El catalanisme va iniciar-se al s.XIX com a moviment cultural de recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Hi havia un interès pel coneixement de la història, la literatura, les tradicions i el dret civil català, que van fer evident que Catalunya era un país dotat històricament d’una personalitat pròpia.
En paral·lel, el desenvolupament econòmic i social d’Espanya, amb Catalunya com a pionera del procés industrialitzador, va accentuar aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de problemes que l’Estat liberal, centralitzat i uniformista, era incapaç de resoldre. Al final de segle, el catalanisme va esdevenir un moviment polític que pretenia una reforma de l’Estat i que es vertebrava al voltant de la consecució de l’autonomia de Catalunya.
L’aparició d’aquest sentiment catalanista l’hem de buscar en el Romanticisme, en l’exaltació dels sentiments i per tant, d’aquests nacionalismes.
La definició més clàssica de nació és la de RENAN:
“Una nación es una solidaridad constituida por el sentimiento de los sacrificios hechos y que se está en disposición de hacer todavía. Supone un pasado y se resume en el presente en un hecho tangible: el consentimiento, el deseo claramente expresado de continuar la vida común. La existencia de una nación es el plebiscito de todos los días.”
RENAN, Ernest: “qu’est-ce qu’une nation? ; Manual de Historia Universal. Espasa Calpe. Madrid 1960.
En ella apareixen els dos principis de la nació contemporània:
– El de la sobirania popular, autodeterminació i llibertat
– La concepció romàntica de l’esperit nacional, la nació-poble o grup històric front l’estat artificial.
UNA NOVA CULTURA CATALANISTA
La persistència de la identitat catalana
Al principi del segle XIX, després d’un segle del Decret de Nova Planta (1716), que havia modificat tota l’estructura políticoadministrativa de l’antiga Corona d’Aragó, persistia a Catalunya un refús del procés de centralització administrativa i de la temptativa d’identificació amb les lleis i la llengua de Castella.
Com a resultat d’aquesta política, a començaments del segle XIX el català havia desaparegut com a llengua administrativa i de cultura. Però, en canvi, continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població, i s’utilitzava com a llengua escrita per a les cançons i els romanços tradicionals, així com als llibres adreçats a un públic popular. A més, malgrat la tendència uniformadora de l’Estat, la societat catalana va mantenir no tan sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i les tradicions, especialment la manera de viure.
En definitiva, tot i que els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, tenien consciència del seu particularisme dins del nou Estat liberal.
La Renaixença literària i cultural
La Renaixença fou un moviment cultural iniciat a Catalunya a la dècada de 1830 com a reivindicació de l’ús públic i cultural de la llengua catalana. El seu inici el trobem amb la publicació d’obres importants com La pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de Joaquim Rubió i Ors (1841). A partir d’aquest moment, la llengua es va convertir en el símbol d’un moviment que es dedicà a conscienciar els ciutadans de la necessitat de fer del català no només una llengua parlada, sinó també una llengua de cultura.
L’any 1859 es van iniciar el Jocs Florals com una plataforma per promoure i difondre la llengua i la literatura catalanes. El certamen volia preservar la puresa de la llengua escrita i premiava textos poètics escrits en català antic (llemosí) o català literari modern, que, en aquells moments es trobaven força allunyats del català que es parlava al carrer.
La Renaixença va situar la llengua com a element central de la identitat catalana, les arrels de la qual es van rastrejar en la literatura, la història, el dret i el folklore. La mirada al passat medieval, impulsada per literats com Manuel Milà i Fontanals o l’arxiver Pròsper de Bofarull, vindicà el paper dels comtes de Barcelona i la importància de la Corona d’Aragó, mentre que Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull o Antoni Aulèsia i Pijoan paraven atenció a la història de Catalunya. Alhora, juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tunyets i Manuel Duran i Bas analitzaren el dret com a expressió de l’ànima catalana i defensaren que els usos i costums del passat reflectin la psicologia col·lectiva d’un poble.
La Renaixença popular
En paral·lel, al marge i en oposició a la Renaixença literària, es va desenvolupar un moviment cultural de caràcter popular que defensava la utilització del català “que es parla” i que comptava amb la tradició d’una literatura i d’un teatre populars, que tractaven temes quotidians.
Aquesta Renaixença va estendre’s de la mà d’homes com Josep Anselm Clavé, Abdó Terradas i Frederic Soler, que criticaven el català culte com una llengua medievalitzant, arcaica i carrinclona.
Clavé va contribuir a l’arrelament del català entre classes populars amb el repertori de cançons que interpretaven les societats corals. Terrades va connectar amb la tradició d’un teatre d’agitació política representat en llengua catalana. Però, l’autèntic renovador del teatre popular va ser Frederic Soler, amb el pseudònim Serafí Pitarra que va escriure un teatre caricaturesc i sarcàstic.
Tanmateix, a la dècada de 1870 es va produir un apropament dels dos corrents a fi de deixar de banda les polèmiques i de sumar esforços en l’impuls de la llengua. En aquesta direcció, els Jocs Florals es van popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del català, d’on van sortir grans escriptors com Àngel Guimerà, Narcís Oller o Jacint Verdaguer.
A més, el català es va començar a incorporar-se a les publicacions (diaris, revistes, etc.).