Arxiu de la categoria: General

Aniversaris Juny

Volem felicitar a tots els alumnes que compleixen anys als Juny:

Victor Salas Delgado    01/06/1999
Jiawei Chen Chen 04/06/1999
Paula Ortega Morales 04/06/2000
Javier Seijo Gordo 05/06/1999
Ceyhun Moise 05/06/1999
Ainoha Sánchez Cordón 06/06/1999
Raúl Viral García 06/06/2002
Milagros Montserrat Abasolo Barrios 10/06/2001
Erica Suárez Salazar 10/06/2001
Omar Zerhouni Khayati 10/06/2002
Erik Pizarro Ruíz 10/06/2000
Aran Gomis Pérez 11/06/2002
Jiayi Wang 11/06/2001
Maylen Antonella Graia 13/06/2001
Angel Aaron Ferrer Linares 14/06/1998
Mamadou Toure 16/06/2002
Sabir Bouya Samadi 16/06/1999
Sergio Solís García 16/06/1997
Mª Ángeles Villanueva García 16/06/1997
Jiayi Wang 17/06/2002
Almaro Gassama 20/06/2001
Cristian Rodriguez Santos 20/06/2000
Alex Alcaraz Molina 21/06/1999
Judith Huertas Guzmán 21/06/2002
Alexandra Nicolau Sans 24/06/1999
Erika Nicolau Sans 24/06/1999
Bilal Ben Touhami 25/06/1998
Cristina Lopez Rios 25/06/1998
Enzo Agustín Ordóñez Said 26/06/2002
Agustín García Rodríguez 27/06/2000
Oumayma Anzaoui 27/06/1999
Toni Medina Fernández 28/06/2001
Claudia Muñoz Fabian 29/06/1996
Miguel Fajardo Salguero 29/06/2001
Javier Linares Gutierrez 30/06/2001
Goundo Toure 30/06/1998

Erika i Marina

Laia l’Arquera 2

Explica la llegenda, que fa molts anys, en un poble de Catalunya, hi vivia una noia que es deia Laia. La laia vivia amb els seus pares en una petita casa de pagès. Li agradava molt cuidar de la seva encantadora gateta, la Mixi, però la  seva veritable afició era practicar el tir amb arc. Despres de la escola, sempre anava al bosc per poder practicar, disparant a les branques per fer caure els fruits dels arbres, i després menjar-se’ls.

Amb el pas del temps, la Laia va anar creixent i la seva habilitat amb les fletxes i els arcs, també.

Un dia, mentres feia la seva habitual vistita al bosc, la laia es va trobar amb uns homes armats que corrian en direcció cap al poble on ella vivia, lluro.ella morta per la por, es va amagar derrera una mata i els homes no la van veure. Eren els invasors dels quals tot el poble parlava.

La Laia no sabia què fer, podia anar a avisar a la gent del poble, però aquells homes eren més rèpid que ella, i només aconseguiria que també la matessin. L’atra opció que tenia, era quesar-se amagada en el bosc i viure del que caçava, però ella sabia que no podria fer-ho sabent que la seva família, els seus amics, la seva gent, estava vivint un infern. Però qué podia fer una noia de divuit anys amc un arc i fletxes? La laia no podia fer res davant d’aquells homes.

L’únic que podia fer era plorar i resar, plorar per la seva importència, per la seva família, pel seu poble, per la seva estimada gateta

a veure amb si mateix. Peròque despres de mitja hora,  De la no res, va aparèixer un àngel. La laia no podia creure’s el que veia. L’angel es va presentar, i li va dir que havia escoltat les seves pregàries i estava allà per ajudar-la. La L’àngel li va dir que podia demanar un desig que tingés a veure amb si mateixa, però que després de mitja hora, ella quedaria petrificada per tota l’eternitat. En el rostre de la Laia es va dibuixar un somriue, i li va demanar a l’àngel que li donés forces per poder derrotar els invasors amb el
seu arc i les seves fletxes. L’àngel sense pensar-s’ho dos cops li va consedir el seu desig.

La Laia, després d’acomiadar-se de l’angel, s’encaminà cap a lluro. Un cop allà, va començar a disparar les flñetxes a tots els homes que es torova en el seu camí. Aquells homes estaven atacant al seu poble, i calant foc a les cases de tots els habitants sense pietat. Veure la cara dels nens i nenes córrer per poder salvar la seva vida, era el potjor havia vist.

Tot i que la seva força era molt superior a la de qualsevol home, no era suficient per derrotar tots aquells homes. Els invasors la van acorralar, i just quan es disposaven a matar-la, La Laia es va convertir en una escultura de ferro gegant.

Tots els invasors van morir quan s’alçà l’escultura de la Laia l’Arquera, i e aquell moment la invasió va acabar. Per aixà, la gent del poble que no havia morit, va anar a reunir-se al voltant de l’ecultura i la van batejar com la defensora d’lluro.

Andres Carbajo,Jaitai Lu.

La gran porteria

La gran porteria

Oh!Dema portera

Oh! Laia l’Arquera,

A mataró dones la benvinguda,

On totes les persones és ben rebuda.

Vigiles des de l’alçada,

Des de la ronda on ets posada

Amb el teu arc vigiles,

Mentes que la gent espaviles

Quan torno a Mataró

D’un viatges esgotador,

I veig la teva escultura

Sé que el meu viatge s’atura.

Andres Carbajo,Jiatai Lu.

Canvi de nom

El nostre institut va canviar de nom a “Institut Laia l’Arquera”. La raó és perquè abans tenia el nom del barri, i tots els instituts tenen noms de persones famoses. Llavors, es va canviar pel nom d’una escultura simbòlica que tenim a la ciutat, i així està com a emblema. A més, el símbol de l’institut també és l’escultura Laia l’Arquera.

IMG_2067
IMG_2071

Bianca Stefanescu i Ivan Lozano

Sonet laietà

Sonet laietà

En un vestit de metall enfundada,

Ben lluitadora i fletxera fervent,

S’alça la bella dama acaronada,

Gràcil, laietana de naixement.

Laia l’arquera és ella anomenada,

De la creativitat apetent

D’en Brull dinàmic és abanderada;

Llibertat, feminitat amatent.

Oh Laia! Amb la mirada perduda

Cerques innocent la bona travessa

Que guiarà tots els mataronins.

La teva presència hi te cabuda;

Dispara una fletxa! Allà on no hi cessa

Ens il·luminaràs els bons camins.
Abdres Carbajo,Jiatai Lu.

Laia l’Arquera

Laia l’Arquera

Del no res va sorgir,

Semblava que amb un propòsit;

Vigilar la nostra ciutat,

Un lloc poc inhòspit.

S’enlairava per sobre de tot Mataró,

Tan majestuosa que espantava,

Observat cada carreró,

Per si alguna cosa passava.

Amb el seu arc apuntava al Burriac,

Una castell sobre una muntanya

Ben llunyà, un xic extraviat,

Cobrint-li les espatlles.

Representant la nostra ciutat,

Sense el propòsit de parar,

Aquesta estimada ambigüitat

Als nostres cors sempre romandrà.

Espera-m per sempre

Espera-m per sempre

Ella sempre arribava puntual, era d’aquelles persones a qui no li agradaba fer-se esperar.
Ara mateix podria estar estudiant l’examen de matemàtiques de demà, però preferia
Estar allà en comptes d’endinar-se en el món de les equacions. La seva mare sempre li deia el mateix:

-Quan em portaràs a casa un 10 de mates?

No era una noia que passés dels estudis, al inrevés, li agradava esforçar-se per treure  bones notes… però avui era un dia especial. Avui s’havia armat de valor; el valor que durant set mesos tenia amagat.

Només en arribr a casa  s’havia tancat a la seva habitació amb la intenció de trobar la roba perfecte que mereixia aquesta ocasió. Quan es va asseure a la taula els macarrons
que havia cuinat el seu pare semblaven glaçons.

-Això et passa per haver-te tancat a la teva habitació com un talp.

Va ignorar el riure del seu germà i els infinits retrets dels seus pares i va tornar a la seva habitació. En acabar de pentinar-se el cabell, va agafar la seva bossa amb les claus.
Abans de sortir es va essegurar que no hi havia ningú a prop per dir-li on anava i per
què. En tancar la porta va cridar un llarg “Adéu” i sense donar temps a escoltar la veu dels seus pares, va tancar-la.

Ja portava més de dues hores esperant senese cap indici d’ell. Sempre que veia a la llunyania una figura masculina, la seva cara s’il·luminava, però en segons es tornava a apagar va començar a fer-se de nit i ella continuava sense restre d’ell.

-Potser demà té un munt d’exàmens intentava convèncer.

Si per ells fos, estaria esperant eternament. Volia expressar d’una vegada tot el que pensava i sentia. Volia mirar a aquells ulls blaus que tants cops havia admirat, agafar-se en aquella jaqueta de cuir que ella sempre portava.com si el seu pit fos una diana, mena de fletxa va trencar
El seu cor. Ell havia arriba, no obstant no s’estava disculpant de la seva tardança sinó
Que estava unit els seus llavis amb els d’un altre.

Ella es va desplomar com si d’una nina gràgil es tractés. No es va tornar a saber res més d’ell.

Diuen que on arra mateix està situada l’estatua  de la Laia l’Arquera, ella va jurar qui mai més tornaria a esperar a ningú. Amb sort, l’haurien d’esperar a ella.

Andres Carbajo, Jiatai Lu.

Tànger

Tànger és una ciutat del nord del Marroc, a les costes de l’estret de Gibraltar, és la capital de la regió Tànger-Tetuan. Té una població de 2.586.000 habitants amb una superfície de 302,5 kmº2
images

A Tànger el 99% de la població parla en àrab, però l‘1% parla en amazig.

Tànger fou conquerida per Musa  el 710, sent anomenada pels àrabs com Tanja (Tandja). El seu lloctinent Tarik Ibn Ziyad  hi fou nomenat governador. El 711 Tarik iniciava la conquesta del regne visigot. Conquerida Toledo, Tànger va quedar en posició privilegiada entre els dos governs. Els governadors omeies del Magreb van residir a Tànger.

Història :

Tànger fou construïda pel fill de Tinjis anomenat Sufax. Tinjis era l’esposa de l’heroi berber Antaius (en grec Anteo o Anteos). Les llegendes gregues atribueixen la fundació de la ciutat al gegant Anteo, i la seva tomba es trobaria a prop de la ciutat. A pocs kilòmetres de la ciutat hi ha la gruta anomenada d’Hercules, una de les majors atraccions turístiques regionals per la seva relació amb la mitologia griega.

 

La plaça de Tánger:

Plaza-de-Tanger

Realitat o ficció?

Realitat o ficció?

Hi havia una vegada un país en el qual el poder havia recaigut sobre un grup de persones egoistes que pels seus actes semblava que no tinguessin cap preocupació
per la població i aprofitessin per cobrar quantitats exagerades de diners pel seu treball.

Un cert dia van decidir atacar a l’ensenyament, aquesta que es tan important perquè la població prosperi i pugui acabar treballant del que més li agradi. El seu atac va consistir entre d’altra coses en retallar els salaris dels professors, augmentar els alumnes a les aules i disminuir la quantitat de beques.

Just en aquest moment en què la gent ja creu que no hi ha res a fer i que tot anirà a pitjor, arriba la seva heroïna, Laia l’arquera, la justiciera de l’educació. Amb els seus poders aconsegueix accedir a les ments d’aquests polítics fent-los somiar que són una altra persona i que els afecta tot allò que ells estan canviant. Així nit rere nit. També la Laia els fa fer errors gramaticals quan parlen en una conferència i queden en ridícul davant de tothom, Tot això els fa posar realment a la pell de tota la gent que ho està passant malament i quests polítics decideixen canviar totes les reformes i apostar per un ensenyament públic o privat de qualitat accessible per a qualsevol.

Potser això només és una història i mai es complirà però no passa res per somiar una mica, ja que mai se sap quan poden canviar les coses.

Andres Carbajo,Jiatai Lu