Cartells de propaganda electoral de les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig de 2014.
El color és un dels primers elements visuals que ens arriba d’un cartell, sobretot quan el mirem de lluny, abans de veure’n les cares, o llegir-ne els textos. En general podem dir que cada partit es manté més o menys fidel als seu cromatisme tradicional. El vermell del PSC i del PSOE, el blau cel del PP, el verd d’ICV, el blau i el taronja de CiU… Però tot i així notem algunes diferències si els comparem amb cartells anteriors.
Els socialistes del PSC recuperen el vermell d’altres eleccions. També copien el blanc i negre de la imatge del candidat d’ICV de les últimes eleccions catalanes. Amb tot això, segurament volen potenciar la seva imatge d’esquerres per diferenciar-se més del PP i recuperar votants d’esquerres perduts. El cas del PSOE és diferent, el vermell és més discret i es converteix en una combinació de diferents tons vermellosos, que més aviat semblen els colors de l’estampat d’un mocador. La resta de colors són poc saturats i força freds. Aquest to gris blavós que hi predomina dóna un contrapunt més conservador al vermell de les esquerres.
El cartell del PP és el que millor il·lustra una tendència extrema a potenciar el valor comunicatiu del color. Volen deixar molt clara la seva posició conservadora fent que el blau ompli tot l’espai fins a tenyir tot el candidat! Talment com si fos un barrufet!
El cartell de CiU recupera el blau de cartells anteriors, encara que s’aclareix i s’acosta en alguns llocs al blau gairebé cian del PP. De tota manera no es tracta d’un blau ideal o purament simbòlic, sinó d’un blau del cel i del mar, per remarcar la seva mediterraneïtat . Es tracta del fons del candidat, del seu context, que podem associar a algunes metàfores marineres que ha fet servir l’Artur Mas. Però no és un mar obert. Un tros d’espigó ens fa tocar de peus a terra i una barca llunyana acaba d’humanitzar el paisatge. El blau del cel i la seva vinculació al territori semblen copiar els cartells anteriors d’ERC.
El cartell d’ERC ens mostra uns colors nous. Desapareixen el blau cel i el groc ataronjat. Aquest segon s’ha reconvertit en un vermell saturat –que sembla copiat de l’antic cartell de SI- i que evidentment vol reforçar la seva imatge d’esquerres. El color del fons, un to càlid però molt poc saturat amb un lleuger toc de violeta, coincideix amb algunes zones ombrejades de la cara. Ajuda a donar seriositat sense fugir de la gamma vermella, buscant un lleuger equilibri cap el blau però sense arribar-hi.
Finalment el cartell d’ICV, a part de continuar amb el verd vegetal de cartells anteriors, reforça o guanya terreny el to negre que ja havíem vist anteriorment. El candidat deixa de ser en blanc i negre però es situa sobre un fons gairebé negre, amb el qual es confon en alguns punts. Un fons que ens pot recordar un quadre tenebrista barroc i que té un aire força intimista, realista i elegant, però també amb unes connotacions de misteri, de novel·la negra i d’una certa preocupació.
La majoria d’enquadraments dels candidats s’acosten més al plans mitjans que als primers plans, excepte en el cas dels socialistes. El candidat menys visible, més allunyat, o amb un rostre més petit, és el del PP, la qual cosa fa que es distanciï molt de l’espectador i de la seva realitat. Crec que es tracta d’un dibuix, o al menys o sembla, la qual cosa seria una estranya novetat, que no faria més que donar un aire molt tradicional i sobretot antiquat.
La candidata socialista i el candidat d’ERC són els que més se’ns acosten i busquen implicar-se amb els nostres problemes. Els candidats de tots els partits miren directament a la cara de l’espectador, amb connotacions de sinceritat, excepte el candidat d’ICV que mira cap a la dreta. Sembla voler encarar-se cap el futur, cap endavant, cap allò que encara ha de venir. La seva expressió facial és la més seriosa i preocupada. La resta de candidats comparteixen una expressió menys seriosa, amb un lleuger somriure, que ens dóna una imatge més positiva i optimista.
Els tres candidats partidaris al dret a decidir ens mostren les seves mans. Es veuen relativament més actius i expressius. El candidat d’ICV es mostra reflexiu. El de CiU ens ensenya el seu eslògan, com si volgués votar amb les seves mans. El candidat d’ERC té un gest més casual, com de posar-se les ulleres, o de treure-se-les. Un gest que l’humanitza, i que converteix el cartell en una imatge més quotidiana i propera. Un gest que el podem relacionar amb el fet de voler veure les coses més clares. Podríem dir que és un posat sorprenent i original, que mai fins ara havíem vist. Però que ha estat criticat en comparar-lo amb l’anunci d’una òptica.
Si ens fixem en les composicions veurem que els partits més tradicionals o conservadors (PP, CiU, fins i tot el PSOE) prefereixen composicions simètriques, menys arriscades i més estàtiques. El seu equilibri és passiu, monòton i ens vol transmetre més seguretat, menys canvis o riscos. La composició visualment més interessant i dinàmica és la del candidat d’ICV que equilibra tot el conjunt amb una clara asimetria, que dóna més modernitat i vivesa a la imatge. Les composicions del PSC i d’ERC busquen un equilibri entre la simetria i l’asimetria, sense ser visualment tan radicals. La totalitat del cartell del PSC és clarament asimètrica sense que cadascuna de les dues imatges de què es composa (l’eslògan i la foto del candidat) tinguin un clar equilibri asimètric. La distribució del cartell d’ERC és força simètrica, però la postura del seu candidat sembla voler trencar aquest equilibri tan estàtic que ens donen els textos, i donar-li més moviment.
