Fragment de la novel.la de Pamuk, una novel.la que qüestiona les idees convencionals sobre l’amor, el matrimoni, la passió i la felicitat, i que esdevé un retrat fascinant de l’Istanbul dels anys 70.
“Va ser el moment més feliç de la meva vida, i jo ni tan sols ho sabia. Però si ho hagués sabut, hauria anat tot d’una altra manera i hauria conservat la meva felicitat? Sí, perquè si m’hagués adonat que mai més no tornaria a ser tan feliç, no hauria deixat marxar aquesta felicitat! Aquell moment únic en què em va envair una profunda pau interior devia durar pocs segons i, tanmateix, aquesta felicitat sembla perllongar-se durant hores, durant anys sencers. El diumenge 26 de maig de 1975, cap a tres quarts de tres, estàvem a recer de la culpa i el pecat, del penediment i el càstig, i la llei del temps i de la gravetat havien desaparegut del món. Jo besava les espatlles de la Füsun, vermelles de la calor i el joc amorós, abraçava la noia per darrere, la pentrava i li mossegava l’orella esquerra, fins que la seva arracada se’n va desprendre, va semblar flotar un instant en l’aire i, finalment, va caure. Érem tan feliços que ni ens vam adonar de l’arracada, la forma de la qual aleshores no vaig observar, i ens vam continuar acaronant.
A fora lluïa el cel primaveral d’Istanbul. La gent que passava pel carrer, encara embolcallada amb roba d’hivers, suava, però a les cases i a les botigues, sota els til.lers i els castanyers, continuava fent-hi fred. Aquella mena de fred també emanava del matalàs amb olor de florit en què ens estimàvem com infants feliços oblidant tot el que ens envoltava.
Per la porta balconera oberta entrava una brisa primaveral olorosa de mar i de lliris que inflava les cortines i les deixava caure com a càmera lenta damunt dels nostres cossos nus i esborronats. A l’habitació interior d’aquell apartament d’un segon pis, contemplàvem des del llit el pati, on tot d’infants jugaven impetuosament a futbol sota el sol càlid de maig i deixaven anar paraules grolleres. I quan ens adonàvem que nosaltres dúiem a terme literalment el que aquells nens d’allà fora suggerien, ens aturàvem un instant i ens miràvem, somrient. Però la nostra felicitat era tan profunda i immensa que oblidàvem aquella broma que la vida ens feia arribar des del pati interior tan de pressa com l’arracada amb una gran F al damunt […]”
¡Buen artículo!