Arxiu de l'autor: Xavier Serra

Quant a Xavier Serra

Docents de Filosofia a Secundària. Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Un any d’idees, un any de fets. Adéu 2010 !!

Publicat el per
Respon

Gent simpàticaSeré breu. Convé!! Canviar d’any i de dècada és una bona ocasió per fer un breu repàs. La major part del temps l’haurem dedicat a les coses ordinàries, oi?: cuidar de la família, anar a comprar, desenvolupar el millor que sabem les nostres obligacions professionals, unes estones d’esbarjo… I tots som diferents en gustos, caràcter, temperament… És genial!

Com sabeu bé les meves amigues i amics, també em dedico a escriure a diferents destinataris: personalitats, blocs d’Internet, alguna conferència… A vegades sóc una mica massa dur, i ho sé (algunes cartes al director de mitjans de comunicació, algun recurs d’alçada…). Però és que forma part de la “ciutadania activa” ser així!!, sense ofendre ni ser injust.

Vull repassar breument alguns articles a les pàgines d’Opinió de El Punt, en els últims 6 mesos. Si els voleu en PDF, tal i com es van publicar, demaneu-me’ls. Si en teniu prou en donar un cop d’ull, a mida que en parlo, podeu anar clickant-hi a sobre (El Punt és un excel·lent mitja de comunicació català, tant en paper com a  Internet). S’obriran en pestanya o finestra nova, espero! 😉

Alguns textos han tractat sobre el paper i la qualitat dels funcionaris o al voltant de qüestions com la honestedat o la integritat de les persones (especialment en càrrecs públics); altres són narracions de les experiències estiuenques a Escòcia; hi una anàlisi de la situació pre-electoral i una crítica a la partitocràcia, i també una valoració del concepte de cohesió social (per sobre teclatdel d’ “integració”); finalment, en relació a l’àmbit educatiu, he fet diferents propostes: la crítica a la instrumentalització política i improvisada de la innovació; destacar la importància d’un projecte educatiu coherent en els centres públics i cinc propostes de què cal fer per millorar el sevei educatiu català.

Sempre he defensat la Filosofia, com es veu en aquest article, i he escrit cartes més o menys “divertides”, sobre la filosofia d’en Guardiola, els volums d’informació que manega Google, les trobades de Filosofia de gent jove, l’embrutiment parcial de la campanya electoral a les autonòmiques,…

Tot això ho podeu veure amb el cercador de El Punt. Que tingueu molt bon Cap d’Any!!!

Bon Nadal 2010 i un millor 2011

Publicat el per
Respon

bronzino-hdHi hem arribat. Aquest vespre celebrarem un nou Nadal, el del 2010. Per molts milions de dones i homes té un significat precís: l’aniversari del naixement d’un Nen que és Déu. Per molts d’altres el signficat és menys precís: bons sentiments, festa i pau, reunió familiar…
Enguany he triat aquet oli florentí, que és a la Galleria degli Uffizi. Com podeu entendre és una “Sagrada Família amb Sant Joan Baptista”, de l’Agnolo di Cosimo (1503–72), conegut com Il Bronzino. A aquest pintor li deien així, “el morenet” (potser només pel color dels cabells). Feia retrats, principalment. Es mou dins del manierisme.

Era de família pobre, fill d’un carnisser. Va viure també a Pesaro fins que finalment va poder entrar entrar finalment a l’Accademia Fiorentina i aquí va arribar al màxim de la seva qualitat artística. Força de les seves obres són a Florència però també se’n troben a la National Gallery, de Londres, i arreu.

D’aquesta imatge m’enamora la tendresa amb la qual el cosinet més gran, en Joan, fill d’una cosina de Maria, acarona, i mira i besa el nen Jesús, que els ha nascut no fa massa.
Altres informacions a http://en.wikipedia.org/wiki/Bronzino i en el núvol d’Internet.
Que tinguem un bon 2011, de debò!, i amb esforç personal i col·lectiu, sempre!! I aquí teniu la cançó del Nadal d’enguany de Coldplay. 😉

Allò penós enmig d’un Facebook genial

Publicat el per
Respon

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

XarxaAquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto – fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

La “llegibilitat” de cadascú de nosaltres

Publicat el per
Respon

En el món de les xarxes socials sembla fàcil estar connectat amb molta gent. De fet, com he sentit recentment en un podcast de la BBC (que podeu trobar aquí), la llegibilitat de les persones i de les societats va creixent. Ja no només és que ens identifiquem  i se’ns troba pel DNI, el número de mòbil o l’adreça de MSN, i ni tan sols pel compte corrent o la VISA, sinó també perquè als “facebooks” que tenim donem un munt de dades coincidents sobre com som, què ens agrada o què pensem. Em sembla genial el Forum de la BBC.

El problema és que la connectivitat no ho és tot. També cal la intimitat, la recerca d’allò valuós que no es pot trobar només en les relacions. Aristòtil insistia en la importància – a un nivell de “sine qua, non” – de tenir amics, però ja ens n’adonem que ni els contactes de Facebook, ni el col·lega de gimnàs, ni la parella amb qui vivíem la setmana passada, són suficients. Cal anar més enllà.

Un dels àmbits que penso pot ajudar és el de posar per escrit – o enregistrar i editar – les pròpies idees sobre tants temes i difondre-les. Les opinions d’altres (que seran pocs, fins i tot si som la Rowling n’Scott Schuman), sempre ens ajuden. És aquest un dels motius pels quals escric i miro de publicar cartes i articles sobre diferents qüestions que em semblen “guais”: educació, gènere, alliberament, banca ètica, cohesió, etc.

Es poden trobar fàcilment fent una cerca a El Punt, que és on més lloc s’obre, i us recomano els tres darrers: a) posem remei a una falsa “integració” dels nouvinguts; b) considerem un canvi en la llei electoral; i, finalment, c) com ser  com formar persones íntegres. Si els mireu, augmenta la meva “llegibilitat” , però hi ha molt més.

Confio sempre en les vostres opinions, crítiques, propostes. I des d’aquí dono les gràcies als meus alumnes, col·legues i amics que sou els qui em dieu…: “a que no ets capaç d’escriure això de què hem parlat?”. Doncs, sí: ho faig. I amb llibertat. I amb un immens respecte per als qui no penseu pas com jo.

Noies, noies, noies… i en Hume!

Publicat el per
1

Ja estic instal·lat a Barcelona fins a final de mes. Començo a pensar sobre què escriure i sobre què reflexionar properament. Després de les converses mantingudes a Glasgow amb un bon grup de professores i mestres, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre el feminisme. No sé com sortirà, però si teniu idees, bones idees, envieu-me-les. Entre les coses que em semblen evidents hi ha la riquesa enorme de la psicologia femenina i el fet que la igualtat en dignitat i en oportunitats ja està teòricament – però sembla que no encara pràcticament – assolida. L’època de les reivindicacions ha estat gloriosa: ara hi ha el “feminisme autèntic” (admirable) i desprès una mena de cosa “rancuniosa” (l’anomeno “feminisme degenerat”), que no sé què pretén: anular la feminitat i la masculinitat?… o coses pitjors. Nusé!

Durant aquests dies en què col·laboro amb una “Universitat d’estiu de filosofia” (Vallès occidental), on hi ha ètica, sociologia, i molta vitalitat cultural, intentaré pensar-hi. Mentrestant, us deixo amb tres imatges / informacions:

  • la carta que vaig publicar al Magazine de La Vanguardia del 25 de juliol, relacionada amb el  “dossier”, “La nueva mujer china”, que havia sortit quinze dies abans. Em va impresisonar el testimoni de la Shu Ching (a la 1a imatge)
  • l’interès que, per a alguns de vosaltres, pot tenir fer-se amb “Le concert” (trailer aquí), una recomanable pel·lícula divertida i dramàtica, que vaig anar a veure al “Glasgow Film Theatre” i que té escenes musicals excel·lents, entre d’altres mèrits
  • la fotografia que em vaig fer  a la Royal Mile d’Edimburg, davant l’estàtua de David Hume. És maco que posin estàtues de filòsofos pels carrers… També vaig anar al cementiri on està enterrat (a Edimburg mateix) i em vaig informar de detalls de la seva vida. És ben curiós que havent-hi només 5 filòsofs a les proves de Selectivitat de Catalunya (Plató, Descartes, Mill i Nietzsche, a més de l’escocès del XVIII) sapiguem tan poc – parlo per mi, clar! – d’ells. I si hi afegissim alguna dona filòsof ? Alguna proposta s’ha fet…

Us deixo aquí, amb les imatges de les tres coses comentades. No deixeu d’escriure’m, que sempre contesto, com sabeu.

Aprendre d’Escòcia i del escocesos

Publicat el per
Respon

Escòcia 2010Com ja potser sabeu pel Facebook, he passat tres setmanes entre juliol i agost a Glasgow, amb una beca de la Generalitat, estudiant anglès a la Glasgow School of English. Vam estar vivint al Victoria Hall, una residència universitària ben a prop de la Glasgow Caledonian University. Podeu veure un munt de fotos en aquest àlbum de Picasa o també a dins del Facebook.

Les que veieu aquí són:  – respectivament – camí del llac Ness, davant el castell d’Edimburg i a la vall de Glencoe.

És molt difícil explicar de forma breu el munt de coses viscudes a Escòcia durant aquest dies, però sí que m’agradaria fer cinc cèntims d’alguns detalls que m’han sorprès i cridat l’atenció. En podeu trobar una breu síntesi en l’article que vaig publicar el dissabte, 7, el mateix dia que tornàvem, a El Punt (també en PDF). Per cert, mentre era allà també es va publicar el polèmic article “Funcionàries i funcionaris: per què?” (en PDF), text que… tindrà continuació, oi tant que sí!!!

Vaig tenir molta sort amb les nois i nois, el meus col·legues “profes”, als quals els va tocar el mateix curs. Com podeu veure a les fotos són gent eixerida i simpàtica (més que jo, “probably”), amb els qui vam anar d’excursió, prendre cervesetes, fer plans culturals, superar les dificultats,… i aprendre anglès. Com deien a Barcelona el 1992, “amigos para siempre”.

Escòcia 2010 - més fotos

Apart dels que ja tots sabeu: no hi fa calor, hi ha un monstre noia (Nessy) al llac Ness, en Mel Gibson fa de Wallace a “Braveheart”, el Festival d’Edimburg és genial, els homes porten “kilt” o també que és el país del món amb la més alta densitat d’inventors…, he de dir que em va impressionar l’estimació que tenen els escocesos per la seva història. Volen la independència, perquè “la senten” (tan de bo l’aprenguéssim nosaltres). Però no són violents ni amargats. A casa d’uns bons amics, no lluny de Pollock Park, vaig veure uns episodis d’un documental història de la BBC que us recomano (presentat pel Neil Oliver, però que només es pot veure o descarregar si ets dins d’UK).

En aquests dies escocesos hem fet excursions ben boniques: a les Hihghlands, on hi ha castells a dojos (com el d’Urquhart); als parcs nacionals: el “Loch Lomond and The Trossachs” i el “Cairngorms National Park”; al castell d’Stirling i a la ciutat emblemàtica d’Edimburg; a la zona de Glencoe i també fins a Oban; o, més a prop, a Luss o Invereray. Alguns van gaudfir de la illa d’Arran (jo no hi vagi poder ser). Han quedat coses pendents… I, de dins de la ciutat, cal assenyalar una mena de “top five” (perquè si no, no acabaríem mai): Kelvingove Art Gallery and Museum, Cathedral i voltants, la Burrell Collection; tot allò relacionat amb Mackintosh (que és com el gaudí d’allà)… i la biblioteca Mitchell, i tants d’altres llocs. Està molt bé el web http://www.visitscotland.com/

També vam poder gaudir dels pubs (recomano “The Horseshoe”, l’”Sloan”, el !”The Accounting House”, el “Drums & Monkey”, l’”Scotia”… bé, i altres deu o dotze); de bones pel·lícules al GFT (Glasgow Film Theatre), on vaig veure una pel·lícula excel·lent, “The concert” (en rus i francès!); danses locals i balls d’arreu… En fi: una mica de tot, en bon rotllo. A l’article de El Punt assenyalo algunes limitacions.

Això del “kilt” també és ben interessant. Com que ja és massa llarg i desornat tot això, acabo amb la Mare de Déu del Barça: resulta que fa tres anys, el Barça va dur una imatge de Montserrat allà, amb motiu d’un partit – que, per cert, vam guanyar –  contra el “Celtic”. Ara és a l’església de St Aloysius, ben cèntrica,:i la vaig descobrir pel munt de persones que van a resar a la capella on es troba. En tinc fotos. Si és que… estem arreu!!!

He portat un munt de coses (sense extralimitar-me dels maleïts 15 kg de Ryanair) per la família i els amics: coses de tartan (no es menja, és la roba aquesta escocesa), coses del “Celtic”, coses tipus “whisky, coses “kitsch” i alguns “pongos”, i un munt de fotos, idees, papers, records, etc. Quan ens veiem, en parlem, i si pot ser davant una “pint lager o ale”, molt millor!!!

Recordo: article a El Punt.

Un curs de formació al centre d’Europa: genial!

Publicat el per
Respon

Maastricht

Com és conegut, no tot està fatal ni l’educació va necessàriament cap a pitjor. I això encara que, de fet, ho sembli, en els temps que vivim.

Un dels aspectes on els responsables d’aquesta àrea s’esforcen més és el de la formació del professorat. En concret, des del Programa d’Aprenentatge Permanent (PAP) de la Unió Europea s’organitzen accions internacionals de formació al llarg de la vida per a l’alumnat, el professorat i els centres educatius europeus. Catalunya hi participa amb autonomia educativa, en coordinació amb les altres Comunitats Autònomes de l’Estat i l’Organisme Autònom de Programes Educatius Europeus. La informació és a Educació i a la OAPEE.
He tingut l’oportunitat de feu un curs entre el 16 i el 22 de maig, a Maastricht. El curs duia com a títol “Crossing Borders” i s’inscrivia dins l’àrea de Ciutadania i Ètica. La interculturalitat és un tema ben interessant.
En breu: érem persones de 8 països d’Europa diferents, des de Turquia a Portugal i des de Finlàndia a València. Hem estat a Aachen, Amsterdam, i a altres llocs. Hem visitat escoles amb sistemes educatius diferents (per exemple, la holandesa Porta Mosana de Secundària i la alemana Dietrich-Bonhoeffer, de Primària), hem intercanviat bones pràctiques, hem fet un workshop a la Fundació Anna Frank, a Amsterdam, i hem treballat de debò a la Universitat Oberta de Heerlen, a la Talenacademie d’allà.
Moltes bones idees i ganes de millorar en la feina, nous amics i més possibilitats d’activitats internacionals. Vaig presentar algunes coses del meu Institut (que podeu trobar ampliades a la web, o em podeu demanar). Jo els dono públicament les gràcies a tots i a totes.
Punxant la foto podeu anar a una petita selecció de fotos en un àlbum i – si voleu – em podeu preguntar també qualsevol cosa que us calgui. Aquí no us volia “torrar” amb dades.

Dia d’Europa 2010: lluitem contra la pobresa i l’exclusió, també des de l’Institut

Publicat el per
Respon

imagen-0661Avui, 9 de maig de 2010, l’Europa dels nostres temps compleix 60 anys. No són pas pocs. Felicitem-nos!
Des del 1950 s’ha fet molta feina: s’ha promogut la integració de pobles ben diferents, s’ha allunyat el fantasma de les guerres, s’ha col·laborat al progrés de tot el món. També hi ha algunes ombres. I la crisi passa factura, com veiem aquests dies.
Un dels símbols de la Unió europea és el seu “motto”: “Unity in diversity”. Això dóna moltes esperances per als pobles i les persones. Perquè sabem som iguals en dignitat, oi tant!, però també som ben diversos.
Ara, amb la globalització i els fenòmens migratoris massius, amb les noves telecomunicacions, i amb una economia mundial, ho notem més que no pas – potser – els nostres avis, aquells en temps del quals va començar l’aventura de la nova Europa.
Se’ns diu que hi ha poca consciència de la identitat europea. Potser és cert. A vegades no la coneixem prou. Per aquest motiu, celebrar un altre del símbols d’Europa, el de la festa del 9 de maig, és una oportunitat que cal aprofitar.
Enguany, el 2010, és l’Any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una qüestió ben rellevant, que a tots ens afecta. En aquests dies previs hem aprofundit en aspectes d’aquesta “Europa social”. En diferents assignatures del nostre currículum – des de les Socials al Projecte de recerca, o en Música, Educació eticocívica, Llengües estrangeres, Educació Visual,… – s’han treballat unes mateixes temàtiques. La preparació ha estat intensa.

De fet, com es veu en el programa, el dimarts vam tenir una interessant sessió de treball (amb el Sr. Joaquim Millan), i els dies següents: elaboració de l’Eurobaròmetre de la pobresa a Roses, muntat l’exposició d'”arte povera”, assajar l’Eurorap, els resultats dels concursos, l’estudi i el treball al Campus virtual, activitats en Llengües estrangeres i en Socials … Tenim uns alumnes maquíssims!

El nostre desig és un: cal ser rics – rics per dintre, plens de justícia i solidaritat – si volem que no n’hi hagi de pobresa. I, a Europa, tots plegats, ho podem fer. Ho podeu aconseguir!

Al nostre Institut hem fet un munt de coses. Veieu -ho a la pàgina web…. I per molts d’anys!!!

El divendres 7 de maig ha culminat la feina fent uan gran festa – celebrativa i acadèmica – a la Ciutadella, amb convidats de luxe (com el Sr. Manel Camós, director de la Representació de la UE a Catalunya, i les autoritats locals) i activitats genials!  Havia començat ben aviat, a les 8 del matí, amb un Cinefòrum i, fins a les dues tocades, un no parar. Moltes gràcies a tots, professorat i alumnat!

Aquí teniu dos reportatges d’Empordà TV: un de previ i el del dia 7. I el famós audiovisual realitzat íntegrament per alumnes de Secundària. Finalment, us poso l’enllaç a l’article d’opinió publicat ahir a El Punt (aquí en PDF), per a felicitar-nos tots els europeus(i tot el món).

Més vídeos: l’Euro-rap; una explicació de tot plegat en anglès, i entrevistes a Girona TV i – una altra – a Canal Nord. I un reportatge a Canal Nord.

Dues notícies de primavera: defensem la Filosofia i coneguem Europa

Publicat el per
Respon

Cada any, quan arriba abril-maig, mirem de viure amb sentida intensitat dos esdeveniments, que ja són “quasi-tradició”: la Concentració en defensa de l’ensenyament de la Filosofia a Secundària i la celebració del Dia d’Europa (9 de maig de cada any).

Enguany, ja hem tingut la trobada per la Filosofia. El 10 d’abril a Igualda. Un dia meravellós. Hi ha un bloc específic, que us recomano (amb vídeos, textos, idees…). La Taula rodona i la Concentració d’enguany han estat un èxit: profitosos i propositius. A més, ens ho hem passat d’allò més bé.

S’enviarà el Manifest d’Igualada (aquí, en video) i les signatures a la Conselleria i esperem ser rebuts aviat. Gràcies a tots, els que vau venir de Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, i d’arreu, i els que ens doneu suport encara que no hi vau poder ser. Ah! I el 2011, a Mataró!

I ara ens posem a treballar de valent pel Dia d’Europa 2010, a Roses. Recordeu l’any passat? Hi haurà de tot: conferències, tallers, cinefòrum… i grans sorpreses. Comptarem amb la presència de rellevants autoritats i, sobretot, mirarem de conèixer millor Europa des de diferents assignatures: Socials, Visual, Música, Eticocívica i Projecte de recerca, com a mínim. També des d’anglès hi haurà intervencions. Ho celebrarem el dia 7 de maig a la Ciutadella, principalment amb els alumnes de 4t d’ESO i els de 1r de Batxillerat. Però,… i tu?, perquè no participes al menys en el “concurs fotogràfic obert“?, o si tens idees per a l’audiovisual…

Voldríem ser millors, més “guapos”, més forts…des de caseta?

Publicat el per
Respon

su02

Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Los sustitutosUn tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.