Excel.lent novel.la sobre la pèrdua, el dolor i la mort. Roth traça el destí d’un home qualsevol des de la primera vegada que es va haver d’enfrontar amb la mort a les idíl.liques platges dels estius de la seva infantesa . Passa més endavant pels problemes familiars i els èxits professionals dels anys de maduresa i arriba finalment a la vellesa, quan observa, defallit, el deteriorament de la gent de la seva edat i se sent estalonat per les seves pròpies xacres.
“S’havia fet il.lusions que hi hauria alguna dona a les seves classes de pintura per la qual pogués sentir alguna mena d’interès -aquest era un dels motius més importants per fer les classes. Però aparellar-se amb una de les vídues de la seva edat per les quals no sentia gens d’atracció era massa per a ell, si bé les dones joves i sanes que veia fent jóguing pel passeig marítim cada matí quan ell sortia a caminar, conservant les corbes i els cabells brillants i, segons ell, més boniques que no pas les seves coetànies en una època anterior, tenien prou sentit comú per no intercanviar amb ell res més que un somriure professionalment innocent. Seguir el seu ràpid pas amb la mirada era un plaer, tot i que era un plaer impossible, i en el fons de la carícia mental hi havia una font de tristesa mordaç que només feia que intensificar una solitud insuportable. Sí, ell havia escollit de viure sol, però no pas insuportablement sol. El pitjor de sentir-se insuportablement sol era que havies de suportar-ho -o això o t’enfonsaves. Havies de treballar dur per evitar que la teva ment et fes sabotatge tot mirant amb anhel cap a un passat esplendorós.
I ja s’havia avorrit amb la seva pintura. Durant molts anys havia somiat amb l’ininterromput espai de temps que la jubilació li proporcionaria per poder pintar -igual que milers i milers de directors artístics que s’havien guanyat la vida en agències de publicitat. Però després de pintar gairebé cada dia des que s’havia traslladat a la seva casa de la costa, havia perdut l’interès pel que estava fent. La urgent necessitat de pintar s’havia dissipat, l’empresa dissenyada per omplir la resta de la seva vida havia desaparegut. Ja no li quedaven idees. Cada quadre que començava s’assemblava a l’últim que havia pintat. Els seus quadres perfectament acolorits estaven exposats permanentment a l’exposició dels artistes locals de
Starfish Beach, i els tres que es va endur una galeria del poble turístic costaner del costat, van ser venuts als millors clients. Però d’això feia gairebé dos anys. Ara no tenia res per exposar. Tot plegat s’havia convertit en res. Com a pintor ell era i probablement sempre havia estat poc més que “el feliç apedaçador”, tal com l’havien batejat els seus dos satírics fills. Era com si pintar hagués estat un exorcisme. Però dissenyat per expulsar quina malignitat? El més gran dels seus autoenganys? O és que s’afanyava a pintar per intentar deslliurar-se de la idea que un neix per viure i en canvi es mor? De sobte, s’havia perdut en el no-res, en el so de les dues síl.labes de “no-res”, perdut i a la deriva, i la por començava a apoderar-se d’ell[…]”
