Fa 80 anys de la desfilada de la victòria del bàndol nacional

La victòria de 1939 va marcar un abans i després en la història espanyola i la ferida que va deixar mai es va tancar.

La Guerra Civil es va desencadenar a Espanya després del fracàs parcial de el cop d’estat de l’17 i 18 de juliol de 1936, el qual va ser dut a terme per una part de les forces armades contra el Govern de la Segona República. Després del bloqueig de l’Estret i el posterior pont aeri, en les últimes setmanes de juliol va començar una guerra que conclouria a l’abril de 1939 amb l’últim part de guerra signat per Francisco Franco, declarant la seva victòria i establint una dictadura que duraria fins a la seva mort, el 20 de novembre de de 1975.

 

La guerra va tenir múltiples facetes, les quals van incloure, la lluita de classes, guerra de religió, enfrontament de nacionalismes oposats, lluita entre dictadura militar i democràcia republicana, entre revolució i contrarevolució, entre feixisme i comunisme. En conseqüència el poble espanyol va patir tremendament i avui dia és un tema que no moltes persones volen recordar.

A més va ser la primera vegada en la història que l’aviació va ser utilitzada per a bombardejar ciutats amb civils indefensos. Així a partir de la guerra civil espanyola les víctimes podien estar a milers de quilòmetres dels llocs de l’enfrontament bèl·lic i ser senzillament població civil indefensa, utilitzada per fer mal a país.

L’1 d’abril de 1939 la ràdio del bàndol rebel, Ràdio Nacional d’Espanya, difonia l’últim informe de la guerra civil espanyola, “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit roig, han assolit les tropes nacionals els seus últims objectius militars . La guerra ha acabat. Burgos, 1r d’abril de 1939, any de la victòria. El Generalísimo. Signat. Francisco Franco Bahamonde “.

Es calcula que el conflicte civil va causar uns 540.000 morts.

A l’agafar el poder l’hi va conèixer com “Caudillo d’Espanya”. Aquest títol encarnava els següent càrrecs: generalíssim dels exèrcits (poder militar), cap de l’Estat i de Govern (poder civil), homo missus a Deo (poder religiós: enviat de la divina providència) i cap nacional de Falange Espanyola Tradicionalista (poder partidista: suprem dirigent de el partit únic de l’Estat). Franco mateix deia que ell era “només responsable davant Déu i davant la història”.

                  

Franco romandria al poder per gairebé quaranta anys en el poder entre els anys 1939 i 1975, finalitzant amb la seva Mort 20 de novembre de 1975, als 82 anys. I va saber ser el tutor del rei emèrit Joan Carles I, que fa dos anys va confessar que el Caudillo d’Espanya un dia abans de la seva mort li va agafar la mà i va dir “Altesa, l’única cosa que li demano és que preservi la unitat d’Espanya “

Madrid 1973. Francisco Franco festeja el 34 aniversario de su victoria sobre los Republicanos.

Per la llarga durada i proximitat temporal de règim, Franco és un tema incòmode del passat en la vida pública espanyola. Així ho demostra el debat que va sorgir al demanar l’exhumació de les seves restes del monument públic de La Vall dels Caiguts per al seu trasllat a un panteó privat de la seva família.

Madrid 1 d’octubre de 1975. Franco va morir el 20 de novembre del mateix any.

El màxim responsable de la desenes de milers d’espanyols afusellats sense judici previ, i encara amuntegats en fosses comunes escampades per les carreteres d’Espanya, va morir al llit fa 44 anys i encara segueixen les seves restes en un monument propietat de l’Estat. I acompanyant el cadàver del dictador ia la manera de certs emperadors xinesos, un guàrdia de 34.000 cadàvers d’excombatents de la República i de el bàndol rebel. Molts d’aquests cadàvers es van dur allà sense consultar tan sols als familiars.

Es creu que va haver-hi més de 140.000 desapareguts durant el seu règim.