Arxiu de l'autor: Xavier Serra

Quant a Xavier Serra

Docents de Filosofia a Secundària. Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Què va passar? Per què va passar? Pasqua 2010.

Publicat el per
Respon

bramantinoForça gent es felicita les Pasqües de Nadal, encara que potser no siguin gaire creients. En alguns països fins i tot es felicita la Pasqua de Resurrecció. És una tradició cristiana, que té una arrel històrica, de fa uns… 2000 anys, més o menys.

Què va passar està explicat aquí, per exemple. Ara vull felicitar-vos les Pasqües a tots els meus amics i coneguts. Sé que a alguns els pot sorprendre, però en un món on som lliures de pensar el que ens sembli i on les coses valuoses poden ser apreciades fins i tot quan no es comparteixin completament, aquesta n’és una llicència que em prenc.

Proposo aquesta imatge del Bramantino, que he fet servir per escriure aquests dies a la gent amb qui mantinc contacte virtual o real.

Aquí el teniu: un Crist ressuscitat. Potser recordeu el realisme amb el qual Gibson va representar la captura, procés i mort de Jesús a “The Pasion“. Aquell home tan especial va ressucitar, afirmen…  Fins i tot el cap dels soldats, un centurió, havia dit: “Aquest home era vertaderament el Fill de Déu” (Marc 15, 39). I aquí ens el pinta aquest italià del Renaixement. Té quelcom d’especial.

És una imatge impactant, que fa pensar… a tothom. Aquest “vir dolorum”es conserva a la Col·lecció Thysen a Madrid.

Coneixíeu Bramantino? Es deia Bartolomeo Suardi i va viure entre el XIV i el XV. Referències ràpides: Thyssen i Wikipèdia.

Bramantino era pintor i arquitecte, llombard. En les seves obres destaquen els elements arquitectònics. Potser n’hi ha poca evidència en aquest “Crist Ressuscitat”. En qualsevol cas, la cara, el cos i la capa presenten un dibuix acurat, manifesten qualitat arquitectònica, .
Sembla que Bramantino volia capturar la imatge d’un home perfecte – perfecte en la forma, en l’intel·lecte, i en la compassió.
Se’ns proposa com un home que ha passat per la mort i ara ja és independent, ja no forma part del món habitem els vius. El mantell que l’envolta té una brillantor gairebé metàl·lica i reflexa la pal·lidesa de la pell. La cara pròpiament dita té un color diferent, com si manifestés més vida que la que hi ha al cos.

Els ulls veuen més enllà de l’espectador: deixen un missatge. Són uns ulls que han vist coses que a la vida terrena no es veuen. Què diuen? Potser això?

Bones Pasqües!!!

Algú creu encara en l’amor, un amor “ideal i net”?

Publicat el per
Respon

500-1Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.

Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
500Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?

Trailers aquí

Els ideals i la política: ens calen herois com Wilberforce?

Publicat el per
Respon

amazing-grace103Recordo amb simpatia una pel·lícula que vaig veure fa ja uns anys: Danton (1983), dirigida per Andrzej Wajda. La podeu trobar amb facilitat – i gratuita – a a la xarxa de Biblioteques  (a Girona, o arreu del país), i us la porten a la vostra Biblioteca més próxima. Sovint, el cinema ens ha portat a casa les accions – més o menys “vistes segons la subjectivitat dels guionistes i/o directors” – dels grans personatges de la història. Quan parlem de polítics, he de recordar, entre molts i molts més, Nixon, Thomas More, Mandela o Michael Collins o… tants d’altres.

Fan pensar, donen ideals als més joves i – sempre! – ens poden ajudar en la nostra educació cívica, personal i la dels que ens envolten. Quina diferència amb les “sit-com” o altres sèries de TV de simple oci, oci, oci…, que també m’agraden, eh?, no us penseu!

A Danton, l’excel·lent Depardieu dóna imatge a aquest personatge misteriós, que viu en primera persona – enmig de la Revolució francesa – el règim del terror, que va seguir la declaració dels drets de l’home. Se n’adona de la paradoxa d’aquell esdeveniment cabdal – la revolució més famosa – que en teoria predica ‘liberté, egalité, fraternité ” però que fabrica a dojo injustícies i caps tallats. Alguns van interpretar que el director polonès oferia una paràbola del xoc de  Solidaritat amb el comunisme., però qui sap. És, sens dubte, un excel·lent document per a treballar-lo.

amazing-grace-dvd-cover-fox-home-videoRecentment he vist Amazing Grace (2006, la versió original), de la qual teniu bones referències a la xarxa. Una biografia – al més pur estil anglès – del polític abolicionista William Wilberforce (1759-1833). Sent membre del Parlament Britànic, va liderar una campanya en contra de l’esclavitud: va proposar un projecte de llei a la Cambra dels Comuns el 1791, però no se’n va sortir fins el 1807, any en que va ser aprovat. Una vida sencera de lluita per un ideal, un ideal noble. La pel·lícula narra tota la seva vida política, i personal!, i pot ser una orientació per als polítics oportunistes que – avui dia – semblen envoltar-nos.

En breu (molt més a la xarxa) : era fill d’un ric comerciant i va estudiar a la Universitat de Cambridge, on conegué el futur primer ministre, William Pitt (molt joves ambdós, en política, i molt bons amics). El 1780 Wilberforce es va convertir en MP (membre del parlament) per Hull, representant més tard a Yorkshire. Va canviar el seu estil de vida dissolut quan es va convertir al cristianisme evangèlic: es va interessar per les reformes socials, en particular la millora de les condicions de les fàbriques a Gran Bretanya. També l’educació, la salut, etc. Durant 18 anys va presentar periòdicament mocions anti-esclavitud al parlament. Va ser una feinada, gens fàcil (la guerra amb França pel mig), però -amb els seus amics – van aconseguir despertar la consciència pública sobre aquesta causa, amb fullets, llibres, manifestacions i peticions. També nosaltres podem.

De fet, encara que el 1807 el tràfic d’esclaus va ser abolit, els que ja ho eren no van ser alliberats fins el 1833, quan es va aprovar una acta per a tot l’Imperi Britànic. Wilberforce va morir poc després que s’arpovés aquesta última acta. Va ser enterrat a prop del seu amic Pitt, a l’Abadia de Westminster.

Si volem donar una bona Educació eticocívica al nostre país també hem de considerar quins exemples de vida reben els nostres i les nostres alumnes. Per cert, sobre el títol de la pel·lícula… aquí.

Els joves estimen la Filosofia. I la necessiten: ells… i tots!

Publicat el per
Respon

girl_basketball-b

Fa poc he rellegit l’inici del llibre d’en Roger-Pol Droit “La filosofía explicada a mi hija“. És genial. Aquí els ofereixo un enllaç a les tres primeres pàgines, amb un titolet ben clar “Per què aquest llibre?”. Entre d’altres coses escriu…

“«Filosofía» es un término que suele asustar.
Nos imaginamos cuestiones muy complicadas, un vocabulario enigmático, libros de los que ni siquiera entendemos su título. Un universo aparte reservado a algunos especialistas: ¿tal vez gente de otro planeta? En definitiva, se trataría de una actividad que no podría desarrollar cualquiera. Y nos equivocamos al creer esto.
Pues todos -en particular los niños y los adolescentes- nos preguntamos sobre el sentido de la vida y sobre la muerte, sobre la justicia, la libertad y otras cuestiones esenciales. Por otra parte, todo el mundo es capaz de reflexionar, razonar y organizar sus ideas. Y esto es lo único que se requiere para comenzar a filosofar: preguntas y capacidad de reflexionar”.

Fa ja uns anys, vaig llegir – trobat per casualitat – en català! – a “La Casa del Libro” de Madrid, un altre llibre encisador de qui – ara – és un bon amic, en Tobies Grimaltós: “El joc de pensar. Converses amb Marta” (que també en aquest cas, és la filla del professor de Filosofia que escriu el llibre!!). Genial, també! El recomano als joves – i als pares dels joves – interessats en que el pensamnet dels seus fills no sigui pla, pla… sinó més profund i ric.

girls_computer-bI aprofito l’avinentesa per fer dos clams: un – que ja us imaginàveu! – és en favor de la dotació horària digne d’hores de Filosofia a la Secundària (almenys tantes com les altres matèries, no la meitat o una tercera part!!!); l’altre clam, per obrir els ulls cap al món, cap a fora.

Mireu, amb això darrer vull dir que – arreu – hi ha “Filosofia per a gent jove”. En uns dies de malaltia – lleugera, molesta i indesitjada – que estic passant, he rellegit els llibres de David White (Philosophy for Kids) i de Sharon Kaye (Philosophy for Teens), aparts d’altres (com els excel·lents articles a la revista Guix de març 2009, al voltant del projecte Filosofia 3/18).

Fins ben aviat, ja sigui al Campus virtual del meu Institut o en algun fòrum sobre Filosofia. No deixeu de cercar llocs i llegir-los, sigueu grans o jovenets.

Bon 2010 !!

Publicat el per
Respon

yes_we_canConfio que l’any 2010 surtin endavant els bons projectes que cadascú de nosaltres té. Us prego que feu – i que fem! – tot el possible, ja des d’ara.

Com a regal de benvinguda, se m’ha acudit oferir-vos l’enllaç a 4 “Contras” de La Vanguardia que, en la meva opinió, tenen missatges positus, afirmatius, útils. N’hi ha més (imagino que uns 365 més o menys), però no ho podem pas llegir tot.

Estan en PDF, fàcil de llegir, imprimir, etc., i s’hi pot arribar (és al Campus virtual, però s’hi arriba, i gratis: no us desanimeu a la primera, val?). I si n’hi amb aquests ànims les aconseguiu, escriviu-me.

He escollit:

  • la Harvey, que “volia arreglar el món i no sabia com”, i ara ja ho sap;
  • la Calderón, que ha estudir com enfocar l’anticorrupció en la vida pública;
  • la Hartigan, que ens explica com cal crear bons projectes; i, finalment, un home:
  • en Sharma, que ens recorda per què estem al món: el secret de la felicitat és fer feliços als altres. Atribueix al seu pare, al pare d’ell, una frase que em sona a “xocolatina Bacci“: “Hijo, cuando naciste, tú llorabas mientras el mundo se alegraba. Vive la vida de tal forma que cuando mueras el mundo llore mientras tú te alegras”.

Ens veiem després de Cap d’Any!

Bon Nadal del 2009! I que sigui rellevant…

Publicat el per
1

nadal-2009-bEl desig d’unes alegres i serenes festes del Nadal per a cadascú i cada família.

I que el 2010 sigui un any on es compleixin els bons desitjos que tots tenim al cor.

Enguany he pres aquesta imatge, senzilla –aquest any no hi ha res d’art “d’altíssim nivell artístic”–, però que m’ha impressionat. És el Naixement de Jesús, el Fill de Déu, en un llogarret de la vall del Rift (frontera Kènia / Uganda). A l’ombra d’un tamarinde, se’ns anuncia – amb altres personatges coneguts – que un Nen  és la nostra Pau. Uaaallaaaaa!!!!
Sant Josep és de la tribu karimoion i la Mare de Déu és una pokot: es tracta de dos pobles tradicionalment enemics i enfrontats. Ens n’adonem què vol dir??

Per als creients cristians, el Nadal és un esdeveniment clau, únic, misteriós, sublim! Per a tots, el record que – en aquest món – estem per quelcom més que per a enfrontar-nos o dominar d’altres [ Més informació: karimoion, pokot, tamarinde, font de la il·lustració ]. Bones festes!!

NB.- Per cert, del 2009, podem recordar aquí: possible Comenius; Darwin?; Salvem la Filo?; Dia d’Europa; Cracòvia!!; “Àgora”; la recent Jornada de Filo per a 2n de Batxillerat; i llibres, pel·lícules, tertúlies, etc. Gràcies a totes i a tots!!

“Si la filosofia no s’ocupés de la llibertat humana, no valdria la pena”

Publicat el per
1

091211-gEstudiants preuniversitaris de tres Instituts de l’Alt Empordà es reuneixen en una Jornada de Filosofia al Teatre Municipal de Roses

L’11 de desembre s’ha celebrat al Teatre Municipal de Roses (TMR) la I Jornada de Filosofia, dirigida a alumnes de 2n de Batxillerat, amb el tema “Filosofia i llibertat”. Més de 80 estudiants dels Instituts de Castelló d’Empúries, i dels dos Instituts de Roses, l’IES Cap Norfeu i l’IES Illa de Rodes hi han participat. L’activitat l’hem organitzada amb els professors de filosofia Albert Piñero i Daniel Gili, i ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Roses. La cloenda de l’acte ha estat a càrrec de Magda Casamitjana, l’alcaldessa.
El Prof. Joan Manuel del Pozo, de la Universitat de Girona, va impartir la conferència central. La projecció de “Luter” (2003), del britànic Eric Till, ha permès centrar algunes temàtiques: la llibertat de consciència, la gestió del poder polític, els nous paràmetres antropològics de la modernitat, etc.
Aquesta Jornada s’emmarca en les celebracions del Dia Mundial de la Filosofia (UNESCO).

091211-bAlguns dels alumnes, com la Carolina Mayoral, la Marina Gratacós o la Mari Carmen Hagen, de l’IES Cap Norfeu, o en David Martín i en Wijam Ruiz, de l’IES Castelló d’Empúries, han exposat interessants comunicacions. La conferència del ponent ha assolit un nivell acadèmic notable, sense allunyar-se dels interessos de l’alumnat i de l’actualitat de la reflexió políticosocial: han estat esmentats Anaximandre, els sofistes i Sòcrates, Plató, i autors moderns com Hume, John Stuart Mill, Berlin, Mounier o Fromm. Entre les principals referències cal destacar una contraposició que ja prové del clàssics entre les nocions de necessitat i de llibertat. “Si la filosofia no s’ocupés de la llibertat humana, no valdria la pena”, ha afirmat el conferenciant.
S’ha fet una valoració de l’aportació de John Stuart Mill, un dels autors que entren a l’actual examen de Selectivitat, el qual amplia la noció de llibertat de l’empirisme clàssic. La llibertat – segons Mill – seria “perseguir el nostre propi bé, a la nostra manera”.
Després de valorar la importància de la “diferència”, en relació al projectes vitals i personals de cadascú, ha assenyalat la peculiaritat del pensament humà, que no és un simple “càlcul mecànic”, com el que faria una màquina. La nostra llibertat prové, en bona part, del fet de “creure que podem ser lliures”, és a dir, del sentit que tenim del bé i del mal. Poc abans d’aviar-se cap a la conclusió, i havent citat a Steiner entre d’altres, ha assenyalat la importància que té el diàleg per al “pensament creuat”: existeix una estreta relació entre el grau de llibertat i el de coneixement. Al final, s’ha llençat una inquietant pregunta: “se’ls educa per a la llibertat?”.
Els alumnes havien rebut prèviament uns dossiers impresos sobre la pel·lícula i sobre la temàtica de la Jornada (que podeu veure des d’aquí).

091211-eS’ha projectat també un audiovisual que recollia més d’un centenar de fotografies, amb reflexions o preguntes de caràcter filosòfic, guardonades a la recent Mostra “Fotofilosofia 2009”. Aquest concurs, d’àmbit català, ha comptat amb la participació de una cinquantena d’Instituts d’arreu de país.

Entre els objectius pedagògics de la Trobada cal assenyalar l’intercanvi d’idees i el debat entre estudiants, el contacte amb temàtiques de nivell universitari fora de les aules habituals, l’estudi crític d’esdeveniments ideològics i històrics i l’afavoriment de l’expressió oral en àmbits públics. Podem millorar coses…, moltes ja ens les hem dit, però hem començat!!!

Hi ha albums fotogràfics aquí, i aquí també.

Si teniu suggeriments o valoracions per fer-ho millor, escriviu-me’ls, please. Referències a la premsa i mitjans: Diari de Girona (8/12/09), SE-Alt Empordà, 9Diari, Hora Nova, RosesDigital, Ajuntament de Roses, L’Empordà(7/12/09), Diari de Girona (15/12/09), L’Empordà (15/12/09), etc.

Final de trimestre: Filosofia, ara!

Publicat el per
Respon

Estem a punt d’acabar el primer trimestre del curs acadèmic 2009-2010: ja hi ha notes, s’han fet exàmens,… i totes les noies i tots els nois de Secundària de Catalunya coneixen una mica millor com son els seus docents, de què van les matèries que els semblaven noves… I també pensen: aprovaré?, “m’aprovaran?”, he d’estudiar més…?
d-11bA l’IES Illa de Rodes també n’hem fet de coses. Voleu veure els exàmens trimestrals de diferents assignatures de l’àrea de Filosofia?: mireu, mireu!:

Tot això, i molt més, també ho podeu trobar al Campus virtual (d’accés obert, en general), que és aquí.

d-11cA més a més, si no sorgeixen contratemps, el proper divendres, dia 11 de desembre, celebrarem tot el matí – i finalment! – la Jornada Mundial de la Filosofia a Roses. Només serà possible per la col·laboració entre tres Instituts de Secundària de l’Alt Empordà i el recolzament de l’Ajuntament: aquí teniu un enllaç, on s’explica que el TMR acollirà aquesta Jornada acadèmica, que comptarà amb la participació del professor de la Universitat de Girona Joan Manuel del Pozo, que dirigirà un seminari sobre “Filosofia i llibertat”, i de l’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana. Els joves participants hauran treballat la temàtica els dies previs. També es recordarà la recent Mostra Fotofilosofia 2009, que es va fer el 18/11 a la Facultat de Filosofia de la UB, a Barcelona. Referència al Diari de Girona.

I després de festes, tornem-hi! De fet, ja abans perquè – encara que els exàmens estiguin fets – a Filosofia, com en totes les matèries – sempre treballem. Sempre agraeixo els suggeriments que em feu arribar. Ja us ho recordaré més endavant, però…, de moment…, el meu desig d’un bon final de trimestre, abans de festes.

Jornada Mundial de la Filosofia, 2009. I tu…, què fas?

Publicat el per
Respon

hypatia3_smPotser sabeu que la UNESCO ha decidit que el 19 de novembre de cada any se celebri la jornada Mundial de la Filosofia (JMF). Les activitats del 2009 són aquí, i la web de la UNESCO sobre Filosofia és aquí. Hi ha documents interessants, i hi estic en contacte.

D’altra banda, la Filosofia no està massa de moda en el sistema educatiu català, tot i els esforços comercials de l’Amenàbar amb la pel·lícula sobre Hipàtia. A veure si seguim fent la justa pressió: per al bé de Catalunya també. Sobre “Àgora”, en vaig fer un comentari en un altre article del bloc.

Aquí teniu una il·lustració (del s. XIX, idealitzada, obra de Charles William Mitchell) d’aquesta admirabale matemàtica, filòsofa i astrònoma, que era una dona lliure, però probablement no la màrtir de la condició femenina que ens presenta Amenábar. Ella tenia un gran respecte pels seus deixebles cristians (per exemple, es coneix la correspondència amb Sinesi de Cirene), i… de brètols, n’hi ha arreu. La història no la podem escriure amb caricatures parcials. Sí que és cert que la seva mort, a principis del s. V, a Alexandria, va ser terrible, en mans d’uns fanàtics que, igual que cristians, podien ser de qualsevol altra “marca” (al s. XX hem viscut genocidis i crims de tots colors). Si voleu més informació sobre Hipàtia, n’he recollit un munt.: demaneu. D’entrada, recomano la lectura d’aquest article polèmic.

wonder_eye_philosophyUn text del contemporani Sòcrates Escolàstic diu (en anglès, que és la traducció que he trobat més a mà): “There was a woman at Alexandria named Hypatia, daughter of the philosopher Theon, who made such attainments in literature and science, as to far surpass all the philosophers of her own time. Having succeeded to the school of Plato and Plotinus, she explained the principles of philosophy to her auditors, many of whom came from a distance to receive her instructions. On account of the self-possession and ease of manner, which she had acquired in consequence of the cultivation of her mind, she not unfrequently appeared in public in presence of the magistrates. Neither did she feel abashed in going to an assembly of men. For all men on account of her extraordinary dignity and virtue admired her the more“.

Una dona virtuosa, admirable, respectuosa, amb capacitat de comprendre i – possiblement – perdonar. Pagana però no anti-cristiana. En fi, una filòsofa. A veure si recuperem el valor de la reflexió filosòfica en aquests temps convulsos en què vivim. Que tinguem bones celebracions al voltant de la JMF 2009.

La meva senyera: una mica de nacionalisme, amb calma!

Publicat el per
2

catalan-flag-524811-ga1Això m’ho van publicar al Diari de Girona del 16 de setembre passat. Ara me n’he adonat, i penso que pot fer pensar, i… opinar. Oi? El títol fou: “La meva senyera no és “light“.

“Al voltant de la Diada, a alguns edificis de la meva Girona s´hi han vist algunes senyeres. Tampoc tantes. És bo, fa país. Però eren poques. Encara que els diaris en vagin plens, això de l´estimació per la nostra nació no sé si funciona prou bé. Caldrà que ens hi esforcem més. El que m´ha tret de polleguera ha estat el comentari d´un conegut que, tot i parlant-ne, m´ha dit que ara cal l´estelada, que l´altra és massa «light». Massa «light»? Que es pensa que és com la Coca-cola o el tabac, això? La senyera és “la senyera” i si hi afegim coses (ara un toc cubà que agradava en ­Vicenç Albert Ballester, després un pin verd per l´ecologisme, més endavant alguna cosa vermella perquè «el socialisme» mola?) el que fem és deixar el camp obert als del «divide et impera» o el «campi qui pugui».

Jo estic per allò autèntic, la nostra, la que uneix la gent i la terra. Perquè ni Cuba ara mateix és tan guai, ni la sostenibilitat és només patrimoni català, ni cal ser socialista per força (excepte si necessites recomanació per la feina). Menys mal que les autoritats encara hi toquen i que la senyera institucional és «classic», la de debò, la de les barres (article 8 de l´Estatut). Una bandera que s´origina amb els comtes de Barcelona i que des de Jaume I ja és el senyal de la nació.

I tan de bo ens dugui a un país més lliure, més gran i, tan de bo, independent (però no dividit). I aleshores, «al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat!»”.

Jo estic pel nacionalisme, per la independència, i pel seny. No vull que em manipulin unes sigles ni un piló de penques. I que consti que és la primera vegada, en el bloc, que em mullo en política. Allò de “Una política millor, és possible” va per una altra línia.