Segurament, en Patufet és el nostre conte infantil més conegut. Té alguna cosa que el fa especial i deixa a tots els nens bocabadats. Moltes vegades ha servit com a eix per treballar-hi a l’escola i hi ha molts recursos a la xarxa sobre aquest conte.
Per un dels alumnes de l’aula, ha estat molt motivador conèixer en Patufet. Aqui teniu el conte que m’ha ajudat a explicar.
Una gèlida nit de gener, la Vicki va trobar un gatet abandonat a la bústia de retorn de llibres de la biblioteca de Spencer (Iowa- EEUU) on treballava. Van decidir anomenar-lo DEWEY READMORE BOOKS i el van deixar que es quedés a viurepart a la biblioteca de la ciutat. Aviat van descobrir que en Dewey no era un gat qualsevol, sinó que es tractava d’un ésser especial que transformava la vida de tothom que l’envoltava.
La vida d’en Dewey (10-Nov-1987 / 29-Nov-2006) ha estat escrita per la VickyMyron en un preciós llibre que aviat portaran al cinema i s’està convertint en el gat més conegut del món. Es una història conmovedora, tendra, i molt bonica. Ens apropa a un animal especial que estima sense condicions.
El llibre m’ha encantat, especialment un capitol en el qual en Dewey es fa amic d’una nena que pateix una discapacitat important. Moltes vegades els animals són la nostra millor teràpia. Des d’aquí un record especial per en Dewey, allà on sigui.
“Durant dècades la biblioteca organitzava cada setmana una hora de narrar contes per a nens de la localitat que cursaven educació especial elemental i secundària . Abans de l’arribada d’en Dewey, el comportament de la mainada era molt deficient. Era l’única sortida setmanal que feien i estaven molt esverats, xisclant, cridant i saltant amunt i avall. Però en Dewey va canviar això. Un cop el van conèixer, els nens es van adonar que si feien molt soroll el gat se n’aniria. Feien el que fos perquè es quedés. Al cap d’uns mesos, estaven tan calmats que era difícil imaginar que era el mateix grup de nens.(…) De tot aquest grup , la Crystal era una de les que tenia més impediments. Era una nena preciosa, que tenia prop d’onze anys, però que no podia parlar i tenia poc control de les extremitats. Anava en una cadiar de rodes que tenia una safata de fusta al davant. Quan venia a la biblioteca, el seu cap sempre estava caigut i la mirada era absenta. La mestra li treia l’abric o li obria la jaqueta i ella ni es movia. Era com si no fos allí. (…)
Un dia en Dewey va saltar sobre la safata de la cadira de rodes de la Crystal i ella va començar a cridar. Venia a la biblioteca des de feia anys però no sabia si podia vocalitzar. Aquest crit era el primer so que li vaig sentir fer. En Dewey va començar a visitar la Crystal cada setmana. Cada cop saltava sobre la seva safata i ella cridava d’emoció. Era un xiscle fort i penetrant, però ell no s’espantava. Podia sentir el seu entusiasme, o més aviat veia com la seva cara es transformava d’emoció. Fos el que fos que veiés el gat, la Crystal expressava alegria i els seus ulls que sempre havien estat buits ara llampegaven. Continue reading
Els Serveis Educatius de la Selva 1 han presentat el nostre projecte sobre el Món d’en Tintin, com a projecte del mes.
MOLTES GRÀCIES per donar a conèixer el nostre treball.
Un any més, a l’escola, hem celebrat el dia escolar de la no violència i la pau. Tota la setmana hem treballat per donar a conèixer als nostres alumnes la figura d’en Gandhi.
Des de l’aula d’E.E també hem aprofitat per parlar del líder indi, i a més a més hem vist un video molt instructiu per adonar-nos-en de què passa quan dos es barallen. Hem acabat amb la cançó de la Rosario “No dudaria” per acabar de reflexionar sobre els conflictes. Podeu veure el nostre dossier i els videos.
També us deixem un enllaç on podeu trobar material per la resolució pacífica dels conflictes.
Darrera d’aquest ull suggerent hi ha unes històries especials, de persones úniques i diferents. Nou escriptors han posat rostre a aquest ull a través de nou contes, nou moments que poden formar part de la vida d’una persona amb discapacitat. Un llibre que val la pena llegir.
Mira’m és una ullada a unes vides gairebé invisibles, a unes persones que massa sovint no veiem, a un col·lectiu que ens passa desapercebut però que hi és i forma part de nosaltres. Les persones amb discapacitat o, senzillament, totes aquelles que, per algun motiu o altre, són “diferents” pertanyen a aquest espectre invisible de la societat. Un espectre que cal fer visible i mirar-lo. A Mira’m un conjunt de relats ens endinsaran en nou històries diferents, nou realitats vitals de persones que tenen un denominador comú: la discapacitat.
Aquestes setmanes abans de Nadal hem tingut molta feina a l’aula d’E.E.
Hem decorat l’entrada de l’aula, hem fet tions petits i hem preparat la representació dels Pastorets amb titelles de pal. Com que ho feiem molt bé al final hem convidat als alumnes de 1r, de 2n i de l’aula d’acollida perquè ho vinguessin a veure.
També hem fet els decorats, el programa i les entrades per poder assistir a la representació. Ens ha quedat genial i ha sigut un gran èxit.
A més a més, vam gravar el text i aquí el podeu escoltar.
També podeu escoltar la cançó del Tió de Santa Coloma de Farners, una varietat de les moltes que es canten a Catalunya.
Frédéric Philibert és el pare d’un nen autista que va realitzar un bonic curtmetratge de dibuixos animats, on explica les impressions d’una nena sobre el seu germanet, un germà diferent, que li agrada mirar la lluna i viure en el seu món.
És un vídeo preciós que va guanyar el Gran Premi i el Premi del Públic del Festival Handica-Apicil 2007. Val la pena dedicar-hi 5 minuts.
La tardor ha estat un dels eixos de treball d’aquest trimestre a l’aula d’E.E.
L’entrada de la classe s’ha convertit en un petit racó de tardor i tenim un plafó amb 6 motius que representen aquesta estació.
Un d’ells és el poema de tardor d’en Josep M. de Sagarra que diu així:
Aquí podeu escoltar com reciten el poema els alumnes de Cicle Superior i amb quins dibuixos més bonics l’han representat.
Tradicionalment la intel·ligència humana s’ha basat en el concepte de Coeficient d’Intel·ligència (CI – Lewis Terman). Segons aquest model, la intel·ligència és quelcom mesurable (per exemple amb el mètode Standford – Binet, 1914-18) i cada persona té el seu C.I que el fa més o menys intel-ligent. Aquesta visió suposa una concepció de la intel-ligència com quelcom fixe, estàtic i permanent que ens ve donat des del naixement i sobre el que no podem actuar. Bona part de la psicologia del s.XX s’ha basat en aquest model i en les etiquetes i classificacions de les persones segons el seu C.I.
Als anys 80 i 90 però, van sorgir dos autors americans que van transformar totalment aquesta percepció. Un d’ells, Howard Gardner (1943, EEUU, neuropsicòleg, Universitat de Harvard ,1993 “The Multiple Intelligence) plantejava a l’any 1983 un concepte més ampli d’intel·ligència. Considerava que la intel·ligència és Múltiple, en el sentit de que no n’hi ha una sinó vàries que es desenvolupen de manera independent; i que es poden desenvolupar amb l’aprenentatge .
La investigació de Gardner el portà a diferenciar entre 8 tipus d’intel·ligència diferents: lógico – matemàtica, lingüística, cinètica (o kinestèsica), naturalista, intrapersonal, musical, interpersonal i espaial . Aleshores determinà que les limitacions del sistema tradicional per mesurar el CI (mètode Trebor – Binet) eren que només es prenia en consideració la intel·ligència lògico – matemàtica i lingüística (també l’espaial però limitadament).
En la mateixa línia, Daniel Goleman, a l’any 1995 va promoure el concepte d’Intel·ligència Emocional, que es correspon amb les dues intel·ligències socials diferenciades per Gardner, establint que és quelcom que es pot ensenyar i aprendre, i que té una importància cabdal per a la vida adulta .
Moltes vegades el sistema d’ensenyament-aprenentatge fonamenta la transmissió del coneixement en uns determinats tipus d’intel-ligència, mentre que d’altres, especialment les anomenades intel-ligències socials, intrapersonals i interpersonals, resten minimitzades o ignorades per la pràctica educativa
Les conseqüencies d’aquesta nova percepció de la intel-ligència pel nostre treball a les escoles és molt important. Significa que hem de diversificar els estils d’aprenentatge per fomentar un tipus d’ensenyament que promogui cadascuna de les intel·ligències de manera equilibrada. Actualment ser intel-ligent ja no és quelcom innat i inamobible sinó que va lligat amb la capacitat de resoldre problemes i fer noves creacions, i el que és més important, que a ser intel-ligent també se’n pot aprendre.
object width=”425″ height=”344″>
“Un 63% dels nens disminuïts físics, psíquics i sensorials ja estudien en escoles ordinàries. El nombre de nens integrats ha anat creixent progressivament cada curs, des del 1984, quan es va començar la política d’integració. El reportatge fa un seguiment de la integració d’alumnes cecs i sords, amb síndrome de Down, disminuïts psíquics lleus, cecs, sords, superdotats i dislèxics. Són nens diferents que han viscut l’escola amb sentiments i resultats diversos: des de l’èxit absolut fins a la por del fracàs.”
Així es presentava fa 12 anys aquest video-reportatge a 30 minuts. Avui l’he recuperat i he vist que ara que sentim a parlar tant d’escola inclusiva… és un bon reportatge per situar-nos i mostrar com es pot treballar a l’escola amb alumnes diferents.
Fa uns mesos, en un programa anglès, es va fer famosa una dona anomenada Susan Boyle. Va participar en un concurs on buscaven talents ocults. Quan la Susan va sortir a l’escenari, el seu aspecte de persona senzilla, el seu físic poc agraciat, la seva manera d’expressar-se… van arrencar les burles del públic i del jurat.
Però la Susan va cantar… i la seva veu va deixar a tothom bocabadat. Ningú es creia que aquella dona fos capaç de cantar com els àngels. El jurat la va acabar omplint d’alabances i va arribar a la final del concurs “caça talents”.
D’aquí a 1 mes, el proper 24 de novembre, sortirà a la venda el primer disc de la Susan Boyle, es diu “I dreamed a dream”. L’actuació d’aquell primer dia ha estat un dels vídeos més vistos de la xarxa, i aquest primer CD ja està en el primer lloc de vendes per internet.
Aquella dona senzilla, d’un poble petit i desconegut, de família humil, amb dificultats d’aprenentatge quan era petita i que somiava en ser una cantant professional com l’Elaine Page… s’ha convertit en una estrella mundial. Sens dubte el seu somni s’ha fet realitat, i és que tots tenim algun talent.
En els premis Blocs Catalunya d’enguany han premiat a dos blocs molt interessants i que val la pena que hi feu una ullada.
El premi al millor bloc TIC ha estat pel bloc LES TIC I LA DISCAPACITAT, destinat a difondre i assessorar sobre les noves tecnologies de la comunicació i la informació per a les persones amb discapacitat i/o amb necessitats educatives especials.
El premi al millor Bloc Educatiu fou pel bloc EMOCIONAT sobre Educació Emocional de la Mª Teresa Abellan (CEIP Josep Gras). Un bloc que quan el vaig descobrir em va emocionar i que ja llavors, vaig presentar com a un dels blocs interessants per visitar i treure’n bones idees per treballar.
Moltes felicitat a tots dos blocs. Hi ha una gran feina al darrera que val la pena conèixer i valorar.
