Iniciació al romànic i el gòtic

De nou tornem a l’arquitectura per entendre les esglésies romàniques com a reflexe del nou ordre universal cristià.

Hi han unes lleis simbòliques que veuen l’edifici com un “espai amb significat”. Des del pòrtic fins a la capcelera  es troben tres espis simbòlics ben definits:

– el terrenal, que es la nau

– la transició, ocupada per la cúpula i el transepte

– el món diví situat a l’absis on es concentren totes les linies de força de l’edifici i per on entra la primera llum de dia que era el símbol de la salvació. El temple estava orientat a l’Est.

– l’ascensió o pujada al cel estava representada per la torre-campanari.

Quan s’entrava per la porta es venia del món dels humans, de la foscor per anar caminat fins a la salvació que era Déu i estava a l’altar i en el seu frontal. A la portada es trobaven les escultures del Judici Final i també dels condemnats pels pecats però a l’absis hi han pintures i es trobava la Maiestas domini: Jesús assegut és el jutge sobre els vius i els morts i envoltat per la màndorla i pel tretamorfos , amb àngels i arcàngels que representen el poder superior; a sota en la part cilíndrica la Verge i els Apòstols i a sota el món terreste amb donants o elements de la terra.Aquests tres mons es separaven per bandes de colors.

Als arcs que es trobaven abans de la bòveda també estaven decorats i a la seva clau es trobaven: el símbol de Deú (la mà de Deú) i de Crist (el Corder místic).

En les naus en direcció al centre trobem temes del Nou i de l’Antic testament. També es decoraven les columnes.

A la cripta escenes del sant o santa a qui està dedicat el temple o del que es guarden les relíquies.

Abans de sortir es tornava a representar el Judici final i l’escena de la pesada de les ànimes.

Quan un noble, bisbe o un abat volia aixecat una església cridava un mestre constructor de renom i firmaven un contracte. Els promotors manaven i opinaven com havia de ser l’obra i les seves dimensions geomètriques amb la guia d’un teòleg.

Els mestres d’obra acostumaven a treballar amb la seva brigada d’especialistes : picapedrers, paletes, fusters, escultors, vidrers, ferrers i altres oficis i es traslladaven d’un lloc a l’altre. El mestre constructor mantenia en secret els seus plans i mètodes de treball i també havia de buscar les millors pedres, organitzar el trasllat i contractar els obrers quan calia, repartir la feina i els jornals.

Els picapedrers eren molt importants i estaven exempts de pagar tributs, segons la seva especialització podien dedicar-se a tallar els capitells o bé donar forma a les pedres que els paletes aixecaven fent els murs. Aquests paletes es van anar organitzant i alguns deixaven marques a les pedres. Els carpinters primer feien les bastides, després les cimbres o encofrats per construir els arcs, després les havien de treure i comprovar que no el sostre aguantava; per últim feien les cobertes que suportaven la teulada. Els ferrers s’encarregaven de tenir a punt les eines per picar la pedra i també fer panys per les portes i reixes.Els darrers treballadors eren els pintors que havien de fer tota la decoració de l’església.

D’altra banda els senyors podien facilitar al mestre mà d’obra o peons per les feines feixugues com ara traginat els materials com la sorra i les fustes. Alguns hi treballaven obligats però d’altres ho feien per un jornal.

Troba als constructors i digues que fan

En aquesta adreça tens informació i fotos per a fer la teva presentació amb Google Docs sobre el tema “Els constructors del romànic”

En aquest altre enllaç d’un pessebre vivent també hi pot trobar imatges.

Durant l’època gòtica, no tot van ser edificis religiosos. Des del segle XIII fins a pràcticament l’inici del XVI es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars.

Hi ha una fusió entre obres civils i religioses en l’arquitectura gòtica catalana que comparteixen elfons arquitectònic, estructural i compositiu en les fàbriques, encara que aquestes corresponguin a espais de natura diferent.

De fet, tota l’arquitectura es va alçar partint de dues solucions constructives fonamentals: la volta de creueria i els embigats sovint amb arcades de diafragma. Les edificacions que així es van generar van ser sempre un volum simple, amb terrat pla per a les voltes o teulada inclinada lleugerament en les cobertes de fustam, amb uns espais interiors molt lliures de suports, si de cas convertits en contraforts externs.

L’ambient intern quedava obert o era dividit en naus separades per arcades o columnes en excepcionals temples o llotges. En l’edificació predominava l’horitzontalitat, amb façanes de grans superfícies planes on els plens s’imposaven als buits de les obertures de portals i finestres.

Edificis a Barcelona:

El Saló del Tinell va ser la sala de cerimònies de la residència dels comtes de Barcelona, primer, i dels reis de la corona catalano-aragonesa, després. L’‘Hospital de la Santa Creu, un edifici civil del segle XV ;les Drassanes de Barcelona , el Palau de la Generalitat es va construir com els grans casals patricis, la Llotja de Barcelona, o Llotja de Mar, era l’indret on es reunien els mercaders de la ciutat, situat al carrer Montcada de Barcelona, el Palau Castellet, que actualment pertany al Museu Picasso, és una construcció original del segle XIII, renovada completament durant el segle XVIII.  Visita altres palaus amb 🙄 i troba elements gòtics.

Fes els trencaclosques i els coneixeràs millor:

Una de les novetats que es van aplicar als monestirs a nivell constructiu fou el sistema dels arc de diafragma.

Arquitectures d’arcs diafragma són aquelles que es formen per mitjà d’una sèrie d’arcs de fàbrica, paral·lels entre si, sobre els quals es construïx la coberta de l’edifici. El sostre és generalment de fusta, encara que el sistema admet la possibilitat de disposar voltes, o lloses de pedres, entre els arcs. La coberta és comunament de dos aiguavessos, però també pot construir-se plana. El sostre es veu a l’interior i és el que menor cost de fusta requereix. Passarà a fer-se servir en grans sales senyorials, reials i papals, a més de nombrosos edificis civils.

Una sèrie d’avenços tècnics van facilitar l’obra de pedra picada.

El primer va ser la millora del transport terrestre de les pedres per mitjà del tipus modern d’arreus dels cavalls de carro, que va multiplicar per cinc la força de tracció efectiva de l’animal.
El segon van ser els nous progressos en la metal·lúrgia del ferro, que van permetre la millora de l’utillatge. La reaparició de les eines conegudes des de l’antiguitat per al treball de la pedra tova reapareixen. Els contactes comercials i guerrers amb Orient no són aliens a esta renovació. L’últim avenç fou la invenció de la grua d’eix vertical giratori, que permetia la precisió de la posada del material en l’obra. La primera grua d’este tipus documentada és de 1430.

En tercer lloc la seriació de la pedra franca per a la construcció, fent servir pedres toves i gresos de fàcil estracció, tallats moltes vegades amb serra a la pedrera per finestres, xemeneies, escales, elements decoratius i estructurals com els nervis i les claus. Hi havia la prefabricació completa d’elements arquitectònics en forma de columnes que poden arribar a la sorprenent esveltesa de trenta diàmetres.

Digues en quin lloc dels monestirs es troba l’exemple més clar de la tècnica dels arcs diafragma i per a què servia la sala.