Encara colpit per la fantàstica cursa de 800 m que ens ha regalat la banyolina Esther Guerrero, m’engresco a escriure de nou, aquest cop per donar una humil visió sobre el moviment olímpic. Arran de la meva recent incorporació a col·laborar al Centre d’Estudis Olímpics de la UdG, he percebut com molts companys de professió, i altres amants de l’activitat física, l’esport, i l’educació, tenen animadversió a tot allò que envolta a la paraula olimpisme. Cert és que tot l’entramat polític, econòmic, especulatiu, corrupte…que embruta els comitès olímpics i, per extensió, la celebració dels propis Jocs, no hi ajuda gaire, però també és cert que quan parlem d’olimpisme ens referim a la “doctrina que té per objectiu posar l’esport al servei del desenvolupament harmònic de l’ésser humà” (GLDC). Podríem accedir a fer un debat a dues bandes, amb arguments i refutacions, on ambdues parts tindríem la nostra part de raó. No és el meu propòsit.
A les 04:00h. de la matinada de l’onze d’agost de 1984, mentre passàvem les vacances a la localitat alt empordanesa de Llançà, el meu pare va gosar despertar-nos, al meu amic d’infància i a mi, per tal que gaudíssim de la final de bàsquet entre EEUU (amb un jove Michael Jordan) i Espanya. Molt em temo que, en aquell moment, el meu pare no era conscient que aquell atrevit acte (cal tenir en compte que tenia 8 anys) era l’espurna que feu encendre la meva passió per l’esport. L’esperit olímpic va fer acte de presència en un petit apartament de costa, amb el meu pare i el meu amic, i amb Epi, Solozábal, Pat Ewing, Alvin Robertson, Corbolán, Fernando Martín… D’aquell estiu també recordo, més enllà de les garotes, el fill del vent, Carl Lewis, l’elegància del corredor britànic Sebastian Coe, el bronze de Jose Manuel Abascal, i a un dels meus ídols d’infantesa, el marroquí Saïd Aouita. S’havia encès la meva flama olímpica…
Seül, Barcelona (amb un punt d’inflexió en la visió esportiva de la societat catalana), Atlanta, Sidney, Atenes, Pequín, i Londres; tots ells amb esportistes, actuacions, i successos, dignes de consideració. I arriba Río 2016…
La tarda del 17 d’agost de 2016, l’atleta banyolina Esther Guerrero ha encarnat l’esperit olímpic, corrent un 800 metres espectaculars, amb il·lusió, lluita, valentia, esperit competitiu, caràcter…i sobretot, un somriure. No estem parlant d’una gran final, ni d’una medalla d’or, ni d’un rècord del món, ni d’una bandera…estem parlant d’una campiona olímpica. L’Esther simbolitza a la perfecció el que jo considero que és l’olimpisme. Plasma sobre el tartà la seva personalitat: humil, honesta, treballadora, perseverant, alegre… i així ho transmet en el seu dia a dia als seus “deixebles” de l’escola d’atletisme. La màxima expressió de la pedagogia olímpica.
I jo em pregunto: haurà encès el foc olímpic d’algun dels meus fills?…
I ara, si voleu, parlem del moviment olímpic.
