Pel què fa al judaisme, en general es nega la figura de Jesús. Recordem que Jesús era jueu i que va voler reformar alguns aspectes del judaisme seguint la nova revel·lació que Déu havia fet a través de l’Evangeli. Aquesta voluntat reformadora no va ser acceptada pels representants ortodoxos que temien una pèrdua de poder. Malgrat això, hi ha un petit sector del judaisme, relacionat amb la vessant mística, que sí que accepta a Jesús com a enviat o missatger de Déu.
En l’islam, en canvi, hi ha una acceptació total de la figura de Jesús; és un dels profetes més presents en el text sagrat de l’Alcorà, amb desenes de versicles o aleies on hi apareix esmentat com a “Isa” o “Isa ben Maryam”, és a dir, “Jesús fill de Maria”, i també s’hi esmenta els apòstols, però no se’ls nombra pel seu nom. L’Alcorà narra la seva vida miraculosa i el conceb com un “signe de Déu”. Jesús es considera així un profeta de l’islam, com la resta de profetes, i un dels més representatius al costat de profetes com Adam, Noè, Abraham, Moisès o Muhàmmad. Per això milions de musulmans al món es diuen Isa (Jesús) i milions de musulmanes Maryam (Maria).
L’Alcorà contempla també el neixement de Jesús igual que el cristianisme, és a dir, per intervenció miraculosa de l’àngel Gabriel, qui va ‘insuflar’ part de l’esperit diví en Maria. Aquest fet però és interpretat de diferent manera pel cristianisme i per l’islam. Mentre el cristianisme veu en aquest miracle que Jesús és el fill de Déu (ja que no té un pare humà), l’islam l’interpreta com a signe del poder diví, que crea ilimitadament sense necessitar de causes intermèdies, en aquest cas la causa d’un home mortal com a fecundador. En aquest sentit Jesús és equiparat a Adam, el primer profeta i pare de la humanitat, qui fou creat sense intervenció humana. Jesús, doncs, és considerat en l’islam un signe de Déu per a la humanitat, però no es considera fill de Déu ni Déu mateix.
Tot i la seva gran importància, l’estatut de Jesús o Isa és doncs de profeta. En l’islam, els profetes o missatgers divins són considerats “llocs” de presència divina; Déu o Al·là actua i es dona a conèixer a través d’ells, i en el cas de Jesús és especialment destacada aquesta qualitat, doncs una aleia diu que és una paraula o verb de Déu dipositat en Maria. Les accions divines succeïen a través de la figura humana de Jesús a un nivell poc comú, com quan, segons explica l’Alcorà, Déu ressucitava els morts a través de Jesús.
En la cosmovisió de l’islam, Déu és més gran que tot el que en poguem dir o pensar; d’aquí l’expressió “Allāhu akbar” (Déu és més gran), i per això es considera que tancar o delimitar Déu en una figura (humana en aquest cas) és cometre idolatria. Els profetes, i els sants en general, estan en comunió o participen de la llum divina d’una manera especial, degut a la seva proximitat amb la Font divina, però no es pot dir que Déu “baixi” o “davalli” i es faci persona en ells. Els musulmans creuen que Déu o Al·là es revela en tota la natura, totes les coses són creació i manifestació divina, però cap d’elles és Déu mateix, ni tant sols els profetes. Els musulmans adoren només Déu (Allāh).
En l’Alcorà s’esmenta també a Jesús com ‘el Mesies’. I fora de l’Alcorà, en la sunna, que és el recull de dites i accions del profeta Muhàmmad, es diu també que Jesús tornarà al final dels temps, i que la seva vinguda serà un dels signes anunciadors de que el final del món s’apropa. La tradició musulmana diu, però, que Jesús reapareixerà a Damasc i dins la tradició de l’islam, com a musulmà, ja que l’Alcorà considera l’islam com la religió de l’etapa final de la humanitat, que té per objectiu retornar els creients a la religió primigènia i original de l’adoració pura, sense associar res a Déu, és a dir, superant definitivament el culte exterior i interior als ídols, religió professada ja per Abraham i els demés profetes.