Tres mil sis-centes seixanta-sis. “Al capdavall, la mort, no consisteix únicament en morir-se. És morir i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat” (Joan Fuster).
La inestabilitat emocional que suposa la pèrdua d’un ésser estimat es contraresta amb l’acompanyament en el dol d’aquells que es resisteixen a deixar caure en l’oblit el seu llegat. Sovint, el sepeli s’acaba convertint en un acte de compromís amb els familiars, de respecte pel seu patiment, banalitzant la transcendència que el seguici té en mantenir viva la flama que vol apagar la mort. El dolor de la pèrdua mitigat per la memòria de qui el vetlla. Avui tot ha canviat. Amb l’ànima compungida penso en la crueltat d’aquells que caminen sols, massa ràpid, cap a la mort.
Ens ha tocat de prop. El passat diumenge ens va deixar l’avi Joan. Apassionat per l’esport, va dedicar gran part de la seva vida al foment del joc inventat pel canadenc James Naismith l’any 1891, i que trenta anys més tard va introduir a Catalunya el pare Eusebi Millan. Històric del bàsquet català, en Joan Pujol fou jugador, entrenador i directiu, forjant part de la crònica del bàsquet gironí. Fundador del Club Bàsquet Guèmol i president del CB Banyoles, durant la segona meitat del segle passat es va convertir en un referent de l’esport banyolí. En el record em quedarà per sempre la llum dels seus ulls quan, anant a passar un dia de platja a Llançà, recordava les gestes que havien de fer per arribar fins a la famosa pista de la Salanca, i els grans duels de “baloncesto” que s’hi havien viscut.
L’any 2003, aquesta vida dedicada a la pràctica i el foment de l’esport, va rebre el seu merescut reconeixement amb la distinció de la Medalla de l’Esport de les comarques gironines.
Els darrers anys, apartat de les pistes, dedicava llargues estones a cura dels seus nets, dels quals n’estava tan orgullós i als qui solia il·lustrar amb les seves “historietes”. Mot amb el qual els meus fills varen batejar les anècdotes, entre reals i imaginades, que l’avi els hi explicava. Va mantenir viva la passió per l’esport, amb llargues caminades per l’Estany, sempre a ritme alegre, i amb l’assistència als partits del Barça de futbol, amb els amics de la penya, i com no de bàsquet, sempre ben acompanyat per entusiastes de la pista. I era precisament en aquestes escapades a la capital quan, en la pau del trajecte, en Joan m’explicava les reminiscències dels seu passat esportiu, amb un deix d’orgull i enyorança que semblava talment que estigues parlant amb ell mateix, evitant caure en l’oblit. El record de la pista de Sant Pere, dels partits a la plaça, del camp que hi havia a la Fonda, dels èxits com entrenador amb l’equip femení de Girona, de la lluita per un pavelló que no va arribar, de l’elegància del seu tir, de les virtuts dels seu deixebles… Escoltava amb silenci.
Marxa tranquil Joan, mai caminaràs sol.
