Joan Puig i Ferreter no encaixà gens amb les noves orientacions teatrals imposades pel Noucentisme al voltant de 1910. Assajà de fer productes que agradessin, però no se’n va poder sortir bé. Puig explicarà anys després, en l’exili, en el dietari Ressonàncies aquest fracàs i el consegüent abandó de l’escriptura dramàtica.
“Com un temps era trist i penós escriure a Catalunya per al teatre. El públic no volia passar de Guimerà, Rusiñol, Iglésias. […] Públic i crítica es resistien a tota elevació, a tota novetat. Portar quelcom de nou, d’original al nostre teatre, era anar al fracàs. […]De vegades certes nits, al Romea, era entre el públic, i veient-lo tan de prop i sentint-lo parlar, en els entreactes, em deia: “Per a aquesta gent has d’escriure tu? Quin diàleg pot establir-se entre aquests i tu?” Comprenia que la comèdia que no tingués la virtut d’agradar a aquesta gent la primera nit, estava perduda per llarg temps, que ni una minoria de gent intel.ligent i de gust, ni una crítica lúcida no sortirien per aixecar l’obra de l’enfonsada de la primera nit.
Vaig anar escrivint obres de teatre sense preocupar-me d’agradar […] Jo en les meves obres era un solitari, gairebé un indesitjable, […] i finalment vaig perdre la vocació del teatre i àdhuc el gust d’insistir i de lluitar. Quan després d’uns anys de silenci vaig tornar al teatre, confesso que fou amb el desig d’agradar, de tenir èxit, àdhuc de guanyar-hi diners, però, per a això, no vaig tenir prou habilitat ni malícia ni talent. Llavors en el teatre em vaig sentir perdut; ja no agradava, com més volia agradar més malament ho feia, havia realment perdut el meu camí, m’havia renegat a mi mateix, vaig esdevenir un autor fracassat”
Diari d’un escriptor. Ressonàncies 1942-1952
