L’educació intercultural té un passat:
- que fa referència només als fills d’immigrants estrangers.
- que es preocupa només de l’aprenentatge de la L2 per part d’aquests alumnes.
- que s’ocupa fonamentalment d’aspectes quantitatius (recursos personals i materials) i tècnics (estratègies didàctiques encaminades a assolir l’aprenentatge de la L2).
- que es reclou en l’aula d’acollida (o espais similars) i que responsabilitza únicament el professorat, sobretot els que s’hi especialitzen.
No cal oblidar que l’educació intercultural:
- fa referència a l’educació de tots i de totes, independentment dels seus orígens
- s’ocupa no només dels aspectes lingüístics (que són els més immediats), sinó també dels aspectes relacionals, emocionals i culturals en general
- considera imprescindibles els recursos i les tècniques, però se’ns presenta l’oportunitat de replantejar la cultura comuna que volem transmetre i recrear amb els alumnes; l’etnocentrisme ; els valors que han d’estar a la base d’un projecte de convivència present i futur; les formes metodològiques i organitzatives més adients per tal d’assolir els objectius plantejats
- no és cosa només del tutor de l’aula d’acollida o del coordinador o de l’assessor LIC, sinó que afecta a tot el centre i tot el professorat, i afecta també a la comunitat (l’entorn) i la societat en general.
L’educació intercultural és la resposta pedagògica a l’exigència de preparar tots els ciutadans perquè puguin desenvolupar-se en una societat multicultural i democràtica.
Des de la perspectiva del treball escolar tot això no suposaria la incorporació de nous continguts, ni d’estratègies didàctiques noves, ni de formes d’organització desconegudes, sinó l’oportunitat d’interrogar-nos sobre si la selecció de continguts que presentem als nostres alumnes és la més adient per connectar amb els referents culturals del context, per adquirir les competències bàsiques necessàries per a viure i treballar en el món d’avui, i per comprendre el món de manera més humana i científica. L’educació intercultural suposaria també prioritzar aquelles estratègies i formes organitzatives que estimulessin l’aprenentatge, que afavorissin el sentit de la responsabilitat i que fomentessin la comunicació i l’intercanvi i garantissin la millor educació per a tots i per a cadascun.