LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES DEL SEGLE XIX 

1. LA DEMOGRAFIA 

• Creixement de la població a Europa. 
• Creixement de la població a Espanya important però menor que a Europa. 
• A finals del segle XVIII Espanya tenia 11.000.000 d’hab. 
• A finals de segle XX Espanya tenia 16.000.000 d’hab. 
• A Espanya hi havia una taxa de mortalitat alta deguda a: 

• Les guerres civils carlines. 
• Poc desenvolupament industrial. 
• Epidèmies: còlera. 

Les característiques del creixement van ser similars a Europa:

• Increment de la població absoluta. 
• L’augment Illeuger de la població urbana. 
• Despoblament gradual de les zones rurals. 
• Disminució de la població activa dedicada a l’agricultura. 
• Augment de la població activa dels sectors de la indústria i el comerç. 

2. ELS CANVIS EN L’AGRICULTURA 

Característiques de l’agricultura: 

1. El sistema de propietat en mans de la noblesa i l’església. 
2. El no desenvolupament agrari a causa del sistema de propietat. 
3. Els camperols eren pobres i treballaven explotacions petites. 
4. Aquests camperols no podien progressar. 
5. Encara hi havia a Espanya moltes hectàrees de terres comunals. 

Perquè el camp espanyol fos rendible era necessari:

1. Els propietaris tenien que invertir en adobs i maquinària. 
2. Estudiar com obtenir més rendiments. 
3. Introduir nous conreus. 
4. Recerca de nous mercats. 

• Els camperols eren molt pobres i tenien explotacions petites (minifundis). 
• Existien terres comunals’, que eren propietat dels municipis (boscos, pastures).

2.1. Les desamortitzacions 

Les desamortitzacions eren l’expropiació de béns de l’església o comunals, per part de l’Estat liberal, que es posaven a la venda en subhasta. 

• Els polítics liberals sabien que hi havia d’haver canvis en l’estructura de la propietat. Volien eliminar les restes de règim senyorial. Un d’aquests canvis passava pel canvi en la propietat de la terra. 
• Una de les mesures va ser les desamortitzacions que es van produir entre 1836-1855. 

1ª desamortització, 1836: va ser realitzada pel liberal Mendizábal i consistia en l’expropiació per part de l’estat de gran part dels béns d’ordes religiosos (terres i edificis). Les terres es subhastaven públicament i anaven a parar a pagesos amb diners i a terratinents. Amb els ingressos obtinguts van afrontar el deute públic i van finançar l’exèrcit contra els carlins. 

2ª desamortització, 1855: va ser obra del ministre d’hisenda Pascual Madoz. 

Va expropiar les terres comunals municipals, estatals i d’ordes militars. El procediment era taxar la propietat, fer-ne una subhasta pública i adjudicar-les al millor postor. 

Conseqüències de les desamortitzacions:

1. Canvi de propietat (terratinents, pagesos mitjans, burgesia de les ciutats). 
2. La proletarització de grans sectors de la pagesia 
3. Ampliació de la superfície cultivada expansió del conreu de patates i de blat de moro. 
4. Introducció de nous adobs (guano, nitrat de Xile), fet que augmenta la productivitat 

2.2. Els avenços en l’agricultura comercial 

Des de mitjans segle XIX a la costa mediterrània: 

• Agricultura orientada a la comercialització (vinya, cítrics, arròs, fruits secs, oli i espart) 
• Entre 1850 i 1875: Espanya va triplicar les exportacions de vins a Europa 
• Cap el 1863 va arribar la plaga de la fil·loxera, que provenia de França i que va provocar la ruïna de les vinyes. 

3. LES TRANSFORMACIONS INDUSTRIALS 

A Espanya, la Revolució Industrial va afectar dues zones, Catalunya i el País Basc, i en menor mesura algunes comarques d’Andalusia (Sevilla, Màlaga), del País Valencià (València) i de Castella. A Finals del segle XIX Espanya encara era un país relativament endarrerit pel que fa a la indústria. 

3.1. L’endarreriment de la indústria espanyola 

Quan alguns països europeus iniciaven la segona fase de la Revolució Industrial, Espanya continuava sent un país fonamentat en l’agricultura. El retard industrial s’ha atribuït a la poca demanda de productes manufacturats degut a què:

• La població camperola tenia molt poc poder adquisitiu i no constituïa un estímul per a la demanda industrial 
• Una altra raó del retard se sol dir que és degut a l’excessiu proteccionisme que els industrials bascos i catalans van imposar als governs liberals 
• Els productes catalans eren força més cars que els estrangers per la manca de carbó, ferro i bons ports a la costa que permetessin la càrrega i descàrrega. 
• Manca d’inversions, mala comunicació terrestre i falta de xarxes comercials per acostar- se al consumidor (ex. El blat de Castella es podria als graners mentre que al País Valencià s’importava blat; el carbó de les mines asturianes no trobava comprador mentre que Bilbao el comprava a Gran Bretanya) 

3.2. El cas català: la indústria tèxtil 

• Condicions i precedents Els problemes de la indústria tèxtil catalana eren:

• Manca de matèries primeres (cotó). 
• Manca de fonts energètiques (el carbó s’havia d’importar) 
• Poca capacitat de compra del mercat espanyol 

Els precedents de la indústria van ser els següents:

• A Catalunya al segle XVIII ja hi havia una infraestructura comercial una xarxa manufacturera. S’exportaven teixits, vestits, etc.
• L’agricultura s’havia modernitzat i era una agricultura comercial, tant pel que fa a la producció i exportació de vins, aiguardents, vinagres i olis. 
• El rendiment del comerç i les manufactures va ser la font principal del capital català per a la implantació de la indústria. 
• 1832-1833: l’arrencada L’any 1833, els germans Bonaplata, juntament amb Joan Vilaregut i Joan Rull van construir la primera fàbrica que funcionava amb vapor a Barcelona, Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia. A partir d’aquest moment s’iniciava la revolució industrial a Catalunya gràcies a: 

1. El capital comercial 
2. Mà d’obra abundant 
3. Mercat per l’exportació 

A Sants es va construir la fàbrica Vapor vell (1840) i L’Espanya Industrial (1849), era la més moderna i gran de Catalunya. Sabadell i Terrassa es van especialitzar en llana. Manresa, Igualada, Mataró i Vilanova i la Geltrú. 

• Les colònies industrials Davant l’elevat cost del cotó, a partir de 1860, es buscà l’aprofitament dels salts d’aigua, dels corrents del riu per moure les turbines. Es van crear les colònies industrials:

• Conjunt d’instal·lacions industrials i d’equipaments socials.
• Hi havia la fàbrica, l’habitatge de l’amo. Pels obrers hi havia habitatges, escola, capella, economat, casal, etc. 
• Estaven separades del nucli de la població
• Es localitzaven al Ilarg dels cursos fluvials (Ter i Llobregat) per aprofitar l’energia hidràulica. 
• Facilitaven l’aillament del moviment obrer.   
• El proteccionisme Degut a la competència dels productes britànics, la indústria catalana necessitava mesures proteccionistes:  

• Es va evitar importar teixits anglesos a Espanya i a les seves últimes colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. 
• El creixement industrial al segle XIX va ser important. La major part de la població va anar substituint els teixits de lli o llana pels de cotó.
• Entre 1830-1835 la indústria es mecanitzà gradualment. Les noves màquines van ser: 

→ La bergadana, màquina de filar que era la versió catalana de la spinning-jenny britànica 

→ El 1840 les selfactines, màquines de filar automàtiques. 

• Les fases econòmiques 

3.3. La indústria siderúrgica al País Basc 

• El País Basc era ric en ferro. Exportaven el ferro a la resta d’Espanya i a les colònies espanyoles. 
• Crisi a la indústria basca degut a la independència de les colònies espanyoles 
• Es va dur a terme una política proteccionista de la indústria basca. S’exportava a Gran Bretanya. Amb els beneficis es van crear les drassanes del port de Bilbao i els alts forns 
• Arrencada econòmica al País Basc gràcies al proteccionisme que va rebre i que va donar el monopoli del mercat espanyol i l’expansió de l’acer a Espanya que va substituir el ferro dolç 
• A Biscaia existia moltes mines de ferro (a cel obert). El ferro s’exportava a Gran Bretanya i s’importava carbó en el mateix vaixell, quan venia de tornada. 

3.4. Altres activitats industrials i mineres 

A) Indústries agroalimentàries 

• Fàbriques de farina (Aragó, Castella, Catalunya). 
• Fàbriques d’oli d’oliva (Andalusia Catalunya). 
• Fàbriques de vins i licors (Andalusia, Catalunya i País Valencià) 

B) Indústries mecàniques

• A Catalunya destacaven la fàbrica ” El Vapor”, dels germans Bonaplata.
• La “Nueva Vulcano”, de la Barceloneta.
•  “La Maquinista Terrestre i Marítima”, també a Barcelona. 

C) Indústries mineres

• Mines de mercuri a Almadén (Ciudad Real), 
• Mines de plom a Puertollano (Ciudad Real) i Riotinto (Huelva), 
• Mines de coure a Riotinto (Huelva),
• Mines de carbó a Astúries.
• Mines de ferro a Biscaia (País Basc), Còrdova i Huelva. 

4. LA CREACIÓ DEL MERCAT COMÚ ESPANYOL 

Entre 1847 i 1892, es va produir a Espanya el procés d’unificació dels sistema econòmic: la creació d’un mercat únic. Aquest procés va ser possible gràcies a l’organització de: 

• Xarxes comercials i de transport 

• L’establiment d’una nova legislació mercantil 
• La unificació del sistema financer i del sistema fiscal. 

4.1. Les comunicacions 

• Carles III va fer construir els sis camins rals que unien Madrid amb: 

• País Basc 
• Catalunya/França 
• València 
• Andalusia 
• Extremadura 
• Galícia 

• 1850: s’estableix el sistema de correus
• 1852: s’inaugura els servei de telègrafs
• 1854- 1856: el ferrocarril rep un gran impuls. Permet la comercialització de productes entre les principals zones agrícoles i industrials 

4.2. Legislació mercantil 

• Creació d’un mercat únic: es suprimeixen les duanes interiors a Espanya 
• El codi penal i el codi civil proporcionaven regles generals sobre qüestions mercantils i delictes econòmics que van afavorir el mercat únic. 
• 1841-1875: política econòmica lliurecanvista, recolzada pels governs del Bienni progressista i del sexenni revolucionari 
• 1852-1892: política econòmica proteccionista, protecció del tèxtil català, de la siderúrgia basca, el carbó asturià i el blat de Castella o Aquesta política pujava els aranzels i evitava la competència estrangera. 

4.3. Unificació del sistema monetari 

• A la primera meitat del segle XIX, a Espanya existien diverses monedes i sistemes de compte, cap dels quals era decimal. 
• L’any 1869 el ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola va instaurar la pesseta com a moneda única 
• El 1874 el Banc d’Espanya va emetre bitllets de paper moneda 

4.4. Unificació del sistema d’impostos 

• A partir de 1845, amb la reforma de Mon, es va anar creant un nou tipus de sistema fiscal. Es van crear els impostos de: 

• Immobles 
• Agricultura i ramaderia 
• Producció industrial i comerç 
• Consum (IVA)
• Inquilinats i Hipoteques 

5. L’ECONOMIA CATALANA AL SEGLE XIX 

5.1. El creixement demogràfic 

Al segle XIX, Catalunya va passar de 900.000 habitants a superar els dos milions. Hi va haver una Revolució demogràfica. Això va permetre: 

• Proveir de mà d’obra la indústria 
• Generar excedents de població que van emigrar a Amèrica (Cuba, Filipines i Puerto Rico) 

Característiques demogràfiques:

• El litoral era molt poblat. 
• L’interior i la zona pirinenca tenien una densitat baixa. 
• Més de la meitat de la població vivia en localitats de menys de 2 000 hab. 
• A finals del segle XIX Barcelona era la ciutat més poblada. Amb l’absorció dels municipis adjacents va passar a tenir 535.000 hab. 
• Catalunya va tenir un creixement més gran que al mitjana espanyola.

5.2. Les transformacions agràries 

Les principals modificacions al camp català van ser: 

• Els efectes de les desamortitzacions van comportar la liberalització del comerç de la terra que va afavorir la millora i modernització de moltes zones del país 
• Els contractes d’arrendament com els de masoveria2 i de rabassa morta3, feien que els camps es mantinguessin en mans dels arrendataris durant generacions. 
• Es van ampliar les terres de regadiu. Es van construir els canals de regadiu de la Infanta, Urgell, Dreta del Llobregat, Dreta de l’Ebre. Avui dia encara constitueixen les principals zones de regadiu de Catalunya. 
• Es van estendre els conreus de blat de moro i de patata i les plantes farratgeres. Però principalment el conreu de la vinya. 
• Hi havia animals estabulats (vaques, porcs i aviram).
• Gràcies al bestiar tenien adobs orgànics que es completaven amb d’altres arribats de Xile o Perú (guano). 
• En conjunt es pot dir que els conreus majoritaris eren de tipus mediterrani (vinya, olivera i cereal). 
• La producció agrícola catalana experimentà un augment de la productivitat. 

5.3. La indústria no tèxtil 

• Sector miner → Mines de carbó de San Joan de les Abadesses. Resultats pobres, necessitava carbó de l’estranger 
• Metal·lúrgia → Destaca La Maquinista Terrestre y Marítima i El Nuevo Vulcano a Barcelona. Les drassanes de Blanes, Lloret, Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell. 
• Sector químic → A més dels adobs per l’agricultura es van especialitzar en colorants, estampació i rentat de teixits. 
• Indústria tapera  → Sorgida amb l’expansió dels vins.

        → Es creen empreses de taps a la comarca de la Selva i del baix 

             Empordà, Palamós, sant Feliu de Guíxols i Palafrugell.

        → La ubicació era deguda a la proximitat de la matèria `primera, boscos 

             d’alzines sureres. 

• Indústries i manufactures tradicionals → Indústria del paper a Olot i Girona 

         → Indústria de les Arts Gràfiques a Barcelona 

6. EL MOVIMENT OBRER 

6.1. Les condicions de vida 

Les condicions de vida de la classe obrera van evolucionar al llarg del segle XIX : 

• • Els salaris eren baixos, qualsevol augment de preu provocava problemes de subsistència i revoltes urbanes 
  • Les jornades laborals podien arribar a les 15 hores diàries, també pels nens i les nenes des dels 7 anys. 
  • Les condicions de treball eren precàries: soroll, temperatures extremes a l’hivern i a l’estiu, ambient tancats i sense ventilació, falta de descans i accidents laborals freqüents màquines.
  • L’acomiadament era lliure 
  • Es rebaixava el salari en èpoques de crisi 
  • Tenien unes miserables condicions en la vida familiar.

• Analfabetisme

• No hi havia protecció social

• La salut de les treballadores i treballadors era tan precària que a mitjan segle XIX la seva esperança de vida era de casi 30 anys, la meitat que la d’una persona de la burgesia (50 anys). 

6.2. Els inicis del moviment obrer (1840-1868) 

• A Catalunya, l’any 1840, es va constituir la primera associació obrera, era l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera. Ja preveia la vaga com a mesura de força per lluitar contra les rebaixes de sou o els acomiadaments. 
• La primera vaga a la història d’Espanya va tenir lloc a Catalunya entre els dies 2 i 10 de juliol de 1855 

En aquest període, el moviment obrer va rebre la influència del socialisme utòpic que l’ideòleg francès Etienne Cabet defensava a la seva obra Viatge a Icària. L’inventor i polític Narcís Monturiol va ser un dels difusors d’aquest pensament. 

En aquesta època hi ha algunes iniciatives obreres culturals com les escoles nocturnes per adults o els Cors de Clavé, fundat per Josep Anselm Clavé el 1850. La intenció era apartar el proletariat de l’ambient sòrdid de les tavernes durant les seves estones de lleure. 

6.3. La divisió del moviment obrer en el Sexenni Revolucionari (1868-1874) 

• El 1864 s’havia creat a Londres la primera Associació Internacional de Treballadors (AIT) que pretenia l’emancipació econòmica i social de la classe obrera. 
• El 1871, es va produir en el si de l’AIT un enfrontament personalitzat entre Karl Marx (socialista científic) i Mikhail Bakunin (anarquista). 
• Marx defensava que la classe obrera s’havia d’organitzar en un partit propi per conquerir el poder de l’Estat, a partir del qual, mitjançant la dictadura del proletariat, es podria construir una societat igualitària.
• Bakunin, rebutjava tota participació política i preconitzava la destrucció directa de l’Estat, de tota propietat i de tota forma d’autoritat, fos religiosa, política o familiar. També postulava l’organització de la societat mitjançant la federació de comunes lliures. 

Aquestes divergències entre la facció socialista o marxista i l’anarquista o bakuninista va provocar l’escissió de l’AIT.

• El 1868, amb la Restauració de llibertats, es va fundar el sindicat de Tres Classes de Vapor que coordinava diferents societats obreres. 

Quan l’AIT es va escindir, a Espanya hi va haver dos Congressos: 

• El Congrés de Còrdova es va adherir als plantejaments bakuninistes. Aquesta corrent anarquista era majoritari a Catalunya, País Valencià, Andalusia i a Aragó
• Congrés de Madrid on van triomfar les doctrines de Marx. Aquest corrent socialista vaser predominant a Madrid, Bilbao, Santander i Astúries. 

El 1874, amb el cop d’Estat del general Pavía, es van il·legalitzar totes les associacions obreres i van passar a ser clandestines.