Xifra's Classics

Eurípides, l’autor de Medea, Ifigènia a l’Àulide, Electra, etc. és també l’autor de Les Bacants (406 aC), una tragèdia que explica com el déu Dionís (també anomenat Líber o Bacus i fill de Zeus i Sèmele) castiga el seu cosí Penteu (fill d’Àgave, germana de Sèmele), el rei de Tebes, perquè no permet el seu culte. Sèmele i Àgave són filles de Cadme i Harmonia.

Dionís arriba a la ciutat de Tebes, després d’un viatge a Àsia, disfressat com un estranger desconegut, i aconsegueix que les dones embogeixin, transformades en bacants. Encapçalades per Àgave, la mare del rei, fugen a la muntanya a celebrar els misteris del déu.

Penteu rebutja el culte de Dionís, tracta el déu de xerraire, immoral i impostor, tot i els seus miracles, i el vol fer encadenar. L’endeví i conseller del rei, Tirèsies, adverteix Penteu dels poders de l’estranger Dionís, i li explica que és descendent de Zeus i inventor del vi; però Penteu es nega a escoltar-lo i pretén reprimir violentament les dones de Tebes que s’han posat a seguir el culte i els rituals de Dionís. El déu es deslliga de les seves cadenes i incendia el palau reial. Aleshores Dionís suggereix a Penteu que vagi en persona al mont Citeró, la muntanya de Tebes, per espiar les dones i ser testimoni dels excessos als quals es lliuren. Penteu escolta el consell i s’amaga darrere un pi.

Àgave, mare de Penteu, participa en els rituals orgiàstics i, extasiada, al·lucina, creu que Penteu és una bèstia salvatge, i crida les altres bacants per esquarterar-lo. Àgave és la primera a agredir-lo, li agafa el cap i el clava a la punta d’un tirs. Torna a Tebes, passejant orgullosa el que ella creu que és el cap d’un lleó. Cadme la treu del seu error i Àgave s’adona que ha matat el seu propi fill i no una fera. 

ELECTRA

El mite d’Electra és una llegenda de la mitologia grega que fa referència a la filla d’Agamèmnon i Clitemnestra, que va matar la seva mare per venjar la mort del seu pare, qui havia estat assassinat per la seva mare i el seu amant Egist. Aquesta història ha estat objecte de moltes interpretacions i anàlisis psicològiques, especialment després que Sigmund Freud utilitzés el nom “complex d’Electra” per descriure una etapa del desenvolupament psicosexual femení.

Segons Freud, el complex d’Electra es refereix a l’amor que una nena sent pel seu pare, que s’enfronta amb els sentiments d’enveja i hostilitat que té cap a la seva mare. Aquesta tensió emocional pot influir en la formació de la personalitat de la nena i en la seva relació amb els homes en el futur. No obstant això, la teoria de Freud ha estat objecte de crítiques i ha estat qüestionada per altres psicòlegs i psicoanalistes.

El contingut d’aquest article està extret íntegrament del bloc de El fil de les clàssiques i està redactat per la professora Margalida Capellà.

Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! Per a ells la superstitio (de super i stare “estar per sobre”) responia a un sentiment personal i privat, enfront de la religio, que eren les creences admeses per l’Estat. Creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. Abans de qualsevol acte important els consultaven per mitjà dels àugurs, encarregats d’esbrinar la voluntat dels déus mitjançant el vol de les aus, els fenòmens meteorològics i els prodigis, i els  harúspexs, que examinaven les entranyes dels animals sacrificats. S’intercanviaven regals per Cap d’Any per obtenir bona sort. Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa; que una serp travessés l’atri; que una rata foradés un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’una divinitat; l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un estornut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre (d’aquí allò de dextro pede); casar-se en certes dates sense haver consultat els auspicis (el millor període per casar-se era la segona meitat de juny); no entrar la núvia en braços a la nova llar; no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna… Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (calendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.

En canvi, consideraven de bon averany les abelles.

Desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta. La gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull. El puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor, l’ull (pintat de blau o representant el sol)… eren símbols que també consideraven talismans contra el mal d’ull. Fins i tot protegien els morts posant a la tomba STTL. Creien en personatges malèfics com les làmies (precedents de l’home del sac que s’emportaven i es menjaven els nens desobedients) o les bruixes o harpies, en fantasmes, homes-llops i vampirs contra els quals utilitzaven tota mena d’amulets.

Tradueix el text següent de Terenci (Formió IV 706-708) per esbrinar si tot el que li passa a Geta és rebut com a bon o mal averany:

intro iit in aedis ater alienus canis;

anguis per impluvium decidit de tegulis;

gallina cecinit;…

Llegeix també el contingut sobre supersticions que apareix a la Unitat 13 del Llibre Digital (a l’apartat d’Herència Clàssica). I després, respon: Ets supersticiosa o supersticiós?  En què i per què? Saps per què avui hi ha gent que evita el número tretze? Quines supersticions romanes encara perviuen en l’actualitat? També en això som hereus seus?… Envia el teu comentari aquí mateix.

Andròmaca – José de Vilches (1853)

Andròmaca va ser un personatge de caràcter dominant i maternal que va sorgir d’una de les tres obres d’Eurípides, que després de molts patiments al llarg de la seva història la van denominar heroïna tràgica.

Andròmaca era filla d’Eetió, rei de Tebes Hipoplàsia, que, igual que els seus set germans, va morir a les mans d’Aquil·les. I més tard, la seva mare es va suïcidar després de perdre el seu marit i els seus fills.

Andròmaca, sola, va traslladar-se a Troia amb el seu marit, el príncep de la ciutat, Hèctor. Després d’anys, Troia va caure en una forta guerra i ella va ser testimoni de la mort del seu marit i que els grecs van capturar el seu fill després que la ciutat fos presa.

Héctor i Andròmaca – Giorgio de Chirico (1917)

Va ser portada captiva després d’acabada la conquesta, i després de repartir totes les noies reclutades, va ser lliurada a Neoptòlem, el fill d’Aquil·les. Aquest abusava sexualment d’ella, al ser una esclava de la guerra de Troia.

Hermíone, la dona de Neoptòlem i filla de Menelau i Helena, tenia enveja d’ella, ja que tenia fills amb el seu propi marit. Andròmaca va rebre moltes amenaces i atacs per part d’Hermíone i Menelau. Fins que un dia, Menelau va aparèixer amb el fill d’Andròmaca amenaçant-la de mort. Aquest es va emportar presonera a ella i al seu fill. Finalment, Peleu va salvar la jove de la mort, obligant Menelau a tornar a Esparta.

Després d’això, Andròmaca va intentar suïcidar-se per por, però els seus servents la van aturar. Andròmaca finalment es va casar amb Helen, el germà d’Hèctor, i va ser feliç com a dona lliure i reina d’Epir.

Autors: Mariona Brugué i Guillem Nieto

La tragèdia “Ifigènia en Áulide” d’Eurípides és una obra que relata el mite del sacrifici d’Ifigènia per part del seu pare, Agamèmnon, per garantir una millor navegació per a la guerra de Troia.

A l’obra, Agamèmnon lidera l’exèrcit grec en el seu viatge cap a Troia, però un vent contrari els impedeix sortir. L’endeví revela que el vent només es pot calmar si Ifigènia és sacrificada a la deessa Àrtemis. Agamèmnon està angoixat davant la perspectiva de matar la seva pròpia filla, però finalment accepta fer-ho per assegurar una favorable navegació. Enganya Ifigènia i la porta a Àulide amb l’excusa que s’ha de casar amb Aquil·les. Quan Ifigènia arriba a Àulide, se l’informa del motiu real de la seva presència i s’enfronta al seu pare. Agamèmnon està dividit entre la seva obligació com a líder i el seu amor per la seva filla, però finalment decideix continuar amb el sacrifici.

En l’últim moment, Àrtemis intervé i substitueix Ifigènia per un cérvol, salvant-la de la mort. L’obra acaba amb Agamèmnon i la seva família enfrontant-se a les conseqüències de les seves accions, inclosa la fúria de l’esposa d’Agamèmnon Clitemnestra, que més tard l’assassina en represàlia per haver sacrificat la seva filla.

Fruit d’una maleïda relació incestuosa entre els reis de Tebes Èdip i Iocasta, Antígona és una de les heroïnes gregues més conegudes i influents de tots els temps.
Després de la mort de Iocasta, el rei Èdip, desolat per la seva mort i pel pecat que va cometre, decideix abandonar Tebes, deixant els seus fills Etèocles i Polinices en el poder. Aquest fet va provocar que tots dos entressin en un conflicte pel poder, resultant en guerres i en la mort d’aquests. Però com va ser Polinices qui va començar la guerra, arribant fins i tot a atacar la seva pròpia gent, el germà de Iocasta, l’actual rei Creont, va decidir que el traïdor no tindria dret de ser enterrat.
Antígona, indignada per no poder efectuar els rituals funeraris al seu germà, decideix anar en contra l’Estat i les lleis de l’home i acaba intentant enterrar Polinices durant dos cops. Furiós per la desobediència d’Antígona, Creont ordena que sigui jutjada com una traïdora i condemnada a morir de gana. Tot i que ella era la promesa d’Hèmon, fill de Creont, el tirà no va canviar d’idea i la va condemnar igualment. L’endeví Tirèsies, en descobrir les accions de Creont, l’avisa del seu error i prevé que si la mort d’Antígona s’efectua, Creont al seu fill.
En escoltar això, el rei entra en raó i se’n va a buscar a Antígona per deixar lliure, però ja és massa tard. Ella ja imaginant el seu final, decideix suïcidar-se abans de morir en mans del seu tiet.

Antígona de Frederic Leighton, (1882)

Com la profecia de Tirèsies, Hèmon mor després d’intentar matar el seu pare i Creont acaba sol, perquè la seva dona, després de sentir que el seu fill s’havia mort, va prendre la decisió de suïcidar-se.
Antígona és la representació del poder de la força de voluntat i valors ètics. Per ella, honrar la mort del seu germà mentre respectava les lleis divines valia molt més que no pas seguir les lleis dels homes. El seu amor fraternal i la seva resistència contra el poder tirànic és un exemple de força femenina que lluita pels seus drets i per ser escoltada.

Rafaela de Oliveira i Alèxia Segura

Mosaic de Fedra (S.VI, a Jordània)

Segons Eurípides, en la seva tragèdia Hipòlit, Fedra, casada amb Teseu, rei d’Atenes, s’enamora del seu fillastre Hipòlit. Sense cap altra esperança que la mort, explica el seu secret a la dida. Quan la dida insinua a Hipòlit l’amor de Fedra, el noi el refusa indignat. Llavors Fedra, espantada perquè Hipòlit la delati a Teseu i despitada pel seu rebuig, es penja després d’escrire una nota on acusa Hipòlit de voler-la seduir. Teseu desterra el fill, el qual mor en un accident en sortir d’Atenes (provocat per un monstre enviat per Posidó).

Fedra és germana d’Ariadna (i el minotaure), la noia que traí el pare i deixà Creta, la seva terra, per ajudar el seu enamorat, Teseu. Ell l’abandonà a l’illa de Naxos i anys després s’uneix amb Fedra, que acabarà obsessionada per la passió que li desperta Hipòlit, fill de Teseu. L’amor sembla jugar amb el destí d’aquestes dues germanes.

Tu què diries de tot plegat? Prova de posar-te en la pell d’algun d’aquests personatges i també busca alguna relació d’aquesta història amb notícies o literatura del nostre temps.

Jàson i els argonautes arriben a la Còlquida, regne del pare de Medea, a la recerca del velló d’or. Les deesses Hera i Atenea els protegien i van demanar a Afrodita que Medea, la filla del rei, s’enamorés de Jàson. 

El rei va prometre a Jàson donar-li el velló d’or si complia algunes proves. Amb ajuda de les deesses protectores, Jàson i Medea es van trobar al santuari d’Hècate. Allí l’heroi li va demanar ajuda i va prometre casar-s’hi i portar-la a Grècia, la seva terra d’origen.

Medea li va donar a Jàson una poció que el feia invulnerable a les flames dels bous. Ell va ajudar a vèncer uns soldats i a provocar-li somni al drac que cuidava el velló d’or. Així, l’heroi va poder complir totes les tasques.

La parella va fugir al navili Argo, i per evitar que el seu pare els perseguís, ella va matar el seu germà petit, Apsirto. Van aconseguir arribar a Iolcos, on la parella va contreure matrimoni i Medea va rejovenir el pare de Jàson, en forma d’agraïment. Les filles de Pèlias, germà del pare de Jàson, van voler que també rejovenís el seu progenitor.

Medea les va enganyar i va fer que Pèlias morís. La parella va ser bandejada a Corint, on van ser rebuts pel rei Creont. Van viure feliços allà per molts anys i van tenir dos fills. Però Jàson es va enamorar de la filla del rei, Glauce, i va pensar en desfer-se de la seva dona.

Fingint que acceptava el compromís de Jàson i Glauce, Medea li va regalar un vestit a la princesa, a través dels seus fills. Quan la núvia se’l va posar, es va incendiar i el foc es va propagar a tot el palau. Després Medea, per causar més patiment a Jàson, va matar els seus propis fills, sabent que els corintis buscarien represàlies.

Una altra versió del mite narra que els corintis van matar els fills de Medea. Però, en venjança, ella va llançar una epidèmia que va acabar amb tots els nens de la ciutat.

Sigui quin sigui el cas, després de la mort dels seus fills, Medea fuig a Atenes (amb el carro d’Hèlios, déu del Sol, el seu avi), on va ser rebuda pel rei Egeu, amb qui es va casar i va tenir un fill anomenat Mede. Anys després, va intrigar perquè Teseu, fill d’Egeu, no pogués accedir al tro i aquest li fos atorgat al seu fill. El rei se’n va adonar i ella va fugir. Va tornar a la Còlquida, on va ser perdonada. Diu el mite que Medea és immortal i viu per sempre als Camps Elisis.

“Kassandra” (1903), de Max Klinger

La història de Cassandra, princesa de Troia, germana d’Hèctor i Paris, va interessar poetes d’abans i d’ara i ha estat llargament representada en el món del teatre i del cinema. Cassandra configura el prototipus d’heroïna clàssica: té un caràcter fort i passional i s’enfronta a un destí que no ha triat.

Retrat d’Emma Hamilton en el paper de Cassandra, de George Romney (segle XVIII)

La seva sort fou determinada per l’amor del déu Apol·lo, qui li va prometre el do de l’endevinació si es convertia en la seva amant. Ella rebé el regal però no accedí a la petició del déu. Aleshores Apol·lo la maleí prenent-li la credibilitat. Així fou com Cassandra fou capaç de predir el futur, però sense que ningú se la cregués.

Després de l’engany del cavall i la caiguda de Troia -pronosticats per la princesa-, fou maltractada per Àiax i després convertida en esclava sexual per Agamèmnon, principal cabdill grec i rei de Micenes, que la portà al seu casal sense escoltar el vaticini fatal de la noia: allà hi haurien de trobar la mort tots dos, a mans de la reina Clitemnestra, dolguda amb el marit sobretot per la desaparició de la seva filla Ifigènia.

“Cassandra” (1859), d’Henrietta Palmer

Coneixem la seva història a partir de la tragèdia Agamèmnon, la primera part de l’única trilogia tràgica que s’ha conservat, l’Orestea d’Èsquil (s. V aC).

Envieu les reflexions i conclusions que us desperta aquesta figura emblemàtica del món antic, a qui l’art ha representat sovint amb uns ulls desorbitats, la boca oberta i una cabellera roja i esvalotada.