Quan jo era petita, el meu pare ja em deia que els nens de la seva època jugaven amb qualsevol cosa. Tenien poques joguines i això aguditzava l’ingeni: un pal es convertia en una espasa pirata a l’abordatge d’un vaixell enemic, es fabricaven una pilota embolcallant papers i muntaven un partit al carrer de sota casa, una caixa de cartró buida s’omplia d’infinites possibilitats si es mirava des de la imaginació…
Avui, gràcies al vídeo que ens ha enviat la Marga, una mare molt estimada de l’escola, he recordat les paraules del meu pare i m’he adonat, també, de que jo mateixa les pronuncio quan veig que s’amunteguen les joguines a casa i els meus fills em diuen que s’avorreixen. He recordat amb nostàlgia els amics de la infància: tots els nens de l’escala que jugàvem al carrer o a casa d’un o un altre. Tots nens, jo l’única nena, tant un d’ells que no era l’Ana, sinó “el Ana”. Muntàvem espectacles i jo feia les entrades i les repartia als veïns i als altres nens del barri. Jugàvem i jugàvem… Aquells estius eterns de tardes interminables que s’omplien de jocs i de rialles!
Ara, que ja sóc gran, tinc el deure d’honrar aquella nena mig nen que em mira des de dins i que, crítica, em parla. No té edat la imaginació. Crear és casi un deure. Acompanyar aquests nens per donar-los no joguines, sinó el valor, la confiança per jugar la seva vida amb mirada creativa. Jugar també nosaltres, transformar el quotidià en improvisades eines per gaudir un dia a dia de possibilitats infinites. Jugar i jugar, crear, canviar, créixer i aprendre. Si tens un nen a prop, ajuda’l a que jugui i juga tu també, nen o nena lliure.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=XnbhLwNUQ-Y[/youtube]