El model de la família mesopotàmica és patrilineal. El pare dóna unitat i cohesió a la família. Els membres s’identifiquen pel nom del pare i estaven lligats per llaços sanguinis. La família podia estar formada per més d’una generació, és a dir, la mare, els fills, les nores i les filles solteres o vídues. Per això la família és entesa com un grup ampli de persones la funció de les quals és garantir la subsistència, la continuïtat genealògica i mantenir el culte als morts. La família es caracteritza que és l’home qui domina. A més és l’home el que està darrere de les institucions tant polítiques com a religioses.
Matrimoni
El matrimoni unia a les persones i a les famílies. Aquest era monògam, però existien concubines reclutades entre les esclaves. Hi havia unes cerimònies prèvies en les quals el jove abocava sobre el cap de la núvia una sèrie de perfums i li oferia una sèrie de regals anomenats biblum, que són productes que es consumien en les noces. Després d’aquest acte la dona passava a ser un membre de la família del seu espòs. De fet si l’home moria abans que ella, ella estava obligada a casar-se amb un parent del difunt. Si no hi havia un altre home els béns (biblum) es retornaven i la dona tornava a la seva família.
El matrimoni era contractual i rebia el nom de riksatum. Per aquest contracte la dona adquiria el títol d’esposa. També ho podia adquirir per mitjà de la cohabitació durant dos anys, que era la forma habitual entre les vídues. Si no hi havia riksatum el matrimoni no era efectiu. A més el riksatum havia de fer-se per escrit, encara que també podia ser un acord de les dues parts acompanyat per unes festes simbòliques o cerimonials.
L’acte del matrimoni podia celebrar-se de forma pública, per això hi havia un banquet pagat per la família del nuvi. Segons Bottero, aquest acte podia ser simbòlic ja que en menjar la núvia un aliment propiciat per la família del nuvi passava a formar part de la família del marit.
L’adopció d’un nou membre de la família es consagrava a través d’un banquet. Durant el banquet es lliurava al pare de la núvia la quantitat establerta prèviament pactada i que era l’equivalent al dot anomenat tirhatum, que és el preu simbòlic de la núvia. En aquest moment el marit cobreix el cap de la núvia amb un vel i proclama en públic: “Ella és la meva esposa”. La dona casada no pot sortir de casa sense el vel. De fet aquest vel servia com a distinció entre les dones lliures casades i les dones lliures solteres, així com distinció de les esclaves.
El matrimoni és considerat com una compra i té quatre fases:
a) Lliurament del biblum.
b) Pagaments de reforç per part del pare del nuvi a la família de la núvia (tirhatum) o a l’inrevés (doti cridada serikthum).
c) Desplaçament físic de la núvia a casa del marit.
d) Cohabitació.
Vida en comú
Si l’home no tenia casa vivia en la família de la seva esposa. En aquest cas l’home estava obligat a aportar béns, anomenats dumaki. Si l’home mor, el dumaki passarà a la seva dona si no hi ha fills ni germans de l’home. Si és la dona la que segueix a l’home a la seva casa, aquesta aporta el dot (kirrum) que queda llegada als fills. L’home pot tenir l’usdefruit dels béns, però no té drets sobre ells.
Paper del pare dins de la família
L’home té poder absolut, fins i tot de vida o mort, dins de la família. Tenia poder absolut sobre l’esposa, les nores i les filles solteres i vídues. També tenia poder absolut sobre els fills homes i els néts d’aquests fills. Fins i tot podia vendre a la seva esposa i fills com a pagament de deutes, així com executar a la dona si havia estat sorpresa en adulteri.
Si la dona era sorpresa en adulteri, la dona i l’amant eren llançats al riu i si era perdonada per l’espòs també es perdonava a l’amant, tal com ho dictava el Codi de Hammurabi. En canvi, si la dona era assenyalada amb el dit pel seu marit era ella mateixa la que es tirava al riu. Aquest fet rebia el nom d’ordalia. En l’últim cas com no hi havia proves de l’adulteri de la dona aquesta jurava pel déu del riu Dingir-aneu, que decidia la sort de la dona.
Si hi havia una absència del cap de família, la dona havia d’esperar-ho mentre disposés dels mitjans suficients. Si aquests s’esgotaven i ella no tenia fills capaços de mantenir-la ella podia tornar-se a casar. En canvi si el seu marit tornava, havia de tornar amb ell. Segons el dret assiri, la dona havia d’esperar al seu marit durant cinc anys. Només una vegada transcorreguts aquests podia tornar a casar-se. Si el seu espòs tornava després de cinc anys no podia reclamar-la si no havia tingut fills amb ella.
En cas de defunció de del marit, un parent proper de l’espòs, preferentment el germà ha de prendre a la vídua com esposa per evitar que el nom del difunt desaparegui i que la dona perdi els drets d’esposa. Aquest acte rep el nom de levirato (levir significa cunyat). Si el germà del difunt refusa el matrimoni, aquest serà rebutjat socialment.
Hi ha dues possibilitats en funció dels fills. Una dona que no té fills passa a formar part de la família i aquesta obligada a cohabitar amb un parent proper del marit. Si no hi ha cap parent ella està obliga a cohabitar amb el sogre i els fill nascuts d’aquesta cohabitació seran considerats fills del difunt. Només si la dona té fills romandrà a la casa conjugal i els fills la mantindran. Si hi ha fills d’un matrimoni anterior, els fills del segon matrimoni poden remetre-la als primers.
Si l’home sol·licitava el divorci només havia de fer públics els seus motius. Hi havia disposicions respecte a la dona i la seva manutenció. Segons aquestes disposicions al marit se li exigia la devolució del dot, així com el lliurament de la meitat de la propietat i/o una compensació econòmica.
Una dona estèril podia ser repudiada en qualsevol moment. No obstant això a l’inrevés era diferent. La dona no podia demanar el divorci, només ho aconseguien aquelles que havien tingut una conducta irreprotxable. Fins i tot la dona d’un adúlter podia perdre la vida si ho abandonava. No obstant això s’acceptava el divorci si la dona era maltractada per l’home i podia demostrar-ho a través de testimonis.
La llei contempla casos d’incest i condemna a mort si la mare jeu amb el fill. Si és el pare el que força a la filla la condemna és l’exili. Si l’home jeu amb la núvia del seu fill abans del matrimoni solament se li multa, i si ho fa quan la nora s’ha casat a l’home se li acusa d’adulteri. En el cas que la dona s’hagi resistit i es prova, l’home és condemnat a mort.
Condició de la dona
A Mesopotàmia la dona mai va ser lliure (awiltu) sinó que va estar sotmesa a voluntats successives (pare, marit, fills, etc.), per tant sempre depèn d’un home.
El grau de pèrdua de llibertat era diferent segons la condició de la dona. Socialment hi havia esposes, concubines i esclaves. No obstant la condició de mestressa de casa (belit bitim) va anar millorant al llarg del temps. De fet la dona podia dedicar-se a petits negocis i també rebre regals. A més si li donava fills al seu marit estava protegida del rebuig.
La meta de la dona en aquesta societat pot ser triple: esposa, sacerdotessa i prostituta. Aquestes últimes exercien la prostitució o bé per sobreviure, o bé com un ritual religiós (prostitució sagrada). Aquest tipus de prostitució estava vist com una comunió sagrada entre l’home i la deessa Ishtar a través de la meretriu (generalment procedent d’una família rica) que fa d’intermediària entre l’home i la divinitat. De vegades la dona era obligada a unir-se amb un desconegut en el temple abans d’arribar al matrimoni.
Si la dona no podia donar-li al seu espòs fills, aquest podia prendre a una concubina, amb el consentiment de l’esposa, i continuar mantenint a la dona principal.
Encara que la dona podia escollir a l’home que ella volia, la realitat era que el pare o els germans escollien a l’home que consideraven oportú.
Els matrimonis solien ser monògams. Però l’home a més de l’esposa principal (hirtum) podia tenir una concubina (esirtu) pel motiu nomenat amb anterioritat. Per tant hi havia més dones en una casa, però cadascuna es mantenia en el seu lloc. Normalment la concubina s’escollia entre les esclaves. Quant al nombre de dones ho establia el poder adquisitiu de l’home. Si la concubina li donava fills no podia ser venuda i en cas que l’home morís ella i els seus fills quedaven lliures.
Una de les obligacions de la dona era ser verge. Durant el matrimoni li devia fidelitat absoluta al marit, mentre que l’home només li devia fidelitat al matrimoni d’un altre home. Per tant l’adulteri solament existia per part de la dona. Per això la dona mereixia la pena de mort per violar el dret de fidelitat. Segons la llei hebraica es porta a l’home i a la seva esposa a un tribunal que castiga a la dona amb la lapidació. No obstant això hi havia altres càstigs físics a la dona per adulteri com la pallissa pública, la mutilació d’orelles i nas o el arrencament del cabell.
Dona en el Codi de Hammurabi
En el Codi d’Hammurabi apareixen moltes referències al comportament que ha de seguir una dona:
“Si una (dona venedora de vi) no accepta (gra) d’acord amb el pes de la beguda, però accepta diners, i el preu de la beguda és menor que el del gra, serà presa i llançada a l’aigua” (#108) (Aquesta llei es refereix a una pràctica coneguda com a judici per ordalia. Es creia que el riu Eúfrates actuaria com a jutge de les persones acusades de diversos crims. Si, quan eren llançades al riu, les persones acusades suraven, ella o ell eren considerades innocents. Però si s’enfonsaven, el riu llavors els hi havia oposat culpables).
“Si els conspiradors es troben a la casa d’una dona venedora de vi, i aquests conspiradors no són capturats i lliurats a la cort, la venedora de vi serà executada”
“Si una sacerdotessa obre una taverna, o entra en una taverna per beure, llavors aquesta dona serà cremada viva, fins que mori”
“Si una dona casada que està vivint a la casa d’un home, arregla el seu rostre per sortir a l’exterior i persisteix en un comportament eixelebrat malgastant els béns domèstics i deshonrant al seu espòs, serà acusada i, si el seu marit diu que es divorcia d’ella, llavors podrà fer-ho; i no se li donarà més que diners per al viatge?” (Se suposa que les dones eren “dotades” quan es casaven i en cas de divorci, el dot se’ls retornava intacta, clar que revertia de nou al pare de la divorciada)
“Quan una dona tingués una conducta desordenada i deixés de complir les seves obligacions de la llar, el marit pot sotmetre-la i esclavitzar-la. Aquesta servitud pot, fins i tot, exercir-se a la casa d’un creditor del marit i, durant el període en què durés, li és lícit (al marit) contreure un nou matrimoni”
“Si una dona casada és vista jaient amb un altre home, els capturaran i seran llançats al riu. Si el seu marit desitja que la seva esposa viva, llavors el rei haurà de deixar al seu serf amb vida”. (#129)
“Si el marit d’una dona casada l’ha acusat però ella no és vista jaient amb un altre home, tindrà l’oportunitat de viure i tornar a la seva casa” (#131)
“Si un home desitja divorciar-se de la seva primera esposa perquè no li ha donat fills, haurà de donar-li la quantitat corresponent a la de la seva compra i el dot que portés de casa del seu pare, després la deixarà marxar” (#138)
“Si una dona discuteix amb el seu marit i aquest li diu: “No congenies amb mi” haurà de presentar les raons de la seva afirmació. Si la dona no té culpa, i no hi ha fallada per la seva banda, però ell es va i la rebutja, llavors no podrà atribuir-se cap culpa a aquesta dona, ella prendrà el seu dot i tornarà a casa del seu pare” (#142)
Amb l’aparició de les desigualtats per raó de sexe es va passar de una mitologia basada en el culte a la fecunditat (el centre d’aquesta mitologia era l’adoració de la Gran Mare que era deessa de la fecunditat, tant feia referència a la fecunditat de la dona com de la terra) a una mitologia basada en l’aparició dels deus masculins.
Durant l’Edat dels Metalls, el sorgiment de les primeres societats complexes, que abastaven grans àrees de terreny amb una jerarquització dels assentaments per la seva importància en el conjunt, va venir acompanyat del definitiu domini de l’home sobre la dona. Es van establir societats basades a la ciutat-Estat, que el seu principal objectiu era la defensa comuna enfront de l’exterior i en les quals es va assentar la idea que la participació en la defensa, és a dir, la funció del guerrer, era la que atorgava drets polítics en la comunitat. A causa d’aquesta mentalitat, aquells als quals no se’ls permetia intervenir en la defensa quedaven exclosos de la presa de decisions col•lectives, i les dones estaven en aquest grup. Les dones, per tant, qualsevol que anés el seu nivell social o la seva riquesa, no podien participar en la vida política i quedaven sotmeses als homes.
Durant molt de temps, els historiadors han generalitzat l’estereotip de la dona com a companya del caçador, figura secundaria i arraulida vora el foc. En les últimes dècades, aquesta imatge ha canviat considerablement i últims estudis mostren una imatge molt diferent.
mportància de la dona i el seu prestigi social apareix en les escultures de dones que reben el nom de Venus. Aquestes estatuetes són la manifestació de la reverència de l’home cap a la dona pel seu poder fisiològic per a crear vida.
No van a aparèixer les desigualtats ja que les dues tasques (caça i recol·lecció) eren molt valorades. La caça major era molt valorada per la seva aportació de carn i greix, però tan sols suposava entre el 20 i el 30% dels aliments i, a més a més, era molt insegura (podien passar llargues temporades sense aconseguir caçar un gran animal). També aquí hauriem d’apuntar que el últims estudis sobre la dieta de l’home del paleolític demostren que la carronya era fonamental i que la recol·lecció suposava la part més important de la dieta del grup ja que suposava entre el 70 i el 80% de la seva alimentació.
La història és una ciència que descriu, explica i interpreta els fets i esdeveniments que han succeït en el passat. El temps històric és molt important en l’estudi de la història, ja que hem de situar-nos en el passat per poder estudiar què ha succeït i aprendre història.
