Bloc de Gemma Ajenjo

És molt difícil saber quina és la imatge que tenien els antics homes egipcis, sobre les seves pròpies dones, i el lloc que ocupaven en la seva societat. En aquest sentit, cal considerar que ens referim a un període històric que abasta uns 3.500 anys aproximadament, per tant es tracta d’una societat dinàmica, que evoluciona amb el pas del temps; i no només això, sinó que la immensitat del territori, un territori, fa que trobem diferències notables en un mateix moment.

Normalment, es parla de l’excel•lent concepció que tenien les dones egípcies entre els seus homes, i de la gran llibertat que gaudien respecte a altres societats del seu temps, o fins i tot posteriors. No obstant això, existeixen algunes ombres, i espero no caure en una excessiva idealització sobre el seu lloc en la societat egípcia.

Hatshepsut:

Molts argumenten que una de les proves més fefaents del lluny que podia arribar una dona, és convertir-se en Faraó. A diferència d’altres civilitzacions, l’egípcia transmetia la seva legitimitat a través de la línia materna, i de fet tenim constància que han existit vàries reines-faraó.

Però, si hagués estat indiferent a l’hora d’accedir al tron que es tractés d’home o dona, ens trobaríem segurament amb moltes més faraons. Normalment era l’espòs, o el fill el que es convertia en Faraó. Casos com el de Hatshepsut no són tan freqüents com alguns pretenen fer-nos veure. A més no hem de perdre de vista que les situacions en què això ocorria solien precedir o transcórrer en períodes de gran convulsió i crisi, i no hi havia possibilitat d’una successió masculina clara.

Deir-el-Bahari, el temple que es va fer construir Hatshepsut

Matrimoni i família

La dona podia triar al seu espòs, encara que solia sol•licitar com a símbol de respecte l’aprovació dels seus pares.

Pel que fa a la família, el model ideal era el d’una parella amb els seus fills, i quants més tinguessin molt millor, encara que a causa de l’alta taxa de mortalitat de les dones en el part, s’usaven anticonceptius per evitar embarassos seguits.

La dona era nomenada com Nebt-Het, que literalment significa la Daurada (amb el significat de grandesa, noblesa) Senyora de la Casa. No hi ha ni una sola referència a l’home com “el senyor de la casa.”

La dona en contreure matrimoni mantenia el seu nom (no ho perdia com si ocorria en altres cultures), així com certa independència. Adquirien rang en casar-se: nbt pr significa administradora del patrimoni, i a la casa eren les que organitzaven tot.
No existia una cerimònia com a tal, almenys com nosaltres ho entenem, encara que si se signava un contracte privat en el qual es detallaven els béns de cadascun. Les noces se celebrava en família perquè era un assumpte privat. Començava en general quan la parella s’anava a viure junta. Les edats més freqüents eren entre els dotze i catorze anys en elles, i sobre els setze en ells.

La monogàmia o la poligàmia eren una qüestió pràctica, sense transcendència jurídica o moral: en tenir l’esposa i fills dret a part del patrimoni del marit, aquesta qüestió influïa en la decisió de tenir o no una segona esposa, o que aquesta fos una esclava.

Cleopatra VII va contraure succesius matrimonis amb els seus germans Ptolomeus XIII i Ptolomeus XIV

Les relacions no estaven controlades, l’incest era habitual en la família real i ni tan sols l’adulteri de la dona estava penat, en el pitjor dels casos li costava un divorci, encara que en alguns papirs es relaten casos de lapidacions davant l’adulteri de la dona. L’únic tabú era el considerar la menstruació impura, a l’extrem de dispensar a certs treballadors d’acudir al seu lloc durant els dies en què la tenia la seva esposa.

Si el matrimoni fracassava, la fórmula per a l’home era comunicar-li-ho a l’esposa davant testimonis acreditats: “T’abandono com a esposa. Em vaig del teu costat. No tinc gens que reclamar-te. T’he dit: “Busca’t un nou espòs”.

Qüestió jurídica

Isis, gran deesa mare

Legalment es creu que existia una teòrica igualtat jurídica, que s’anirà limitant amb el temps, a mesura que es vagin produint noves invasions. No necessitaven d’un tutor legal, ja que podien vendre, comprar o emprendre accions legals. En aquest sentit, trobem l’himne a la deessa Isis, que es troba recollit en el papir de Oxyrhinco, segle II a.C: “Ets la propietària de la terra […] tu has donat un poder a les dones igual al dels homes”.

Les dones podien disposar del seu patrimoni i tenir el seu propi negoci. D’igual manera, podien decidir com dividir els seus béns entre els seus descendents.

El divorci d’igual manera que el matrimoni era també una qüestió privada. Podia ser sol•licitat per qualsevol dels cònjuges, per motius tan amplis com l’adulteri, l’esterilitat i fins i tot la lletjor de l’esposa. Si prèviament s’havien delimitat els béns dels dos cònjuges en el contracte privat realitzat per un escrigui, ella podia recuperar els seus, i si no posseïa gens, sempre podia tornar amb els seus pares.

Educació

Nefertari, gran esposa real de Ramsés II, la seva correspondència amb l’emperador Hattusi III propiciaren el “Tractat de Quadesh”

Els nens i les nenes aprenien a llegir i escriure, almenys en les classes altes. Els fills de famílies nobles assistien a l’escola de la Casa Jeneret. Allí habitaven la mare del faraó, la Gran Esposa Real, les esposes secundàries i els fills i filles de totes les reines i concubines; es trobava al costat del palau, independent de l’edifici real, i posseïa una gran importància.

Les dames de la Casa Jeneret eren instruïdes en molts aspectes, però sobretot s’instruïen en música i dansa, aprenent a tocar l’arpa, el llaüt o la flauta. Es considerava que les danses rituals i melodies que aprenien apaivagaven a les divinitats i l’ambient d’harmonia alegrava a tothom.

També les hi ensenyava a teixir, i elaborar diferents útils de bellesa i condícia. Disposaven de tallers de terrisseria, fusteria i teixit, així com de graners. A més arrendaven els seus propis terrenys per obtenir beneficis, a El-Fayum, tenien les seves reserves de caça i pesca.

Durant l’Imperi Antic els alts dignataris del faraó es casaven amb les dones que ocupaven alts càrrecs a la Casa Jeneret. Així aquests podrien ascendir més fàcilment i el monarca s’assegurava una major fidelitat.

Aquesta institució va arribar a tenir summa influència i, durant l’Imperi Nou, se li va concedir la potestat de participar en les decisions de política exterior. El visir recollia les ordres a la Casa Jeneret quan el faraó es trobava en campanya militar o missió diplomàtica. Les reines s’ocupaven de mantenir correspondència amb les sobiranes de països aliats o enemics; també s’arribava a tractar assumptes de successió, algunes vegades sense el coneixement del monarca. Diversos faraons van ser fills d’esposes secundàries, com: Tiaa, Mutemuia, Tiy i Tuya.

La Casa Jeneret, donat la seva gran influència i independència econòmica, era gairebé l’oposat a un “harem” oriental, encara que de vegades el terme s’usi de forma equivocada per referir-se a aquesta institució.

Religió i moral

Maat, deessa de la veritat i la justícia.

La dona com a divinitat ens transmet fonamentalment la idea d’una dona mare, que és font de vida i de fecunditat.

Les deesses Netert i Maat personifiquen el principi de l’ordre còsmic. Elles mantenen l’equilibri, l’ordre i l’harmonia de l’univers. La seva força còsmica és la font sense la qual altres déus i deesses no serien gens.

En el social, l’egipci veia a la seva dona no tant com a una igual sinó com a una companya. Però, amb el temps a mesura que arribin nous pobladors: assiris, grecs …, les seves llibertats es veuran reduïdes gradualment.

Desgraciadament, la insistència dels moralistes egipcis a recordar a l’home els seus deures cap a les seves dones, com pot ser el respecte, l’amor i la cura en la malaltia, fa suposar que no va ser rar en la pràctica que els homes abusessin de les seves esposes. Convé no oblidar que la visió que ens arriba és la de les classes més afavorides, doncs és poc el que coneixem sobre les classes més humils.

Els escriptors no dubten a fer-la aparèixer com l’origen de diferents desgràcies i la culpable de diversos pecats, la qual cosa no ens ha de portar a pensar immediatament en un menyspreu general. Però si sembla probable que els escriptors com a homes del seu temps, recollissin almenys en part cert imaginari col•lectiu present en el moment de l’obra.

Món laboral

La dona estava exclosa de la major part dels tallers, de manera que no fabricava joies o ceràmica i no participava en la pesca, la caça, les activitats militars, ni en la carnisseria.

Durant la collita, segons es veu en l’art de les capelles, ella portava menjar o refresc als homes que treballaven, però no segava. La collita era el moment més dur de l’any agrícola, quan es necessitava la major quantitat de gent per recollir tot el material dels camps el més ràpid possible. No obstant això és possible que l’art hagi exclòs a les dones de la collita i altres treballs per raons religioses, però és alguna cosa que desconeixem.

Hi havia dones que treballaven a feines auxiliars com serventes, teixidores i molineres així com a músics i ballarines (moltes d’elles eren esclaves).

Excepte durant l’Imperi Nou on tota la “funció pública” va ser atesa per homes, les dones van ocupar càrrecs d’escriba en diferents categories de l’administració de l’Estat. Entre les dones que van ser funcionàries d’alt rang, es pot citar a Nebet, una visir de la Dinastia VI. No obstant això, és necessari fer notar que trobar una dona amb tal responsabilitat era extremadament rar, i serà necessari esperar a la Dinastia XXVI per trobar la mateixa situació.

Hathor, deesa de l’amor

També van treballar com a sacerdotesses al servei de diferents déus i deesses: Amón, Hathor … Moltes d’elles van arribar a adquirir la categoria de dones sagrades.

La dona egípcia també podia ser empresària i podia tenir el seu propi negoci o bé col•laborar i ajudar al seu marit al seu. També tenim notícies de dones metgesses i llevadores.

Per últim i no menys important, hi havia ploraneres que eren dones a les quals es pagava perquè acompanyessin al festeig fúnebre, al que precedien dansant, plorant i lamentant-se, en record del difunt. Es purificaven prèviament mastegant natró, i es perfumaven amb encens; vestien totalment de blanc o blau i usaven perruques arrissades de les quals s’arrencaven els cabells. També eren anomenades “Cantores de la deessa Hathor”

Moda

Rahotep y Nofret

Les dames d’alt estatus solien prestar molta atenció al seu aspecte, acaronant especialment el pentinat i maquillatge. En les pintures que ens han arribat, mentre la pell dels homes es representa bruna, la de les dones de classe alta és de to més pàl•lid.

El gust de la dona egípcia per la utilització de les perruques es remunta a les primeres dinasties. Durant l’Imperi Antic, aquestes són de cabellera curta. Les serventes, no utilitzaven perruques, i el pèl d’aquestes és llarg.

A partir de l’Imperi Mitjà el gust pel pentinat canvia. Se segueixen utilitzant les perruques, però ara la forma d’aquestes és de rotllo, imitant la iconografia de la deessa Hathor.

Durant l’Imperi Nou són habituals les pesades perruques, amb petites trenes, tirabuixons o ones a mitja esquena. Molt adornades amb joieria o amb simples corones de nenúfars.

La utilització de les perruques era un signe de distinció, però al mateix temps, protegia a les seves portadores, dels forts rajos solars. En la seva major part eren de pèl humà, però també s’han localitzat de fibra vegetal. Es guardaven en caixes i s’han localitzat pinces amb les quals ondava el pèl i també en alguna d’elles, han estat localitzats restes de cera d’abella que s’empraven per fixar les ones.

Les teories més fiables defensen que això serviria per indicar la seva alta condició social i per indicar que romanien protegides del sol a la casa, com que podien pagar-se els cosmètics. Altres versions, apunten que la pell clara era un símbol de puresa, bellesa i d’inactivitat pel que fa als homes, als quals se’ls representava sempre amb un to més fosc de pell.

Els teixits més benvolguts van ser al principi el cotó, encara que més tard es va imposar el lli per la creença que era més pur. Hi havia quatre tipus: Lli real, tela útil fina, tela subtil i tela llisa. El color preferit era el blanc, encara que podia portar alguns dibuixos en les vores.

En una primera època sembla ser que anaven igual tant homes com a dones, amb el tors nu, almenys les classes més humils. Però, a mesura que va passant el temps, la dona es va cobrint el cos.

Les dones de classe alta portaven un vestit llarg i cenyit, anomenat kalasiri, d’una peça i subjecte amb dos tirants que els cobrien els pits. També portaven una espècie de capa curta cobrint les espatlles, per evitar el sol.

En l’última època o període nou, la vestimenta va canviar ostensiblement, en particular per a les dones, a causa del concepte d’impudícia femenina que es va introduir a través de les dinasties ptolemaiques (d’origen grec). Això va produir com a conseqüència, que les dones fossin progressivament tapant els seus cossos. Els obrers anaven nus o amb un tapall, i les dones treballadores portaven robes àmplies, encara que algunes anaven nues també.
També és digne d’esment que la reialesa i els escriguis reals anaven sempre depilats en tot el cos (tant homes com a dones), doncs el pèl i el borrissol corporal (incloent les celles), diuen alguns autors que els allunyava de la divinitat, doncs era el símbol de la matèria o materialització. Encara així, es troben casos com el de l’escriba real Imhotep, que han aparegut representats amb bigoti o amb petites barbes.

Conclusions

Maite Mascort l’any 2003 (en aquell moment vicepresidenta de la Societat Catalana de Egiptologia), en unes Jornades sobre Egiptologia a la ciutat de Mallorca, que havien estat organitzades per la Fundació Sophia. «L’egípcia no va anar mai una dona que intentés equiparar-se a l’home… La igualtat entre l’home i la dona en la societat de l’antic Egipte no existia i creo, que tampoc ara… el que més destaca de la mateixa és que tenia poder i igual que l’home, davant la llei, estava reconeguda com a tal», va declarar Mascort, durant la conferència.

Per tant, sembla ser que no podem parlar d’una igualtat social en tots els sentits, però si d’una activa participació en el poder. Això no impedeix que valorem en la seva justa mesura l’excel•lent posició no només jurídica, sinó social, i la gran independència econòmica que tenia la dona en l’Antic Egipte, doncs encara avui existeixen moltes societats que no atorguen a les seves dones el valor que es mereixen.