L’oreneta que torna
quan l’hivern se n’ha anat,
ve xisclant d’alegria
al seu niu de cada any.

Ja fa temps que l’espero
i que vetllo el seu niu.
– Déu te guard, oreneta,
ja s’atansa l’estiu.

Ella baixa i s’atura
sobre un jove ametller.
Mentre espolsa les ales
em vol dir no sé què.

Jo m’hi atanso, l’escolto
i ja entenc el que em diu:
Ha volat moltes hores:
ve d’un altre país.

N’ha fugit perquè els dies
ara allà són molt freds,
mentre aquí el sol ja escalfa
i ja els arbres són verds.

Oreneta estimada,
xiscla i vola feliç,
que en el niu on vas néixer
naixeran els teus fills.