obres de Llull, fins i tot les d’aparença més literària, estan orientades a l’ensenyança doctrinal o metafísica. El mecanisme retòric de l’exemplum, un pretext narratiu dotat de funció didacticoargumentativa, és el més utilitzat per Llull, que en fa un ús extraordinàriament dúctil. És un autor creatiu pel que fa a la seva imaginació literària; inventa sovint materials i recorre molt poc a fonts orientals i/o romàniques. D’altra banda, la literatura lul·liana no és realista ni pretén ser un document històric; ben al contrari, busca sempre la atemporalitat i la atopicitat.
Llull, que havia estat trobador abans de la conversió, reconverteix espiritualment materials profans, esporgant-los d’allò que no estigui directament al servei de l’exposició de les veritats doctrinals que vol divulgar. El repertori de referents literaris de Llull no s’esgota però amb els records de quan era trobador, degudament reciclats. Coneixia, entre altres coses, i per tant les reflectia llunyanament, el text de la Bíblia, novel·les en prosa de l’estil de les del cicle del sant Graal, narrativa al·legòrica com ara el Roman de la Rose, contística de font oriental, repertoris d’exemples per a predicadors, la suggestió de la poesia popular i probablement, encara, diversos materials als quals havia accedit a través de la llengua àrab, com, per exemple, certa literatura devota que produïen els sufís o el mateix Alcorà. Tots aquests estímuls, i d’altres, no determinen, tanmateix, la literatura lul·liana: Llull els té a mà per emprar-los dintre de les seves pròpies construccions personalíssimes i sorprenents.
Val la pena d’afegir encara, a tall de visió de l’evolució de les formes més pròpiament literàries en el conjunt de l’obra de Llull, que l’escàs poder de convicció assolit pel Blaquerna i pel Fèlix o Llibre de meravelles des de l’òptica propagandística pura, fa que Llull es replantegi l’ús de les formes literàries en el sentit d’abandonar la novel·la per conrear el sermó i l’autobiografia.