Era pel temps de la prehistòria,

ara deu fer dos-cents mil anys,

va venir al món, inflat d’eufòria,

un parent dels orangutans.

Dret amb les potes del darrere,

lluint eslips, fets de visó,

volia conquerir la terra:

era l’home de Cromanyó.

L’home de Cro, l’home de ma,

l’home de nyó, l’home de Cromanyó.

L’home de Cromanyó

no està fet de llautó ni de ferro colat.

Plom, plom, plom, plom,

plom, plom, plom, plom.

Portava una destral de pedra

de vint-i-dos quilos i mig,

caçava l’ós i la pantera,

amb molt canguelo i ple de por,

davant l’enorme diplodocus

semblava un nano petarrell,

i en començar de caure “cocos”

prou somiava amb un fusell.

L’home de Cro, l’home de ma,

l’home de nyó, l’home de Cromanyó.

L’home de Cromanyó

no està fet de llautó ni de ferro colat.

Plom, plom, plom, plom,

plom, plom, plom, plom.

Tenia estones de poeta

i a voltes feia el saberut;

deia a la seva Marieta:

“Ets més bonica que un mamut;

si vols venir a la meva cova

hi veuràs pintures murals,

més bones que les d’en Picasso,

que ni en Dalí en pinta d’iguals”.

L’home de Cro, l’home de ma,

l’home de nyó, l’home de Cromanyó.

L’home de Cromanyó

no està fet de llautó ni de ferro colat.

Plom, plom, plom, plom,

plom, plom, plom, plom.

Jo prou cantaria
amb tots els amics.
No en sé i només corro
i salto i faig crits.

Tu cantes tothora
perquè estàs content.
Si vols ensenyar-me’n
amb tu cantaré.

En temps de vacances,
quan tot és bonic,
de gust cantaríem
cançons a l’estiu.

Tu cantes tothora
perquè estàs content.
Si vols ensenyar-me’n
amb tu cantaré.

També cantaríem,
els dies que plou
cançons a la pluja
buscant caragols.

Tu cantes tothora
perquè estàs content.
Si vols ensenyar-me’n
amb tu cantaré.

Quan neix un nou dia
podríem cantar
al sol que enlluerna
i al cel que és tan blau.

Tu cantes tothora
perquè estàs content.
Si vols ensenyar-me’n
amb tu cantaré.

De nit les estrelles,
sentint nostres veus,
donant-nos les gràcies
farien l’ullet.

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Tocaré la pandereta
i tothom m’aplaudirà.
Xim, xim, xim…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Provaré si la campana
és més fàcil de tocar.
Nang, nang, nang…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Vull mirar si puc aprendre
a tocar ben bé el timbal.
Tam, tam, tam…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Quan sabré tocar la flauta
els amics m’admiraran.
Fli, fli, fli…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Quan em poso de puntetes
sóc el rei del contrabaix.
Rac, rac, rac…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
És millor que toqui el saxo
que té el sol més afinat.
Soc, soc, soc…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Tocaria la trompeta,
‘pro no estic per tant bufar.
Ta ra ri…

Jo voldria ser un gran músic,
un solista genial.
Tots plegats farem l’orquestra;
escolteu el guirigall.

(Tots alhora, cada un amb una veu diferent:)
Xim, nang, tam, flic, rac…

No sabeu pas la cançó,
la cançó, la cançó,
de la vaca del pastor,
la vaca del pastor? Ah!

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

La deixava pasturar,
pasturar, pasturar,
quan la neu fugia enllà,
la neu fugia enllà. Ah!

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

I la Pasqua va arribar,
va arribar, va arribar,
i la vaca s’engreixà,
la vaca s’engreixà. Ah!

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

A finals del mes de maig,
mes de maig, mes de maig,
va morir d’un gran empatx,
morí d’un gran empatx. Ah!

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

El pastor en tingué un gran dol,
un gran dol, un gran dol,
i plorà de sol a sol,
plorà de sol a sol. Ah!

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

L’oreneta que torna
quan l’hivern se n’ha anat,
ve xisclant d’alegria
al seu niu de cada any.

Ja fa temps que l’espero
i que vetllo el seu niu.
– Déu te guard, oreneta,
ja s’atansa l’estiu.

Ella baixa i s’atura
sobre un jove ametller.
Mentre espolsa les ales
em vol dir no sé què.

Jo m’hi atanso, l’escolto
i ja entenc el que em diu:
Ha volat moltes hores:
ve d’un altre país.

N’ha fugit perquè els dies
ara allà són molt freds,
mentre aquí el sol ja escalfa
i ja els arbres són verds.

Oreneta estimada,
xiscla i vola feliç,
que en el niu on vas néixer
naixeran els teus fills.

Què és allò que et porta pertot arreu,
fent girar una cosa amb la planta del peu?
No contamina,
no li cal benzina,
segur que ja ho sabeu!

La bicicleta, clinc, clinc,
la bicicleta, clinc, clinc,
oh, que bé que s’hi va!
La bicicleta, clinc, clinc,
tot el món podràs voltar.

Coneixem una senyora
amb un mocador de cap
i un cistell a sota el braç,
un vestit apedaçat.

És la Vella Quaresma
que aquí ja ha arribat
un peu per cada setmana
fins que s’hagin acabat.

Coneixem una senyora
amb un mocador de cap
i un cistell a sota el braç
i un bacallà a la mà.

És la Vella Quaresma
que aquí ja ha arribat
un peu per cada setmana
fins que s’hagin acabat.

Un porc molt grassó
se n’ha endut en Martí,
en Martí.

Què volia fer-ne
no ens ho ha volgut dir. (bis)

Ha volgut rostir-lo
per fer-se un bon tip,
un bon tip.

Com que no en sabia
no se n’ha sortit. (bis)

Llom i cansalada
tot se li ha cremat,
ha cremat.

I el tall de la cuixa
l’ha ben espatllat. (bis)

No ha pogut tastar-ne
ni sols un bocí,
un bocí.

I amb la panxa buida
ha quedat en Martí. (bis)

Ja ha arribat la tardor,
és el temps de les castanyes.
Ja ha arribat la tardor,
i el bosc ens dóna pinyons.

Menjarem moltes castanyes,
trencarem petits pinyons. (bis)

Ja ha arribat la tardor,
l’estiu ha quedat enrere.
Ja ha arribat la tardor
i no tindrem més calor.

L’estiu ha quedat enrere
i no tindrem més calor. (bis)

Ja ha arribat la tardor
i els arbres ja groguegen.
Ja ha arribat la tardor
i les fulles van caient.

Fulles grogues, fulles seques
que se les emporta el vent. (bis)

Ja la cigonya s’ha aturat,
au de pota ranca,
duu mitges d’un vermell pujat
i cassaca blanca.

Les granotes amb el bec,
es cruspeix tot fent qüec, qüec!
Saltant la xarranca.

Ha fet el niu al campanar
vola i mai no es cansa,
quan vingui el fred se n’anirà
a cercar bonança.

Les granotes amb el bec
es cruspeix tot fent qüec, qüec!
Saltant la xarranca.