Joan Puig i Ferreter: reflexions sobre el teatre català

Publicat el 7 novembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Joan Puig i Ferreter no encaixà gens amb les noves orientacions teatrals imposades pel Noucentisme al voltant de 1910. Assajà de fer productes que agradessin, però no se’n va poder sortir bé. Puig explicarà anys després, en l’exili, en el dietari Ressonàncies aquest fracàs i el consegüent abandó de l’escriptura dramàtica.

“Com un temps era trist i penós escriure a Catalunya per al teatre. El públic no volia passar de Guimerà, Rusiñol, Iglésias. […] Públic i crítica es resistien a tota elevació, a tota novetat. Portar quelcom de nou, d’original al nostre teatre, era anar al fracàs. […]De vegades certes nits, al Romea, era entre el públic, i veient-lo tan de prop i sentint-lo parlar, en els entreactes, em deia: “Per a aquesta gent has d’escriure tu? Quin diàleg pot establir-se entre aquests i tu?” Comprenia que la comèdia que no tingués la virtut d’agradar a aquesta gent la primera nit, estava perduda per llarg temps, que ni una minoria de gent intel.ligent i de gust, ni una crítica lúcida no sortirien per aixecar l’obra de l’enfonsada de la primera nit.

Vaig anar escrivint obres de teatre sense preocupar-me d’agradar […] Jo en les meves obres era un solitari, gairebé un indesitjable, […] i finalment vaig perdre la vocació del teatre i àdhuc el gust d’insistir i de lluitar. Quan després d’uns anys de silenci vaig tornar al teatre, confesso que fou amb el desig d’agradar, de tenir èxit, àdhuc de guanyar-hi diners, però, per a això, no vaig tenir prou habilitat ni malícia ni talent. Llavors en el teatre em vaig sentir perdut; ja no agradava, com més volia agradar més malament ho feia, havia realment perdut el meu camí, m’havia renegat a mi mateix, vaig esdevenir un autor fracassat”

                                       Diari d’un escriptor. Ressonàncies 1942-1952

 

Publicat dins de ARTICLES III, MODERNISME | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Reflexions d’Émile Zola sobre “La papallona”, de Narcís Oller

Publicat el 25 octubre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Fragment del pròleg que Zola va escriure per a la versió francesa de La papallona.

“La novel.la, tal com acabo de llegir-la, en aquesta traducció que l’honora, em sembla un estudi notable, l’estudi d’uns personatges idealitzats que es mouen en un terreny molt precís. Es tracta de la vida cruel, però vista per un talent entendrit. Barcelona s’agita en les descripcions amb una intensa realitat, mentre que els personatges no acaben de tocar del tot de peus a terra, tant els pitjors, com els millors. I això no és una censura ni un elogi, sinó únicament una constatació […]

Retrat d’Émile Zola, per E. Manet.

He llegit, i crec que ho ha escrit vostè mateix, que prové de nosaltres, dels naturalistes francesos. Pel marc, per la factura de les escenes, per la manera de fixar els personatges en un medi, sí; però per l’ànima de les obres , per la concepció de la vida, no, de cap manera. Nosaltres som positivistes i deterministes, almenys no pretenem assajar sobre l’home més que experiències; i Oller, abans que tot, és un narrador que es commou pel mateix relat, que va fins al fons del seu entendriment, a risc de sortir de la veritat”

Publicat dins de LA LITERATURA DE LA RENAIXENÇA | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Fragment de la novel.la “El museu de la innocència”, d’Orhan Pamuk

Publicat el 25 octubre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Fragment de la novel.la de Pamuk, una novel.la que qüestiona les idees convencionals sobre l’amor, el matrimoni, la passió i la felicitat, i que esdevé un retrat fascinant de l’Istanbul dels anys 70.

“Va ser el moment més feliç de la meva vida, i jo ni tan sols ho sabia. Però si ho hagués sabut, hauria anat tot d’una altra manera i hauria conservat la meva felicitat? Sí, perquè si m’hagués adonat que mai més no tornaria a ser tan feliç, no hauria deixat marxar aquesta felicitat! Aquell moment únic en què em va envair una profunda pau interior devia durar pocs segons i, tanmateix, aquesta felicitat sembla perllongar-se durant hores, durant anys sencers. El diumenge 26 de maig de 1975, cap a tres quarts de tres, estàvem a recer de la culpa i el pecat, del penediment i el càstig, i la llei del temps i de la gravetat havien desaparegut del món. Jo besava les espatlles de la Füsun, vermelles de la calor i el joc amorós, abraçava la noia per darrere, la pentrava i li mossegava l’orella esquerra, fins que la seva arracada se’n va desprendre, va semblar flotar un instant en l’aire i, finalment, va caure. Érem tan feliços que ni ens vam adonar de l’arracada, la forma de la qual aleshores no vaig observar, i ens vam continuar acaronant.

A fora lluïa el cel primaveral d’Istanbul. La gent que passava pel carrer, encara embolcallada amb roba d’hivers, suava, però a les cases i a les botigues, sota els til.lers i els castanyers, continuava fent-hi fred. Aquella mena de fred també emanava del matalàs amb olor de florit en què ens estimàvem com infants feliços oblidant tot el que ens envoltava.

Per la porta balconera oberta entrava una brisa primaveral olorosa de mar i de lliris que inflava les cortines i les deixava caure com a càmera lenta damunt dels nostres cossos nus i esborronats. A l’habitació interior d’aquell apartament d’un segon pis, contemplàvem des del llit el pati, on tot d’infants jugaven impetuosament a futbol sota el sol càlid de maig i deixaven anar paraules grolleres. I quan ens adonàvem que nosaltres dúiem a terme literalment el que aquells nens d’allà fora suggerien, ens aturàvem un instant i ens miràvem, somrient. Però la nostra felicitat era tan profunda i immensa que oblidàvem aquella broma que la vida ens feia arribar des del pati interior tan de pressa com l’arracada amb una gran F al damunt […]”

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Consells per redactar bé

Publicat el 2 octubre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Publicat dins de LLENGUA | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Power point sobre el Modernisme

Publicat el 29 setembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Publicat dins de MODERNISME, POWER POINTS | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Power point sobre Joan Puig i Ferreter i “Aigües encantades”

Publicat el 25 setembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Primera part de la presentació sobre la lectura obligatòria de Literatura Catalana de Modalitat Aigües encantades, de Puig i Ferreter. En aquesta primera part, ens centrem en el teatre modernista i la vida de l’escriptor. Aviat pujaré la segona part, dedicada exclusivament a l’anàlisi de l’obra.

Publicat dins de LITERATURA S.XX, POWER POINTS | Deixa un comentari

Exercici de cohesió textual

Publicat el 24 setembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

 

Power point amb un exercici de cohesió textual.

Publicat dins de LLENGUA | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Reaccions de la intel.lectualitat espanyola a l’ús del català en la prosa de la Renaixença

Publicat el 19 setembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

El moviment de la Renaixença catalana no sempre va ser comprès i, fins i tot, va rebre alguns atacs, especialment fora de Catalunya.Luis Alfonso fou un important crític literari que va mantenir correspondència amb Narcís Oller i que va publicar un estudi sobre la literatura catalana al diari La Época de Madrid. Llegeix el fragment següent i assenyala quines idees lingüístiques hi defensa.

“Siempre se han escrito y publicado versos en la lengua provincial de Alicante, Barcelona y Palma, y tiempo hubo, como antes dije, en que las mismas il·lustracions madrileñas se honraban con insertar tales versos.

La poesia, en lo que tiene de nativo, es como el canto: todo el estudio y todo el ahinco imaginables no consegurirán que interprete la música vocal quien carezca de voz o que escriba versos quien no tenga facultad de rimar. Y como ambos dones son espontáneos, han de manifestarse en la forma en que nazcan. No así la prosa. Hasta hace poco tiempo, y por un alarde de catalanismo que mis Buenos amigos de Barcelona han de permitirme que tache por lo menos de pueril, a nadie, en la región lemosina le ocurrrió escribirlo todo, hasta las cartes y los periódicos, en catalàn.

No admito más prosa catalana que la que envuelve algun interés filológico o arqueológico, o la que tenga un propósito festivo. En Valencia y Alicante hay casi siempre periódicos satíricos en lemosín,porque esta lengua se presta al chiste de un modo análogo, si no igual, al que se presta la frase chulesca en los sainetes, v.gr. de Ricardo Vega.

¡Pero libros de Viajes (como el de los excursionistes, que sería utilísimo para España de estar escrito en castellano), libros de arte, de ciències, de política, y sobre todo de novela, no y mil veces , no[…]

Quédese en buena hora la poesia, que es el lenguaje de los dioses, envuelta en nubes como las de los dioses mitológicos, y no pueden llegar a ella más que los iniciados; pero la prosa, que es la activa progandista, la viajera infatigable, la voz que a todos lados llega … sea prosa española y sea mayor el orgullo y la prez de Cataluña, cuando mayor sea el conocimiento que de los productos de su ingenio logre España.”

 Luis Alfonso

Publicat dins de LA LITERATURA DE LA RENAIXENÇA, LITERATURA S.XX, NARRATIVA | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Fragment de la novel.la de Philip Roth, “Elegia”

Publicat el 11 setembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Excel.lent novel.la sobre la pèrdua, el dolor i la mort. Roth traça el destí d’un home qualsevol des de la primera vegada que es va haver d’enfrontar amb la mort a les idíl.liques platges dels estius de la seva infantesa . Passa més endavant pels problemes familiars i els èxits professionals dels anys de maduresa i arriba finalment a la vellesa, quan observa, defallit, el deteriorament de la gent de la seva edat i se sent estalonat per les seves pròpies xacres.

“S’havia fet il.lusions que hi hauria alguna dona a les seves classes de pintura per la qual pogués sentir alguna mena d’interès -aquest era un dels motius més importants per fer les classes. Però aparellar-se amb una de les vídues de la seva edat per les quals no sentia gens d’atracció era massa per a ell, si bé les dones joves i sanes que veia fent jóguing pel passeig marítim cada matí quan ell sortia a caminar, conservant les corbes i els cabells brillants i, segons ell, més boniques que no pas les seves coetànies en una època anterior, tenien prou sentit comú per no intercanviar amb ell res més que un somriure professionalment innocent. Seguir el seu ràpid pas amb la mirada era un plaer, tot i que era un plaer impossible, i en el fons de la carícia mental hi havia una font de tristesa mordaç que només feia que intensificar una solitud insuportable. Sí, ell havia escollit de viure sol, però no pas insuportablement sol. El pitjor de sentir-se insuportablement sol era que havies de suportar-ho -o això o t’enfonsaves. Havies de treballar dur per evitar que la teva ment et fes sabotatge tot mirant amb anhel cap a un passat esplendorós.

I ja s’havia avorrit amb la seva pintura. Durant molts anys havia somiat amb l’ininterromput espai de temps que la jubilació li proporcionaria per poder pintar -igual que milers i milers de directors artístics que s’havien guanyat la vida en agències de publicitat. Però després de pintar gairebé cada dia des que s’havia traslladat a la seva casa de la costa, havia perdut l’interès pel que estava fent. La urgent necessitat de pintar s’havia dissipat, l’empresa dissenyada per omplir la resta de la seva vida havia desaparegut. Ja no li quedaven idees. Cada quadre que començava s’assemblava a l’últim que havia pintat. Els seus quadres perfectament acolorits estaven exposats permanentment a l’exposició dels artistes locals de
Starfish Beach, i els tres que es va endur una galeria del poble turístic costaner del costat, van ser venuts als millors clients. Però d’això feia gairebé dos anys. Ara no tenia res per exposar. Tot plegat s’havia convertit en res. Com a pintor ell era i probablement sempre havia estat poc més que “el feliç apedaçador”, tal com l’havien batejat els seus dos satírics fills. Era com si pintar hagués estat un exorcisme. Però dissenyat per expulsar quina malignitat? El més gran dels seus autoenganys? O és que s’afanyava a pintar per intentar deslliurar-se de la idea que un neix per viure i en canvi es mor? De sobte, s’havia perdut en el no-res, en el so de les dues síl.labes de “no-res”, perdut i a la deriva, i la por començava a apoderar-se d’ell[…]”

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Presentació sobre literatura catalana medieval: la lírica trobadoresca

Publicat el 11 setembre 2015 per DOMÈNEC GARRIDO FIGUEROLA

Publicat dins de LITERATURA EDAT MITJANA, POWER POINTS, PRESENTACIONS | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari