Recreant amb l’autocad l’escala multiusos

bea-cad1

 

Realitzat per Beatriz Nieto i Dani Linares

L’autocad és un programa molt complex, però a la vegada molt i molt útil.

Amb aquest programa em aconseguit fer l’escala desitjada, amb diferents vistes, amb totes les peçes que la componen i amb les mides pertinent.

Encara que perque fos menys complex, vam tenir que modificar suaument, la nostra escala.

Al principi de la seva utilització ens va costar bastant agafar el ritme, pero finalment ens vam adonar que alló que feiem que fos tan complicat era molt sencill.

Procés de creació de l’escala amb l’Autocad

jemma-cad2

En Miquel i en Salvador ens van demanar que passéssim la nostra escala a l’Autocad, un programa informàtic que serveix per fer dibuix técnic.

Al Luis i a mi ens va costar molt, al principi, ja que era un programa que no l’havíem fet servir mai. Amb ajuda del professor, el Salvador i una mica de la nostra manya, al final ho vam fer.

Luis Morote i Jemma Khach

Descubrint l’AUTOCAD

elena-cad2

Per poder construir l’escala de casa nostra amb fusta, hem utilitzat un programa per representar-la anomenat AUTOCAD. Amb aquest programa hem aconseguit que les mesures de l’escala siguin exactes. Els resultats finals del plànol de l’escala les fem arribar a un industrial , que amb les dades que nosaltres els enviem, tallen en una taula de fusta les peces que hem dibuixat i per aquesta raó necessitem que les dades siguin precises.

L’AUTOCAD és un programa que ens ha semblat molt complex ja que te moltes eines i opcions. Ens va ser difícil treballar amb el programa al començament, però amb la pràctica de les classes dedicades varem aconseguir dominar les eines bàsiques del programa.

Elena Sánchez i Goretti Aparicio

Esforç previ

miriam-cad

Bé, doncs aquest és el resultat de dibuixar la meva escala amb l’AutoCAD. Aquest és un programa especialitzat en dibuix tècnic i és molt precís, manejable… quan el saps utilitzar.

Vaig trigar, com a mínim, només per fer això, unes cinc hores. Entre les coordenades, que si l’eina de simetria, la de gir i la de tall no feien el que jo volia; que si vaig esborrar l’escala de la Isabel per accident… (Ho sento Isa!). És veritat que he après, si fa o no fa, a manejar-lo, però m’ha costat suor i llàgrimes!

Després de tot, però, com a mínim ha quedat bé, i quan t’ha costat tant, el resultat et sembla encara millor.

Ara només queda enviar-la al taller perquè tallin les peces i puguem muntar l’escala definitiva!

Miriam Rivera

Precís i exacte

isabel-cad7

Per fer aquest plànol sobre la meva escala, el Miquel va dedicar dues classes per explicar el funcionament de Autocad. Aquest progama és per fer els plànols de forma exacte i precisa.

Per fer aquest plànols el Miquel i en Salvador van fer grups de dos persones, la meva parella de treball va ser la Miriam.

A l’hora de fer la meva escala amb aquest programa ens va resultat una mica complex i una

mica difícil d’utilitzar, les primeres classes que vam dedicar a fer l’escala ens va resultar molt difícil i molt estrany ja que no teníem prou coneixement per entendre aquest programa.

Durant el procés de la elaboració del plànol vam tenir algunes dificultat, una d’aquestes dificultats és la eliminació del plànol per equivocació, però gràcies això ens va servir per entre millor el programa ja que era la segona vegada que fèiem l’escala.

Finalment vam acabar el plànol que ens va costar tants esforços i alguns mals de cap.

.

Isabel Montoya


PROCÉS DE TREBALL, DE “L’ESCALA DEL MEU AVI”.

El projecte de l’escala està fet per Montse Garcia i Marc Lloret.

Ha sigut un treball fàcil però a la vegada llarg, ja que pensar l’idea, i alhora dibuixar-la i passar-la al ordinador amb un programa especialitzat en les tasques del disseny, com és l’Autocad, ha sigut el que més treball i temps ens a portat. Però amb paciència i molt de treball ens hem sortit. I tot això gràcies al treball en equip, hi ha la superació del cada día.

En aquests moments tenim els plànols del disseny de la nostre escala, més el disseny a l’ordinador, a més tot el material que necessitem en apunts i anotacions a les nostres llibretes o dietàris de plàstica.

Montse Garcia i Marc Lloret.

Avui divendres (5 de febrer, 11:30h)

Avui divendres (5 de febrer, 11,30h.) hem començat a introduir les primeres coordenades a l’AutoCAD.

Sembla que en principi les diferents escales es resistien a ser mesurades. Va costar una mica convèncer els estudiants de fer una feina tan anodina, rebuscar, mesurar, fotografiar i comentar una escala de mà, de casa seva, o de qualsevol lloc que els pogués semblar atractiva… A part, semblava que les escales es resistien a deixar-se analitzar, a fer-se interessants, a ser objecte de metàfora i d’estudi. Un cop superada aquesta primera resistència que el Miquel va saber vèncer magistralment ja hem entrat en un estadi de treball més operatiu. Ara cal posar la mirada en la tecnologia i les característiques del material que hem escollit per a treballar. Cal fer un esforç de reducció per a imaginar-les, amb la seva tipologia específica, “traduïdes” a les exigències de la tecnologia que les haurà de convertir en fusta.
A les dues sessions anteriors semblava que el treball havia entrat en una fase crítica, en un petit atzucac, sortien molts dubtes i costava d’entrar a dibuixar-les bé i mesurar-les correctament per entendre bé la seva morfologia, el seu disseny, l’estructura particular de cadascuna… Però ja hem entrat en una nova fase: la d’entrar cas a cas a revisar, comentar, dibuixar, estudiar els aspectes molt concrets que presentava cada tipologia i solucionar, decidir…

Esbós fet a l'aula
Esbós fet a l’aula

.
Em torno a repetir i ho repetim als estudiants: que no farem una reproducció mimètica de cada escala. Es tracta de fer un joc similar al que ja hem anat fent fins ara. Hem escollit un objecte molt concret, una escala de mà, i a partir d’aquí veurem les diferencies de tipologies i d’aparença d’aquest objecte, un objecte que tots tenim a casa i que de tan habitual se’ns fa invisible. Totes les escales són iguals però alhora diferents, i aquesta mateixa diversitat l’unificarem amb el material, amb la fusta i el gruix del laminat i amb la tecnologia que utilitzarem per a la producció. Es tracta de que, en certa manera, “interpretem” el ser de cada escala perquè el “pre-tall” industrial ens proporcioni un puzle de peces que desprès anirem desmembrant i muntant. Tot ha d’encaixar. D’aquí que sigui tan important la introducció correcta de les mesures al programa de l’ordinador. Aquest aspecte és el que mes anirà a càrrec del Miquel Romagosa.
Al llarg de les sessions (en el transcórrer de les hores de convivència amb l’equip d’estudiants i el seu professor, perseguint les deu mil hores mítiques) tinc la impressió que els estudiants han anat fent-se còmplices del procés. Amb les seves diferències, tots plegats formen un grup prou homogeni i engrescat perquè el treball vagi avançant. Crec que van veient d’una manera força clara com es va gestant el procés de l’obra.

No estic encara del tot segur si tot plegat funcionarà i com l’obra acabarà finalment, però aquesta mateixa incertesa ja forma part consubstancial del meu procés habitual de treball. Només que, en projectes d’aquesta mena, quan hi intervenen importants imputs externs, un ha de ser previsor de deixar oberta una part del desenllaç i alhora ser capaç d’assegurar-se un mínim comú denominador i tirar endavant amb el convenciment de que, pel camí, la connexió i la força que es genera sumarà i aportarà una part que hom no pot ni ha de preveure des d’un principi. En certa forma, encara que els nois i el professor de l’Institut actuen a la manera de col·laboradors, també hauran d’aportar una part d’autoria a l’obra. En el transcurs de les “deu mil hores” de convivència, l’obra es va definint lentament. Tot, dins el marge d’incertesa que m’he reservat des d’un principi.

Salvador Juanpere.
IES Infanta Isabel, Barcelona. Divendres 5 de febrer 2010

Comentaris del Salvador Juanpere sobre les escales

Finalment hem arribat a l’estadi en què els alumnes han escollit, fotografiat i comentat les diferents escales.

La Jemma diu que la seva escala té un significat de CANVI, suposem que quan l’escala apareix a la vida domèstica és per fer canvis de decoració: pintar, canviar els quadres de lloc. Quan l’escala apareix a escena hi ha canvis.

La Laura ha escollit una escala de la cuina de casa seva, li sembla poc comú, pensem, en relació a les altres, i efectivament té un disseny minimalista, racional, funcional, de modernitat…

La Miriam, tot i que potser mai no s’havia fixat en aquesta escala de casa seva, sembla tenir-li un cert “carinyu”. Diu que té alguns defectes i abonyegaments. Diu que aquesta escala ordinària ajudarà a realitzar un projecte, que en serà una part petita però important i a partir d’aquí fa una reflexió de com les petites coses de la vida són les que ens fan avançar més… Mica en mica, una mica més amunt… -Lluny, sempre anem més lluny…

La Beatriz ens dóna fins l’edat de la seva escala, com si fos un membre més de la família: tretze anys. Diu que és una escala com un altra però si no fos a casa seria com si faltés alguna cosa. Hi hauria llocs on no s’hi podria arribar… Imprescindible per abastar l’inabastable.

La Montserrat presenta l’escala del seu avi. És un escala per a feines especialitzades. No és a qualsevol casa. Suposem que, com la de la Miriam, també té senyals d’haver-se usat molt, està viscuda; en aquesta s’hi endevina la pràctica de l’ofici de pintor, podríem dir que és una escala amb història, la que va lligada a un ofici i la de la vida del seu avi. Només te un petit inconvenient –diu– ocupa massa lloc…

El Marc fa una declaració d’amor a una escala. El que és emotiu es que es tracta d’una escala de l’Institut. És cert que el disseny funcional, industrial, practicable de l’escala la fa atractiva, ell l’ha vista diferent i enmig de totes les escales de mà del seu món l’ha triada a ella. Un amor a primera vista. Aquest gest deu indicar que el Marc es troba molt bé dins les parets de l’Infanta Isabel, i que es troba a gust en aquest món d’aprenentatge, tant, que estima fins i tot les seves escales de mà.

La Isabel també sembla tenir un deix de tendresa cap a la seva escala, diu que està una mica atrotinada… És l’escala de casa seva i sembla demanar-li perdó per tants anys d’utilitat. No crida l’atenció, és petita i fàcil de guardar. Sembla que la guardi com un tresor, això si, com un tresor corrent, normal.

El Daniel és molt expeditiu. Només diu: fa vint anys que la té mon pare. A vegades la utilitzo per agafar coses d’allà on no arribo. De fet, utilitzar alguna cosa per arribar més enllà vol ser la idea base d’aquesta obra que estem fent entre tots. Així de senzill.

La Maria Goretti ha escrit un comentari que m’agrada molt, diu que l’escala que va escollir és blanca i hi identifica els records de la infància. És una reflexió tendra, fa pensar com la infància és un territori ja perdut, irremeiablement perdut i nostàlgic, no hi fa que tinguis tretze anys ni cinquanta-sis…

El Luís fa una conya amb el títol de la seva escala, també és blanca, però l’identifica amb els colors d’un equip de futbol, un equip que últimament no guanya res. La presenta com un objecte utilitari però identificat bàsicament a l’hivern. ¿Amb un període d’hibernació…?

El Fernando comenta de l’escala que té moltes taques de pintura i que és “coixa”. Suposem que hi deu faltar alguna de les peces de plàstic de les potes. Però tal com diu, s’utilitza molt, per tot, per tant ha envellit, també.

L’Elena és l’única que fa una analogia amb el tema de l’escultura que farem: el creixement per l’ensenyament. Diu que és nova, llampant, d’alumini, i ella la relaciona amb un professor, que permet compartir i abastar coneixements, informacions. Totes les matèries semblen pesades i inabastables, però a través de l’esforç es faran lleugers, com la seva escala.

Visita al Salvador

visita-lw

El dimecres, 9 de desembre, vam anar a visitar a en Salvador Juanpere a casa seva, a Mira-Sol.

Ens va convidar a passar al seu taller que era ple d’eines, anotacions i obres pròpies; ens va submergir en el seu ambient artísitic.

Primerament ens va mostrar els seus projectes més actuals, com per exemple un tros de marbre blanc i pur en què s’hi “passegen” una sèrie de cargols de bronze. Això només era una part d’una obra molt més complexa la distribució de la qual seguirà la seqüència de Fibonacci. Aquesta mateixa seqüència de nombres, la segueix la natura a l’hora de reproduir-se. Per fer aquests cargols l’artista agafava un de veritat i en feia un motlle amb silicona i desprès el portava al ferraire per que en fes un de broze.

Una altra de les seves creacions, que va explicar-nos, va ser un espai on va penjar panells de vidre a la paret amb paraules grabades; i al terra una sèrie de mots creats a partir de lletres de fang disperses pel terra.

També ens va parlar d’un llibre que l’havia inspirat: L’Artesà; en el qual s’explica que una persona, per aprendre un ofici, necessita 10.000 hores. Això ha servit de metàfora per al nostre projecte. Nosaltres no aprendrem un ofici, però intentem acostar-nos a l’art i entre tots podrem sumar les 10.000 hores. Vam decidir que l’escala seria l’objecte que milllor representa la idea de coneixement, il·lustració, pujada, creixement… La següent fase és reunir imatges d’una sèrie d’escales de mà i construir-ne rèpliques una cinquena part més petites.

Goretti i Míriam

Tot reflexionant, el Salvador …

Laura: Jo també m’he posat a reflexionar després de fer un repàs al text tant ben resumit que m’envieu. La meva intenció era posar-vos en situació d’ajudar-me a projectar i realitzar una obra, tal vegada ha estat una mica feixuc aquest inici, per vosaltres; devíeu tenir la sensació de buscar alguna cosa sense saber què… Però jo buscava una idea que conjugués les diverses circumstàncies que aquest encàrrec m’ha posat al davant: vosaltres, el vostre Institut, els vostres professors, un petit conte d’un escriptor que he llegit últimament i em va agradar molt, i una referència d’un sociòleg…

Fer-vos treballar a vosaltres perseguint una idea “al voltant del creixement personal, de la formació, de l’aprenentatge, de la recerca de la personalitat i del vostre moment de la vida…” també era una manera de donar seguretat a la meva idea, de posar-la a prova i de veure si aquesta podria ser compartida, podria funcionar… Una obra d’art també vol ser compartida, entesa, vol sortir d’una realitat més àmplia que no sigui únicament el món íntim del seu autor.

Tots els dibuixos vostres crec que representen molt bé aquesta recerca que heu fet d’una situació de la vostra vida actual, del vostre període de formació, de creixement. Crec que heu pogut experimentar com els objectes més propers a la nostra vida (i que quasi de tan propers i utilitaris no veiem…) poden ser “metàfora” i representació de la nostra voluntat expressiva, de les nostres idees i les nostres ambicions i utopies.

La veritat és que, uns més que altres, però tots els vostres dibuixos em semblen possibles per a representar-se i convertir-se en escultura. Però per la meva manera de fer i per la intenció que jo porto i la idea que me’n vaig fer per aquest treball he de dir que em decanto per tres: la planta de Goretti, el pòdium del LLuís i l’escala de la Isabel. Tots tres son capaços de representar molt bé aquesta idea de creixement, d’elevació, d’instrument o objecte que ens pot ajudar a pujar (físicament o mentalment). I els tres es poden resumir en la idea d’escala, d’un objecte físic que creix, que eleva, que metaforitza la idea de transcendir d’una realitat cap a una altra…

Un projecte que m’ha cridat molt l’atenció és la làmpada de la Miriam perquè jo també havia pensat que en aquesta obra hauria de tenir una part important la llum, la il•luminació. Les escales (o les plantes) ens ajuden a pujar metafòricament i la llum té el sentit de coneixement “d’il•lustració” –com deia ella– o de vida, així que entre la idea d’escala i (potser més endavant) la idea de llum, podria anar el projecte total.

Ara podreu parlar-ne amb el Miquel que és un professor excel•lent que posa molt d’entusiasme en el projecte i quan vingueu a casa meva el dimecres 9 quedarem entre tots com començar a treballar i concretar què fer. Ara quedaria la part del treball físic.

Aquest projecte el vull titular 10.000 hores que és un temps que es considera necessari per aprendre qualsevol ofici o habilitat. Segurament (ni entre tots…) hi haurem dedicat tantes hores (jo, per culpa de l’accident, tampoc) però sí que m’agrada fer servir aquest títol. A partir d’ara ha de venir la part més física del treball, començarem a concretar, a dibuixar i projectar per després construir… La part d’aprenentatge físic, de com construir aquests objectes (escales), amb quin material, de quina manera fer-ho entre tots, com enganxar-les, fer les maquetes, etc.

Ara comença la segona part del treball. Fins aviat!

SALVADOR JUANPERE

Tot reflexionant …

Avui hem parlat sobre els comentaris que ens ha enviat el Salvador:

La Isabel ha dibuixat una escala. Al Salvador li recorda textos d’obres. Li sembla una proposta interesant. Li recorda a l’artista David Nash.

El Fernando va dibuixar un metrònom. El Salvador opina que és original que li porta records marcats.

En Lluís, en canvi, ha preferit dibuixar un pòdium. Com no hi ha ningú al damunt, en Salvador pensa que els guanyadors s’han anat i que representa la fugacitat de l’èxit.

La Jemma ha dibuixat un cassette. Representa alguna les moltes hores d’aprenentatge.

En Daniel va dibuixar una finestra, cosa que en Salvador l’hi crida l’atenció, perquè l’hi recorda una obra de Cézanne.

La Goretti ha dibuixat una planta que al Salvador li recorda una deessa i mols artistes.

La Bea ha dibuixat un candau i el Salvador li representa a una persona tancada ja que el candau estava tancat i això li comporta una paradoxa.

La Montse va dibuixar una càmera. En Salvador opina que és interesant però li demana que faci algun altre dibuix.

La Elena ha dibuixat un micro però el Salvador pensa que no representa un objecte per amplifcar coneixements sinò per guardar-los.

La Miriam està preocupada perquè el Salvador l’hi a dit que l’hi ha agradat el seu dibuix però encara no l’hi a dit perquè. Ella va dibuixar una bombeta.

Després, els objectes dibuixats, els vam classificar en:

-Arquitectònics: l’escala, la piramide, i el pòdium.

-Mecànics: el candau, la càmera i el metrònom.

-Naturals: la planta.

-Elèctrics: el micro, la làmpara i la bombeta.

Aquests objectes ens donen idees com: créixer, pujar, obrir, desar, captar, passar, il·luminar i marcar.

Els objectes que més coincidien amb aquestes idees creiem que són la planta i les escales.

Laura Pérez

Comentari de Salvador Juanpere a “Una finestra, et pot obrir una nova etapa”: 22 novembre 2009

Danny: Et dono la raó en l’objecte que finalment has triat. A mi també em sembla el millor dels tres. Com la teva companya Isabel, has triat un objecte de l’arquitectura. Una finestra pot metaforitzar molt clarament la mirada que volem fer cap al món. Obrir la finestra és símbol de connectar-se amb l’exterior, de rebre estímuls enriquidors. I una finestra també pot ser metàfora de la creació, moltes vegades s’ha fet el símil entre la pintura i una finestra. (Penso en el pintor Cézanne).  De fet, la finestra, com la pintura, emmarca una part precisa del paisatge exterior, de la realitat… és també una representació d’allò “que hi ha a fora”, a fora de nosaltres, de la realitat exterior que nosaltres podem observar, pensar i crear. I pot representar molt bé aquesta obertura a una nova etapa, a una nova evolució… Veig que en la teva finestra s’hi insinua molt tènuement un paisatge..(?) És un paisatge només imaginat, o dibuixat i esborrat, o només insinuat? Semblen dues muntanyes nevades ? De fet, si en fessis una obra artística d’aquesta finestra podries jugar molt bé a insinuar un paisatge de somni… Un paisatge com un record…?

 

SALVADOR

Comentari de Salvador Juanpere a l’Elisabeth: 22 novembre 2009

Elisabeth: Aquest dibuix teu i el que tu expliques d’una bombeta m’ha fet pensar en una idea d’un pedagog que va dir que l’educació (ell parlava de l’educació en l’art…) no consisteixi a encendre a dins de cada estudiant una bombeta, sinó a netejar-la. Cadascú ja porta a dins una bombeta encesa d’origen. La feina del professor d’art (potser de tots els professors) consisteix en fer que la llum brilli.  Aquesta energia de que tu parles com aprenentatge i coneixements, és el deixar-se “netejar”, és a dir, deixar-se “alimentar” culturalment perquè la nostra llum ens il·lumini durant tota la vida. El teu treball té una certa relació amb el de la Miriam, que també va escollir una eina de llum. Tant el teu com el seu, potser em donaran una nova idea de com acabar l’escultura que tinc pensada de fer…

 

SALVADOR

Comentari de Salvador Juanpere a “Una planta”: 22 novembre 2009

Goretti: És molt interessant l’anàlisi que fas de l’objecte que has escollit. I la metàfora que hi trobes en els diferents processos i parts de la planta em sembla molt ben reflexionada. Tot i que et pugui semblar rar, hi ha força artistes que han utilitzat plantes vives o arbres vius per a fer escultures; penso en Giuseppe Penone, Joseph Beuys, Giovanni Anselmo, David Nash… cadascú amb motivacions diferents.

Tu has fet una classificació de les diferents parts de la planta per a fer analogia amb el creixement de la persona. I et veus identificada amb aquesta planta que veus cada dia i que veus créixer, de la mateixa forma que tu et sents créixer com a persona i sents augmentar els teus coneixements i la teva curiositat per les coses del món. Les plantes tenen un influx molt directe de les condicions del seu entorn i alhora modifiquen aquest entorn amb la seva aportació d’oxigen, igual que les persones que interactuem amb el medi. Que som influïts i influïm alhora en el medi. De fet, jo crec que en el teu cas, identificar-se amb una planta mostra una gran sensibilitat pel medi natural i la Terra, tal com dius al final. També les persones tenim clavades les arrels, és una complicitat amb Gaia, la deesa grega. És una bona elecció.

 

SALVADOR

Una finestra, et pot obrir una nova etapa

danny-linares

Jo he triat  tres objectes: la meva bicicleta, un candau i una finestra.

M’he decantat per la finestra, perquè és l’objecte dels tres, que més sentit té.

Per exemple, la finestra et pot obrir una nova etapa; si l’obres, pot donar lloc a una evolució com a persona. Una vegada l’obres, et pot fer enriquir els teus coneixements, amb una mirada més amplia de com és el món, i mirar també com pensen els altres; i al contrari, si està tancada estàs tancat en tu mateix i no mires ni t’adones de tota la resta, ni pots fer arribar nova informació ni nous coneixements.

Elisabeth

elisabeth1

Tots carreguem a dins nostre una bombeta que cal mantindre encesa. Només li podem donar energia, per il·luminar, amb l’aprenentage social, cultural, de coneixements i de la satisfacció cultural que això comporta. Ara, durant un curs acadèmic il·lumina amb força, dia rerre dia.