Laia l’Arquera

Laia l’Arquera

Del no res va sorgir,

Semblava que amb un propòsit;

Vigilar la nostra ciutat,

Un lloc poc inhòspit.

S’enlairava per sobre de tot Mataró,

Tan majestuosa que espantava,

Observat cada carreró,

Per si alguna cosa passava.

Amb el seu arc apuntava al Burriac,

Una castell sobre una muntanya

Ben llunyà, un xic extraviat,

Cobrint-li les espatlles.

Representant la nostra ciutat,

Sense el propòsit de parar,

Aquesta estimada ambigüitat

Als nostres cors sempre romandrà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *