Tradicionalment la intel·ligència humana s’ha basat en el concepte de Coeficient d’Intel·ligència (CI – Lewis Terman). Segons aquest model, la intel·ligència és quelcom mesurable (per exemple amb el mètode Standford – Binet, 1914-18) i cada persona té el seu C.I que el fa més o menys intel-ligent. Aquesta visió suposa una concepció de la intel-ligència com quelcom fixe, estàtic i permanent que ens ve donat des del naixement i sobre el que no podem actuar. Bona part de la psicologia del s.XX s’ha basat en aquest model i en les etiquetes i classificacions de les persones segons el seu C.I. 

 Als anys 80 i 90 però, van sorgir dos autors americans que van transformar totalment aquesta percepció. Un d’ells, Howard Gardner (1943, EEUU, neuropsicòleg, Universitat de Harvard ,1993 “The Multiple Intelligence) plantejava a l’any 1983 un concepte més ampli d’intel·ligència. Considerava que la intel·ligència és Múltiple, en el sentit de que no n’hi ha una sinó vàries que es desenvolupen de manera independent; i que es poden desenvolupar amb l’aprenentatge .

 La investigació de Gardner el portà a diferenciar entre 8 tipus d’intel·ligència diferents: lógico – matemàtica, lingüística, cinètica (o kinestèsica), naturalista, intrapersonal, musical, interpersonal i espaial . Aleshores determinà que les limitacions del sistema tradicional per mesurar el CI (mètode Trebor – Binet) eren que només es prenia en consideració la intel·ligència lògico – matemàtica i lingüística (també l’espaial però limitadament). 

En la mateixa línia, Daniel Goleman, a l’any 1995 va promoure el concepte d’Intel·ligència Emocional, que es correspon amb les dues intel·ligències socials diferenciades per Gardner, establint que és quelcom que es pot ensenyar i aprendre, i que té una importància cabdal per a la vida adulta .

Moltes vegades el sistema d’ensenyament-aprenentatge fonamenta la transmissió del coneixement en uns determinats tipus d’intel-ligència, mentre que d’altres, especialment les anomenades intel-ligències socials, intrapersonals i interpersonals, resten minimitzades o ignorades per la pràctica educativa

Les conseqüencies d’aquesta nova percepció de la intel-ligència pel nostre treball a les escoles és molt important. Significa  que hem de diversificar els estils d’aprenentatge per fomentar un tipus d’ensenyament que promogui cadascuna de les intel·ligències de manera equilibrada.  Actualment ser intel-ligent ja no és quelcom innat i inamobible sinó que va lligat amb la capacitat de resoldre problemes i fer noves creacions, i el que és més important, que a ser intel-ligent també se’n pot aprendre.

object width=”425″ height=”344″>

 Un dia de gener de l’any 1800,  van trobar als boscos de l’Aveyron a França, a un nen d’uns 12 anys que havia estat vivint en estat salvatge. L’educació d’aquest jove, a qui van anomenar Victor, fou tot un repte pels metges i psiquiatres de l’època. Eren uns anys en els que es creia poc, per no dir gens, en l’educació dels nens amb retard mental i no arribaven ni a la categoria de persones.

Després de la intervenció d’alguns especialistes reconeguts com Pinel, el jove metge Jean Itard començà a treballar amb el nen confiant plenament en que en Víctor no era tant retardat ni incurable com deien els seus col-legues de feina.  Itard creia fermament en l’educació, en els aprenentatges i en el paper determinant de la societat en el desenvolupament de les capacitats humanes. Aquest pensament s’oposava a les teories de l’època basades en l’herència i el determinisme natural i en la creença que els anormals, per tant, no eren educables.  Itard trencava el pensament imperant en aquells anys al considerar que la intel-ligència no és quelcom definitiu sinó que pot ser modificada, igual com la conducta.

El treball amb en Víctor va durar 6 anys intensos i fou registrat en dues Memories que va redactar Itard. El repte principal d’ensenyar-lo a parlar no fou assolit del tot i la idea inicial de convertir en Víctor en un adolescent normal tampoc. Per això Itard es va sentir realment frustrat i va creure que el seu treball, malgrat molts avenços importants, havia estat un fracàs.

 La realitat però fou ben diferent. El treball portat a terme amb en Víctor va posar les bases de l’Educació Especial i en Jean Itard n’és considerat el precursor. S’entrava a l’època moderna començant a creure que l’educació, la societat, l’entorn…són peces claus per modificar les conductes i les capacitats dels nens. S’entrava al s.XIX començant a pensar que tots els nens són educables, tots tenen capacitats, també aquells amb més dificultats i que pateixen alguna discapacitat. El camí que va començar Itard fou seguit per Seguin i Montessori i molts altres fins al nostres dies. Avui ja ningú dubta del paper importantíssim de l’educació, de l’entorn, de les relacions afectives, de l’estimulació multisensorial, del joc… pel desenvolupament humà. Els mestres en general i els mestres d’Educació Especial en particular seguim ,200 anys més tard, per aquest camí.

Les Memòries d’Itard les va utilitzar François Truffaut per fer la pel-lícula L’enfant sauvage (El nen salvatge). El mateix director feia el paper principal del metge-pedagog Jean Gaspad Itard. La pel-lícula és de l’any 1960, dura 85 minuts i fou filmada en blanc i negre.